Piflorit (2.097 m.) i Campmaior (2.064 m.)

Sortim pedalant del poble d'Arestui fins a les envistes de Baiasca, on comença una llarga pista que va pujant cap al serrat de Matanegra. Al pla d'Artigues prenem una pista més trencada que s'enfila fins al punt més alt de la serra, el cim del Piflorit, on hi ha unes antenes. Més avall una altra bifurcació ens porta al petit cim del pic de l'Àliga. De nou a la pista principal pugem fins al gran altiplà de Campmaior, a més de 2.000 metres, enmig d'unes immenses pastures d'alta muntanya a la capçalera de la vall d'Àssua. Tornem enrere i ens desviem cap a l'ermita de Sant Jaume, on comença un divertit corriol que desfila entremig del bosc amb trams de fort pendent fins al mateix poble.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Arestui (Pallars Sobirà)
• Distància: 40,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.300 metres
• Temps: 5:35 hores
• Dificultat: IBP=109 / Blava
• Sensació de dificultat: Força fàcil Principalment pistes, algunes precàries. Tram de descens per corriol sense grans dificultats.
• Cartografia: Alt Pirineu Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

La vall del riu Baiasca forma un bonic circ envoltat de muntanyes de més de 2.000 metres suspès sobre la Noguera Pallaresa. Aquesta petita vall tancada només té accés fàcil per una estreta carretera asfaltada des de Llavorsí. També té una escapatòria per pista forestal per Campmaior, a més de 2.000 metres, on arribarem amb bicicleta. Des d'aquí es pot enllaçar amb les pistes cap a Espot, o seguint la capçalera de la vall d'Àssua per la pista sota els pics de Mainera i Montsent de Pallars cap al coll del Triador, i des d'aquí cap a la vall Fosca o Llesuí. Això dona moltes possibilitats per enllaçar recorreguts fàcils en bicicleta. Fàcils tècnicament perquè són bones pistes, però sempre amb llargues pujades. Hem recorregut en altres ocasions moltes d'aquestes pistes, i avui ens quedem a les valls de Baiasca i Arestui, i pujarem fins a uns cims poc coneguts, però ben interessants per rodar amb la bicicleta i conèixer aquest sector del Pallars.

Pugem per la carretera des de Llavorsí fins a Arestui, on començarem la ruta. Arestui és un petit poble de 1.160 metres d'altitud bastit al voltant de l'església de Sant Martí, i amb un conjunt de cases situades en carrerons estrets i costeruts. És un poblet bonic i remot on hi viuen permanentment al voltant d'una vintena de persones. Al final del poble en direcció a Baiasca hi ha un aparcament des d'on sortirem. Un cop preparats els estris, amb la Sílvia i em Fum sortim per la carretera que continua fins al següent nucli, Baiasca. Al cap de poc més de 2 km., abans d'arribar-hi però ja a les envistes del poble, deixem l'estreta i poc transitada carretera asfaltada i marxem per una pista que surt a l'esquerra i comença a pujar.

Iniciem la pujada per la pista amb un primer tram força dret, però que aviat es suavitza una mica. Pujarem molta estona per una pista que recorre un bosc humit de bedolls i alguns avets, i en algun punt ens entretenim recollint bolets que veiem des de la mateixa bicicleta. Això fa que el ritme de pujada sigui lent, ja que trobem alguns fruits del bosc que anem recollint. La pista s'enfila direcció sud durant poc més de 2 km., i després va girant cap a llevant durant gairebé 3 km. més i fins al trencant que porta a l'ermita de Sant Jaume. Després tornarem a aquest punt, però ara girem a la dreta i seguim pujant per la pista que s'encara cap a l'oest. Pugem sense descans per l'obaga d'Arestui 3 km. més fins arribar al pla d'Artigues, una bonica esplanada on hi pasturen un ramat de cavalls.

Al pla d'Artigues deixem la pista principal i girem a l'esquerra. Pugem per una pista més precària durant 1,5 km. fins a la propera cruïlla, on girem fort a la dreta i prenem una pista encara més precària. Fa temps que cap cotxe no puja per aquí, i de fet la pista està ja mig absorbida per la vegetació. Però podem anar pujant sortejant petits obstacles per la part alta del serrat de Matanegra. Pugem fort 2 km. més per aquesta pista abandonada amb uns últims pujadors molt exigents. Al final, fem un últim revolt on ens espantem mútuament amb un bonic cèrvol. Ell es sorprèn de la nostra arribada i marxa esporuguit, però també tenim un bon ensurt en trobar-nos ben a prop una bèstia d'aquesta magnitud sense esperar-nos-ho. Després de l'últim revolt fem uns metres més pujant fort i arribem al peu d'unes aparatoses antenes reflectores que hi ha just a sota de la fita de terme que assenyala el cim del Piflorit, a 2.097 metres.

El Piflorit no és pas un cim destacat, però és el punt més alt de la serra de Matanegra. Ens obre la visió cap a llevant de la vall de Caregue i el sector de Llesuí. Hi ha unes grans antenes reflectores, possiblement ja en desús. Reposem uns minuts al cim tot contemplant el paisatge i tot seguit baixem per la mateixa pista fins a la cruïlla. La Sílvia i el Fum segueixen avall cap al pla d'Artigues, i jo remunto per l'altre ramal que s'acaba al petit pic de l'Àliga, de 1.973 metres. És un petit cim planer de poc interès més enllà d'unes bones vistes cap al pic de l'Orri a l'altre cantó de la vall de la Noguera Pallaresa. Torno per la mateixa pista i ens retrobem al pla d'Artigues.

Per no fer tants quilòmetres, la Sílvia i el Fum es queden buscant bolets per la zona, i començaran el descens cap a l'ermita de Sant Jaume. Per la meva part, jo accelero la marxa i continuo per la pista principal que segueix en direcció nord-oest. És una pista bona i força ràpida, ja que la pujada és progressiva i més suau que el primer tram que havíem fet. La pista avança cap a la base de la serra de Campmaior i passa per una zona oberta de pastures inclinades on hi ha el refugi de la Cabana del Ras, en bon estat. Pujo un tram més a bon ritme, i atrapo uns altres ciclistes amb qui havíem coincidit més avall abans de pujar cap als cims. Segueixo amunt fins arribar al gran altiplà de Campmaior i acabo d'arribar entremig de pastures fins al punt més alt, el Bony de Campaior, a 2.064 m.

Els plans de Campmaior estan situats en un entorn de muntanya excepcional, sota mateix dels cims de fins a 2.900 metres ja dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. De fet ben a prop hi ha el pic de la Mainera, que queda mig tapat per les boires altes. Aquest punt és la capçalera de la vall de Caregue, una amplíssim altiplà entapissat d'herba per on pasturen durant l'estiu centenars de caps de bestiar. Miris cap a on miris hi ha grans extensions de prats inclinats. M'aturo una estona a contemplar el paisatge, i tot seguit emprenc el retorn baixant ràpid per la mateixa pista fins a retrobar-me amb la Sílvia i el Fum uns quants quilòmetres més avall.

A la cruïlla de Sant Jaume d'Arestui, per on ja havíem passat de pujada, continuem en pla i baixada fins al peu mateix de l'ermita, encinglerada a la punta d'un a roca suspesa sobre la vall. A la punta hi ha un bonic mirador cap a la vall de Baiasca, i s'aprecien perfectament els nuclis d'Arestui i Baiasca un bon tros avall. Passem uns minuts contemplant el paisatge i la petita ermita, que està oberta. Tot seguit emprenem l'última part de la ruta, i segurament la més divertida, ja que aquí comença un corriol que ens portarà directes fins al punt d'inici. Al principi el camí no és molt evident, i en algun punt ens compliquem una mica dins del bosc. Uns metres més avall ja és més clar, i fins i tot està marcat amb pintura. Baixem per un corriol preciós i molt ciclabe entremig dels arbres. Algun tram és molt dret i en algun punt posem el peu a terra, però la baixada és divertidíssima. Arribem ben satisfets als afores d'Arestui, i tanquem una jornada ben interessant de bicicleta d'alta muntanya per terres pallareses.