Cap de Bedreda (2.378 m.)

Ens endinsem al fons de la remota Val de Toran per emprendre una volta circular amb fort pendent que contorneja la serra de Bedreda. Iniciem la ruta remuntant les profundes Gòrges d'Ermèr, i en arribar al Plan des Grauèrs pugem fort pel camí aeri del barranc de Güèrri. Des del petit cim contemplem una bonica panoràmica dels cims aranesos del nord, i tot seguit baixem pel vertiginós barranc de Bedreda. Entorn abrupte i sol·litud garantida.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Refugi dera Honeria, Val de Toran, Canejan (Val d'Aran)
• Distància: 16 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.400 metres
• Temps: 7:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Camí aeri al barranc de Güèrri, delicat amb neu.
• Cartografia: Camin Reiau, Editorial Alpina (1:30.000). També Val d'Aran (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Refugi dera Honeria	00:00	00:00	0
Pònt de Barrièr	00:38	00:38	1,9
Plan des Grauèrs	00:51	01:29	4,3
Còth de Güèrri	02:39	04:08	9,0
Cap de Bedreda	00:33	04:41	9,6
Coll a l'inici del barranc de Bedreda	00:53	05:34	10,9
Refugi dera Honeria	02:13	07:47	16,0

Crònica

La tardor aranesa és rica en matisos cromàtics gràcies a la combinació de perennes i caducifol·lis. Els avets mantenen la seva opaca verdor, els bedolls s'engrogueixen i els faigs marronegen. Sumem a aquesta riquesa l'al·licient de gaudir d'un entorn remot a l'extrem de la Val d'Aran: la Val de Toran.

Lluny dels grans complexos de lleure hivernal i el daltabaix urbanístic i paisatgístic que han causat, aquesta vall tancada conserva petits poblets que han sabut mantenir la seva idiosincràsia, amb uns edificis funcionals, ben integrats en un espai difícil i amb una estètica tradicional. L'ambient tranquil i relaxat d'aquesta vall septentrional contrasta fortament amb el bullici i el peculiar ambient ostentós, castellanitzat i decadent que s'ha importat a les viles de la part baixa de l'Aran.

De camí cap a la Val de Toran ens endinsem en la veïna Val de Varradòs, també esplèndida, aquesta sense cap població més enllà de bordes disperses. Ens arribem a un dels punts clàssics de la Val d'Aran, el Saut des Pish, una bonica cascada que mostra ara la seva millor cara, amb els colors tardorals i la vivesa de l'aigua gràcies a les recents precipitacions.

Al nord de la Val d'Aran, a menys de 2 quilòmetres de la frontera francesa, trobem el petit nucli de Pontaut, on l'arriu Toran tributa al Garona de camí cap a l'Atlàntic. També aquí comença una carretera estreta que remunta la Val de Toran. Poc després trobem a l'esquerra el trencant de Canejan, la principal població de la vall, però no hi anirem i ho deixarem pel dia següent. Avancem cap a l'est per la vall congosta i fosca. Uns quilòmetres més amunt sí que enfilem a l'esquerra menys d'un quilòmetre per accedir al petit nucli de Sant Joan de Toran, un poblet petit, autèntic, preciós. Tornem a la pista asfaltada que remunta la vall fins arribar un parell de quilòmetres després al Refugi dera Honeria, on s'acaba l'asfalt i també comença al nostra ruta.

Ens llevem amb les primeres llums, i comencem a caminar amb la fresca que ens acompanyarà durant una bona estona. Aquesta vall és molt tancada, i el sol hi arriba tard i tímidament. Estem a 1.000 metres d'altitud, i per tots cantons ens envolten muntanyes que s'enfilen més de 2.000 metres en molt poca distància. És doncs un lloc enclotat, congost, obac i fosc. Això propicia un bosc ric, humit i frondós. Espectaculars avets, bedolls i faigs ens acompanyaran en la part baixa de la ruta. Aquí l'ós bru reintroduït ha trobat un bon redòs, amb poca presència humana i una natura prodigiosa.

Caminem seguint la pista més enllà del refugi, però al primer revolt la deixem i continuem de dret. Creuem un pont sobre el torrent i avancem ara per la riba dreta. La pista precària fa un zig-zag i esdevé camí. Comencem a pujar per la vall tancada, a poca distància de l'aigua i per camí marcat i evident. En un punt creuem el torrent i tornem a la riba esquerra. Al cap d'una estona desemboquem a una pista, que és la mateixa que hem abandonat just passat el refugi. En pocs minuts la pista arriba sota el Barratge deth Hons dera Coma. Creuem el Pònt de Barrièr, sota la presa, i després de fer un zig-zag continuem amunt, ara per un camí costerut. Pugem fort dins d'un bosc espès, ja a més distància del barranc que queda força metres per sota.

En tot aquest tram de pujada la vista és limitada primerament per l'espessa vegetació, però sobretot per transitar dins una vall congosta, amb altíssimes parets a banda i banda. La cara nord-est del Tuc d'Ermèr s'aixeca desafiant més de 1.200 metres pràcticament verticals, amb marcades canals que ja comencen a acumular neu. Pugem i pugem, en un camí còmode que fa grans llaçades per evitar el pendent excessiu. És un camí dels d'abans, pensats per pujar-hi amb animals de càrrega, amb revolts arrodonits i ben traçats. La vegetació ens impedeix pràcticament la vista cap al torrent, força metres per sota. En alguns moments es pot veure que és molt congost, d'aquí el nom de Gòrges d'Ermèr.

Pugem una bona estona pel camí fins que de sobte arribem a una gran zona plana, el Plan des Grauèrs. Aquest gran pla queda tancat al nord per l'esplèndida cresta de Crabèra, i pel sud pel Tuc d'Ermèr. En aquest punt rebem els primers rajos de sol, fins aquí impossibles en transitar per una zona molt tancada i fosca. Creuem tot el planell d'oest a est. Deixem davant la coma d'Arbe, i al fons del planell tendim cap a l'esquerra per anar a buscar el barranc de Güèrri. Mirat des de baix sembla inaccessible, ja que el pendent és molt accentuat i el terreny molt abrupte. Però un camí enginyós, amb trams força aeris, puja pels pendents de la dreta. Veiem una primera torre metàl·lica de les antigues instal·lacions mineres, i l'anem a trobar tot seguint el camí.

En la raconada on comença el camí que puja comencem a trobar neu, fins i tot més de la que pensàvem. La zona és obaga i freda. El camí probablement fou construït per donar servei a l'explotació minera. És un camí cuidat, en què molts trams estan recolzats sobre parets de pedra seca gairebé suspeses al buit. El camí va zig-zaguejant per superar el fort pendent del barranc, i té diversos trams aeris. El camí és fàcil, ample i evident, i no ofereix cap dificultat, tret que es pateixi vertigen. Com que hi ha neu en molts trams extremem les precaucions. Pugem tot gaudint del paisatge, sobretot cap a la nostra esquena, on la cresta de Crabèra mostra verticalitat i ambient alpí.

Després de la llarguíssima i forta pujada arribem a un collet, al peu d'un petit estanyó. A l'esquerra continua el GR superant una marcada coma, en direcció est cap a les mines de Liat. Les restes de les instal·lacions que anem trobant pel camí formaven part de l'explotació de les mines de zinc de Liat i rodalies, les quals van ser explotades des de mitjan segle XVIII fins a la segona meitat del segle XX, quan es van abandonar per inviables econòmicament. Segons sembla havien arribat a ocupar a 150 persones que treballaven en un entorn hostil. Queden moltes restes, sobretot en forma de torres, cables i edificacions de l'antiga explotació, que devia ser important per la magnitud i extensió de la infraestructura. Tot aquest impacte visual forma part del paisatge actual, però permet endevinar com era el pretèrit.

Des del coll tombem a l'esquerra, i per pendents moderats de neu anem pujant fins un altre collet, el Còth de Güèrri, passant abans vora el Lac deth Potz. Des del coll teníem la intenció de pujar al Tuc d'Ermèr, accessible per pendents d'herba. Però com que hi ha força neu veiem que seria molt incòmode i complicat, ja que no portem ni bastons, i la capa de neu s'asseu sobre un llit herbós que dificultaria molt la progressió. Decidim doncs enfilar el petit pic del Cap de Bedreda (2.378 m.), amb més neu i per tant més fàcil. Des del petit cim contemplem l'estètica cresta de Crabèra al nord, el magnífic pic de Maubèrme a l'est i el Montlude a l'oest.

Baixem de nou al coll i continuem baixant cap a l'est. En alçada fa fresca, amb un ventet molest. Baixem suaument fins un marcat collet on comença el barranc de Bedreda. Aprofitem un tram pla per dinar. Tot seguit emprenem la vertiginosa baixada fent zig-zag per dins la canal i seguint el camí fresat. El camí baixa llargament pel fons del barranc, amb boniques vistes cap a l'horitzó. Després de molta estona baixant el camí s'endinsa al bosc, i entre fagedes i mulleres arribem de nou al Refugi dera Honeria d'on havíem partit.

Es tracta d'un recorregut llarg i amb fort desnivell per un terreny feréstec on es combina una natura esplendorosa amb muntanyes molt abruptes i restes d'un passat industrial. Una combinació interessant en una zona remota, on la tranquil·litat està garantida. S'endevinen interessants itineraris de muntanya, tant d'estiu com d'hivern.