Mont Perdut (3.355 m.) per la cara nord

Enfilem la tercera alçada dels Pirineus pel vessant més directe. Sortim des de la vall de Pineta i pugem fort fins al Balcó. Avancem fins a sota els seracs que es despengen de la glacera i enllacem diverses canals de neu i glaç de fort pendent (55º). Sortim al cim on gaudim de l'esplèndida panoràmica. Baixem la canal central (Escupidera), remuntem fins al Coll del Cilindre, baixem al llac de Marboré i pugem al refugi de Tucarroya on passarem la nit.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Vall de Pineta, Bielsa (Sobrarbe, Osca)
• Distància: 14,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.320 metres
• Temps: 14:10 hores
• Dificultat: BD
• Sensació de dificultat: Força difícil. Fort desnivell. Canals de neu o glaç de fins 55º sostinguts.
• Cartografia: Monte Perdido, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Feia ja uns quants caps de setmana que estàvem pendents de la meteo, buscant una finestra de bon temps per intentar el Mont Perdut. És una de les muntanyes més mítiques dels Pirineus, la tercera en alçada, i amb una personalitat molt marcada. L'entorn d'aquesta majestuosa muntanya és impressionant, amb profundes valls d'increïble bellesa, tant pel sector d'Ordesa com pel sector de Pineta. Fa un parell d'anys ja havíem pujat per la via normal de Pineta, però la boira ens va impedir gaudir de l'immens paisatge. Vam decidir tornar-hi, però per la cara nord, més severa i difícil, amb un gran ambient alpí.

L'època més adient per afrontar aquest itinerari és la primavera avançada, quan la neu ja ha minvat força a les parts més baixes, i l'accés al Balcó de Pineta és força net, i sobretot sense risc d'allaus, ja que n'és una zona molt propensa. Més avançat l'estiu, o en anys de baixa innivació, alguns dels trams de la part alta queden descoberts de neu, i es complica l'ascensió, amb alguns passos de roca de III o IV de mal protegir. Nosaltres trobem algun dels passos claus amb gel, però escàs i poc consistent a causa de les elevades temperatures.

El més racional i recomanable és partir l'ascensió en dos dies, fent una primera etapa d'aproximació fins al Balcó de Pineta (3-4 hores, 1.300 metres de desnivell), on es poden muntar tendes o fer bivac. També es pot arribar fins al refugi lliure de Tucarroya, però cal comptar que ens desviem de l'itinerari entre 30 i 45 minuts. També hi ha l'alternativa de fer-ho tot d'una tirada, però cal assumir un desnivell molt fort, sortir molt d'hora i fer l'ascens al Balcó de Pineta de nit, per assegurar arribar a la base dels corredors a l'alba. Nosaltres triem aquesta última opció de fer-ho tot d'una tirada, però sincerament no ho recomano, ja que resulta una jornada duríssima, i arriba un punt en què es sobrepassa la frontera entre el plaer i el sofriment.

Arribem divendres al vespre a l'aparcament del final de la Vall de Pineta, al costat mateix del Parador de Bielsa. Per arribar-hi cal prendre la carretera que surt del poble de Bielsa i que remunta tota la Vall de Pineta fins al fons del circ. Aquí hi ha un ampli aparcament i una zona d'acampada oberta a l'estiu. La curiositat fa que trobem uns coneguts de Gironella que també faran demà la mateixa ruta. Dormim poca estona, ja que cal llevar-se molt d'hora per arribar a la glacera abans que el sol faci malbé la neu. Comencem a caminar a les 3 en punt en la més absoluta penombra, amb l'ajuda dels frontals. No som pas els primers, i altres grups ja han marxat abans. Anem una mica tard, i més tenint en compte que anem molt carregats, i la pujada serà lenta. Probablement no vam encertar gaire bé l'estratègia, i vam decidir pujar el cim el mateix dia i quedar-nos a dormir a Tucarroya per fer alguna activitat més lleugera el dia següent. L'inconvenient d'aquesta opció és que cal portar a sobre tot el material per dos dies (material tècnic, corda, menjar, sacs,...) i si la ruta ja és molt exigent, amb la càrrega extra esdevé un suplici.

Comencem a caminar per la pista tancada al trànsit que marxa des de l'aparcament. També es pot prendre un camí que marxa al costat del riu, i que farem l'endemà de tornada, però de nit és més fàcil pujar per la pista. Més amunt els dos camins es bifurquen. Pugem doncs per la pista durant aproximadament mitja hora fins a creuar un pont al costat d'una cascada. Deixem la pista i prenem un camí a l'esquerra que enfila pel Felgueral, un tram de bosc on les falgueres ocupen tots els espais oberts. El camí va pujant suaument fins al fons del circ de Pineta. És ben fosc, i en algun punt tenim dubtes del camí a seguir, ja que algun arbre caigut dificulta el pas. Ens despistem en algun punt, però de seguida reprenem el bon traç.

Arribem al fons del circ al cap de gairebé una hora i mitja de caminar. Avancem a ritme tranquil, ja que anem molt carregats, és de nit i ens hem despistat en un parell de punts. Un cop al fons del circ trobem de seguida el camí que inicia la fortíssima pujada cap al Balcó de Pineta. El camí va zig-zaguejant durant una bona estona per superar els gairebé 1.300 metres de desnivell que separen el fons de la vall del Balcó. És una pujada dura i fatigosa que ens prenem amb calma. Quan ja som a més de mitja pujada comença a clarejar, i quan arribem a dalt el Balcó els primers rajos de llum ens donen la benvinguda. Anem una mica massa tard, i patirem molta estona de sol.

El Balcó de Pineta és un mirador natural ben pla que es desploma molts metres ensota sobre la capçalera de la vall. Estem situats al capdamunt de la profunda vall, recta i llargaruda, i amb elevats contraforts a banda i banda. En els petits planells que hi ha al costat del balcó és costum acampar-hi el dia abans de l'atac al cim, i avui hi veiem algunes tendes de grups que ja han sortit. Ens encaminem cap a la base de la paret nord. Per buscar el punt d'inici de l'ascensió cal fixar-se en un gran serac que es desploma de la glacera. Sota d'aquesta mola de gel comença el primer corredor.

Ens equipem a certa distància i mengem una mica, ja que tot i que pròpiament comencem ara l'ascensió portem gairebé 5 hores de ruta i un considerable desnivell. De lluny veiem un parell de grups que ja estan a mitja ascensió. Ens situem sota unes grans roques a la dreta dels seracs i creuem en diagonal ascendent cap a l'esquerra fins anar a buscar la boca de la marcada canal. Aquest tram es creua en pocs minuts, però fa una certa basarda progressar just per sota del gran serac. És poc probable que caigui, però impressiona ja que cal passar just per sota. Passem separats fins a l'inici del corredor, que queda encaixonat entre dues fileres de roca.

El primer corredor és molt evident i estètic. Avança en marcada diagonal cap a l'esquerrra (sud-est), i amb un pendent fort i sostingut, d'aproximadament 45º, amb algun tram de 50. Avancem sense encordar, però amb la seguretat dels dos piolets. Portem la corda per si cal utilitzar-la, així com material d'assegurament en roca, neu i glaç. Anem progressant sense dificultat per dins de l'encaixonat corredor. La neu és força dura, ja que per la seva inclinció no hi toca el sol. Hi ha però una traça molt evident que facilita el pas. Avancem a ritme moderat, ja que el pendent és franc i sense dificultats.

Quan s'acaba el corredor sortim pràcticament a l'extrem est de la glacera. Caldrà fer un llarg flanqueig gairebé pla fins a vorejar una gran roca. Prop d'aquesta roca hi acostuma a haver una rimaia, a vegades força pronunciada. Avui passem fàcilment, ja que el pas està cobert, i la rimaia es veu relativament lluny i és petita. Passem doncs per sota la roca, i de seguida enfilem amunt per una petita canaleta estreta però evident que es dibuixa entremig de les roques. Aquesta canaleta ja té un pendent molt fort, d'uns 50º, i la neu és molt dura. Ens situem sobre mateix de la gran roca ja en una zona oberta de la glacera. Només cal pujar en línia recta fins a buscar un altre corredor que es dibuixa força més amunt.

La travessa vertical d'aquesta meitat superior de la glacera es fa més llarga del que semblava. El sol pica de valent, el pendent és fort i no hi ha descans possible. La neu és dura, i com que no anem encordats cal assegurar molt bé cada passa. Durant una bona estona anirem superant un pendent continu que comença en uns 45º per esdevenir aviat 50º, i encara més a la part superior, quan entrem a l'últim corredor. Pugem doncs una bona estona en línia recta per una zona oberta i de fort pendent, seguint la trajectòria del corredor que ja es veu des de baix.

Mirat des de la base semblava que aquest corredor seria senzill, però resulta ser el més complicat, sobretot pel fort pendent (55º), i també perquè el tram més estret i vertical és pràcticament de gel. Aquí tenim dubtes de si hem fet bé de pujar sense encordar. Probablement aquest pendent i dificultat està al límit de seguretat (almenys el nostre límit). Tot i això pugem sense assegurar vigilant molt en cada pas. El tram més estret és pràcticament tot gel, i un gel poc consistent, que regalima aigua per sota. Hem anat una mica massa tard, i aquest tram està molt just. Probablement en un parell més de dies ja serà un pas de roca, i quan això passa, és un dels punts més compromesos del recorregut (III-IV), i pel que diuen les ressenyes de mal assegurar.

Superat aquest pas estret les dificultats no s'acaben, ja que si bé sí que s'acaba el gel i continua la neu, el pendent continua sent molt fort. El cansament és accentuat, ja que el recorregut no dóna treva, i no hi ha trams per descansar. El desnivell acumulat, el sol que pica i sobretot el pes que portem a sobre ens deixen baldats. Superem un darrer tram força costerut on ja queda poca neu, i fins i tot hem de trepitjar una mica de roca. Finalment sortim a una zona més planera on podem descansar. He arribat molt esgotat, i necessito menjar abans de continuar endavant. La Sílvia està més fresca. Mengem uns ganyips i afrontem el darrer esforç abans d'arribar al cim. Les dificultats ja s'han acabat, i només queda caminar per un llom de neu amb pendent mitjà. Aquesta pujada es fa feixuga, i cal superar encara més de 100 metres de desnivell.

Arribem al cim en un dia esplèndid, i amb excel·lents vistes cap a totes bandes. És especialment captivadora la imatge de la vall d'Ordesa com gira cap al circ de Soaso, vist des de les alçades. Ben a prop, al sud-est sobresurten la Punta de las Escaleras i sobretot el Pic d'Añisclo o Soum de Ramond. Al nord-oest el protagonista és el Cilindre. I miris cap on miris t'embadaleixes en contemplar alguns dels grans cims dels Pirineus: Astazous, Vinyamala, la Múnia, Taillon, Pic Long, i un munt més que no reconeixem. Passem uns minuts al cim gaudint de l'espectacle i comencem el descens.

Baixarem per la canal central, on hi ha la temuda Escupidera. A mitja alçada la canal fa peralt cap a l'esquerra (baixant), precisament en l'únic punt en què queda desprotegida del buit. Aquest punt és el que acumula una major sinistralitat dels Pirineus. No és un lloc gens complicat, però no val a badar. Baixem amb compte, no pas per la dificultat objectiva sinó per saber que transitem un "punt negre" dels Pirineus. Baixem una bona estona fins arribar al Llac Gelat, una petita cubeta glacial a sota de la canal, on s'uneix amb la canal del Cilindre en sentit oposat. Aquí descansem i mengem una mica. Estem molt cansats i ara tocarà pujar.

Fem un flanqueig ascendent per la neu en direcció al Cilindre. Tot seguit cal seguir una veta de la roca horitzontal fins al cantó oposat, i finalment acabar d'arribar mig grimpant fins a l'ampli coll del Cilindre. Aquest tram el fem sense grampons ja que no hi ha neu. A l'esquerra ens queda la gran paret del Cilindre, que s'aixeca verticalment sobre el coll. Canviem de vessant i comencem a baixar per l'extrem oest de la glacera. Tracem una diagonal cap a la dreta, seguint les traces abundants. Baixem fins a buscar un pas que ens permeti superar la feixa de roca vertical sobre la qual es sustenta la glacera del Mont Perdut. Trobem el pas fàcilment, una escletxa força dreta que és la via normal d'ascens i descens per aquest sector.

L'escletxa per on cal baixar està equipada amb una instal·lació de ràpel. En sec es pot desgrimpar sense grans problemes, ja que a mitja alçada hi ha una corda fixa que acaba de facilitar el pas. Però aquesta escletxa és una petita cascada, i tota la roca és molla. Per tant muntem el ràpel i baixem (15 m.) L'aterratge no és fàcil degut a la cascada, però baixem sense més problemes. Un cop sota la muralla de roca acabem de baixar fins a la zona planera i aprofitem per dinar. Estem molt esgotats i avancem lentament. Tenim dues opcions: baixar de nou a Pineta o bé fer nit al refugi de Tucarroya. Per anar al refugi cal arribar al llac de Marboré, vorejar-lo i pujar fins a la bretxa on està situat aquest curiós refugi. Hi ha el risc que estigui ple, però és d'hora i ens hi apropem. Ocupem pràcticament les últimes places. Els que vénen després dormiran a terra o a fora.

El refugi de Tucarroya és un petit edifici situat en un lloc peculiar, una estreta franja al bell mig de la bretxa de Tucarroya. Té vistes cap a les dues bandes, el sector francès del circ d'Estaubé i el sector espanyol del Mont Perdut. Des del refugi la vista del Perdut és molt àmplia, i es pot contemplar tota la glacera. És un lloc molt especial, tot i que poc pràctic, ja que no hi ha aigua, i queda força lluny de les rutes habituals cap al Mont Perdut. Tot i que hi ha força gent l'esgotament fa que dormim tota la nit.

La intenció del dia següent era arribar-nos fins als Astazous, però ens llevem cansats, i decidim provar de pujar fins al cim de Tucarroya amb un noi i una noia catalans que coneixem. Agafem les cordes ja que és força dret, sobretot el primer tram. Grimpem amunt seguint la cresta, i superat el pas més difícil deixem les cordes i continuem endavant. Arribem a una bretxa prèvia al cim difícil de superar sense corda, i desistim. Almenys hem grimpat una estona gaudint del paisatge d'ambdues bandes de la cresta, especialment la magnífica cara nord del Mont Perdut, de la qual contemplem el recorregut exacte que vam fer ahir.

De nou amb la motxilla carregada baixem el peu del llac i tornem al balcó. Ens acomiadem del Mont Perdut i comencem la llarga baixada fins al fons de la vall de Pineta amb la satisfacció de la feina feta. Hem assolit el cim, un gran cim i per una via molt elegant i divertida. Ara bé, per gaudir-la plenament, molt recomanable partir l'ascensió en dos dies. És un itinerari del tot recomanable. No és fàcil però sí assequible per tota persona que se senti mínimament còmode amb els piolets, grampons i els forts pendents. La diversió i l'ambient alpí estan assegurats.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta