Condoriri (5.648 m.)

La peculiar forma d'aquesta esplèndida muntanya recorda un còndor batent les ales, i d'aquí l'hi ve el nom en llengua aimara. Des del camp base fem una llarga i dura aproximació fins al gran plateau sota l'aresta. Enfilem una pendent canal amb trams de gel d'uns 70º i continuem per l'esmoladíssima i exposada aresta que ens condueix directament al cim en un passatge sublim.

Fitxa

! Dades aproximades.

• Tipus de sortida: Alpinisme
• Lloc de sortida: Camp base del Condoriri (Bolívia)
• Distància: 7,0 quilòmetres
• Desnivell positiu: 990 metres
• Temps: 9:10 hores
• Dificultat: D-
• Sensació de dificultat: Difícil. Corredor amb trams de gel/roca de fins a 70º. Aresta summital en fort pendent (50º) i molt exposada.

Itinerari

Crònica

El Condoriri és un massís impressionant, farcit de cims i arestes esmolades, de neu o de roca. El cim més significatiu d'aquest grup també se l'anomena Codoriri, que de fet també està format per 3 cims ben diferenciats: el Cap del Còndor (Cabeza del Cóndor), l'ala dreta i l'ala esquerra. Mirat de lluny, sobretot des de la zona de la Rinconada, els tres cims mirats conjuntament tenen la forma d'un còndor amb les ales exteses, i arran d'aquesta peculiar forma els aimaras van anomenar-lo Condoriri. La punta central és la més alta, i forma una estètica cresta visible des de molt lluny. De fet uns dies enrere, des de l'avió, poc abans d'aterrar a La Paz vam poder contemplar-lo.

El Condoriri és un pic difícil, ja que a la part superior té una aresta de neu molt esmolada i exposada. Per accedir-hi cal superar una canal que pot variar segons les condicions: més fàcil si està ben coberta de neu, una mica més difícil si la part superior hi ha gel (com el cas que vam trobar) i encara més difícil si trobem la roca directament. En tot cas el pendent de la canal és fort, al voltant de 70º a la part superior, i si hi trobem roca cal superar un breu tram de IV. La canal no és visible des de baix, i només es fa evident en arribar al gran plateau sota l'aresta summital. L'ascensió a aquest cim es pot fer directament des del camp base com farem nosaltres, o bé instal·lant un camp d'alçada al límit de la glacera. La primera opció és més cansada però té l'avantatge de requerir menys logística i evita les incomoditats pròpies dels camps d'alçada.

La Sílvia es queda a descansar, ja que la jornada anterior ha estat molt dura. Amb la Teresa i el Joan ens llevem ben d'hora, al voltant de les 4 de la matinada, fem un esmorzar ràpid ja que la fresca no convida a entretenir-se gaire, i prenem el camí d'aproximació cap a la glacera del Condoriri. El camí surt directament del camp base en direcció nord nord-oest, i és prou evident per fer-lo de nit. Poc després del camp el camí enfila fort, i no dóna treva durant molta estona. Caminem molta estona en sec, ja que la glacera es pot evitar fins molt amunt, just on s'acostuma a muntar el camp d'alçada en cas que es divideixi l'ascensió en dos dies.

El primer tram puja molt fort per terreny descompost de tartera. És de nit i es fa feixuc avançar per un terreny incòmode i amb molt de pendent. Avancem a bon ritme i al cap d'una llarga travessa trobem una primera canal que enfilem amunt per terreny també descompost i encara més pendent. L'avantatge d'aquesta muntanya és que no hi ha cap mena d'aproximació, ja que des del camp base comença una pujada dura i exigent que s'acaba només quan arribes al cim. Només el plateau sota l'aresta és moderadament planer.

Anem seguint la traça més o menys evident del camí fins que trobem una canal amb neu on ja ens posem els grampons. Enfilem amunt fins arribar al Campo alto, punt en què alguns alpinistes munten el camp d'alçada. Aquí ja prenem la gran glacera que anem pujant fent algunes voltes per evitar les grans esquerdes que hi ha en alguns punts. Pugem per pendent considerable una bona estona fins a situar-nos a la base d'un gran castell de roca que és pròpiament la Cabeza del Cóndor. Aquesta gran aresta creix eb un gran pleteau sobre mateix de la glacera. Voltegem lleugerament cap a la dreta aquesta gran muralla rocosa fins a descobrir el corredor congost i en fort pendent que ens permetrà accedir a l'aresta.

Arribem a la base del corredor al mateix temps que ho fa el sol, i aprofitem per menjar i beure una mica abans d'afrontar la part tècnica de l'ascensió. Estem aproximadament a 5.400 metres, i abans que surti el sol la fresca és notòria. Ens posem a punt i enfilem el corredor.

El corredor d'accés a l'aresta comença amb un pendent moderat de 40 o 45 graus, però es va adreçant fins a tenir-ne vora 70 a la sortida, la qual acostuma a ser en mixte, o com el nostre cas en gel. Pugem simplement encordats la primera meitat del corredor, però ens assegurem per remuntar l'altra part, més dreta i estreta. El pendent és fort i la sortida és estreta i sobre gel. El Joan soluciona sense problemes l'ascensió pel corredor fins al cap d'amunt, on hi ha una reunió ja muntada. La Teresa i jo el seguim fins trobar la cresta.

Un cop dalt contemplem la fina aresta, que des de baix semblava curta i fàcil, però un cop a dalt veiem que és llarga i molt esmolada. Cal superar un primer tram d'uns 50º força espectacular, però després el pendent disminueix. En canvi el grau d'exposició augmenta, i l'aresta esdevé molt estreta i aèria per les dues bandes. És una cresta molt i molt bonica i espectacular. Les fotos no són capaces d'expressar la bellesa del lloc, ni tampoc de mostrar com n'és d'exposada i aèria.

Progressem en ensemble però assegurant amb estaques de neu, ja que una caiguda seria pràcticament impossible d'aturar amb autodetenció. Al primer terç de l'aresta trobem un petit ressalt de roca fàcil (II/III), però que a aquestes alçades i amb el grau d'exposició sembla més. Continuem per la fina aresta, que gira lleugerament cap a la dreta abans de concloure definitivament al cim de la Cabeza del Cóndor.

Com a curiositat, un cop érem al cim, un espectacular còndor va venir a fer-nos una visita, amb un vol rasant i proper que ens va deixar meravellats. És l'únic còndor que hem vist en totes les vacances, i el vam veure molt d'aprop. Malauradament no vam tenir temps per fotografiar-lo, però ens va fer molta il·lusió veure'l tan d'aprop i en un lloc tan significatiu com el cim del Condoriri.

Molt satisfets d'haver assolit aquest cim tan espectacular contemplem el paisatge i fem fotos. No és el cim més alt, però sí el més tècnic dels que havíem planificat per a aquestes vacances. Gaudim de la sol·litud del cim, ja que avui no hi ha pujat ningú més. És un lloc extremadament bonic, difícil d'explicar amb paraules. La combinació d'un paisatge andí d'alta muntanya, el dia excel·lent i la dificultat i bellesa del recorregut produeixen un resultat sublim.

Baixem pel mateix camí, amb molt de compte ja que l'aresta és molt fina, i en el tram de forta baixada fa força impressió. Fem el mateix procés: avancem en ensemble amb estaques de neu intermitges com a assegurança. Arribats a la canal muntem un ràpel des de l'anella. La Teresa i jo mateix fem un ràpel de 60 metres, i el Joan el fa de la meitat i acaba baixant amb el piolet a la part ja menys pendent. Un cop al gran plateau s'acaben les dificultats i només queda baixar pel mateix camí, ara de dia, gaudint de l'immens espectacle natural i de la satisfacció de la feina feta.

Reposem al camp base després d'una jornada dura però intensa i fantàstica. Fem nit i l'endemà desfem el camí fins a La Rinconada, amb els rucs que baixen la part grossa de l'equipatge. D'aquí tornem a La Paz i ja preparem la propera aventura.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta