Puig Terrers (2.465 m.) i Comabona (2.546 m.)

Sortim ben d'hora des de la Dou del Bastareny, flanquegem la Serra de Monnell i enfilem els fortíssims pendents del Bac de la Muga fins arribar fins al mateix cim del Puig Terrers. Acabem d'arribar al Comabona i iniciem la tornada carenant el Moixeró fins que comencem a baixar per la fondalada del Clot de la Vimboca. Una ruta bonica i solitària, llarga i exigent, per la frontera berguedana del Cadí i el Moixeró.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Dou del Bastareny, Gisclareny (Berguedà)
• Distància: 22,0 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.850 metres
• Temps: 7:25 hores. A ritme força ràpid, trotant en alguns trams
• Dificultat: Fàcil
• Sensació de dificultat: Fàcil. Trams sense camí. Ruta llarga i amb molt desnivell.
• Cartografia: Moixeró - La Tosa, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Dou del Bastareny	00:00	00:00	0
El Monnell (prop)	00:12	00:12	0,9
Sant Romà d'Oreis	00:31	00:43	2,4
La Muga (ruïnes)	00:27	01:20	4,8
Pleta dels Cortals	00:40	02:00	6,6
El Pletissar	00:51	02:51	8,0
Puig Terrers	01:06	03:57	9,4
Pausa	00:25	04:22
Comabona	00:21	04:43	10,5
Pas de Tancalaporta	00:17	05:00	11,7
Collet de les Vaques	00:17	05:17	13,2
Coll de la Moixa	00:27	05:44	15,2
Coll de Vimboca	00:21	06:05	17,3
Pista	01:09	07:14	20,8
Dou del Bastareny	00:11	07:25	22,0

Crònica

Sortim d'hora, molt d'hora, a trenc d'alba. Tenim previst una ruta llarga i hem d'aprofitar el temps. Amb l'Abel, la Sílvia i jo mateix començarem a caminar des de molt avall, concretament des de la Dou (o fonts) del Bastareny. Per arribar-hi cal prendre la carretera que des de Bagà es dirigeix cap a Gisclareny. Al cap d'un parell o tres de quilòmetres prenem una pista a la dreta que ens porta fins a Cal Cerdanyola, i passada la casa continuem encara un parell llargs de quilòmetres més fins arribar al petit aparcament que hi ha al costat del bonic naixement del riu Bastareny.

En alguna altra ocasió ja havíem fet una ruta similar, però avui farem algunes variants considerables per descobrir racons menys coneguts. La ruta és molt dura, sobretot pel fort desnivell que cal salvar, en bona part sense camí definit. No és una ruta recomanable en cas de mal temps, sobretot boira. A l'hivern caldrien piolet i grampons, i valorar el risc d'allaus, ja que n'és una zona propícia.

L'itinerari bàsicament consisteix en pujar els primers cims del sector oriental del Cadí: el Puig Terrers i el Comabona. Hi ha camins molt més fàcils i directes per accedir a aquests cims, tant des del Berguedà com des de la Cerdanya, però en pocs es pot gaudir d'un paisatge tan verge i solitari, en què fins i tot els isards es sorprenen de trobar algun humà.

Sortim des de les Fonts del Bastareny i remuntem la pista que marxa cap a l'oest després de la tanca que barra el pas als vehicles. Al cap de pocs minuts la pista es bifurca. Si seguim de dret avançarem més ràpidament en el sentit correcte fins prop de la casa ensorrada de la Muga. Nosaltres però volem recórrer un corriol poc transitat que passa per Oreis. Per això quan la pista es bifurca girem a la dreta gairebé 180º fins arribar a pocs metres de la casa del Monnell. En uns prats marxa a l'esquerra un camí indicat amb senyals de color blau. Comencem a planejar seguint el camí, menys definit a l'inici, però ben evident i fàcil de seguir.

El camí planeja una estona, i tot seguit comença a pujar de forma decidida. Quan guanyem alçada contemplem la gran fondalada del Bac de la Muga, amb el Puig Terrers i el Coll de Tancalaporta al fons. Els rajos de sol il·luminen tant sols la punta del cim, donant-li una bonica coloració vermellosa. El camí comença a pujar per dins del bosc fent giragonses fins arribar a Oreis. D'aquest petit nucli només en queden restes d'alguna construcció, bancals i sobretot la petita i proporcionada ermita de Sant Romà d'Oreis, sense teulada però força ben conservada gràcies a recents treballs de restauració que sembla s'hi han realitzat. És una església molt petita, d'extrema sobrietat, però alhora molt bonica per la seva simplicitat i harmonia de les formes.

Passat Oreis continuem pel camí, menys definit a partir d'aquest punt, però es pot anar seguint. No sembla un camí gaire freqüentat, i els esbarzers i arços van guanyant terreny. El camí va seguint les formes de la Serra de Monnell, entrant i sortint, pujant i baixant. Després d'un tram de planejar arribem a la Muga, una antiga masia de la qual només en queden algunes parets gairebé cobertes per les heures i la malesa. Passada la casa veiem que el camí es bifurca. Seguim el que sembla més fresat, i baixem força fent giragonses fins al torrent de Pradell que creuem. Més tard veiem que si haguéssim seguit de pla sense baixar també hauríem enllaçat amb el mateix camí sense perdre alçada. En tot cas creuem el torrent i comencem a pujar per un camí força evident. Fins aquest punt hauríem arribat també i força més ràpid si haguéssim seguit la pista al començament, però és molt més distret el camí d'Oreis.

Després de creuar el torrent el camí comença a pujar fort, i suem de valent, ja que el sol ja ens ha atrapat. El camí fa algunes zigues-zagues per guanyar alçada amb més facilitat. Anem guanyant perspectiva sobre l'ampla vall del Bastareny, que es va dibuixant rere les nostres passes. Pugem i pugem fins arribar a la Pleta dels Cortals, un bonic prat alpí d'un verd intensíssim. Al mig del prat hi ha una antiga cabana de pastors sense teulada. Val la pena acostar-se fins a la punta del prat, ja que aquest es desploma verticalment sota els nostres peus molts metres avall fins a les aigües del torrent de la Muga. En aquest punt el torrent forma un profund engorjat que s'esbalça sobre mateix del Cap de Sadorn, una petita elevació sobre mateix del prat.

El prat és l'únic tram mínimament planer que trobarem en el recorregut, i aprofitem per fer un respir abans de tornar a pujar. Fins i tot passat el prat hem de buscar un caminet poc definit que baixa fins al torrent. Un cop al fons del torrent avancem per dins mateix una estona, gaudint de l'espectacularitat de les parets que s'aixequen a banda i banda. Seguint alguna fita escadussera avancem pel torrent fins que veiem davant nostre una marcada canal que puja decidida cap a la carena del Puig Terrers. Ens plantegem si pujar directament pel torrent amb fort pendent fins a la carena i després seguir-la, però es veu incòmode i molt dret. Girem doncs a la dreta i enfilem per una placa de pedra força dreta. Anem seguint les fites fins arribar al Pletissar, un prat inclinat on ens rep un isard curiós.

Al Pletissar el camí i les fites creuen el torrent de la Muga cap a la dreta per buscar el millor recorregut cap al Pas del Bou. Però nosaltres preferim abandonar el camí i enfilar directament cap al Puig Terrers, ben visible des de tot arreu. Així doncs comencem a enfilar pel tram de bosc fins que aquest s'acaba, i després buscant el millor pas que s'encamini cap a la carena. No hi ha camí, tot és obert, però és fàcil endevinar quin serà el millor pas, i és bona referència seguir fins el darrer punt on hi ha arbres, i després seguir la mateixa trajectòria amunt. Després d'una fatigosa pujada pels forts pendents de les Arrugues de Molnells (en clara referència a la forma del vessant) arribem a un petit collet sota mateix del Puig Terrers (2.465 m.), al qual acabem d'arribar per la cresta en cinc minuts.

Gaudim de la panoràmica del primer cim del dia, sobretot la impressionant visió de la cara nord del Pedraforca. Baixem de nou al coll on aprofitem per esmorzar, ben merescut deprés de la forta pujada. Avancem de nou per terreny obert en direcció cap al Comabona, arrodonit i dòcil per aquest vessant, i a poca distància. No pugem pel camí del GR, que el voreja pel sud, sinó pel fil de la carena del Cadí, més directe i molt més bonic. En pocs minuts més assolim el cim del Comabona (2.546 m.), coronat amb un vèrtex geodèsic. És un cim molt concorregut i emblemàtic, i molts camins hi menen. Hi hem pujat moltes vegades, però sempre ens embadalim contemplant la Cerdanya que s'ajau als nostres peus, i les grans cingleres del Cadí. Sensacional.

Desfem el camí fins al collet, i voregem ara el Puig Terrers pel nord fins al Coll de Tancalaporta. Estem a la capçalera del torrent de la Muga, que alhora és la capçalera del Bastareny. Des d'aquí podem contemplar quilòmetres enllà la bonica vall del Bastareny, sorprenentment recta fins a Bagà. Seguim el GR-150-1, el camí que segueix la carena del Cadí fins i aquí, i el Moixeró en endavant. El camí és evident, i avança sempre en direcció est seguint la carena. Passem el Collet de les Vaques, el Cap del Pradell i el Coll de la Moixa. A partir d'aquí el camí fa un marcat revolt cap al vessant nord per vorejar la roca de la Moixa. Recuperem la carena i arribem en baixada al Coll de Vimboca, on l'abandonem i tombem cap a la dreta.

Començarem a baixar amb la vista posada al Cap de la Boixassa, un marcat turó encinglerat que veiem entre els arbres. El camí baixa decidit cap al coll de Galligans, però no cal acabar-hi d'arribar, sinó que allà on poguem hem de començar a baixar cap a la dreta i entrar en el gran embut del Clot de Vimboca. Al principi el camí no és definit, i crec que fins i tot vam abandonar el camí principal massa d'hora; probablement cal apropar-se més al Coll de Galligans abans de tendir cap a la dreta. En tot cas anem baixant com podem entremig del bosc seguint el curs encara indefinit del torrent. És fàcil de veure que el terreny té una forma de gran embut entre les roques de la Moixa i de la Boixassa, i es va estrenyent a mesura que perdem alçada. Passem al costat d'una petita font amb un dipòsit i comencem a trobar rastres del que sembla un camí. Anem baixant i l'embut es va tancant. Entrem al Clot de Vimboca.

El camí recorda als Empedrats, ja que anem circulant al peu del torrent, amb alguns trams enclotats entremig de grans parets a banda i banda, però en un entorn més feréstec. El camí és ara ben definit i fàcil de seguir, sobretot perquè la forma estreta del torrent no dóna altra opció. Baixem fort avançant per dins del Clot fins que el camí acaba desembocant al camí per on ja havíem passat al matí poc després de sortir. Per fer-ho una mica diferent en comptes de seguir-lo a l'esquerra avancem de dret fins a la pista, i per ella acabem d'arribar fins al punt d'inici.

Ha estat un itinerari molt bonic i variat, un dels racons més feréstecs de la cara sud del Cadí, i alhora una de les formes més interessants de pujar-lo per aquest costat. És un bon entrenament per qui vulgui fer desnivell i al mateix temps gaudir d'un paisatge salvatge i autèntic, lluny dels camins més freqüentats o propostes comercials tant de moda.