Cingles de Vallcebre i Les Cambrotes

Al sector més meridional dels Cingles de Vallcebre unes grans esquerdes formen profunds passadissos i diversos avencs gairebé al fil de la cinglera, als quals es pot accedir amb certa dificultat. Es tracta d'un conjunt de forats, esquerdes i grans blocs de pedra encastats que configuren un peculiar laberint soterrani. L'accés és difícil, ja que es pot desgrimpar en alguns punts amb compte, i és recomanable portar equipament.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Sant Corneli, Cercs (Berguedà)
• Distància: 12,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 645 metres
• Temps: 6:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil, tret de l'accés a l'interior de Les Cambrotes, on cal desgrimpar per terreny delicat
• Cartografia: Rasos de Peguera - Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Sant Corneli	00:00	00:00	0
Carretera	00:21	00:21	0,9
Grau dels Boits	00:26	00:47	1,8
Grau de la Canaleta	00:23	01:10	2,5
Grau del Sastre	00:13	01:23	3,1
Grau de la Mola	00:06	01:29	3,4
Les Cambrotes	01:08	02:37	4,2
Interior de les Cambrotes	01:23	04:00
Grau de Cal Gat	01:16	05:16	5,9
Fumanya	00:12	05:28	6,4
Fígols	00:43	06:11	9,7
Sant Corneli	00:34	06:45	12,5

Crònica

Fem una primera incursió per conèixer un fenomen geològic molt peculiar i força desconegut als Cingles de Vallcebre, concretament al sector sud, no gaire lluny del poble de Fígols. N'havia sentit a parlar, però desconeixia l'espectacularitat i fondària dels passadissos soterranis que hi ha, i ens va provocar una forta sensació de descoberta, ja que és un terreny salvatge, sense camins fàcils d'accés, i molt poc documentat. Dins dels passadissos es formen unes grans "cambres", algunes de 30 metres d'alçada, i suposem que d'aquí el nom de Les Cambrotes. La setmana passada vam fer la volta als Cingles de Conangle i els Cingles de Vallcebre, i avui hi tornem per fer una ruta força diferent.

De fet preparem una excursió matinal amb la idea de fer una volta circular i passar per on crèiem que estan situades Les Cambrotes. Un cop localitzades ens sorprèn la magnitud dels passadissos soterranis, i les múltiples possibilitats d'explorar amb més detall els diferents accessos. Malauradament no portàvem equipament adequat, i si bé alguns dels passadissos i avencs són accessibles desgrimpant amb compte, altres recomanarien l'ús de corda. També per més desgràcia un cop sota terra m'adono que les piles del flaix estan pràcticament esgotades i no funciona, de manera que tot i l'espectacularitat del lloc les fotografies són de molt baixa qualitat.

Juntament amb l'Anna, la Imma i la Sílvia ens dirigim fins a Sant Corneli, on arribem juntament amb els primers rajos de sol que ajudaran a fer més suportables els 9 graus sota zero. Aparquem a la Plaça de Sant Romà, on hi ha el Museu de les Mines de Cercs, de visita molt recomanable per conèixer el funcionament d'aquesta important colònia minera, les difícils condicions de vida dels miners i l'evolució d'una zona que ha configurat el paisatge i el el caràcter de les persones de l'Alt Berguedà.

Des de la Plaça de Sant Romà passem per les escales entremig dels edificis per anar a buscar les últimes cases del poble, sempre tendint cap a l'esquerra. Passem entremig de la petita església de Sant Corneli i els antics safareigs i per unes escales pugem fins l'últim carrer del poble. Seguim a l'esquerra fins anar a passar entremig de l'últim i el penúltim dels blocs dels antics habitatges dels minaires. Prenem un sender que passa al costat d'uns conillers i que s'enfila bancals amunt sempre al peu del torrent de Sant Romà. Cal sortejar algun filat del bestiar i anar pujant fins a trobar la carretera de Fumanya. Arribem a la carretera enmig d'un revolt. Avancem cap a l'esquerra no més de 100 metres, i prenem la primera pista a la dreta.

Estem ja ben a prop dels cingles de Vallcebre, i anem mirant on serà el pas per enfilar dalt la carena, ja que des de baix sembla inaccessible. Avancem de pla per la pista fins trobar un cartell indicador i senyals de pintura blanca i groca del PR C-128 que fa la volta als Cingles de Vallcebre. Concretament els senyals que trobem són de la variant que connecta els graus dels Boits i del Jou per sota la cinglera. Just quan trobem el cartell i els senyals deixem la pista i ens endinsem cap a l'esquerra pels camps en direcció cap als cingles. Cal fixar-se al principi a trobar el camí, ja que no és ben evident, però un cop localitzat se segueix sense cap problema. Pugem suaument per terreny obert fins a la base dels cingles, i finalment es desvetlla el pas que ens permet pujar dalt la cinglera: el Grau dels Boits.

El Grau dels Boits (o dels Boigs) és un dels passos més bonics que permeten enfilar els cingles de Vallcebre pel dret. Hi ha una cadena moderna instal·lada per donar més seguretat al pas, i també una antiga barana rovellada en algun punt. També es conserven els alguns antics esglaons que faciliten el pas. Es tracta d'un pas que aprofita una lleixa horitzonal i un petit zig-zag que permet superar els aproximadament 30 metres verticals que té aquí la cinglera. És un pas bonic i enginyós. Un cop a dalt gaudim de la vista lateral de les parets dels cingles i del sector sud, amb el poble de Sant Corneli en primer pla i el pantà de la Baells al fons. A llevant el Catllaràs i a ponent Ensija.

Un cop dalt la cinglera anem seguint el camí evident cap a ponent que passa vora el fil. Anem guaudint en tot moment de la verticalitat dels cingles des de dalt, contemplant el blanc immaculat de la roca calcària d'aquesta zona, coneguda popularment com a Clar de Lluna. Al cap de pocs minuts trobem el Grau de la Canaleta, un altre dels múltiples passos que permeten franquejar la cinglera. Poc més enllà passem també de llarg el Grau del Sastre, per sobre de la casa del mateix nom, sota els cingles. Anem avançant pel camí evident fins arribar al Grau de la Mola, un dels passos més importants i de més bon accés per creuar els cingles, i pas natural entre Fígols i Vallcebre.

Arribats al Grau de la Mola abandonem el camí. El PR abandona el fil del cingle i s'endinsa al bosc cap al sector de Vallcebre, separant-se considerablement del fil. No sabem exactament a quina alçada es troben les Cambrotes ja que els mapes que les mencionen assenyalen una gran àrea, per això anirem seguint el fil dels cingles amb l'esperança de trobar-les. El pas és més dificultós del què pensàvem, ja que la vegetació creix ufanosa, i en alguns punts la densitat de boixos fa que el bosc sigui pràcticament impenetrable. Això dificulta molt l'avenç, i perdem molta estona per guanyar poc tros. Probablement ara que sabem on estan ubicades les Cambrotes hauria estat millor opció seguir el camí principal per l'interior i acostar-se a la cinglera en el punt just on estan ubicades, que més o menys coincideix amb el camí que ve de Vallcebre per Santa Magalena.

Tot avançant per vora la cinglera trobem unes primeres esquerdes força fondes però estretes, que no permeten entrar-hi, i que pensem en un primer moment que potser ja són el que buscàvem. Continuem endavant per la cinglera ben embardissats fins que veiem que a la nostra dreta s'aixequen unes roques lleugerament separades del cingle. Just en aquest punt trobem una gran escletxa a la roca que s'enfonsa 15 o 20 metres avall. A partir d'aquí comença un conjunt d'escletxes, esquerdes i forats que configuren el conjunt de les Cambrotes. Tota la zona superior dels cingles de Vallcebre estan plens d'enfosaments càrstics, típics de la permeabilitat a l'aigua de la roca calcària. Aquí però no es tracta directament d'enfonsaments càrstics sinó més aviat d'esquerdes produïdes pel lliscament de grans blocs situats al fil de la cinglera i que se'n van separant.

Absolutament emocionats per la troballa busquem un bon pas per entaforar-nos dins d'alguna de les escletxes. El descens en molts punts és impossible per la verticalitat, i caldrien cordes per baixar-hi. Buscant buscant trobem alguns punts en què es pot baixar, alguns amb una fàcil desgrimpada i altres amb més dificultat, baixant per escletxes estretes i verticals per oposició. Algunes de les esquerdes són semiobertes, i la llum hi arriba, si més no parcialment. Algunes estan semisoterrades per grans blocs, i les més espectaculars estan totalment tancades, formant unes grans cambres fosques i estretes, amb alçades que calculem d'uns 20 o 30 metres. És realment fascinant moure's per aquí dins, tot i que cal anar amb molt de compte ja que hi ha diversos forats poc visibles, i alguns blocs de roques poc estables.

Estem més d'una hora entrant i sortint per les diverses escletxes i forats. Com que no portem equipament en alguns llocs no ens atrevim a entrar, ja que algunes escletxes són molt fondes, i l'accés molt aeri. Com també dèiem, hem comès un error de principiant i les bateries pel flaix estan buides, per tant només fem fotos amb les llums dels frontals, que no arriben a abastar la magnitud de les cambres altes i fosques. Gaudim de valent explorant aquest terreny inhòspit i desconegut, i quan veiem que ja hem entrat als punts que ens semblaven factibles decidim continuar endavant ja que encara ens queda molta ruta per fer. Evidentment això només ha estat una primera exploració d'aquest entorn tan interessant. Hi tornarem amb més equipament, tant material tècnic per baixar als forats com material fotogràfic per prendre imatges més acceptables.

M'entossudeixo en seguir per la cinglera per buscar algun altre grau que ens permeti baixar ràpidament cap al vessant sud, però no és una bona idea. El terreny és cada cop més espès, i és pràcticament impossible avançar. Tornem cap a l'interior del sector de Vallcebre per trobar el camí que ressegueix el cingle però a considerable distància. En dos punts que ens sembla que marxen camins transversals tornem a provar d'acostar-nos a la cinglera per intentar localitzar algun altre grau, però és temps perdut en va, ja que la bardissa ho ha envaït tot. Així doncs després de perdre força temps tornem al camí principal i l'anem seguint cap a ponent i en pujada constant fins trobar el Grau de Cal Gat, ja gairebé al límit occidental dels cingles.

Baixem pel Grau de Cal Gat, indicat i de pas còmode. Un marcat zig-zag permet baixar ràpidament de la cinglera cap al pla. Arribem als plans de sobre Cal Gat, on hi ha un conjunt de cases, la majoria en semi ruïna, i algunes restaurades. És un lloc bonic, un petit nucli a redós de la cinglera. Baixem uns metres per la pista enmig dels camps fins a Fumanya, on hi ha la petita església romànica de Sant Mateu, amb les parets ben conservades però sense porta, i abandonada de dins. Baixem al costat de la Font de Cal Jaume fins a la carretera asfaltada que ve de Sant Corneli, la creuem i trobem un cartell indicador de camins. Avancem de pla cap a l'esquerra, en direcció cap al nostre destí, pel qual encara ens queden 6 quilòmetres. El camí avança paral·lel a la carretera, principalment per pista en desús en una zona on podem veure diferents enfonsaments càrstics, característics d'aquesta zona,

Anem seguint sempre el PR C-73 tot creuant una llarga zona oberta principalment per pistes, i passant vora algunes cases aïllades. Arribem a la carretera de nou i la creuem. Passem davant la casa de Cal Petit i continuem baixant suaument fins a trobar de nou la carretera just sobre el poble de Fígols. Baixem al poble i continuem pel PR que marxa de seguida cap a la dreta. El camí fa una llarga marrada per una pista que voreja vàries cases. Com que sabem que fa una llarga volta, l'escurcem pel dret, tot creuant uns camps a sota mateix del poble, amb la vista posada a la pista que es veu a l'altra banda dels camps. Sense més dificultat creuem els camps i arribem a la pista que continuem cap a l'esquerra. Hem estalviat més d'un quilòmetre de pista avorrida.

El camí continua per la pista, en baixada suau. Passem al costat d'un polvorí i més tard d'un altre. La pista fa un parell de revolts molt marcats i finalment entra al poble de Sant Corneli pel sud, al costat d'una zona de pícnic ben arranjada, i arribant directament a la plaça de Sant Romà on hem començat la ruta fa gairebé set hores.

Aquesta ruta és prou interessant per si mateixa com a itinerari senderista, evitant això sí els trams bosc a través. Però el que més ens interessava i ens ha sorprès molt avui ha estat la visita a Les Cambrotes, un conjunt d'esquerdes que formen grans passadissos i cambres soterrades vora la cinglera. Hem tingut poc temps i ens ha faltat equipament per acabar d'entaforar-nos en tots els racons d'aquest caos d'esquerdes i forats. Hi tornarem en alguna altra ocasió sense fer una volta tan llarga, dedicant-nos només a aquest racó que promet fascinant.