Montsent de Pallars (2.883 m.)

Situat al límit entre la Vall Fosca i la Vall d'Àssua, aquest bonic i airós cim és una de les primeres grans elevacions del Pallars venint des del sud. La seva posició isolada respecte a altres muntanyes, la considerable altura, el vessant oest rocallós i encinglerat, i el vessant est entapissat per immensos prats alpins l'hi donen singularitat i una gran bellesa captivadora. Pugem pel vessant sud seguint la llarga i panoràmica carena.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Prop del Coll de Triador, Llessui, Sort (Pallars Sobirà)
• Distància: 7,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 820 metres
• Temps: 4:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Petita grimpada
• Cartografia: Vall Fosca, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Prop del Coll de Triador	00:00	00:00	0
Montsent de Pallars	02:07	02:07	3,3
Prop del Coll de Triador	02:26	04:33	7,6

Crònica

Tenia un record molt marcat de la sisena etapa de la Transpirenaica, que vaig recórrer en bicicleta fa uns 5 anys, en què em va sorprendre aquesta muntanya així com l'entorn on està ubicada. Recordo llargs quilòmetres de pedalejar a més de 2.000 metres per una pista gairebé plana, vorejant la muntanya a mitja altura. Recordo grans extensions de prat alpí que des de gairebé els cims de les muntanyes devallaven fins a profunds enclotats. Recordo la silueta altiva i isolada d'aquesta muntanya. Recordo que vaig prometre tornar per conèixer-la sense presses. I heus aquí, després de gairebé 5 anys.

Amb la Sílvia planegem un cap de setmana a la Vall d'Àssua. Tot pujant, després de Sort trobem a l'esquerra el trencant que inicia la carretera que remunta la Vall d'Àssua. Passats els petits pobles d'Altron, Sorre i Bernui, la revirada carretera culmina a Llessui. Aquest poble, situat a més de 1.400 metres d'alçada, és conegut principalment per l'antiga estació d'esquí que va tancar fa 25 anys, concretament l'any 1.987, i també per haver inspirat la novel·la Les veus del Pamano (2.004) de l'escriptor Jaume Cabré.

Enmig del poble surt cap a l'esquerra la carretera que mena fins a les instal·lacions de l'antinga estació d'esquí, la base de la qual es troba a un parell de quilòmetres aproximadament del poble. Al costat de la Borda de Cardós, al peu de la qual sortia el primer remuntador, neix una pista que creua el riu Pamano i comença a pujar fort fent marcades llaçades. Aquesta pista en un hivern normal seria absolutament impracticable, ja que la neu acostuma a cobrir-la, si més no a mitja alçada. Aquest any excepcionalment sec la pista resta oberta i transitable.

Passem les diverses instal·lacions absolutament abandonades i gairebé tenebroses de l'antiga estació d'hivern. Després de passar la zona dels antics remuntadors la pista forestal comença a planejar direcció nord per un terreny obert de prat alpí. La pista voreja el planer Tossal de Pamano i arriba fins un coll que marca el límit entre la Vall d'Àssua, d'on venim, i la Vall Fosca, a l'oest. A vegades es diu impròpiament que aquest és el coll del Triador, però no és ben bé així. El coll del Triador està situat uns centenars de metres al sud, seguint el mateix cordal. El coll de Triador era l'antic pas entre les dues valls, el qual ha quedat substituït per la pista més moderna que creua la serra uns metres més al nord, just a la base del Montsent de Pallars, on començarem la ruta.

Hi ha diversos camins per pujar el Montsent de Pallars, potser els més coneguts parteixen de la zona de l'estany Gento, a la capçalera de la Vall Fosca. Nosaltres però aprofitarem la poc freqüent oportunitat de començar a pujar una muntanya des de més de 2.000 metres d'altura, i seguirem l'estètica carena sud de la muntanya, suau al principi però que es va redreçant fins apropar-se al cim. Gaudim de les primeres llums del matí que il·luminen la cara est de la muntanya i l'hi donen un to encara més torrat als esgrogueïts prats assedegats. Mirada des d'aquí el cim es veu proper, però les distàncies enganyen en aquest terreny tan obert. Sortim des del coll resseguint la carena que comença a definir-se. Un filat del bestiar marca el límit dels dos vessants.

Caminem una bona estona per terreny força pla i obert, gaudint de la bonica visió del cim. Quan ens acostem a la base el pendent es va redreçant fins a esdevenir molt fort. Pugem sense dificultat per un prat alpí de fort pendent que finalitza en el con rocallós del cim. Quan s'acaba el prat voregem lleugerament cap a la dreta per buscar els millors passos que ens permetin superar la muralla de roques. Cal grimpar en diversos punts, sense cap dificultat. Hi ha diversos punts per on poder enfilar, i simplement cal trobar el que ens sembli més còmode. Hi ha algunes fites que marquen diferents punts d'accés, tots ells fàcils.

Després d'un tram en què grimpem en diversos punts arribem a un petit replà ja prop del cim. Només queda acabar de resseguir l'aresta, una mica aèria sense arribar a ser gens exposada. En aquest punt ja a més de 2.800 metres comencem a trobar neu, i ens posem els grampons enimg d'una ventolera considerable. Sense més dificultats acabem d'arribar al cim, coronat per una gran fita i un antic vèrtex geodèsic ara tombat. Som a 2.883 metres, i el vent és molt fort. Fins i tot costa d'aguantar-se dret.

Des del cim es té una gran panoràmica de l'entorn proper. Ja mentre pujàvem ens anàvem fixant en les vistes sobre la Vall Fosca i les seves tributàries valls de Filià i Riqüerna. Des de dalt del cim les vistes són formidables. Cap al nord els cims més elevats del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici sobresurten enmig d'un estol de muntanyes mig nevades. L'estètic i omnipresent pic de Peguera atreu irressistiblement les mirades. Més a prop i també sorprenent hi ha el pic de Monterroio (2.862 m.), cap on ens volem dirigir. La idea és baixar cap al coll d'Entremonts i remuntar la fàcil aresta fins aquest cim de color granatós tan característic. Malauradament però el vent en alçada és molt fort. Fins al cim la pròpia muntanya ens protegia del fort vent del nord, però un cop a dalt del cim la força del vent és insuportable. Ho intentem uns minuts però aviat desistim en veure que avançar seria perillós, per tant reculem pel mateix camí. Només perdre uns metres d'alçada el vent ja afluixa.

Tornem a baixar pel mateix itinerari, però veiem que hi ha fites que segueixen estrictament la carena, encrestada a la part superior. Nosaltres havíem pujat uns metres més per l'est, i ara seguim les fites fins arribar a una canal força dreta que baixem sense més dificultat que parar mínimament atenció, i desgrimpar en alguns punts. Arribem de nou a la base de la muntanya satisfets d'haver assolit un cim tant bonic i alhora fàcil, tot i no haver pogut acabar el recorregut complet que inicialment havíem traçat.

A la tarda, quan el vent afluixa una mica ens apropem a veure el petit refugi lliure situat pocs metres més enllà del coll direcció nord, seguint el camí que discorre cap a l'estany Gento. Es tracta d'una petita construcció en molt bon estat, i equipada amb taules, cadires i llar de foc. Per sota veiem el camí de l'antic Carrilet de l'Estany Gento, i ens hi apropem. Caminem una bona estona per aquest traçat que encara conserva bona part de les vies per sobre de les quals transitava el carrilet que es va utilitzar durant la construcció de les infraestructures hidràuliques de la capçalera de la Vall Fosca.

Caminem durant poc més de 2 quilòmetres per aquest camí planer i panoràmic sobre la Vall Fosca. Arribem fins un túnel i el creuem. De seguida creuem un segon túnel que ens deixa ja a les envistes de l'edifici del funicular de l'estany Gento. Quedaria encara una estona de caminar per arribar-hi, però com que el sol ja està a punt de pondre's i ja hem gaudit de la vista a vol d'ocell sobre la presa de Sallente i la capçalera de la Vall Fosca, girem cua i tornem pel mateix camí. Si al matí havíem gaudit dels colors intensos de la sortida del sol pel vessant est de la Vall d'Àssua, ara gaudim del roig intens dels últims rajos de sol que impacten sobre el vessant oest de la Vall Fosca. Arribem fins a la captació d'aigua que alimenta el canal que baixa cap a la Torre de Cabdella, i acabem d'arribar al punt d'inici després d'haver gaudit d'un dia fantàstic enmig de la sol·litud d'un paisatge immens.