Trescant al Cap de Creus

Els Pirineus neixen arran de mar, i tot just emergir de l'aigua ja mostren caràcter. Fem dues rutes molt fàcils però interessants paisatgísticament i amb l'al·licient afegit de poder-nos refrescar en cales poc freqüentades. Dediquem el primer dia a recórrer el camí vell del Cap de Creus a Cadaqués, i el segon, més muntanyenc, des de Sant Pere de Rodes enfilem el modest pic de Sant Salvador de Verdera (682 m.), de grans panoràmiques.

Fitxa

! Inclou dues rutes diferents.

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Cap de Creus / Aparcament Sant Pere de Rodes, Alt Empordà
• Distància: 17,0 + 4,2 quilòmetres
• Desnivell positiu: 530 + 230 metres
• Temps: 7:30 + 2:25 hores
• Dificultat: Fàcil
• Cartografia: Cap de Creus, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Dia 1. Cap de Creus - Cadaqués - Cap de Creus

Dia 2. Sant Pere de Rodes - Sant Salvador de Verdera

Cap de Creus - Cadaqués

Després d'uns quants caps de setmana a l'alta muntanya també ve de gust provar la salabror del mar, però no per això ens hem d'estar parats. No només és compatible, sinó que és altament reconfortant combinar el trescar amb el bany refrescant al mar. I per combinar-ho hem triat el Cap de Creus, un dels entorns més salvatges i espectaculars de la costa catalana. El Cap de Creus és un Parc Natural, i per tant és una zona protegida.

El Cap de Creus és una petita península rocallosa que sobresurt entre el golf de Lleó (al nord) i el golf de Roses (al sud), i és l'espai terrestre més oriental de la Península Ibèrica. Aquesta franja costanera és molt abrupte, amb penyasegats trencats, cales irregulars i entaforades, minúsculs illots i les roques fosques, fortament modelades per la força dels elements, bàsicament l'aigua i el vent, que combinats provoquen en aquest espai una forta erosió. Tot plegat dóna a aquest entorn un aire esquerp, místic i fins i tot apocalíptic. Per això no és estrany que aquí l'any 1971 es rodés en part la pel·lícula The Light at the Edge of the World ("La llum de la fi del món"), basada en la novel·la Le phare du bout du monde ("El far de la fi del món") de Jules Verne, tot i que aquest autor situava l'esmentat far a la Patagònia.

Contemplem al capvespre la posta de sol i les últimes hores de llum. L'erosió provoca que algunes roques tinguin formes peculiars que recorden a objectes o animals. Ens llevem d'hora per contemplar la sortida del sol. Puntual i matiner, poc després de les 6 del matí i precedit per una àurea vermellosa, un tímid raig creua la Mediterrània des de l'horitzó oriental i comença a tenyir de tons vermellosos el paisatge pedregós. Són uns breus instants, però molt bonics.

Més tard iniciem la ruta fent una volta fins a la punta del Cap, origen o final segons es miri del GR-11, el camí que travessa es Pirineus. Continuem vorejant el cap direcció sud fins a trobar la Cova de s'Infern. Hi ha un camí ben marcat que baixa des del far, però nosaltres hi arribem seguint l'escarpada costa, i en alguns punts fins hi tot hem d'ajudar-nos amb les mans. Des de la Cova de s'Infern, un considerable forat per on el mar entra a la terra, continuem per un caminet que va vorejant la costa a certa distància. Passem vora la Cala Fredosa, a l'alçada del Far, i tot seguit continuem cap a la Cala Jugadora, molt més gran i allargada. Tota aquesta zona té una rica toponímia, i cada punta, cada illot, petita cala, entrant,... tenen noms ben curiosos: es Roigs de Cala Jugadora, es Foralló d'en Sarasa, Estriuvioli, es Peixet des Moro, es Pudaió, sa Planassa de s'Estufadora, només per mencionar-ne alguns.

No gaire lluny del Far anem a buscar un camí ben fresat i evident que ens portarà cap a Cadaqués. És el Camí Vell de Cadaqués al Cap de Creus, un itinerari que transita a certa distància de l'aigua per evitar els entrants i sortints. És una ruta força recta, fàcil i amb poc desnivell, només el necessari per cobrir la irregularitat del terreny. Des d'aquest camí neixen molts altres caminets que menen a les múltiples cales que trobem en tot aquest tram de costa, principalment petites i de difícil accés. Podem triar i remenar i refrescar-nos en les cales que més gràcia ens facin. Alguns trams de costa es podríen recórrer més a prop de l'aigua, ja que hi ha molts petits camins. Nosaltres seguirem el camí principal, i només ens en desviarem per banyar-nos en alguna de les cales, ja de tornada.

El camí és entretingut, per terreny sempre de secà. Un dels atractius més interessants són els murs de pedra seca que ens acompanyen en bona part del recorregut. També algunes barraques fetes també de les petites pedres pissarroses característiques de la zona. Moltes zones, suposem que antigues vinyes, estan parcel·lades amb murs de pedra seca trencant així la uniformitat del paisatge. Passem alguna zona cultivada d'oliveres, però el paisatge és més aviat erm. A l'alçada de la gran i marcada Cala Guillola el camí volteja unes cases, segueix un petit tram de pista i continua fins enllaçar uns metres amb la carretera asfaltada de Cadaqués al Cap de Creus. De nou esdevé camí, però aviat entrem en una zona més humanitzada i formigonada a l'Alqueria.

Entrem a Portlligat i contemplem la petita platja al peu de la Casa-Museu Salvador Dalí. Una renglera de llaguts amarrats arran de platja fan encara més bonic aquest indret. Creuem Portlligat, passem per l'ermita de Sant Baldiri i acabem de baixar a Cadaqués. Cadaqués és un poble molt bonic, d'aquells de postal. És un poble que ha viscut tradicionalment abocat al mar, ja que l'accés per carretera va arribar tard, i no deixa de ser sinuós i difícil. Probablement el tortuós accés ha estat una de les claus de la seva conservació i autenticitat. Al poble es respira un aire bucòlic, tot i la quantitat de turistes. Dalí el va donar a conèixer mundialment i molts artistes i intel·lectuals el van seguir. És probablement un dels pobles que més han inspirat a artistes plàstics, i probablement deu ser un dels llocs més fotografiats del litoral. L'església de Santa Maria i el frontal marítim amb totes les cases pintades de blanc immaculat ofereixen una bonica estampa.

Després de passar una bona estona passejant per Cadaqués, gaudint dels seus pintorescos i empinats carrers i les petites botiguetes, tornarem pel mateix camí. De tornada ens pararem a la cala es Jonquet, un braç de mar que entra estret, llargarut i arrecerat. Hi ha moltíssimes cales per descansar i refrescar-se, algunes de més difícil accés. Són racons tranquils, poc freqüentats i de gran bellesa.

Sant Pere de Rodes - Sant Salvador de Verdera

El segon dia al Cap de Creus enfilarem més amunt, fins al punt més elevat, el castell de Sant Salvador de Verdera. S'hi pot pujar caminant des de la Selva de Mar per un camí costerut i pedregós, però cal fer una bona pujada per terreny de secà. L'opció que triem és pujar motoritzats fins a l'aparcament de Sant Pere de Rodes, després de seguir els 8 quilòmetres de carretera sinuosa des del Port de la Selva. Des de l'aparcament occidental (n'hi ha dos, el segon que es troba) sortim caminant per la carretera asfaltada que porta al monestir. En poc més d'un quilòmetre arribem als peus del monumental cojunt monàstic de Sant Pere de Rodes.

L'antiga abadia benedictina de Sant Pere de Rodes és una gran edifici de tres naus, la central de grans dimensions. Sobresurten el campanar i una torre de defensa bessona del campanar. Del conjunt destaquen els claustres, a diferents nivells, un sobre l'altre, i també les grans columnes que sustenten les 3 naus, molt esveltes per la seva alçada i estretor. Mencionar també els tres absis i els diferents capitells al·legòrics, tot i que se'n conserven ben pocs. És un dels grans exemples del romànic català, majestuós per les seves dimensions i ubicació, serè per les seves línies d'austeritat benedictina. El gran complex ha estat restaurat en els darrers anys, però va romandre abandonat durant segles, i el saqueig va provocar la pèrdua de molts elements ornamentals i fins i tot arquitectònics, com pilars o capitells.

Val la pena fer una visita al monestir de Sant Pere de Rodes i submergir-se en el passat. Nosaltres però passem de llarg, primer de tot perquè a l'hora que arribem encara està tancat, i ja havíem fet la visita en una altra ocasió. Així doncs busquem un camí que surt darrere mateix del monestir i comença a pujar fort per la serra de Verdera. El camí és sinuós i costarut. A mesura que anem pujant ens girem per contemplar el magnífic paisatge del monestir en primer terme i la badia del Port de la Selva i el mar a l'horitzó. Pugem fins al coll de la Verdera, i encara continuem enfilant amunt fins arribar al castell de Sant Salvador (682 m.), punt més elevat del Cap de Creus.

El castell de Sant Salvador és una esplèndida talaia sobre el Cap de Creus, i l'únic lloc on es pot contemplar en el seu conjunt. Al nord veiem el Mar d'Amunt des de Llançà, amb les diferents entrades, sobretot la badia del Port de la Selva; a l'est el Mar d'Avall i les diferents puntes del Cap de Creus; i al sud la gran badia de Roses amb la seva forma semicircular gairebé perfecta i l'estampat de colors de la plana empordanesa. Amb ben poc esforç podem gaudir d'una perspectiva vastíssima.

L'ampli domini visual des d'aquest punt van justificar la creació d'un lloc de guaita per als comtes empordanesos. A la part més alta del castell s'hi va construir l'església de Sant Salvador de Verdera, de la qual es conserven algunes parets. De fet tot el castell està en runes, i només se'n conserven algunes parets exteriors, suficients però per imaginar-se la magnitud i la forma del recinte, que s'adaptava al terreny, estret i molt escarpat. En terreny és encinglerat i de difícil accés, impossible pel sud, on és totalment vertical. Aquí hi ha el Salt de la Reina, un precipici que ha donat lloc a diferents i divertides llegendes, algunes recorrents en altres punts del territori català amb característiques similars, per exemple Siurana.

Des del castell baixem uns metres direcció sud cap al Coll de les Palomeres i acabem d'arribar fins al vèrtex geodèsic situat en un altre petit cim lleugerament separat del castell. Aquest segon cim és una mica més baix que el propi castell, però hi ha una bona vista d'aquest, i la pespectiva de la cinglera sobre la qual està construït. Tornem al castell i des del punt més elevat anem a buscar un camí poc definit que sn sentit nord marxa seguint estrictament el fil de la carena. Fins i tot caldrà mig grimpar en diferents punts, ja que el terreny és molt escarpat i estret. Després d'una estona de baixar pel tram més estret de la carena tot i ajudant-nos-hi amb les mans, arribem al Coll del Mosquit, on la carena s'eixampla.

Al Coll del Mosquit trobem un camí més ample que tendeix cap a l'esquerra (oest), abandonant la carena. De lluny veig una creu a la línia de la carena, i intento acostar-m'hi tot buscant un camí inexistent. En arribar-hi veig que en aquest punt hi ha les restes d'una avioneta que s'havia estavellat en aquest punt, i la creu recorda les dues víctimes de l'accident. Torno doncs al camí principal i seguim baixant per la serra de Santa Helena fins que trobem una bifurcació indicada. Deixem el camí principal i tombem a la dreta. En pocs minuts arribem a la curiosa església de Santa Helena, on també hi ha les restes de l'antic poblament de Santa Creu de Rodes, totalment enrunat però se'n diferencien els vestigis gràcies a la recuperació arqueològica. També en resten dues portalades d'accés que fan evident que el poblat estava emmurallat. L'església és peculiar, en forma de creu i amb dos campanars sobreposats.

Des de Santa Helena baixem en pocs minuts fins al punt d'inici tancant el cercle d'una breu però interessant excursió de grans panoràmiques sobre el mar, el Cap de Creus i la plana empordanesa. Arrodonim la jornada baixant fins a la Punta de Sarnella, una petita península amb un far a la punta situat a l'extrem oest de la badia del Port de la Selva. És un entorn costaner pedregós i arrecerat, on és un plaer refrescar-se en les seves aigües cristal·lines.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta