Ja l'havia fet, però aquesta via ferrada és molt divertida. Avui hi vaig amb el meu pare, que a més de superar la verticalitat de la via, s'endú la càmera per fer-ne un reportatge en vídeo, i això ja és més difícil.
Tot i ser ple hivern, aquesta via ferrada està orientada cap al sud-est, i per tant el sol hi toca al matí i no patirem fred. Pugem amb el meu pare fins a Vallcebre, i prenem la pista forestal asfaltada estreta i amb fort pendent al final del poble. Després del restaurant Cal Borni aparquem el cotxe en una esplanada que avui està coberta de neu. Hi ha un cartell indicador de la via ferrada.
Preparem l'equip i ens posem ja els talabards, i seguim el camí d'aproximació fins al peu de la via, una distància que es recorre en aproximadament 15 minuts. Començo a pujar jo, i el pas més difícil és el primer, ja que costa assolir el primer esglaó, m'imagino que és una tècnica dissuasòria per evitar que s'enfilin persones sense l'equipament adequat. El meu pare ve al darrere, amb la càmera a la mà. Anem pujant tot superant la verticalitat de la via. Aquesta ferrada no té cap complicació important, i a més a més està molt ben equipada. Ja l'havia fet en una altra ocasió, i n'havia fet una crònica.
El primer tram és una paret pràcticament vertical, després es fa un petit flanqueig cap a la dreta, una nou tram vertical i s'arriba fins un balcó on es pot descansar. Seguidament hi ha un flanquieg cap a la dreta, amb lleuger desplom, però amb unes fustes que faciliten una posició còmode dels peus. Més endavant es passa un petit pont, i ja només queda l'última paret fins al cim. Contemplem la bona vista que s'observa: Ensija, Pedraforca, Cadí, falla de Vallcebre,... Quan marxem veiem una nombrosa colla que inicien la via amb un guia.
Com a curiositat, poc després de nosaltres venien dos nois al darrera fent la via. En arribar a dalt descansem una mica i ells arriben. Doncs resulta que un dels nois és el mateix que vaig trobar l'altra vegada que vaig fer-la. Em comenta que és la tercera vegada que hi puja, i jo la segona, per tant és una bona casualitat. Fem petar la xerrada i baixem els quatre fins al punt de sortida. La segona anècdota és que en arribar al cotxe m'adono que m'havia oblidat la petita motxilla al cim, o sigui que em toca tornar a pujar, això sí, pel camí de descens fins al cap d'amunt per buscar-la.
Aquesta via té un itinerari molt ben dissenyat i està molt ben equipada. És una bona opció per passar un matí ben divertit, encara que sigui a ple hivern.
Afegeix un nou comentari