Roc del Boc (2.774 m.)

A l'Alta Cerdanya, entremig de les valls de Planès i Riberola creix una cresta des del poblet de Planès cap al sud fins la Torre d'Eina. Al centre del cordal un pic esquerp i esmolat esdevé el punt més alt d'aquesta línia bonica i panoràmica. Després del cim rapel·lem el característic i vertical pas del Violoncel, i tornem per la vall de Planès.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Planès (Alta Cerdanya)
• Distància: 14,4 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.295 metres
• Temps: 7:20 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Tram de cresta fàcil però amb alguns passos aeris. Ràpel de 15-20m.
• Cartografia: EYNE-2600, IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Amb la Sílvia i el Ferran ens situem al poble de Planès, a l'Alta Cerdanya gairebé al límit amb el Conflent. Aquest poblet de caire ramader té tres nuclis considerablement separats. Per accedir-hi cal passar el coll de la Perxa direcció Montlluís, i un quilòmetre després prendre la carretera secundària de la dreta. Passem el poble de Sant Pere dels Forcats i un parell o tres de quilòmetres després arribem a Planès. Passem el primer nucli i baixem fins al segon, on aparquem just davant de l'ajuntament i l'alberg (Gite Malaza).

Aquest dissabte de juliol es prepara calorós, i ens espera una bona pujada. Portem poc equipatge, però sí que cal preveure corda i el material per fer ràpel, ja que després del cim trobem un tallat, el pas del Violoncel que cal superar rapel·lant o arriscar-nos a una desgrimpada complicada i perillosa. Cal preveure també que bona part de l'itinerari es fa per cresta, que tot i ser fàcil i superar-se grimpant, amb passos de II o II+, sí que té algunes seccions aèries.

Comencem a caminar des del petit aparcament que hi ha entre l'ajuntament i l'alberg. Avancem pel GR en un tram de caminet ombrívol que puja vora l'alberg i s'enfila cap a la part alta del poble, el tercer nucli. Passem al costat de la curiosa església de la Mare de Déu de la Mercè, un edifici amb una planta peculiar, amb forma de trèbol amb un triangle superposat. Poc després de l'església el GR tomba a l'esquerra, i l'anirem seguint durant una estona. Creuem entremig d'uns camps de pastura i avancem fins a trobar una pista que seguim a la dreta només uns metres, i l'abandonem de seguida tot continuant pel GR que s'enfila cap a l'esquerra.

Caminem una bona estona per un camí entremig del bosc en considerable i constant pujada. El camí desemboca en una pista transversal on abandonarem el GR. Tombem nomes 40 o 50 metres a la dreta per la pista, i l'abandonem de seguida cap a l'esquerra per continuar per un camí que s'endinsa al bosc. Alguna fita i algun punt de pintura vermella ens ajudaran a endevinar el camí. Al principi el traç no és del tot evident, però tampoc no costa de seguir-lo. S'enfila per dins el bosc en una trajectòria pràcticament recta direcció sud-est. És un camí fatigós, accentuat per la forta calor. Puja fort i sense treva durant molta estona fins a trobar la carena del serrat de l'Escaldat.

El serrat de l'Escaldat separa les valls de Planès, a l'oest, i de Riberola a l'est. Comença arrodonit i indeterminat a la part baixa, coberta de vegetació. Però a mesura que guanyem alçada després de considerable esforç, la vegetació va desapareixent i entrem en un paisatge d'alta muntanya. L'ampla carena es va estrenyent, i després del bosc trobem el prat alpí i de seguida la cresta granítica. La muntanya esdevé més abrupta tot just arribar al primer cim destacable, el Pic de l'Orri (2.561 m.)

Fem un mossec al Pic de l'Orri per recuperar energies després de superar 1.000 metres de desnivell des de la sortida. A partir d'aquí la pujada és més moderada, però avançarem per terreny abrupte. Els núvols creixen amb força cap al sector de Núria, i potser ens acabaran remullant. Tot i això continuem endavant pel serrat de les Esques, primer per un tram de roca més fàcil, on avancem gairebé sense ni posar les mans a terra. Però més endavant la cresta es torna més esmolada, i caldrà grimpar en diversos punts i superar trams aeris, sempre de poca dificultat.

El tram de cresta no ofereix cap dificultat significativa, i els trams realment aeris són pocs. En molts punts es pot evitar la grimpada per la roca vorejant lleugerament per sota, sobretot pel cantó de llevant. Però en alguns punts sí que el recorregut és interessant, i cal grimpar per alguns blocs granítics amb una considerable timba sota els nostres peus. Avancem sense problemes per la cresta, grimpant i desgrimpant en algun punt. Un bon tros amunt trobem una marcada bretxa que se supera sense problemes, i encara més endavant un tram més aeri on cal grimpar decididament.

Després d'una bona estona grimpant per terreny fàcil però entretingut i molt bonic, ja veiem davant la bonica silueta del Roc del Boc, esquerp i abrupte, amb roca granítica fosca i farcida de blocs i petits gendarmes. Superem un darrer tram aeri i ens situem a pocs metres del cim, on s'arriba sense cap mena de dificultat. Tenim un bonic panorama sota els nostres peus, amb la vall de Riberola a la nostra esquerra i la de Planès a la dreta. Davant nostre, cap al sud, podríem seguir el cordal fins la Torre d'Eina, però aquest tram de cresta és menys interessant i allargaríem massa la sortida, més tenint en compte que el temps no és gaire segur. Al nord contemplem la plana ceretana i els cims del sector del Carlit.

Fem la tradicional fotografia de cim i dinem tot i la fresca. L'aire d'alta muntanya ha transformat la calor de l'inici en una fresqueta que demana a crits l'ús de la màniga llarga. Dinem sense encantar-nos i comencem a baixar pel cantó oposat d'on veníem, és a dir, seguim la cresta enllà. Baixem uns primers metres mig caminant mig desgrimpant i aviat arribem un punt en què la cresta queda trencada per un tall vertical de 15 o 20 metres. Som al Pas del Violoncel, ja que segons diuen des de baix la forma d'aquesta placa de roca recorda aquell instrument que adorava Pau Casals.

El pas del Violoncel es podria desgrimpar amb certa perícia i considerable risc. És un tall vertical d'uns 15 metres força fisurat (III/III+), de manera que hi ha preses, però la verticalitat fa recomanable el ràpel. A més a més hi ha una fantàstica instal·lació amb doble parabolt que facilita la maniobra. Així doncs desgrimpem amb cura fins al punt on hi ha la instal·lació, ja que està al límit del precipici, i cal baixar amb molta cura. Fem el ràpel amb una sola corda de 30m. i arriba ben just. Amb una corda més llarga es podria baixar una mica més, però amb la de 30 n'hi ha prou ja que el darrer tram és fàcil i es pot desfer caminant.

Passat el bonic ràpel del pas del Violoncel continuem baixant per la cresta, desgrimpant i caminant a parts iguals. Poc més endavant el terreny es suavitza, i arribem a l'indefinit coll de Malesa. Aquí podríem continuar la cresta fins la Torre d'Eina, però el cansament i sobretot els núvols amenaçadors no ho aconsellen. A més a més el tram de cresta que queda és menys interessant. Així doncs prenem un camí indicat amb fites que marxa a la dreta i baixa progressivament fins gairebé el fons del sot de la Conca. Un cop a baix ja només caldrà desfer la vall cap a la dreta.

Ja només cal baixar, però cal baixar molts metres i durant molts quilòmetres. Afortunadament el camí és agradable, i estem en companyia d'un bon grapat d'isards que marxen esporuguits només ensumar-nos. El camí segueix sempre el fons de la vall, és prou evident i està marcat amb fites i alguns senyals de pintura vermella primer, blava més endavant, i groga gairebé al final. Anem baixant mica en mica perdent alçada progressivament. Al cap de poca estona passem vora el petit estany de Planès, i continuem baixant.

Com acostuma a passar la baixada es fa llarga, tot i que el camí és agradable, enmig d'una vall oberta i bonica, envoltada per la cresta del Roc del Boc a la dreta (est) i els Cambradase a l'esquerra (oest). Passem al peu d'alguns orris i petites cabanes de pastors i anem baixant pel fons de la vall. Creuem una pista i seguim el camí avall. Seguim alguns indicadors que trobem pel camí que ens indiquen l'itinerari de tornada cap a Planès. Caminem encara una bona estona abans de tornar al poble de Planès, tot tancant una bonica ruta circular que ens ha ocupat més de 7 hores.

Es tracta d'un itinerari molt bonic i recomanable, considerablement llarg i amb una pujada exigent, però amb un bon tram de cresta entretingut, divertit i de baixa dificultat. El ràpel del pas del Violoncel acaba de donar un punt d'emoció a una ruta ben distreta.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta