Travessa Andorra - Vall Ferrera en BTT

Enviat per Marc el Divendres, 03/07/2009 - 14:00

Sortint des d'Os de Civís entro a Andorra per les Bordes de Setúria. Des de l'estació d'esquí de Pal travesso el fronterer port de Cabús i m'endinso a la vall de Tor. Tor, Norís, Alins, Ainet de Besan, Tírvia, Burg i Ferrera, pobles molt bonics de la vall Ferrera. Una llarguíssima pujada m'enfila fins al Coll de Conflent, i d'aquí al punt d'origen. Una ruta molt dura, de més de 80 km. i més de 2.400 m. de desnivell positiu.

Resum

Lloc de sortida: Os de Civís
Itinerari: Circular amb bicicleta de muntanya
Distància: 80,6 quilòmetres (aprox.)
Desnivell positiu: 2.455 metres
Temps aproximat: 8:20 h.
Nivell de dificultat: molt dur, fàcil tècnicament però llarg i amb molt desnivell

Crònica

Per fer aquesta ruta cal estar motivat i estar disposat a patir, ja que tant el quilometratge com el desnivell acumulat s'acaben notant a les cames. Però la bellesa de l'entorn, tant pel paisatge com pels petits poblets, compensen sobradament l'esforç esmerçat.

Com que sabia que el cap de setmana estaria sol, durant la setmana vaig acabar de perfilar un itinerari que feia temps que tenia al cap: una volta circular des d'Andorra cap a la Vall Ferrera. La vaig traçar sobre el mapa, i ja vaig veure que el recorregut seria molt exigent, però aquesta època fa el dia llarg, i tot és qüestió de posar-hi hores i sofriment. Finalment decideixo sortir des d'Os de Civís, un poblet molt bonic que tot i que pertany a l'Alt Urgell, l'única carretera per accedir-hi surt d'Andorra, i per tant sempre hi ha estat molt vinculat. És un poble tot de pedra, que conserva encara moltes cases medievals tot i que també s'hi han construït segones residències. El carrer principal està farcit d'establiments turístics de gust dubtós: botigues de souvenirs, hostals amb grans cartells a les portes, rutes amb tot terreny, amb cavalls,... Fora del carrer principal el poble és bonic, amb carrers costeruts i ben arranjats. El poble està situat a la confluència dels rius Salòria, Setúria i el torrent de Montaner, els quals formen el riu d'Os de Civís que va a desembocar al riu Valira, a Aixovall (Andorra). Està situat en una fondalada, cobert per altes muntanyes arreu, a 11 quilòmetres de Sant Julià de Lòria (Andorra). És un exemple de "periclavament", una part de territori unit físicament a la unitat administrativa corresponent, però per accedir-hi cap travessar un altra unitat administrativa, en aquest cas un estat.

Pujo el divendres a la tarda amb la furgo. Després de creuar el poble, la carretera continua pujant fins a un gran hotel. Des d'aquí comença la pista, que segueixo un tros fins trobar una zona planera per aparcar. Després de sopar i llegir una mica, quan comença a fosquejar em poso a dormir. Les tempestes de la nit produiran discontinuïtat en el meu son, però l'endemà al matí el cel s'ha asserenat força, tot i que queden restes de núvols. Fa fresqueta. Després d'esmorzar i preparar les vitualles pel dia dur que m'espera començo la ruta.

Carrego aigua a la font d'Os de Civís, i prenc una pista de terra que comença a pujar. Ben aviat la pista es situa al peu del riu Setúria, i l'aniré remuntant una bona estona, amb pendent moderat. La ruta és molt agradable, ja que la vall és molt bonica, amb un verd intens. Passo pel costat d'unes bordes, i en un punt en què el curs del riu s'estreny, s'acaba la pista sobtadament, al límit administratiu amb Andorra. Des d'aquest punt cal seguir un tram de camí no ciclable durant uns metres. És poc tros, però el camí és de mal fer, i cal mig grimpar amb la bicicleta a l'esquena. Després d'aquest petit obstacle que es supera en cinc minuts, ja albiro les bordes de Setúria, un enclavament molt bonic, sempre i quan no girem la mirada cap als cables i les pilones de l'estació d'esquí de Pal, no gaire lluny d'aquí. Des de les bordes de Setúria hi ha una pista que va fent llaçades fins arribar al coll de la Botella, una de les bases de l'estació d'esquí de Pal.

La pista desemboca a la carretera, i la segueixo cap a l'esquerra per enfilar cap al port de Cabús, el punt fronterer limítrof amb la vall Ferrera a través de la tributària vall de Tor. En el primer tram de carretera em creuo amb alguns participants a l'Ultratrail d'Andorra, que se celebrava aquest cap de setmana. La carretera va enfilant mica en mica fins als 2.300 metres del port, punt més elevat de tota la ruta. Tot pujant es pot contemplar tota la vall de Setúria mirant cap al sud.

Al port de Cabús s'acaba la carretera i segueix la pista. També s'acaba la pujada, i comença una llarga baixada pel vessant ferrerenc fent llargues llaçades en el primer tram. De lluny es veu el roc de Llumeneres, un esperó rocós característic. Aquí la pista es bifurca. Les dues condueixen a Tor. La de l'esquerra passa per la borda de Palanca, i la de la dreta, la que segueixo, per la borda de Sança. La pista és bona, i en baixada, de manera que es pot baixar a bona velocitat, però gaudint d'aquest paisatge feréstec. Creuo un petit pont de fusta sobre el riu de la Rabassa, i després d'un tram de baixada arribo al poble de Tor.

Tor és un poble fascinant. Aquí el rellotge es va aturar fa molts anys. No hi ha corrent elèctric ni asfalt. És un poble format per unes poques cases agrupades al voltant de l'església de Sant Pere. La majoria estan abandonades, i n'hi ha alguna d'arreglada, però el poble no està habitat tot l'any. Aquí les condicions hivernals són molt dures, ja que a més de 1.600 metres d'alçada, enmig d'una vall estreta i congosta, i sense carretera asfaltada, aigua ni llum, viure aquí és tot un repte. Però precisament aquest aïllament ofereixen al poble un encant inigualable. Entrar a Tor és submergir-se en el temps. Tot i això, vaig veure que hi han obert un bar a l'estiu, els clients del qual són majoritàriament "excursionistes" amb tot terreny.

Tor és un poble que ben poca gent coneixeria si no fos per la fosca història de disputa de la propietat comunal durant més d'un segle, que es saldar fa uns anys amb tres assassinats, algun dels quals encara no aclarit. Tor (el nom del qual, segons la llegenda ve del déu viking Thor) està situat en un punt ben enclotat al peu del curs del riu Noguera de Tor, tributari del Noguera de la Vall Ferrera. La vall de Tor és angosta i feréstega. Comunica la Vall Ferrera amb Andorra pel port de Cabús. Precisament aquest enclavament estratègic l'ha convertit en un terreny que ha viscut moltes històries de contrabandistes, i també intents de desenvolupament turístic, sobretot des de la banda andorrana, on hi ha l'estació d'esquí de Pal al límit fronterer.

M'agradaria molt conèixer més coses de Tor, parlar amb gent del país (molt reservada a l'hora de parlar de les disputes de les terres) i entendre millor l'evolució d'aquesta zona tan increïble. Però queden molts quilòmetres per fer, i els núvols comencen a créixer amenaçadors. Tornaré en alguna altra ocasió. Acabo de creuar el poble de Tor, i segueixo avall per la pista paral·lela al riu Noguera de Tor. Al cap d'un parell de quilòmetres la pista es converteix en asfaltada, però igualment estreta, resseguint la part més fonda i estreta de la vall. La pista asfaltada és llarga, més del que pensava. Al cap d'uns quilòmetres veig la cruïlla del poble de Norís, i com que sé que és a prop, m'hi acabo d'arribar per conèixer, encara que sigui fugaçment, aquest petit i també interessant poble.

Norís és també un poble molt petit, força aïllat, tot i que no tant com Tor, ja que es troba a una alçada menor (1.254 m.) i a tant sols 4 quilòmetres d'Alins, el cap del municipi. Es conserva en força bon estat, i es combinen les cases habitades amb algunes d'abandonades. Hi ha llum i aigua. En arribar al poble veig tres o quatre persones conversant, i els saludo. Establim conversa, i em comenten que el poble té només dos habitants fixos tot l'any, el Josep i el Benito, amb els quals estic parlant. Comenten que actualment amb la carretera asfaltada ja no és tan dur viure aquí, tot i això, l'antic camí era més directe i no feia tanta volta com l'actual carretera (cosa que puc constatar, ja que la carretera ha de superar una forta pujada per tornar a baixar al fons de la vall principal, la Ferrera).

Desfaig el tram que he fet per arribar-me a Norís, i de nou a la carretera la segueixo en sentit descendent. L'estreta carretera segueix el Noguera de Tor, com ja havia comentat, però suposo que en aquest punt la vall és massa estreta i la carretera se separa del riu, i guanya alçada bruscament per tornar-ne a perdre més endavant i anar a morir a la sortida mateix del poble d'Alins. Alins és el nucli més poblat de la Vall Ferrera i la capital municipal de tota la vall, integrada en un mateix municipi, Alins, amb entitats municipals descentralitzades. Aquí les comunicacions ja són més bones, i la carretera que travessa el fons de la vall és ampla i recta. El poble té diversos establiments turístics. No em paro a Alins, i segueixo la carretera principal que segueix el curs del Noguera de la Vall Ferrera en sentit descendent. Sense parar-me passo pels poblets d'Ainet de Besan i Araós. Aquests darrers quilòmetres que he fet per carretera asfaltada, alguns es podrien haver resolt per pistes forestals fent una mica de marrada, però com que el recorregut és molt llarg i el temps inestable, decideixo tirar pel dret. Just abans d'arribar al fons de la Vall Ferrera, on el riu vessa les seves aigües al Noguera de Cardós, trenco a l'esquerra cap a Tírvia, i comença el particular "Tourmalet".

Des del trencant de Tírvia comencen 17 quilòmetres seguits, amb més de 1.000 metres de desnivell de pujada continuats sense ni un sol descans. Les primeres rampes ja es deixen notar després de deixar la carretera principal, i només arribar fins a Tírvia ja hi ha una bona pujada. Tírvia és un poble força arreglat, i amb un considerable desenvolupament turístic. El seu nom deriva del llatí "tri via", ja que es troba a la cruïlla de tres valls: la de Cardós, la Ferrera i la Coma de Burg. Al poble hi ha un museu amb interessants esteles funeràries medievals. Evidentment no puc parar-me al museu. Tot just paro un moment per confirmar amb uns avis autòctons que estic seguint el bon camí. Just acabat d'arribar a Tírvia, sense ni entrar a dins del poble, segueixo la carretera asfaltada, ara més estreta, que marxa a l'esquerra. Comença a pujar, i de quina manera!

La carretera és molt poc transitada, i puja de valent tot superant la coma de Burg. Passa poc de les 12 del migdia, i la insolació és forta. Aquests quilòmetres es fan molt durs, ja que sobretot fins als pobles de Burg i Ferrera el pendent és fort. Mica en mica vaig guanyant alçada. Passo el bonic poble de Burg, on m'abasteixo d'aigua a la font. Segueixo pujant i vaig veient el poble de Ferrera, però sembla que no vol acabar d'arribar. Ferrera és també un poble petit i amb molt encant. És el cap de municipi de diferents petits nuclis (Burg, Ferrera, Montesclado,...)

A partir del poble de Ferrera s'acaba la carretera asfaltada i comença la pista forestal. Sembla que el pendent també disminueix una mica, tot i això segueix pujant fort. Aquí l'ambient ja és d'alta muntanya, amb boscos frondosos mixtos, amb forta presència d'avets, i prats de pastures. El temps es va inestabilitzant, i creixen grans núvols d'evolució. Començo a sentir trons, i cap al fons, per sort en sentit contrari del que segueixo, veig que està caient una forta tempesta. Penso que avui serà una loteria, i tinc força números per ensopegar amb alguna tempesta, ja que encara em queda llarg camí. De moment el cel és força núvol, però es va aguantant. Deixo a l'esquerra les bordes de Burg, tot pensant que poden ser un bon refugi en cas de tempesta. Però encara queda molta pujada, i vaig progressant mica en mica, en un ambient d'absoluta solitud. El camí va enfilant fins arribar al coll de So, on hi ha una cruïlla de camins. Prenc el de l'esquerra, convenientment indicat, i a partir d'aquí comença un bon tros de pla i baixada, que s'agraeix després de més de 1.000 metres continuats de pujada. Porto ja gairebé 62 quilòmetres.

Al coll de So torno a entrar als dominis del Parc Natural de l'Alt Pirineu. En aquest punt les vistes s'obren cap a la vall de Santa Magdalena, i és una alegria tant per la vista, com sobretot per les cames, ja que uns quilòmetres de planejar es posen molt bé. Al coll de Bedet hi ha una altra cruïlla, i segueixo de nou cap a l'esquerra, tot planejant per pista ampla i bona que permet estirar les cames i prendre una bona velocitat de creuer. Més endavant la pista baixa de forma més decidida i s'encara cap al nord en una zona més congosta al peu del riu de l'Olla. Al cap d'avall de la baixada cal creuar el riu i seguir a l'esquerra, tornant a pujar. Aquí cal anar amb compte, ja que hi ha diversos camins, tot i que està ben indicat. Seguint la pista cap a l'esquerra després de creuar el riu i en pujada, arribo en poca estona més fins a les bordes de Conflent.

Les bordes de Conflent és un lloc realment bonic. Es tracta d'un petit nucli de 6 o 7 bordes, alguna arreglada com a segona residència, i una petita església romànica molt petita. També hi ha un parell de taules de fusta arranjades per fer pícnic. L'entorn és idíl·lic, als peus mateix del pic de Salòria, i enmig de bonics prats encatifats de verd intens. Antigament hi havia hagut un refugi lliure, però ara està en estat ruïnós, sense teulada. Aprofito les taules al costat mateix de l'església per fer un mos, recuperar una mica d'energia i contemplar el paisatge. Aquest paratge, a més de ser un lloc de gran bellesa, guarda entre les seves pedres moltes històries i encara més llegendes sobre contraban, ja que és un pas natural cap Andorra des de l'Alt Urgell.

M'hagués agradat estar-me més estona en aquest bell indret, i m'hauria anat bé, ja que estava molt cansat. Però els núvols son molt amenaçadors. El cel està cobert i d'un sospitós color gris fosc. Durant tota la jornada d'avui l'amenaça de tempestes ha estat constant. Comença a caure alguna gota, sento algun tro, i tot i estar força esgotat torno a enfilar-me a la bicicleta per fer l'últim tram de pujada fins al Coll de Conflent (2.175 m.) Després d'haver menjat una mica, sembla que la pausa no m'ha anat gaire bé, i em costa molt pedalar. Em trobo esgotat, i no tibo. La pujada és moderada, però em sembla un mur. Baixo de la bicicleta i camino una estona. Em prenc un gel energètic i sembla que això sí que m'ajuda, i em dóna la força suficient per acabar de superar els més de 300 metres de desnivell fins al coll. Cauen gotes, però sembla que el temps em deixarà acabar la ruta. Arribo al coll i em veig salvat, ja que a partir d'aquí queden només 5 quilòmetres de pista en baixada fins arribar a l'hotel, i 1 més per carretera fins a Os de Civís.

Ha estat una jornada de bicicleta de muntanya preciosa, però duríssima. Més de 80 quilòmetres i més de 2.400 metres de desnivell. Probablement em faltava entrenament per una ruta tan dura, però m'ho vaig passar molt bé fent en solitari una ruta tan espectacular. Una bona alternativa per gaudir més dels paisatges i dels pobles de la zona seria partir la ruta en dues etapes, i no descarto fer-ho en alguna altra ocasió. L'entorn ho mereix. Un bon sopar energètic a base de pasta i preparar alguna sortida per la zona, més suau i sense bicicleta, per l'endemà.