Cingles de la Garganta i Cingles de Vallcebre

Amagats en una fonda raconada sota el poble de Fígols els Cingles de la Garganta formen un llarg mur rocós poc conegut i empastifat per l'omnipresent central tèrmica de Cercs que trenca l'harmonia d'aquest indret altrament bonic. Flanquegem els cingles a mitja alçada per un camí aeri i enfilem fins a Sant Corneli. Assolim els Cingles de Vallcebre pel curiós i equipat Grau dels Boigs i contemplem les principals muntanyes de l'Alt Berguedà.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: La Rodonella, Cercs, (Berguedà)
• Distància: 16,0 quilòmetres
• Desnivell positiu: 950 metres
• Temps: 7:35 hores
• Dificultat: Mitjana
• Sensació de dificultat: Mitjana. Trams perdedors sense camí. Diversos trams aeris sense dificultat als cingles.
• Cartografia: Rasos de Peguera - Serra d'Ensija, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
La Rodonella	00:00	00:00	0
Pista secundària a la dreta	00:24	00:24	1,4
Camí a la dreta	00:20	00:53	2,6
Creuar barranc Querot Negre	00:29	01:22	3,1
Grau a l'esquerra	01:33	02:55	4,9
Pista a la dreta	00:15	03:10	5,3
Creuar Sant Corneli	00:27	03:37	6,0
Creuar carretera	00:20	03:57	6,8
Cruïlla de pistes. Seguir de dret	00:04	04:01	7,0
Grau dels Boigs. Seguir de dret	00:19	04:20	7,5
Carena Serrat del Vent. Seguir a l'esquerra	00:19	04:39	8,0
Pla de Borromba. Seguir a la dreta	00:18	04:57	9,0
Grau de la Mola. Seguir a l'esquerra	00:22	05:19	10,0
Pista asfaltada a l'esquerra	00:18	05:37	10,2
Pista a la dreta	00:14	05:51	10,9
Les Camanulles. Camí indefinit a l'esquerra	00:15	06:06	12,0
Camí a la dreta	00:30	06:36	12,7
La Rodonella	00:59	07:35	16,0

Crònica

Surto a caminar tot sol amb la intenció de recórrer una zona poc coneguda i alhora propera. M'inspira una de les rutes del llibre "L'Alt Berguedà en 27 itineraris" de Xavier Losantos, Pere Robert i Raimon Rovira (Cossetània Edicions), molt recomanable. Concretament la dels Cingles de la Garganta i Vallcebre, ja que especialment els primers els conec ben poc, només de passar-hi a prop per la carretera, i un dia que vam fer-hi una excursió infructuosa.

Els Cingles de la Garganta ocupen l'espai que separa la plana elevada de la zona de Fígols i Sant Corneli de la cua del Pantà de la Baells, salvant un desnivell d'uns 300 metres, en alguns punts gairebé de caiguda vertical. S'estenen en direcció sud-oest - nord-oest, i ocupen una zona feréstega i esquerpa. El barranc del Querot Negre trenca en dues meitats els cingles, i precisament per aquest pas és per on passava una de les rutes antigues entre Fígols i Cercs, un camí que encara es pot seguir i que en alguns trams conserva aquell traçat tan característic dels camins de bast. Aquesta zona és poc transitada sobretot per la presència de la central tèrmica de Cercs, que trenca bruscament l'entorn amb el seu impacte visual, el fum, el soroll, les grans acumulacions de residus, i sobretot la contaminació admosfèrica per la combustió del carbó.

Agafo com a base la ruta que descriu amb pèls i senyals el llibre, però faré algun canvi important, sobretot perquè vull seguir un camí que em sonava que creuava els cingles, i que volia saber si tenia continuïtat en tota la llarga extensió, per tant serà una ruta de descoberta i improvització. El mapa de la zona de l'Editorial Alpina és molt poc precís, i pràcticament no hi surt cap d'aquests camins.

Aparco a la Rodonella, al costat de les últimes cases del poble, les que queden més a prop de la central tèrmica. Al peu de la darrera casa marxa una pista amunt i començo a caminar. Descartem els camins que neixen a banda i banda de la pista principal que va pujant. Al cap d'una estona es bifurca i avancem per la de la dreta, que sembla encarar-se cap a la central. Al cap de pocs minuts la pista aboca a un camí que seguim després d'un breu tirapits. El camí puja progressivament, i guanyem visió sobre el pantà de la Baells, que serpenteja cap al sud. Tota aquesta zona està envaïda de torres d'alta tensió que contaminen la visió. Guanyem una petita carena prop de la central tèrmica i el camí tomba a l'esquerra fins a trobar una pista que seguim a l'esquerra en lleugera baixada.

En un revolt molt marcat deixem la pista principal i seguim una antiga pista a l'esquerra que comença planejant per la baga de Fígols i tot seguit puja suaument fins anar a morir en una petita placeta encofurnada en una zona molt obaga i fosca. Aquí comença un camí molt costerut per terreny salvatge que guanya en poca estona un fort desnivell fins una zona planera i elevada al peu del torrent de la Garganta. Aquest camí conduïa fins un carregador de fusta que encara podem observar, i que permetia baixar els arbres tallats per un cable encara existent salvant el fort desnivell. És el descarregador de les Portelletes, com indica el llibre mencionat. El camí que haurem de superar per arribar-hi és molt dret, i en algun punt ens haurem d'ajudar fins i tot amb les mans, especialment si està humit.

Dalt de la petita carena on hi ha l'antic carregador de fusta el camí es bifurca. La ruta original que planteja el llibre segueix cap a l'esquerra (per on nosaltres tornarem), però nosaltres seguim de dret, lleugerament a la dreta fins arribar al fons del barranc. Hi ha senyals de pintura vermella, però compte perquè també n'hi ha al camí de l'esquerra que puja. No cal pujar sinó continuar uns metres de pla fins al barranc, creuar-lo i seguir el camí poc definit que marxa cap a la dreta, i que endevinarem gràcies als senyals.

Comença ara pròpiament la travessa dels Cingles de la Garganta. Comencem un llarg flanqueig de gairebé 2 quilòmetres durant els quals resseguirem els cingles a mitja alçada, la qual cosa vol dir que gairebé sempre tindrem parets molt verticals enganxades a la nostra esquerra i el buit a la dreta. Val la pena indicar que en alguns punts la ruta és una mica aèria i es desploma més d'un centenar de metres sobre la zona del runam de la tèrmica. Tot i això no hi ha cap pas complicat, simplement cal caminar amb una mínima seguretat. Val la pena entretenir-se observant les parets farcides de fòssils.

El camí gairebé sempre va enganxat a les parets, aprofitant un llarg feixanc que travessa els cingles a mitja alçada. En els punts en què el feixanc és més ample hi trobem fins i tot vegetació, i el pas és ample. En altres trams el pas és estret a tocar el precipici. El camí avança força de pla, amb algunes pujades i baixades. Al cap d'una estona de resseguir el camí passem per una gran zona balmada i tot seguit el camí baixa fort fins arribar al barranc del Querot Negre. Aquí ens trobem amb el camí que baixa pel fons del barranc, i precisament en aquest punt se'n separa una mica per continuar baixant. En aquest punt cal parar atenció ja que en pocs metres haurem de deixar el camí principal i agafar-ne un de molt poc evident. Així doncs creuem el barranc i avancem 8 o 10 metres per l'evident camí que baixa, però de seguida l'abandonem cap a l'esquerra tornant a anar a buscar el cingle. Si ens hi fixem veurem els senyals vermells que ens marquen el camí.

Després de la interrupció del Querot Negre que parteix els cingles, el camí ja no els deixarà durant molta estona. Des d'aquí contemplem la Bauma del Galleret, barranc amunt. A partir d'aquí el camí ja no té pèrdua, ja que avançarem sempre pel feixanc que flanqueja els cingles, tot i que el camí pròpiament dit és força indefinit. A mesura que anem desplaçant-nos cap a l'est també guanyem visió, fins ara molt pobra. Veiem tota la cara oest del Catllaràs, amb el Sobrepuny coronant aquest sector. En alguns punts la paret de l'esquerra s'aixeca verticalment molts metres amunt, i en algun punt la paret es desploma sota els nostres peus en direcció cap a la tèrmica.

Anem flanquejant llarga estona pel camí fins que els cingles van canviant de direcció i s'encaren a nord. Arribem a un petit collet després d'una curta pujada on hi ha una cruïlla de camins. Imagino que el que continua per la darrera part del cingle deu acostar-se prop de Sant Corneli, però alguna estona ho hauré d'anar a comprovar. Seguim el camí a l'esquerra que enfilant un petit grau sense cap complicació guanya la part superior dels cingles ja a la gran planura prop de Sant Corneli. Seguint el camí ara sense senyals arribem a la zona del Polvorí Vell.

Actualment aquest polvorí ja no existeix, i només queda una esplanada on encara se sent una forta olor de pólvora. A pocs metres d'aquí ja veiem la pista asfaltada que ens portarà a Sant Corneli en pocs minuts. En podem evitar un tram per un camí paral·lel que passa per sobre la pista i arriba igualment a una zona recreativa a l'entrada del poble. Arribem a la gran plaça on hi ha situat el Museu de les Mines de Cercs (http://www.mmcercs.cat). Qui no ho conegui és molt recomanable la visita, ja que permet conèixer les dures condicions de vida dels miners i el seu entorn quotidià. La visita inclou fins i tot l'entrada amb tren a la mina de Sant Romà.

Creuarem tota l'antiga colònia minera de Sant Corneli enfilant cap a la part superior del poble, amb tendència cap a la dreta, fins a buscar les últimes cases. La simple travessa del petit nucli ens permet observar aspectes molt característics de les colònies: la disposició dels pisos dels miners, petits i amb les característiques galeries d'accés, on es feia molta vida social. També podem observar altres elements que configuraven la vida d'una colònia minera, com l'església en un punt central del nucli, els safareigs, els horts amb els seus conillers, el cinema, l'escola,... I òbviament les mines, ben a prop dels propis nuclis on vivien els treballadors.

La duresa de les condicions de vida dels miners als agitats anys 30 van desembocar en els Fets de Fígols l'any 1932. Els miners de Fígols van iniciar una vaga reclamant millors condicions, a la qual van afegir-se miners de zones properes (Sallent, Súria,...) esdevenint una autèntica revolta llibertària a l'alt Llobregat. Aquesta revolta va ser aplacada pels militars que van desplaçar-se a la zona, posant fi a la reivindicació liderada per la CNT-FAI.

Després de rememorar aquests fets històrics en el nostre pas per Sant Corneli continuem la ruta. Entremig de l'última i la penúltima casa del poble marxa un camí difús entremig dels horts que avança cap als cingles de Vallcebre que veiem cap al nord. Avancem per aquest camí entre camps i al peu del torrent de Sant Romà. Un tros amunt el camí es desdibuixa i seguim al costat del torrent fins a trobar uns grans blocs de pedra que enfilem de dret o voregem per l'esquerra (més fàcil). Arribem a la pista asfaltada que es dirigeix cap a Fumanya i la travessem. Ja som pràcticament sota les parets dels Cingles de Vallcebre. Trobem una pista difusa i la seguim fins que es creua amb una altra de principal. Just en aquest punt deixem totes les pistes i prenem un camí que segueix la direcció evident cap al cingle en lleugera tendència a l'esquerra. Trobarem senyals i fites.

Avancem pel camí observant la paret del cingle tot pensant per on es podrà superar, ja que es veu molt dret. Aviat sortirem de dubtes en arribar al Grau dels Boigs (o dels Boits en contracció vulgar). No costa d'imaginar el sentit d'aquest nom. Arribem a tocar la paret i veiem un primer pas equipat amb una cadena i uns esglaons a la roca que permeten pujar còmodament. El grau gira fort i trobem un altre pas amb una antiga barana que protegeix del buit. Un petit tram planer, aeri però amb cadena, i una petita escala tallada a la roca ens acosten fins a l'altiplà. Realment és un pas molt enginyós i divertit per enfilar els cingles sense dificultat.

Des de l'altiplà contemplem cap al sud Sant Corneli, d'on venim, i més enllà la vall del Llobregat. Des d'aquest punt podríem agafar el camí que ressegueix el cingle cap a l'oest i estalviar-nos la pujada del Serrat de Sant Joan. Però si volem gaudir de magnífiques vistes sobre les muntanyes més destacades de l'Alt Berguedà val la pena aquest petit esforç. Creuem una pista i sense camí definit comencem a pujar de dret cap a buscar la carena del Serrat del Vent. Passem al costat d'un característic xaragall de tons vermellosos i anem enfilant per pendent considerable fins arribar a la carena.

Dalt la carena del Serrat del Vent (amb un nom ben apropiat) tenim una preciosa visió lateral del Pedraforca, amb la Serra de Mata-rodona i els Cingles de Costa Freda davant. També contemplem la cara sud del Cadí i tot el llarg Moixeró, amb la Tosa i el Puigllançada. Seguim la carena cap a l'oest fins assolir el punt més elevat de la ruta i dels Cingles de Vallcebre, el Serrat de Sant Joan (1.354 m.) Baixem pel sentit contrari d'on veníem tancant la travessa d'aquest petit serrat tot baixant sense camí fins al Pla de Borromba, on trobarem de nou el camí que ressegueix el cingle.

Avancem cap a la dreta durant una bona estona pel caire de la cinglera. Seguim el camí marcat com a PR. Trobarem el Grau de la Collada i més endavant el Grau del Sastre (sobre la casa del mateix nom), ambdós passos que permeten pujar o baixar de la cinglera. Els cingles de Vallcebre són molt llargs, i en diferents punts podem trobar diferents passos o graus per superar el cingle. Després d'una entretinguda caminada pels cingles arribem al Grau de la Mola, un pas còmode per baixar. En aquest punt trobo un escalador que em comenta que acaba d'obrir 4 noves vies d'escalada (de considerable dificultat) en la paret del cingle, en una zona on hi ha diverses vies equipades. Des del Grau de la Mola fins a la carretera asfaltada només hi ha 5 minuts. Un cop a la carretera continuem avall fins un revolt marcat, on la deixem per seguir una pista a la dreta.

Seguim una pista que planeja i més endavant baixa fins a les Camanulles, una antiga explotació minera de la que encara en resten algunes construccions abandonades i el que sembla una entrada de mina. Veurem les restes des d'una cruïlla de la pista principal. Seguim uns 50 metres la pista secundària fins arribar-hi (marques de PR blanques i grogues). En aquest punt cal parar atenció, ja que no és fàcil trobar el camí. Al costat de l'edifici més gran dels que resten marxa un camí mig abandonat que hem de seguir. La referència és l'edifici més gran, que ens quedarà arribant a l'esquerra. Busquem el camí indefinit però lògic, i un cop localitzat ja només l'hem de seguir durant una estona en baixada fins que una fita i uns senyals vermells ens diran que l'abandonem.

Deixem el camí principal i baixem cap a la dreta en un punt en què trobem una fita. Recuperem senyals vermells que ens ajudaran i força a trobar el camí poc definit que baixa fortament fins al Grau de l'Esquerd. Baixarem el grau mig desgrimpant els grans esglaons de roca, amb compte, tot i que no té cap dificultat. Després del grau el camí continua baixant per l'obaga fins a creuar el Torrent de la Garganta. Continua baixant per l'altre costat fins a trobar el punt en què ja hem passat a l'inici de la ruta, l'antic descarregador de llenya. Sabent que queda una llarga baixada seria temptador pensar en una llarguíssima tirolina pel cable encara present del carregador, però és absolutament impossible donada la distància i l'estat del cable. Ens quedarà només baixar amb compte el tram més dret del camí costerut, i desfer el camí ja conegut fins al punt d'inici.

La ruta que planteja el llibre és original i recorre un terreny poc conegut. L'he volguda variar conscientment amb la intenció de recórrer els Cingles de la Garganta, i l'experiència ha valgut la pena. Absteniu-vos els que us agradin els camins còmodes i fresats. Aquest és terreny d'aventura, sovint sense camí definit. Cal extremar l'orientació i proveïr-se d'un bon mapa, i molt recomanable un receptor de GPS. La ruta és peculiar, i combina la visita a les dues grans cingleres, les de la Garganta i les de Vallcebre, vistes sobre les muntanyes de l'Alt Berguedà i una ràpida incursió al passat miner que tant ha marcat la comarca. Passat molt recent del qual encara en resta la central tèrmica de Cercs, a punt d'esgotar la seva vida productiva i que tan ha condicionat aquest paisatge.