Serra de Cabrera, Agullola de la Tuta i Cingles d'Aiats

Fem una completa volta que ens acosta a diversos punts interessants del Cabrerès. Enfilem la cinglera fins arribar a les espectaculars coves de les Bores de Masallera. Seguim el cingle fins a coronar l'Agullola de la Tuta, llar d'una simpàtica cabra. Baixem des del Morral de Caselles i pugem de nou als espadats cingles d'Aiats, des d'on contemplem àmplies perspectives. Seguim la cinglera fins al Puig de la Bastida, baixem i fem l'última pujada al Santuari de Cabrera.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Font de Cabrera, L'Esquirol - Santa Maria de Corcó (Osona)
• Distància: 15,8 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.000 metres
• Temps: 8:30 hores
• Dificultat: Mitjana
• Sensació de dificultat: Mitjana. Orientació complexa. Algun tram aeri. Accés difícil a les Bores de Masallera (evitable)
• Cartografia: Puigsacalm, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

La sortida d'avui és d'aquelles que superen totes les expectatives, ja que el recorregut és molt variat i constantment trobarem punts d'interès molt diferents que ens mantindran en tot moment entretinguts. Es tracta d'una ruta de mitja muntanya, ideal per fer-la a principis de primavera quan els colors esclaten. L'itinerari és principalment carener, seguint el caire de les cingleres. Des de dalt podrem contemplar l'extensa plana osonina sota els nostres peus i gaudir de les formes dels camps que modelen el territori i alhora les masies que hi fan de contrapunt colorista.

Triem com a punt de sortida la Font de Cabrera, un petit espai ben arranjat, amb un aparcament per tot just un parell de cotxes i una taula i bancs que permeten gaudir de l'ombra de la vegetació frondosa al costat mateix de l'original font. Per arribar-hi cal prendre la pista asfaltada que parteix del Pont de les Perxes, aproximadament a mig camí entre l'Esquirol - Santa Maria de Corcó i Cantonigròs, i recórrer-la durant 2 quilòmetres fins que trobem la font amagada uns 100 metres a la dreta de la pista. Sortim amb la Sílvia a bona hora, amb una mica de fresca matinal, i amb un cel mig serè però amb boires que enterboleixen la visió de la cinglera.

Des de la mateixa font cal anar a buscar el camí que marxa a l'altra banda del petit torrent, és a dir, mirant la cinglera lleugerament a la dreta. El camí avança entre prats i vegetació ufanosa, i es dirigeix clarament cap als cingles, que entreveiem enmig de la vegetació. Aviat s'uneixen camins a banda i banda, i és que en aquesta zona trobarem molts senders i caminois que no sempre apareixen als mapes. Seguim sempre de dret fins que fem una petita giragonsa primer a esquerra i deprés a dreta per agafar el camí costerut que supera el cingle. El camí comença a pujar amb força fent zigues-zagues, i en pocs minuts ens deixa al Coll de Cabrera.

Més tard tornarem a passar gairebé pel mateix punt. Ara seguim l'evident camí a la dreta que comença a resseguir els cingles direcció sud. Al cap de pocs minuts ens topem amb una de les atraccions més interessants de la sortida, les Bores de Masallera. Es tracta d'un fenomen geològic ben curiós. Una gran berla de roca està separada del nucli principal de la cinglera, com si es volgués esbalçar marges avall. De fet mirant des de baix, la franja on hi ha les Bores, les roques extraplomen. Així doncs entre la gran berla de roca separada i la resta del cingle s'ha format un estret passadís d'uns 60 o 70 metres d'alçada, amb alguns punts tancats per grans blocs de roques que han anat caient. En alguns punts estem dins d'una cova, i en altres tot i que també ho sembli, si mirem cap amunt veiem el cel. És un lloc realment espectacular i difícil de definir. Amb un barret i un fuet podríem sentir-nos gairebé com l'Indiana Jones.

Cal trobar el punt just per baixar a dins de les Bores, ja que l'accés no és fàcil. Al peu del camí carener, veurem clarament com la gran berla de roca s'ha separat de la cinglera principal. En un punt embardissat és possible baixar uns metres i ficar-se dins de les Bores. Ens fiquem en un forat, i avancem uns metres direcció nord fins a sortir per un altre. El frontal ajuda a trobar el millor pas, ja que no és evident. Tornem enrere fins al punt on havíem baixat i mirem ara en direcció sud la part més espectacular de les bores, l'estret passadís entre molts metres de roca a banda i banda. Mirem com baixar, i no sembla fàcil sense corda, ja que cal baixar força metres. Fins i tot tornem al capdamunt i mirem de buscar algun altre accés, però aquest és el bo. Després de descartar desgrimpar, ja que és molt pendent, busquem una alternativa. Sembla que un petit forat entre dues grans roques permet baixar un primer tram i sortir per una escletxa, des d'on ja es pot baixar més fàcilment. Fa cosa ficar-se en un forat tan estret sense saber amb seguretat si serà el pas correcte, però ho provem. Baixem un parell o tres de metres força verticals, i llavors de costat per una escletxa sortim al passadís principal. Des d'aquí ja només haurem de baixar ja més fàcilment fins al següent esglaó del gran passadís.

Arribem al fons del gran passadís, entremig d'altes parets humides per la mullena d'aquests dies. Segurament si tot hagués estat sec el pas hauria estat més fàcil, però la roca és molla i tot rellisca. Si bé la mullena ens dificulta l'accés, fa que l'entorn encara tingui un aire més màgic. Recorrem el fons del passadís direcció nord-sud, però ara cal trobar el punt de sortida. Si hagués estat sec amb una petita grimpada hauríem pujat, però en estar molt moll la placa llisa per on hi hauria l'accés més evident no és practicable. De fet abans uns excursionistes de la zona ja ens han comentat que seria difícil accedir al fons sense corda. Hi hem accedit, però ara hem de tornar. Com que la grimpada no és possible busquem com a alternativa entaforar-nos en una escletxa encara més petita, i amb un moviment pràcticament contorsionista sortim per la part superior, des d'on acabem de pujar amb una petita grimpada. Sortim a la superfície i retornem a la carena. Hem passat més d'una hora a les Bores de Masallera, en primer lloc intentant trobar el pas adequat, i llavors gaudint d'un indret tan espectacular.

De nou a a carena i amb el bon regust de boca de l'aventura subterrània continuem avançant pel caire del cingle. El camí és aeri en algun punt, sense tenir cap mena de dificultat. Davant nostre s'albira el proper objectiu, l'Agullola de la Tuta, un esperó rocós punxegut que sobresurt de la cinglera i que forma un petit cim. Per arribar-hi anem seguint el camí, amb compte de girar a la dreta en un punt en què es bifurca, i no és evident. Caminem de pla i baixada pel camí del cingle, fins que en aproximar-nos a l'Agullola torna a pujar uns metres. Uns minuts més i acabem d'arribar al petit cim de 1.153 metres, on ja ens espera la cabra.

Al mateix cim de l'Agullola de la Tuta hi viu una cabra que s'ha sentit atreta per un paratge encinglerat i de grans vistes. És també un fenomen ben curiós, ja que l'animal és mans i falaguer, i viu allà tot sol. Sovint es pot veure la seva silueta de ben lluny. La cabra se sent fortament atreta pel nostre menjar, i sembla que la nostra companyia no només no la molesta sinó que fins i tot li agrada. Aprofitem per fer un mos en un lloc tan bonic, i amb una companyia tan curiosa.

Baixem per l'altre costat, seguint el camí evident. Avancem de nou pel camí del cingle que tot seguit creua el Pla del Sitjar, un estret planell amb cinglera a banda i banda. Avancem fins que els cingles s'acaben al Morral de Caselles. La cinglera s'acaba bruscament, esbalçant-se sobre mateix de la gran masia de Caselles. Reculem uns metres i anem a buscar un camí a l'esquerra, poc evident al principi, que baixa cap a Caselles vorejant el Morral. El camí aviat es torna més evident i va baixant fortament pel vessant obac. En uns minuts ens situem a les pastures de sobre la pairalia. Un petit camí volta per sobre la casa i acaba baixant pels prats escalats en feixes. Arribem fins a la pista que mena a la casa, i la seguim direcció nord.

Davant nostre veiem el proper objectiu, els Cingles d'Aiats. Es tracta d'una gran cinglera retallada en forma semicircular, amb un gran morro central des d'on després podrem gaudir de grans vistes. Per arribar-hi primer hem de fer cap fins a la gran masia d'Aiats. Seguim la pista uns cinc-cents metres entremig de camps extraordiàriament verds gràcies a la humida primavera d'enguany. Seguim llavors una pista a la dreta ja a les envistes de la casa i els prats que la rodegen, plenes d'ovelles pasturant. Voregem la casa per sobre i anem a trobar un camí que comença a remuntar la cinglera darrera d'una gran alzina. El camí comença a pujar fortament per terreny obac i frondós. En alguns punts ens hi acabem d'ajudar amb les mans, ja que a part de ser dret és força humit. Arribem a un petit balcó des d'on es pot contemplar la cinglera ja propera

El camí va pujant en diagonal, buscant un pas lògic entremig de la cinglera, que de lluny sembla inaccessible. Arribem al Grau de l'Escaleta, un passatge inclinat sobre la roca que supera un tram de cinglera. És un punt característic, amb una repisa de pedra ampla que puja el fort pendent. Després dels pas sobre la pedra, veiem un tram de camí que sembla arranjat amb esglaons, i que continua pujant. Un últim esforç i arribem a dalt del Pla d'Aiats, on trobem les Cabanes d'Aiats, en runes. A dalt el pla seguim a la dreta fins arribar al cap de la cinglera, on hi ha una senyera.

Des de la punta del cingle tenin una vista excepcional. Aquest cingle és molt alt, i s'aixeca vertical sobre una zona molt planera, fet que n'accentua les dimensions. Contemplem cap a sota (sud) les planes de Cantonigròs i Pruit, i fins i tot divisem força enllà la inconfusible silueta de l'Agullola de Rupit. És un lloc molt bonic, plàcid i amb excel·lents vistes. Seguim avançant pel camí que voreja tota la cinglera fins arribar al punt més elevat, l'indeterminat cim d'Aiats (1.311 m.). Des d'aquí tenim dues opcions: tornar enrere fins al pla i prendre un altre camí que tot planejant ens portaria al Coll del Bram, o bé fer-ho una mica més difícil, i baixar a la vall per tornar a pujar. Òbviament triem aquesta segona opció.

Seguim la carena que baixa fins al Coll de Saiols, i que torna a pujar una mica fins al Puig de la Bastida (1.241 m.), un cim secundari però estètic, amb una llarga i estreta placa de pedra. Des d'aquest punt tenim una bona perspectiva de la Serra de Cabrera, que mirada des d'aquesta banda no es veu acinglerada. Caldrà però baixar fins a la gran esplanada de l'Era d'en Jeroni. Baixem pel camí que ressegueix el cingle fins que arribem al pla. Trobem una pista i de seguida la deixem per una altra que marxa a l'esquerra. Aquí ens guiem més per la intuïció que no pas pel mapa, força imprecís. Creuem unes àmplies pastures fins a trobar el fons de torrent que creuem. Després del torrent deixem la pista i busquem un indici de camí, pràcticament perdut que va guanyant alçada entremig de vegetació espessa fins al Coll d'Aiats. Des d'aquí per restes d'antigues pistes de desbrossar, pràcticament abandonades, acabem d'arribar al Coll del Bram, i des d'aquest per camí evident fins al Collet de Cabrera.

Som ara a l'aparcament on comencen les feixugues escales que enfilen fins al Santuari de Cabrera. Pugem les llargues escales que van zig-zaguejant fins assolir el l'altiplà. En pocs minuts més ens situem al costat del bonic santuari de la Mare de Déu de Cabrera, on hi ha una església i un restaurant. És migdia i aprofitem per dinar en unes taules que hi ha a fora del santuari, i avui fins i tot podrem fer el cafè. En acabat continuem la nostra marxa resseguint el cingle retallat de la serra de Cabrera. Avancem direcció nord passant pel caire del cingle, que es desploma molts metres a la nostra dreta. És un lloc espectacular on l'altiplà queda bruscament retallat i cau pràcticament vertical 300 metres. Passem al costat d'un vèrtex geodèsic i d'una senyera. Tot seguit passem l'Osca de Cabrera, un pas estret i encinglerat, equipat amb passamans per més seguretat.

Continuem encara uns minuts per la Serra de Cabrera fins anar a buscar el camí que voreja el Pla del Prat i que comença a baixar en direcció oest. El camí és evident i està marcat. Baixa fort, i fins i tot en diferents punts trobem algun esglaó metàl·lic per facilitar el pas. Baixem fins arribar als plans de sobre de Sant Julià de Cabrera, des d'on tenim una bonica vista des de sota dels cingles que abans hem recorregut per sobre. Ens arribem fins a la bonica ermita de Sant Julià. Seguim una pista que marxa per darrere de l'església i que voreja uns prats. Per evitar fer marrada retallem pel mig dels prats, però ens surt el tret per la culata i haurem de fer encara mes volta, ja que la majoria de camps tenen unes valles metàl·liques molt altes difícils de superar. Gairebé és millor tornar o bé per la pista asfaltada (camí més directe), o seguir la pista de darrere de l'església sense deixar-la.

Arribem de nou a la font de Cabrera satisfets d'haver gaudit d'una excursió força diferent, amb diferents al·licients que la fan molt original i distreta en tot moment. Destacar sobretot les Bores de Masallera, un tram aventurer entre coves i forats, i també els trams de les cingleres d'Aiats, Cabrera i el petit cim de l'Agullola de la Tuta. Una ruta del tot recomanable.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta