Serra del Verd (2.282 m.)

A cavall de tres comarques (Solsonès, Berguedà i Alt Urgell) entre el Pedraforca i el Port del Comte, la serra té formes arrodonides, amb cims que tot just destaquen sobre el conjunt. Fem una ruta circular sortint des del poble de la Coma. Passarem per la bonica masia del Pujol del Racó i enfilarem fins a trobar la carena. Coronarem el cim principal i baixarem per terreny molt pendent direcció oest fins tancar el cercle.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: La Coma, La Coma i la Pedra, Vall de Lord (Solsonès)
• Distància: 16,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.400 metres
• Temps: 7:42 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Baixada després del cim amb molt pendent.
• Cartografia: Vall de Lord, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Dedicarem el diumenge a recórrer el vessant sud de la Serra del Verd, amb origen i destí al poble de la Coma, a la capçalera de la Vall de Lord. Farem una ruta circular, força llarga però sense cap dificultat, ja que sempre transitarem per camins més o menys fresats. L'únic tram incòmode és la baixada des del cim principal, ja que perdrem alçada ràpidament per forts pendents amb trams de tartera.

La Serra del Verd és un massís de mida reduïda i sense cap cim significatiu. El punt més elevat s'anomena simplement Cap de la Serra del Verd, o sigui que no té ni prou entitat com per tenir un nom propi. És tan sols una suau elevació al mig de la serra, en el punt en què conflueixen la línia principal del cordal (est-oest) amb la carena secundària que ve del sector de Gósol i Josa (nord). Té dos accessos principals, pel sector nord des de Gósol i pel sector sud des dels nuclis de La Coma i La Pedra. També es pot accedir fàcilment per l'oest des del Coll de Port, resseguint així tota la carena.

Sortirem des de la Coma, concretament des de l'aparcament que hi ha davant de la fonda Cal Nin. Sortim després de les 9, tot i que el sol encara no ha arribat al poble, i fa una mica de fresca, preludi de la tardor que no vol acabar d'arribar. Caminem uns metres seguint la carretera amunt, i de seguida la deixem al primer trencant, a mà dreta. Trobem un cartell indicador que ens assenyala els camins de la Serra del Verd. Pugem un tram encimentat i de seguida continuem per pista. La pista aviat gira fort cap a la dreta, i poc després la deixarem per prendre un caminet a l'esquerra. Cal seguir els senyals de color groc, que si bé escassos, permeten seguir el camí.

El camí comença a fer giragonses per dins del bosc. És un camí traçat "a l'antiga", és a dir, pensat pel trànsit d'animals, de manera que els revolts estan molt ben traçats, amb boniques giragonses. Alguns trams del camí estan empedrats, o sigui que és un camí molt antic. Acancem una bona estona per dins del bosc, primer per un tram més tancat, i després per una zona més oberta, que ens permet veure des de lluny la bonica masia del Pujol del Racó, cap on ens dirigirem. Recuperem una pista en desús i avancem decidits cap a la casa.

Arribem al Clot de l'Infern, la tancada coma que aboca les seves aigües al peu mateix de la masia. Ens acabem d'acostar a la casa per contemplar la seva austera majestuositat i bellesa. Està situada en una fondalada, sota una zona espadada, a la capçalera d'una vall àmplia que ofereix excel·lents vistes cap al sud. És una gran masia, amb un frontal porxat orientat a llevant. Tornem uns metres enrere i prenem la pista que marxa darrere mateix de la casa i que de seguida gira fort a la dreta.

Seguim la pista una estoneta, però aviat la deixem i continuem pel caminet que segueix a l'esquerra. Els trams de camí són molt bonics, amb algun tram empedrat. És fàcil deduir que la pista és posterior al camí, i que va destruir part del traçat original. Però la pista fa algunes voltes que el camí soluciona pel dret, amb enginyoses giragonses, especialment al Grau de la Borda, un tram força dret entremig d'agulles calcàries.

Avancem alguns trams per la pista i alguns més distrets pel camí. En tot cas la pista no és transitada, i és prou entreginguda, amb boniques vistes cap al Port del Comte (oest). Després d'una bona estona de pujar arribem a la Borda del Pujol, una petita casa tributària del Pujol, situat en un bonic balcó al costat d'àmplies pastures. Des d'aquí ja tenim una bona perspectiva de la cara sud de la Serra del Verd, i podem contemplar els seus diferents cims. Des d'aquí la Serra del Verd mostra el seu aspecte més escarpat, amb un llarg frontal calcari força dret en el la seva part final.

Des de la borda seguim per la pista que continua darrera la casa, vorejant els grans planells. Passem al peu d'una font on s'abeura el bestiar que pastura lliurament per la zona. Avancem una estona per la pista aproximant-nos a la base de les parets. Descartem camins i pistes secundàries a banda i banda fins que creuem una pista i seguim ara pel camí que continua a l'altra banda. Anem trobant marques grogues, però amb dosis homeopàtiques. El camí comença a pujar fort, primer per un tram boscós, i més endavant per terreny obert, en pendent considerable. El camí és evident i fàcil de seguir, i puja tendint sempre cap a la dreta.

Arribem a Roca Mira, un mirador sobre l'enclotat torrent de la Cabanella. Continuem pujant per terreny obert i en considerable pendent. Un tram més de pujada constant ens porta fins al Prat de les Saleres, uns planells inclinats que formen també un bonic balcó cap al Cap d'Urdet i les agulles i fondalades que se'n desprenen. Hi ha abeuradors per bestiar, l'aigua dels quals ve de la font d'Urdet que es troba uns metres més amunt. Si volem adreçar cap al Cap del Verd podem prendre el camí a l'esquerra, seguint els senyals grocs, que ens portarà a la Collada de les Belitres, prèvia al Cap del Verd. Si en canvi volem anar primer al Cap d'Urdet haurem de seguir de dret.

Així doncs continuem pujant de front per un camí que segueix la trajectòria de la mànega que porta l'aigua als abeuradors. En pocs minuts arribem a la font d'Urdet. Des de la font seguim la mateixa trajectòria, sempre amunt, ara per camí menys definit, però amb fites que permeten seguir-lo. Passem sota una franja de roques flanquejant cap a la dreta, i en poca estona guanyem la carena. La nostra intenció era pujar el Cap d'Urdet i continuar per la carena fins al cim principal, però involuntàriament no vam fer-ho.

Vam confiar massa en el mapa que portàvem, sense fixar-nos-hi prou. Resulta que el mapa de l'Editorial Alpina té un error considerable, ja que assenyala com a Cap d'Urdet el que en realitat és el Cap del Prat d'Aubes, mentre que l'autèntic Cap d'Urdet l'anomena Serra del Gall. Així nosaltres vam guanyar la carena i vam girar cap a l'esquerra per resseguir-la direcció oest. En realitat el Cap d'Urdet està a poca distància del collet on vam arribar, però direcció est.

Seguim doncs la carena direcció oest, seguint rastres del senderol difús. Uns minuts de pujada suau i arribem als amplis plans del gens definit Cap del Prat d'Aubes (2.252 m.) Em va estranyar el seu aspecte tan arrodonit, ja que recordava que el Cap d'Urdet era molt vertical per algun dels seus vessants, però no en vaig fer més cabal. Més tard revisant el track em vaig adonar de l'error. Així doncs qui vulgui arribar-se al Cap d'Urdet (recomanable), tant sols ha de seguir la carena cap a la dreta (est), i llavors retornar pel mateix camí, o bé baixar fins al Prat Agre i flanquejar per sota (vessant nord).

Situats al Cap del Prat d'Aubes continuem avançant per l'ampla i difusa carena amb la vista posada al Cap del Verd, que ja veiem davant nostre. Cal baixar fins a l'amplíssima collada de Belitres, i des d'aquí pujar pels prats inclinats fins al cim. Sembla a prop, però cal superar 150 metres de desnivell encara, i el pendent es fa feixuc. És una zona molt oberta, amb vistes cap al Pedraforca (nord-est). Remuntem la pujada sense dificultats i acabem d'arribar al cim principal, l'ample Cap de la Serra del Verd, on hi ha una bústia de fusta amb el llibre de piulades.

Dinem al cim, tot i que no perdem temps ja que els núvols creixen i l'aire és fresc. Ens acostem fins al balcó que forma l'ampli cim pel cantó sud. En aquest punt el pla es trenca bruscament i s'esbalça sobre la capçalera de la vall del Cardener. Des d'aquest punt tenim una extensa panoràmica que abarca la serra del Port del Comte, Sant Llorenç de Morunys, Busa i els Bastets i la vall del Cardener, amb el pantà de la Llosa del Cavall. Contemplada la panoràmica tornem uns metres enrere per reprendre el camí.

Continuarem seguint la carena en direcció sempre oest. Baixem uns metres per terreny obert, seguint ara uns senyals de color blau que han aparegut de sobte. Avancem vora l'estimball i perdem alçada suaument fins que de sobte també aquest vessant es trenca. La suavitat i progressivitat que ens ha acompanyat en tot moment es torna un fort pendent pedregós, amb trams de tartera. Iniciem una forta baixada que cal fer amb compte, ja que el terreny és relliscós i amb molta pedre petita solta. Busquem el millor pas, sempre incòmode, especialment en el primer tram, el més dret. Més avall trobem un fil de tartera que permet baixar clavant talons. La baixada no té dificultat, però cal parar atenció.

Abandonem la tartera quan el pendent es suavitza i seguint els senyals blaus (i ara també grocs) tendim cap a la dreta, per camí més evident. Entrem en una zona boscosa i arribem en poca estona al Coll de Veís, on es rep un isard esporuguit. Avancem ara planejant i perdent poca alçada fins arribar al Prat Major, una àmplia i evident collada. Aquí trobarem un indicador de camins. Podríem escurçar lleugerament la ruta baixant avall, però tornaríem a arribar a la Borda del Pujol, i preferim fer la ruta totalment circular.

Avancem direcció oest, fent una petita marrada a la zona dels Ordiars. Anem perdent alçada suaument, i ara rondem els 1.800 metres. Avancem per dins del bosc flanquejant per sota la Roca d'en Carbassa. Baixem fins al Coll de Coma Pregona, poc definit, on ens creuem amb una pista. Trobem un pal indicador de camins que ens assenyala que hem de creuar la pista i seguir direcció sud. Creuem la pista principal i en prenem una secundària que de seguida esdevé camí. Comencem a perdre alçada més ràpidament, transitant per sota del Roc del Migdia. Baixem i baixem llarga estona, deixant a la nostra esquerra espadades parets de roca. Passem la Font de la Senyora, sota una petita bauma i continuem baixant.

Arribem a la Collada, al peu d'uns plans. Creuem el coll i de seguida trobem les primeres cases. La primera Cal Fiter, sota les elevades roques del Roig, on hi ha vies d'escalada. A partir d'aquí no hi ha més secret que anar resolent el que ens queda de camí. Trobem una pista cimentada que creuarem en dos o tres punts, ja que el camí adreça i fa via. Passem vora diverses cases i més endavant un tram d'horts. Fem encara una considerable volta fins a trobar el torrent, i en pocs minuts més acabem d'arribar al poblet de la Coma.

Ha estat una ruta senzilla, sense complicacions però tampoc sense grans al·licients. És un itinerari més aviat monòton, per terreny obert i previsible. És però una zona tranquil·la i poc freqüentada, on és fàcil trobar-se isards. També és un bon lloc per gaudir d'una perspectiva poc coneguda del Pedraforca, i també contemplar el Port del Comte i bona part de la Vall de Lord.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta