Ferrada Teresina (Montserrat)

La primera via ferrada catalana és un itinerari amb gran personalitat que enfila fins al punt més elevat del massís de Montserrat, la miranda de Sant Jeroni. És una via llarga, variada i distreta, amb alguns passos força difícils en què cal aplicar força i enginy.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via ferrada
• Lloc de sortida: Prop Monestir de Santa Cecília, (Montserrat)
• Distància: 3,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 665 m. metres (total)
• Temps aproximat: 4:50 h.
• Dificultat: D/MD
• Sensació de dificultat: Força difícil
• Cartografia: Montserrat, Editorial Alpina (1:5.000/1:10.000)
• Material: Bàsic de via ferrada (casc, arnès, dissipador,...), corda de 60 m. i rapel·lador opcionals

Crònica

Aquest dissabte el vent bufa fort, i decidim buscar recer en les congostes canals montserratines. L'opció triada és la via ferrada Teresina, la primera via ferrada de Catalunya, equipada per Antonio García Picazo i altres col·laboradors l'any 1.993, i lleugerament modificada posteriorment per suavitzar-ne alguns passos difícils. Es tracta d'un itinerari enginyós i divertit que enfila fins al punt més alt del massís de Montserrat, els 1.237 metres de la Miranda de Sant Jeroni. És una via llarga, poc equipada i amb algun pas una mica complicat. No és molt exigent físicament, ja que no té passos desplomats, però sí que cal cobrir un considerable desnivell, i intercala trams equipats amb altres en què tan sols cal caminar. No té cap pas molt difícil, però no és una via molt equipada com altres més habituals. Té l'equipament just per poder passar amb seguretat, i cal refiar-se molt de les preses naturals del terreny, i en molts trams fer força de braços per remuntar cordes i cadenes. Algun pas de la via, especialment la xemeneia final, són molt interessants.

El punt de sortida de la via es situa a l'inici de la Canal de Sant Jeroni, prop del monestir de Santa Cecília. Aquest monestir està situat al peu de la carretera que connecta el monestir de Montserrat amb Can Maçana (BP-1103). Podem aparcar el vehicle a l'aparcament d'aquest complex on hi ha el monestir i el refugi Bartomeu Puiggròs, o fer-ho en els dos aparcaments més petits que hi ha després de Santa Cecília direcció Can Maçana. Si sortim de Santa Cecília hem de seguir per la carretera direcció oest (Can Maçana) durant 100 o 200 metres segons on haguem deixat el vehicle fins arribar a l'evident canal de Sant Jeroni. Unes escales evidencien l'inici del camí que transcorre per la dreta de la canal. Aviat es creua amb el GR-172, que seguim uns metres cap a l'esquerra. Quan el GR vol creuar el fons de la canal l'abandonem i seguim el camí cap a la dreta que puja de dret.

El camí va remuntant la canal de Sant Jeroni, guanyant alçada ràpidament. Caminem enmig de grans blocs de pedra que s'han anat desprenent durant les torrentades. L'última gran riuada va ser l'any 2.002 que va malmetre considerablement el camí que remunta la canal. A l'inici trobarem diferents cruïlles de camins, però sempre cal seguir el que ressegueix l'evident curs de la canal. Un tros més amunt, just abans d'una torre d'electricitat, la canal es bifurca. Pròpiament la canal de Sant Jeroni marxa cap a l'esquerra, que serà el camí que farem de tornada. Prenem a la dreta la canal el Pou de Glaç, coneguda popularment com a canal del Mejillón, en al·lusió al restaurant que hi havia hagut anys enrere al cap d'amunt, on era típic menjar aquest molusc. Així doncs anem pujant per la canal de la dreta, en un tram amb pendent més pronunciat que ens obliga a utilitzar les mans en diferents punts i fins i tot ja trobem alguna cadena. Al cap d'una estona de pujar veiem unes marques blaves que marxen cap a la dreta.

Cal deixar la canal del Mejillón i seguir aquestes marques blaves que ens portaran a l'inici de la ferrada Teresina. Si seguíssim la canal trobaríem també trams equipats que permeten remuntar aquesta canal a força de braços. Seguim doncs les marques blaves i arribem a l'inici de la ferrada on veiem una primera cadena i les restes d'un esglaó tallat. Ens equipem i comencem a pujar. Els primers metres són divertits, ja que cal passar per dins d'una forat que forma un gran bloc de roca. Ja es comença a veure quin serà el tarannà de la via: pocs esglaons, utilitzar els recursos naturals i les cordes i les cadenes en els passos més complicats. Superat aquest primer pas vertical i un flanqueig arribem a un dels punts molt espectaculars de la via, un pont de roca suspès al buit. Passem per sobre el pont estret, amb una bona timba a banda i banda, però com que anem lligats i el pas és totalment horitzontal no hi ha cap problema. Just després del tram pla del pont de roca cal superar un esperó molt aeri. Potser és un dels passos claus de la via, i a mi és un dels que més em va costar, ja que no el vaig encarar bé. Es tracta d'un ressalt vertical que tendeix cap a la dreta, però en un punt molt exposat al buit. El pas és més incòmode que complicat, i sens dubte espectacular.

Superada la primera dificultat s'arriba dalt d'una petita agulla, i tot seguit s'inicia un flanqueig per la paret de Santa Cecília. Passem per un tram força vertical que cal superar només amb l'ajut d'una corda i després d'una cadena, fent força de braços. Al cap de poc el camí gira totalment a l'esquerra, i fem un flanqueig força aeri, al final del qual hi ha algun passamà de ferro i algun esglaó pels peus. Tot seguit una canal força dreta i de nou un tram en què cal tibar de cadena. Arribem al cap d'amunt de la paret de Santa Cecília, des d'on hi ha un excel·lent mirador. Cap a l'oest veiem la zona dels Ecos i més enllà Frares i Agulles, i cap a l'est en primer terme les antennes del mirador del Moro. En aquest punt obert el vent és molt fort, i tot just traiem el nas, sense acabar d'enfilar-nos a l'estret cim. La via original acabava aquí, a la miranda de Santa Cecília, però posteriorment es va equipar un segon tram que enfila fins a la miranda de Sant Jeroni.

Des del cap d'amunt d'aquesta paret cal perdre alçada i girar totalment cap al sud, gairebé 90º. Hi ha dues possibilitats per continuar: podem muntar un ràpel en una cadena ja equipada que hi ha gairebé a la punta del precipici, o bé baixar per unes minigrapes anant amb compte. Com que portem corda decidim muntar el ràpel. El muntatge no és ben fàcil, sobretot pel fort vent, i pel fet d'estar en un punt incòmode, molt aeri, en què cal estar assegurat. Gràcies a la tercera baga (en aquest cas una daisy) podem aguantar-nos i tenir les mans lliures per desfer la corda i muntar el ràpel. El ràpel té uns 25 metres, i és ben vertical però fàcil, ja que és franc i directe. Veiem un altre grup que baixa per les petites grapes instal·lades en una petita canal que va a sortir al mateix punt que el final del ràpel. Aquestes grapes es van instal·lar posteriorment, suposem que per facilitar el pas i oferir més seguretat, però alhora van fer baixar el grau de dificultat de la via.

Després del ràpel seguim un tram de pla, flanquejant per un caminet la paret oest de Sant Jeroni. Des d'aquí tenim bones vistes cap a les parets dels Ecos. En aquest tram de camí es pot abandonar la via fent un ràpel que arriba al GR-172, en el tram que voreja la paret nord del massís. Després d'un tram de flanqueig en què no cal anar assegurat la via torna a enfilar, primer per un tram equipat només amb cordes i cables, i després per un tram sense equipament, ja que només cal caminar. Finalment entrem dins d'una canal molt estreta i vertical, i seguim cap al fons, gairebé com si fos un túnel. Gairebé al fons d'aquesta canal comença potser el tram més divertit i alhora difícil. És una xemeneia molt vertical, en què cal utilitzar el cable i els recursos naturals. També s'han instal·lat posteriorment alguna minigrapa a l'inici del tram per facilitar el pas. En ser molt estret, gairebé el més fàcil és avançar per oposició, amb l'esquena a la paret o amb un peu a cada banda, segons els trams. Com que anava amb una motxilla força gran la cosa es complica una mica a l'inici. La Sílvia va al davant i avança lleugera. El primer tram d'aquesta canal és el més complicat, ja que costa de trobar bons agafadors. Un tros amunt hi ha un altre pas clau, al costat d'un pobre arbre mort que serveix de suport per avançar. Un cop superat aquest pas entretingut la dificultat disminueix, i fins i tot un xic més amunt ja trobem uns esglaons que ens porten fins a dalt d'aquesta estreta canal.

Des del cap d'amunt de la canal ja només queda seguir el cable durant uns metres més i s'arriba a la barana de la miranda de Sant Jeroni, on els visitants d'aquest mirador que han pujat pel camí queden un punt perplexos en veure'ns arribar per l'altra banda de la barana, en una zona molt vertical. Hem trigat poc més de 3 hores i mitja en fer l'aproximació i la via, a ritme tranquil, gaudint del paisatge i fent fotos. Un cop dalt del mirador aprofitem per contemplar les vistes des del punt més alt del massís. Baixem un tros avall per evitar el vent molest i dinem. Tot seguit continuem baixant pel camí cimentat fins al costat de la capella de Sant Jeroni, on deixem el camí principal i seguim cap a la dreta per anar a buscar l'inici de la canal de Sant Jeroni. És fàcil identificar la canal de baixada, ja que tan sols cal buscar els fils elèctrics. Comencem a baixar pel camí ben fresat, una mica relliscós per la humitat. El camí perd alçada ràpidament, i és fàcil. Només cal utilitzar les mans en algun punt. Després d'una bona estona de baixar arribem al punt en què es bifurca la canal, on ja havíem passat al matí, i seguim avall per camí conegut.

Arribem al final de la canal de Sant Jeroni quan fa 4 hores i 50 minuts des de l'hora d'inici. Ha estat una experiència ben agradable. Una via ferrada diferent de les habituals, normalment més equipades. Una via llarga, força exigent i amb una dificultat sostinguda, però sense cap gran complicació. Una forma recomanable de conèixer aquest sector del massís, assolint-ne el punt més elevat en un matí ben distret.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta