Circ de Baborte

El segon dia a la Vall Ferrera canviem l'obaga per la solana, però continuem gaudint d'un ambient solitari d'alta muntanya. La neu no és present fins molt amunt en el vessant sud, per tant deixem esquís i raquetes i marxem caminant. Portem piolet i grampons que ens seran ben útils en la part alta del serrat de la Costa de Larí, poc abans d'arribar a l'impressionant circ glacial de Baborte.

Passem la segona nit a la plana Roia, just on la Vall Ferrera canvia de sentit i s'orienta cap a l'est, i hem vist molts més isards que persones. De fet hem vist molts isards i ni una sola persona.

Ens llevem una mica més d'hora per aprofitar millor les hores de llum i no tornar gaire tard. La temperatura és un parell de graus més alta que ahir, i és positiva. Després d'esmorzar i preparar vitualles pel dia marxem caminant per la pista que remunta la Noguera de la Vall Ferrera. Pocs metres més endavant creuem el pont de la Farga i seguim per la riba dreta. Passem pel costat de diverses bordes, algunes molt ben restaurades, altres restaurades amb un gust més discutible, altres que mantenen un ús ramader, i algunes lamentablement en ruïnes. Les bordes d'aquesta zona tenen una construcció simple, i s'integren molt bé en l'ecosistema, ja que aprofiten la mateixa pedra de color ferrinós de la zona, i les teulades són de pissarra. L'ús tradicional d'aquestes bordes era la d'emmagatzemar ferratge pel bestiar, abundant a l'estiu, i absolutament necessari en el llarg i dur hivern. També servien d'habitatge de molts ramaders en la temporada estival. Actualment algunes d'aquestes bordes s'han rehabilitat com a segones residències, tot i que no tenen electricitat de xarxa, i la majoria tampoc no tenen accés amb vehicle.

Anem seguint l'evident camí al peu del riu, amb trams empedrats. Planegem fins passar la borda de Boues, i a partir d'aquí el camí comença a enfilar-se i separar-se del riu. El camí puja progressivament, i és molt evident. Antigament servia de comunicació entre les múltiples bordes de la zona. Passem al costat de camps de ferratge que aprofiten els pocs trossos més o menys planers d'aquest terreny abrupte. Imaginem que és un camí amb moltes vivències descansant sobre les seves pedres. Trobem fins i tot una antiga ferradura, suposem que d'algun cavall que tenia dificultats per remuntar el camí cada cop més costerut. Ens creuem amb nombrosos isards que fugen espantadissos en sentir el nostre brogit.

Al cap d'una bona estona de caminar arribem a les bordes de la Rebuira, un conjunt de bordes agrupades talment un petit poblet. Anem guanyant alçada, i contemplem a l'altre vessant les contundents parets del Monteixo i el tupid bosc de la Selva. Poc després trobem un indicador que assenyala el refugi de la Vall Ferrera seguint de dret, i també el refugi de Baborte cap a l'esquerra, on ens dirigim. A partir d'aquí el camí és menys evident, tot i que hi ha nombroses fites. La neu ja fa acte de presència de forma discontínua, però amagant els camí en alguns trams. El camí es torna costerut, i anem pujant pel vessant dret del barranc de Baborte. Quan el bosc s'aclareix una mica veiem la cascada de Baborte un tros més amunt, i ens anem aproximant al curs del torrent. L'itinerari és força dret i amb la neu costa avançar. La neu és cada cop més contínua, i en alguns punts se n'acumulen grans quantitats. En molts trossos cobreix les sofertes mates de neret o les branques baixes d'alguns pins, i en trepitjar a la vora t'enfonses tota la cama.

En aquest tram costa de trobar el camí per la neu. Creuem el torrent i veiem a l'altre banda la bonica cabana de Bacello, al voltant dels 2.000 metres. La cabana de Bacello (o Bassello segons el mapa de l'Alpina) és una petita construcció de pedra en un balcó que fa el barranc. Des d'aquí hi ha un mirador excepcional cap al Monteixo i el Norís, i també cap al fons de la Vall Ferrera. Aquí el camí que veníem s'uneix amb el GR de l'Alta Ruta Pirenaica, la Porta del Cel i el Sender Transfronterer. Avui tampoc no veiem ningú enlloc, ni cap rastre ni petjada humana.

Des d'aquí el camí ja enfila fort tot seguint la coma sota el serrat de la Costa de Larí. Ens desviem lleugerament cap a la dreta, ja que és més còmode passar per una pala sense vegetació. En no haver-hi vegetació la neu és contínua, i com que és molt tova passem sense problemes. Pugem ben a l'esquerra de la pala, per evitar possibles allaus. De fet més amunt veiem que n'hi ha hagut un de recent, de petites dimensions, però suficient per fer baixar uns quants metres pendent avall. Remuntem poc a poc, ja que el pendent és molt fort, i fa molta calor. Sembla que ja arribem a dalt, però el terreny enganya, ja que cal superar diverses terrasses. Al tram final el pendent és considerable, i tot i que la neu és tova i humida ens calcem els grampons per pujar sense més problemes. Un últim esforç i s'obre davant nostre l'impressionant circ de Baborte.

El circ de Baborte, d'origen glacial, és força ampli, i està envoltat d'altes muntanyes, entre les quals destaca el cim que li dóna nom, el Baborte, de 2.929 m. Té una evident, marcada i quasi-perfecta forma de circ. Hi ha diversos llacs petits, i un de molt més gran, l'estany de Baborte. Entremig, en un petit altiplà hi ha el petit refugi lliure de Baborte, una construcció metàl·lica d'un característic color taronja, que destaca sobre el mantell nival. A l'oest de l'estany contemplem l'estètic cim dels Tres Pics (2.654 m.) Cap al nord el pic de Baborte (2.929 m.) i cap a l'est l'abrupte Pic de Pedres Blanques (2.755 m.)

L'estany està totalment cobert de neu, i al fons veiem el refugi. Portem 4 hores de ruta i poc més de 1.000 metres de desnivell. Com que volem tornar d'hora no acabem d'arribar al refugi. Contemplem el magestuós paisatge hivernal. El cim del Baborte es mostra imponent. Fem un mos tot assaborint aquest paratge alpí.

Si l'últim tram de pujada ha estat molt dur, la baixada és ràpida i plàcida. Només cal anar amb una mica de compte el primer tram, que és força dret. Portem els grampons i agafem també el piolet per si de cas. Però baixem molt ràpid, ja que és molt còmode baixar per neu contínua. Aviat tornem a ser a la cabana de Bacello, i aquí la neu ja no és contínua. Pleguem els grampons i continuem caminant. Creuem al vessant dret del torrent i anem baixant. En aquest tram cal anar amb compte, ja que ens enfonsem en algunes acumulacions de neu al voltant dels arbres. En un moment perdem el camí, però aviat el recuperem. Podíem fer la ruta circular baixant al fons de la vall i tornar per la pista, però preferim desfer el mateix camí, ja que és molt bonic i agradable. Tot baixant se m'obre la sola d'una bota. Al cap d'una estona s'espatlla l'altra. Les pobres botes tenien ja molts anys, i reclamen la jubilació. Les estaco amb trossos de cordill que trobem pel camí, just per acabar d'arribar al destí.

Tornem caminant a bon ritme, no sense gaudir de la verdor de la incipient primavera, del camí decimonònic, de l'austera arquitectura de les bordes i de les vistes cap als cims més o menys propers (Monteixo, Norís, Pica Roja, Medacorba, Comapedrosa,...)

Arribem al punt d'origen després de 7 hores d'intensa excursió. No hem vist ningú enlloc. L'ambient de solitud ha estat total durant tot el cap de setmana. La sensació d'haver passat un cap de setmana sencer sense veure ningú, sense cobertura de mòbil i en contacte immediat amb la natura ha estat sensacional.

Dinem i iniciem el camí de retorn. Passem per Àreu a fer un cafè a l'hostal del poble (Tel. 973 624 343), que han obert precisament aquest cap de setmana. Hi ha molt poc ambient, i aprofitem per xerrar una estona amb la família dels propietaris, concretament amb les tres generacions: avis, la mare i el fill. Els hi expliquem l'excursió d'avui, i la mare i el fill es sorprenen que haguem pujat tant amunt. Coincidim en comentar que el paisatge del circ de Baborte és molt bonic. L'avi discrepa, diu que hi ha estat un parell de cops, i que allà dalt no hi ha res d'interessant. L'interessant està al fons de la vall, les terres fèrtils de prop de les bordes. He trobat molt interessant aquest punt de vista, molt habitual en pobles de muntanya. Els foranis sovint trobem intessants àrees a les quals els habitants de la zona no hi veuen cap valor, ja que les economies tradicionals no en podien treure cap profit. Actualment aquesta visió tradicional i lligada a la productivitat de la terra ja es veu poc, i els habitants locals també aprecien els valors paisatgístics, si més no per ús turístic, del seu propi territori.

Sortint d'Àreu contemplem un nombros grup de voltors que prenen al sol plàcidament en un prat a l'altra banda de la Noguera de la Vall Ferrera. Són unes feres impressionants, que no havia vist mai de tan a prop. Marxem de la vall després d'haver passat un cap de setmana molt tranquil gaudint de la muntanya hivernal. Ens quedem amb moltes ganes de tornar-hi per continuar descobrint els milers de petits tresors que s'hi amaguen.