Esquí a la Vall Fosca

En un cap de setmana de tres dies en què milers de persones es dirigeixen cap a les estacions d'esquí, nosaltres també busquem la neu, però d'una forma més tranquil·la i relaxada. Sense aglomeracions, sense sorolls i sense pressa. Tres dies per gaudir dels immillorables paratges de la Vall Fosca.

Vall de Riqüerna

Sortim dissabte al matí de Berga la Gemma, l'Anna, la Queralt, la Sílvia, el Toni i jo mateix en direcció cap a la part alta de la Vall Fosca amb la intenció de gaudir de tres dies a la neu en un entorn tranquil. Ens allotjarem al refugi La Tacita, al costat mateix de la central hidroelèctrica de Cabdella, on havíem reservat lloc. Arribem gairebé al migdia a Cabdella, i aprofitem la resta de dia per fer una excursió fàcil per la solitària vall de Riqüerna.

Des del poble mateix de Cabdella s'obren cap a l'oest dues valls, la de Filià cap al sud-oest, i la de Riqüerna cap al nord-oest. Sortim des del mateix poblet de Cabdella amb els esquís a l'esquena, i caminem un trosset per un sender marcat que s'endinsa cap a la vall. Al cap de poca estona posem ja els esquís i les raquetes sobre la neu i seguim el camí evident que en lleugera pujada va remuntant la vall que vessa les seves aigües al riu Flamisell, que és el cabdal principal que recorre de nord a sud la Vall Fosca.

El camí és un estret sender, i practiquem el que en podríem dir esquí-rando, ja que és un passeig per una zona poc esquiable. Arribem fins un petit pont que travessa el rierol, i com que ja és força tard decidim dinar i girar cua. Hem fet 425 metres de desnivell en poc més de dues hores de tranquil passeig. Per tornar prenem el mateix camí en sentit contrari, i no treiem les pells de foca, ja que el camí no és esquiable. De fet la Sílvia és la que va més bé ja que porta raquetes.

Al cap de 4 hores de sortir tornem a arribar al poble de Cabdella. Passem per la part nord del poble i ens trobem amb una veïna del poble amb qui comencem una interessant conversa. És la Ramona, una de les 6 úniques persones que passen tot l'any a Cabdella. Ens explica que durant l'hivern només hi ha dues cases obertes al poble, la seva i una altra. Ens comenta que la vida en un poble tant petit és molt dura. Es dediquen principalment a la ramaderia, i tenen també una casa rural (Casa Joan, 973 66 31 84). Ens comenta que no li agrada la neu, especialment a aquestes alçades de l'any, ja que el bestiar no pot pasturar. És una senyora molt simpàtica i decidida, i ens dóna permís per fer-li una foto i publicar-la a internet.

Acabem d'arribar caminant a la furgo i anem cap al refugi La Tacita. És un alberg-refugi petit, amb capacitat per a 22 persones, situat a pocs metres de la central hidroelèctrica de Cabdella, però a l'altra banda de la carretera. El mena el Sergi, un amant de la muntaya i de la Vall Fosca, autor del llibre "Itineraris a peu per la Vall Fosca" (Editorial Cossetània). El refugi ens ha agradat molt, tant les instal·lacions, com el servei, com també el menjar, abundant i d'alta qualitat. És un refugi molt familiar, en què tots els hostes es troben al voltant de la llar de foc explicant les aventures del dia i planifiquen les rutes del dia següent. Els àpats que vam fer al refugi ens van agradar molt, i fins i tot li vam proposar al Sergi que el proper llibre fos de cuina!

Decidim per l'endemà intentar el pic de Filià. Sopem, fem petar la xerrada i anem a dormir d'hora.

Vall de Filià

Ens llevem a les 7 i fem un abundant esmorzar al menjador del refugi. Encabat ens posem les botes i agafem els esquís i les raquetes i sortim caminant des del mateix refugi seguint la pista que puja a la presa de Sallente durant uns dos-cents metres. Allà prenem una pista forestal cap a l'esquerra que comença a pujar fent llaçades. La pista està ben nevada, i ens calcem els esquís i les raquetes al peu mateix de la carretera. Comencem a remuntar la Vall de Filià. Al principi la pista és força monòtona, i pràcticament no hi ha vistes, ja que estem en una vall força tancada. Al cap d'una estona de pujar, cap a la nostra esquena es va obrint una bonica visió del característic Monsent de Pallars i les seves parets oest.

La pujada no és molt pronunciada, però sí un xic avorrida, ja que sempre és una pista. Quan la vall es va obrint veiem a la nostra dreta les verticals parets del Fitero (2.467 m.) També veiem cap a la mateixa direcció cap on anem l'impressionant Pic de la Llena (2.673 m.) tot ben nevat, i amb una cresta molt bonica. Arribem fins a la Cabana de Filià, i també veiem les pilones de la frustrada estació d'esquí que volien instal·lar en aquesta zona. M'alegro de pensar que un dels pocs efectes positius de la dura crisi econòmica que estem vivint sigui la paral·lització d'aquest projecte, que ha ferit greument una zona fins ara tan natural. Tot i que el projecte de moment està aturat, hi ha un munt de pilones ja instal·lades a la muntanya que trenquen la pau d'aquesta bonica i solitària zona.

Volíem intentar l'ascensió al cim des del peu mateix de la cabana de Filià, per la Coma de Fuses i la Coma de l'Empriu, però no hi ha prou neu. Decidim intentar vorejar el cim i intentar-ho pel vessant oest. Seguim pujant pel barranc de Coma Palomera, i el cim ens queda a la nostra dreta. El Toni decideix enfilar una pala del vessant est del barranc per tenir una bona baixada. La resta seguim amb la intenció d'atacar el cim pel seu vessant sud-oest. Fa molta estona que estem sobre la neu, i portem ja molt desnivell, ja que hem hagut de sortir des del fons de la vall (a vegades s'arriba amb cotxe fins a la Cabana de Filià). Ens marquem com a hora màxima les 3 de la tarda, per tenir marge per tornar abans no es faci fosc. Quan estem aproximadament a 150 metres de desnivell del cim decicim girar cua, ja que l'últim tram és força dret, és gairebé l'hora marcada i portem ja 1.300 metres de desnivell.

Dinem a raser d'una roca, treiem les pells de foca i comencem a baixar per unes pales amples. El primer tram té força pendent, però la resta és molt més suau. La neu està impecable, i ningú abans que nosaltres havia trepitjat aquesta zona, per tant "estrenem" la neu. Al cap de poc, i després de gaudir d'una divertida baixada, arribem de nou a la vall de Filià i tornem a prendre la pista, ara en baixada. La pista és molt avorrida, ja que tot i que hi ha força neu, les roderes d'algun vehicle que hi ha passat impedeixen esquiar còmodament, i es fa molt pesat baixar. Arribem a baix ben cansats, i encara més la Sílvia que ha fet tot el trajecte amb les raquetes.

Al final gairebé 8 hores i mitja d'excursió, amb 1.300 metres de desnivell tot i que no hem aconseguit fer cim. Això sí, hem gaudit de la tranquil·litat d'una vall gairebé verge, tot i que ferida per les pilones metàl·liques de la fallida estació d'esquí. Esperem que algun dia els mateixos que van posar tan ferro a la muntanya tinguin la dignitat de treure'l.

Tornem al refugi, ens dutxem i fem un energètic sopar tot comentant amb la resta d'hostes del refugi les nostres respectives excursions. Passem una bona estona xerrant amb uns nois de Reus que ens expliquen que passen tota la temporada d'hivern a Àustria esquiant, a canvi de treballar tot l'estiu. És interessant comprovar que algunes persones tenen prioritats diferents a la vida. Després de fer petar la xerrada una bona estona, anem a dormir força cansats per la ruta d'avui.

Canal de Pigolo

Ens llevem a les 7 i fem un bon esmorzar al refugi. Per avui dilluns hem decidit fer una excursió matinal per no tornar molt tard a casa. Provarem d'enfilar pel camí costerut que puja cap a l'Estany Gento, i intentarem fer una ruta pels estanys de la zona, que ja coneixem per l'excursió caminant que vam fer la tardor passada. Pugem amb la furgo fins a la presa de Sallente, i a la mateixa presa ens calcem els esquís i les raquetes per començar a enfilar el dur pendent del camí de Pigolo.

El camí és molt costerut, i va fent zetes per superar el fort desnivell. Cal anar amb compte ja que en alguns punts les pells de foca no aguanten bé i patinen, ja que el camí està molt trepitjat. El Toni va a davant, i s'avança. La resta anem en grup més a poc a poc. En alguns punts tenim una mica de dificultat per pujar, i l'Anna, la Gemma i jo mateix patinem en alguns punts. En una de les zetes del camí la Gemma té una desafortunada caiguda. De seguida s'aixeca i no sembla res greu, però li fa mal. Sembla ser un esquinç, i més tard es confirma el pronòstic. Continuem un tros fins un tram més planer, i la Sílvia i la Gemma decideixen tornar avall.

La resta pujarem un tros per la banda nord de la canal de Pigolo (camí que puja al Monsent de Pallars) fins a trobar unes boniques pales que veiem enfront nostre. Tot pujant gaudim de vistes espectaculars cap al Pic de Peguera (2.983 m.) i els cims del voltant (Pic de Mar, Saburó, Mainera, Pala Pedregosa,...) Arribem al cap d'amunt d'una pala de pendent mitjà; hem fet 635 metres de desnivell. De seguida iniciem el descens per reunir-nos tots plegats. Baixem amb els esquís fins al punt del tram més vertical del camí de Pigolo, on ens carreguem els esquís a l'esquena i acabem de baixar caminant.

Ens reunim tots plegats i iniciem el camí de tornada. Ha estat un cap de setmana en què hem gaudit d'una zona poc freqüentada però de gran bellesa, la Vall Fosca. Tot i que no hem assolit cap dels cims significatius de la zona, hem gaudit de les bones condicions de la neu, de l'hospitalitat dels veïns de la Vall, de la bellesa de les muntanyes de la zona, i sobretot de la companyia dels amics. Només esperem que la petita lesió de la Gemma es guareixi ràpidament, i aviat poguem tornar a compartir camins i vivències.