Cap de la Llena (1.482 m.)

Recorrem un tram de cresta formada per un dels característics plecs prepirenencs, al sud del Moixeró, just a sobre del Bac de Diví. Des de la carretera que puja al túnel ens enfilem sense camí fins al fil de la cinglera, i resseguim la cresta fàcil fins al punt més alt. Baixem per l'altre costat fins a trobar un grau que ens permet baixar de la cresta. Ens compliquem buscant un camí de tornada inexistent pel vessant nord, tot i saber que n'hi ha un d'evident i fàcil pel vessant sud.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Àrea recreativa Bac de Diví, Carretera C-16 direcció Túnel del Cadí, Bagà (Berguedà)
• Distància: 5,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 560 metres
• Temps: 4:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Sense camí. Trams aeris.
• Cartografia: Moixeró - La Tosa, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Àrea recreativa Bac de Diví	00:00	00:00	0
Roc de la Llena	01:50	01:50	1,8
Collada Xica	00:41	02:31	2,7
Inici	01:31	04:02	5,1

Crònica

Una de les característiques geològiques del Prepirineu és el conjunt de grans plecs orientats en sentit est-oest, i abocats cap al nord. De fet el mateix Cadí n'és potser l'exemple més significatiu. Però a part d'evidents serralades com el Cadí, també hi ha plecs molt més modestos que ens poden donar bones alegries excursionistes. Al sud del Moixeró una llarga línia rocosa uneix la Roca de la Moixa, el cap de la Boixassa, la Roca Tallada, el Cap de la Llena i fins i tot la Serra de Sant Marc de Brocà. Aquesta llarga línia rocallosa no és uniforme, sinó que està tallada transversalment per profundes fondalades per on l'aigua s'ha anat escolant durant milenis accentuant l'erosió. Així trenquen la línia fondalades com el clot de Vimboca, els Empedrats o l'estret de Riugréixer.

Ja fa un temps vam recórrer un dels trams més abruptes i bonics d'aquesta gran línia rocallosa, concretament el Serrat de Trulls, entre Riugréixer i la Roca Tallada, en una excursió molt bonica. La d'avui representaria la continuació cap a l'est d'aquesta línia. En realitat el tram de cresta naixeria a l'estret de Riugréixer, però començarem des d'un tros més amunt per la facilitat d'accés. La carretera del túnel va provocar una gran ferida a la nostra línia rocosa, i just al costat d'aquesta ferida hi ha una petita àrea recreativa. Pujarem doncs per la carretera C-16 direcció cap al Túnel del Cadí, i just abans del gran viaducte prop de Gréixer trobarem la petita àrea recreativa del Bac de Diví. Aparquem i comencem a caminar.

Des del petit aparcament veiem la cresta pocs metres per sobre, i sense camí ens hi enfilem. En menys de 10 minuts som al fil de la cinglera, que de seguida ens mostra el seu caràcter vetical i abrupte pel vessant nord, i suau pel vessant sud. A diferència de la ruta al Serrat de Trulls on la vegetació era molt espessa i costava força d'avançar, aquí tot i que no hi ha camí és molt més fàcil la progressió, ja que si transitem sempre pel fil podrem avançar sense grans entrebancs.

Tot el recorregut és força aeri cap al vessant nord (esquerra), però és planer pel vessant sud (dreta). La vegetació és la protagonista pel vessant sud i el cingle ho és pel nord. Com més a prop del cingle passem, més fàcil és pujar, ja que avançarem per sobre roca i evitarem la vegetació. Tot el recorregut és fàcil, tot i que cal grimpar en diversos punts, sempre passos fàcils (I). En circular sempre pel fil de la cresta, gaudim de les vistes cap a totes bandes, tot i que avui els núvols baixos no permeten veure més enllà de certa alçada, restant-nos el privilegi de contemplar la capçalera del Moixeró. Destaca especialment la imatge del Serrat de Trulls i la Roca Tallada si mirem enrere.

El recorregut és principalment de pujada, amb trams més suaus i trams més pendents on caldrà grimpar. Cal seguir la línia evident de la cresta, pràcticament recta d'oest a est. Alguns punts són més abruptes, i cal grimpar en diversos promontoris rocosos, però sempre amb passos fàcils. A la nostra esquerra la llarga i frondosa fondalada del Bac de Diví, i a la nostra dreta el bosc de Corballons, amb una pista que el solca. Tot el recorregut és molt entretingut, ja que cal parar atenció en tot moment, i grimpar en molts punts. No hi ha camí, però tampoc pèrdua possible, ja que només cal seguir la cresta. En alguns punts sorprèn la verticalitat i altura de les parets, de magnitud superior al que sembla de lluny.

Després d'una bona estona de pujar i sortejar petits obstacles, la cresta es fa una mica més estreta, just abans d'arribar a l'indefinit cim del Cap de la Llena, el punt més elevat. Aquests darrers metres són més divertits, ja que en ser la cresta més estreta cal afinar l'equilibri. Un cop al punt més alt continuem endavant i baixem pel cantó oposat. Després d'un breu tram més planer de seguida baixem fort per un tram on cal desgrimpar fins un marcat tall a la roca. Aquest tall és un grau que permet passar d'una banda a l'altra de la cresta, i és el camí per on tornarem.

Tot i això abans de baixar la curiositat ens fa seguir una mica més endavant per la cresta. Pugem a l'altra banda del tall a la roca i seguim per la cresta, en baixada considerable. Baixem fins un punt en què hi ha un bon mirador sobre el pla de Paller de Dalt i la Serra de Sant Marc. Si seguíssim baixant aniríem a parar, suposem, a la zona de la Foranca, entre Paller de Dalt i Paller de Baix, però ens desviaríem molt de la nostra ruta. Per tant tornem enrere fins al grau per on passa el camí.

L'opció raonable hauria estat un cop al grau tendir cap al sud i baixar fàcilment fins a l'ampla collada de Carballons, on hi arriba la pista que baixa directament fins a l'àrea recreativa del Bac de Diví. Però des de dalt la cinglera ens ha semblat en diferents punts veure algun indici de camí pel vessant nord, per dins del Bac de Diví. Per tant al grau decidim (equivocadament) baixar cap al nord.

Un caminet evident entremig del boscam espès ens porta fins a la collada Petita, on arriba una pista que ve de Paller. La pista continua uns metres cap a l'esquerra (oest), és a dir, cap on ens interessa. La seguim fins que aviat s'acaba, tot i que sembla que continua un indici de camí. Durant una bona estona baixem per una zona més o menys oberta, i amb indicis de camí, la qual cosa ens anima a seguir baixant. Però a mesura que anem perdent alçada el que ssemblava un rastre de camí cada cop és menys evident, i l'embardissada considerable. Probablement hi havia hagut algun camí, però fa molts anys que es va perdre. Anem baixant amb l'ull posat al viducte, per evitar baixar massa i llavors haver de remuntar. El darrer tram es fa molt pesat, ja que la vegetació és pràcticament impenetrable. Entre esgarrinxades d'esbarzers i boixos grèvols i amb penes i treballs arribem al peu del viaducte. Voltem per sota i creuem la carretera per arribar al punt d'origen. El darrer tram de la tornada ha estat un malson, i per tant no és gens recomanable seguir aquest itinerari. Un cop al grau cal tendir cap al sud i baixar còmodament per la pista. El recorregut que probablement es podria fer còmodament amb menys de mitja hora ens ha ocupat una hora i mitja, i esgarrinxades per tot arreu.

Actualització: Ens comenta l'amic Joan Cunill que poc després de la Collada Petita es pot deixar la pista i seguir uns senyals vermells i una fita que indiquen un camí a la dreta que baixa el Bac Diví, passant abans pel "faig més gran que tenim a les nostres contrades" . Probablement baixaríem molt avall, però seria una bona alternativa en cas de començar des de l'estret de Riugréixer.

Es tracta d'un recorregut poc transitat, sense camí, però molt fàcil. És divertit, sobretot perquè cal anar grimpant en molts punts, sempre passos fàcils i segurs. Una bona alternativa suau i entretinguda per un matí o una tarda amb ganes d'aventura.