Migdia de Bigorra (2.877 m.)

Tot i que per a molts ciclistes al coll del Tourmalet és un destí cobejat, avui per a nosaltres serà el punt d'inici d'una ruta fins un dels cims més característics dels Pirineus. A 2.115 metres surt una pista des del mateix coll que traça una llarga diagonal sobre la vall de Varètja. Compartim ruta amb molts excursionistes i un curiós ramat de llames que pasturen per la rodalia. Creuem dos túnels i pugem per la pista de pendent moderat fins a sobre del llac d'Oncet. El pendent s'incrementa després del llac, i traça un zig-zag amb llargues diagonals molt dures i amb terreny pedregós. A l'antic refugi de l'Hotellerie des Laquets s'acaba la pista i comença un camí molt dret que aviat ens obliga a empènyer la bicicleta fins al cim. Extraordinàries vistes cap a tots els Pirineus des de sota les aparatoses antenes. Baixem pel mateix camí fins al llac, on prenem un corriol molt divertit i panoràmic, que amb diversos trams aeris baixa fins a 2 km. per sota del coll. Ja només falta pujar per asfalt el tram més dur del coll del Tourmalet.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Coll del Tourmalet Migdia-Pirineus (França)
• Distància: 16,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 925 metres
• Temps: 4:00 hores
• Dificultat: IBP=72 / Vermell
• Sensació de dificultat: Mitjana Pista en fort pendent. Tram de camí on cal empènyer la bicicleta. Alguns trams del descens força tècnics
• Cartografia: Bagneres-De-Bigorre/Pic du Midi de Bigorre/Vallee de Campan IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El coll del Tourmalet és un dels ports més famosos del Tour de França, i lloc on s'han viscut alguns dels episodis més èpics de la història del ciclisme. És un coll Hors Catégorie situat a 2.115 metres d'alçada al vessant francès dels Pirineus centrals, i un dels punts asfaltats més elevats del massís. Qualsevol dia d'estiu trobarem centenars de ciclistes pujant per algun dels seus dos vessants, similars en distància i duresa. Al coll hi ha un monument als ciclistes només present els mesos d'estiu, ja que a l'hivern el retiren. Al coll tots els ciclistes que arriben es fan la típica fotografia al costat del monument i el cartell que certifica els 2.115 metres.

Qualsevol persona que pugi al coll del Tourmalet ja sigui en bicicleta o en cotxe s'adonarà que per sobre del port creix una muntanya molt alta i amb pendents acusats. És el Pic de Migdia de Bigorra (Pic de Mieidia de Bigòrra en occità, i Pic du Midi de Bigorre en francès), amb els seus 2.877 metres. A més a més de ser un cim de gran alçada i molt escarpat, el pic de Migdia de Bigorra està força separat dels Pirineus axials, de forma que es converteix en un dels millors miradors de tot el massís, amb una visió que en un dia clar abasta centenars de quilòmetres i la majoria de pics més destacats. Al mateix temps les seves vistoses antenes també el fan visible i identificable des de la majoria dels cims elevats dels pirineus centrals i occidentals.

Quan plantejava la ruta d'aquest estiu pels Pirineus, em vaig fixar que hi havia una pista que pujava molt amunt, fins a la base del cim. No és un cim al qual es pugui arribar directament amb la bicicleta, ja que el tram superior és molt dret i escarpat. Hi ha pista fins aproximadament els 2.650 metres, i encara un tros de caminet que és mig ciclable. Però els últims 200 metres de desnivell cal fer-los a peu. Tot i això és una experiència molt interessant, ja que com dèiem el cim és una talaia de primer ordre. Em va extranyar trobar tan pocs ciclistes a la zona, de fet a part de nosaltres només vam coincidir amb un altre ciclista solitari. En canvi sí que és una ruta molt freqüentada per excursionistes.

Després de passar la nit a l'aparcament del coll del Tourmalet, ens llevem d'hora abans que comencin a arribar els grups de ciclistes. El matí és fresc, ja que estem a molta alçada, però el dia és magnífic, i el sol aviat escalfa. Tot i que la majoria de ciclistes es fan la foto a dalt del coll ben cansats després de la dura ascensió, nosaltres ens fem la foto de record ben frescos, ja que el Tourmalet serà el lloc de sortida. Al mateix port hi ha un bar restaurant i una botiga de records. Al costat d'aquesta última neix una pista en bones condicions amb una tanca que impedeix el pas de vehicles. Prenem aquesta pista i comencem l'ascens a l'ombra amb una llarga diagonal per sobre la vall de Varètja que baixa cap a Lus e Sent Sauvaire (en francès Luz-Saint-Sauveur).

Tot pujant contemplem la llarga vall de Varètja, així com les muntanyes del massís de Nhèuvièlha (Néouvielle en francès) que s'alcen imponents cap al sud. La pujada és constant i moderada, i guanyem alçada progressivament sense excessiu esforç. El Fum ens acompanya, i va evolucionant al nostre costat. Un tros amunt coincidim amb un ramat de llames, un bestiar gens autòcton, però que sembla ben aclimatat en aquesta zona muntanyosa. Baixem de les bicicletes per no esverar-les, i més endavant continuem pedalant. Trobem un petit túnel tancat a causa d'un despreniment. Cal vorejar-lo per un camí on hem d'empènyer les bicicletes, però és un pas curt d'un centenar de metres.

Pocs metres més endavant del primer túnel en trobem un segon, i la pista continua pujant a l'altre cantó, encara amb pendent moderat i fent una llarguíssima diagonal en sentit nord tot flanquejant la muntanya a mitja alçada. El paisatge és obert i escarpat, sense vegetació excepte trams on els líquens i l'herba ha anat guanyant terreny als esquistos i la roca fosca. Com que el cim és molt dret i estem molt enganxats al vessant sud, no arribem a veure la part superior fins passats 2,6 km. aproximadament, quan la pista fa un marcat gir a la dreta i s'obre davant nostre la imatge de la part superior de la muntanya. Estem a 2.300 metres i seguim pujant per la pista. Al cap de poc veiem a la nostra esquerra, uns metres per sota, el llac d'Oncet. Seguim avançant per la pista que voreja el llac per sobre, i n'ofereix una bonica panoràmica.

Passat el llac la pista gira a la dreta i arriba al coll de Sencours, on hi ha una ampla placeta amb les restes d'un antic edifici. Tenim just davant nostre la zona superior del cim, que s'endevina força més dreta, amb un caminet que fa un marcat zig-zag. La pista encara continua un bon tros amunt, però esdevé molt més dreta i trencada. Avancem ara per un terreny més pedregós i pendent, on cal esforçar-se al màxim per no perdre la traçada. Enfilem per un pendent mitjà del 12-13% sobre terreny pedregós i trencat. La pista és fins i tot aèria en alguns punts, però prou ampla per avançar amb seguretat. Les vistes són sensacionals, tot i que el terreny no és fàcil i no podem apartar gaire la vista del traçat.

En aquest tram superior la pista fa un marcat zig-zag amb llargues diagonals en fort pendent sobre un terreny d'aspecte lunar. Arribem a l'Hotellerie des Laquets, un altre edifici abandonat que antigament havia estat un refugi de muntanya, i que sembla que hi ha un projecte de recuperar com a allotjament de luxe lligat a les instal·lacions del cim. Davant de l'antic edifici hi ha un espai ample on la pista continua pujant uns metres més fins on neix el camí que ens portarà cap al cim. Els primers metres del camí fins i tot arriben a ser ciclables, però passat el primer zig-zag ja haurem de baixar de la bicicleta ja que el pendent és molt fort i el camí és trencat i pedregós. Estem a 2.650 metres d'alçada aproximadament.

El camí que ens queda fins al cim és dret i feixuc. Són uns 200 metres de desnivell per un camí que dibuixa un marcat zig-zag amb revolts curts. No és un camí per fer amb bicicleta, ni de pujada ni de baixada, tot i que els ciclistes endurers o trial·lers segurament no opinarien el mateix, ja que és un bon descens. Però pujar la bicicleta és molt pesat, ja que cal empènyer o fins i tot carregar-la a l'esquena un bon tros, i molt dret. Vam estar valorant l'opció de deixar-les a baix en algun dels revolts, però no hi havia lloc on amagar-les i no portàvem res per lligar-les. Així doncs vam decidir empènyer i amunt. Com deia és tasca feixuga i desagraïda, però després d'uns minuts d'esforç i gairebé desesperació, arribem al cim i tots els mals s'esvaixen.

Arribem al pic de Migdia de Bigorra (2.877 m.) i el lloc és realment lleig. Les instal·lacions són molt aparatoses, amb diversos edificis de ciment i planxes metàl·liques blanques, dos telescopis i una enorme antena que s'aixeca molts metres. També es veu l'arribada del telefèric que puja de la Mongie amb dos trams. Arribats al cim, es pot pujar a un mirador sobre un dels edificis. Ara bé, no es pot entrar enlloc, privilegi reservat als clients que hagin pujat amb el telefèric i hagin pagat l'elevat preu del viatge. Les persones que pugen a peu, o com el nostre cas en bicicleta, no poden accedir ni al bar que hi ha uns metres per sota. Hi ha només un timbre al qual es pot trucar i pagar 20€ per poder visitar les instal·lacions. Tot plegat ens va sembla una mica despropòsit. En tot cas, més enllà d'aquests comentaris negatius, les vistes des del cim són impressionants.

El pic del Migdia de Bigorra, com també havíem comentat, està considerablement desplaçat dels Pirineus axials, i situat força més al nord. La seva notable alçada, molt superior a qualsevol altre cim de la zona, ofereix una excepcional panoràmica del sector central i occidental dels Pirineus. S'endevinen fàcilment alguns pics molt significatius, com els més propers pic Long o Néouville, fins altres monstres pirinencs com l'Aneto, el Mont Perdut, el Vinyamala o el Balaitús, a més a més de molts altres cims circumdants o secundaris. És una de les millors panoràmiques que he vist mai dels Pirineus. Hi ajuda força que el dia és clar i assolellat. Aquest punt és precisament famós per una climatologia adversa, amb vents molt potents i clima canviant. Potser per això s'hi va instal·lar fa més d'un segle un observatori meterològic i un d'astronòmic.

Passem una estona al cim contemplant el paisatge immens, compartint espai amb molts altres excursionistes que també han pujat fins aquí. Alguns ens animaven en veure que pujàvem les bicicletes: bon courage! havent superat gairebé 1.000 metres de desnivell. Al cap d'una estona al cim comencem el descens. El primer tram de camí és molt dret i trencat, i baixem caminant amb la bici al costat. Amb determinació i les bicicletes adequades es podria baixar, tot i que és un tram clarament d'enduro. Passats els zig-zags més curts, el camí millora i baixem un bon tros del caminet sobre la bicicleta. Baixem amb prudència ja que el pendent és fort, el terreny trencat i procurem no molestar els excursionistes. Quan s'acaba el camí prenem la pista i baixem ja més relaxats.

Anem desfent la pista per terreny ja conegut. El tram superior de la pista és igualment molt dret, i el precipici considerable, o sigui que baixem amb prudència i control absolut de la frenada. Arribem a l'antic edifici sobre l'estany d'Oncet i fem una pausa abans de continuar la marxa. Baixem uns metres més fins a sobre mateix de l'estany, on neix un caminet que baixa fins a la riba. Aquí ens separem. La Sílvia i el Fum tornaran a baixar per la pista, i jo opto per seguir pel caminet. Baixo doncs fins al prop de l'estany, i abans d'arribar-hi prenc el corriol que segueix baixant cap al sud. És un corriol estret i preciós que baixa enmig de prats d'alta muntanya, i amb unes vistes excepcionals. És força ciclable, tot i que hi ha alguns salts als quals no m'atreveixo. Més avall el camí té un tram força aeri, però molt estètic, amb vistes cap als revolts que pugen al coll del Tourmalet.

El caminet va baixant per una coma oberta, amb algun tram força dret, però bona part és ciclable. És un lloc per gaudir d'un paisatge immens i un corriol d'alta muntanya. El caminet enllaça amb un altre i gira a l'esquerra, força per sota del coll de Tourmalet. Quan el caminet gira comença un flanqueig gairebé horitzontal que arriba a un marcat revolt a la carretera del coll. El revolt està aproximadament 2 km. per sota del coll, de manera que ara toca remuntar per asfalt els últims 2 kms del Tourmalet. Pujar l'últim tram d'aquest mític coll, encara que sigui amb bicleta de muntanya és tot una experiència. L'últim mig quilòmetre és especialment dur, però arribo a dalt ben satisfet després d'una ruta fantàstica.

Ha estat tota una experiència pujar al pic del Migdia de Bigorra, ja que des del mirador del cim es pot contemplar una bastíssima panoràmica de bona part dels Pirineus. La pujada és prou agradable en el tram de pista, i força feixuga en els últims metres de camí. En canvi la baixada és divertida, ràpida a la pista, tot i que cal ser prudent ja que el terreny és aeri, i més distreta i divertida en el corriol passat el llac d'Oncet. Una bona ruta de bicicleta d'alta muntanya fins un pic destacat dels Pirineus amb sortida i arribada en un dels colls més mítics del Tour de France.