Torre del Mir i Puig de la Clapa (1.654 m.)

Iniciem la ruta amb un breu descens des de Molló fins a creuar el Ritort, on comença una pujada constant i amb alguns trams força durs per una carena de lloms amples que ens porten al coll d'Ares. Creuem al vessant francès i prenem una pista que primer baixa i després torna a pujar moderadament fins a la torre del Mir, extraordinari mirador cap al Canigó i la vall del riu Tet. Seguim pujant per amples carenes amb un temps incert fins al Puig de la Clapa, sostre de la ruta, des d'on continuem planejant a notable alçada per pastures alpines. Baixem cap al nuclis de Fabert i tot seguit Espinavell, on comença un corriol estret que ens fa baixar momentàniament de la bicicleta, però tot seguit gaudim d'un descens bonic i divertit fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Molló (Ripollès)
• Distància: 28,70 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.135 metres
• Temps: 4:25 hores
• Dificultat: IBP=139 / Vermella
• Sensació de dificultat: Força fàcil Bàsicament pistes, amb algun tram de fort pendent. Un tram de camí on cal empènyer
• Cartografia: Costabona Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Ens desplacem fins al nord-est del Ripollès per fer una ruta en bicicleta per carenes amples i pastures alpines amb bones vistes cap al sector més oriental dels Pirineus. L'objectiu principal de la ruta és assolir una antiga torre de defensa d'origen medieval situada dalt de la carena sobre la vall del riu Tet, des d'on podem gaudir d'amplíssimes vistes. En punt de sortida és el petit poble de Molló, situat uns quilòmetres més amunt de Camprodon. Sortirem de l'aparcament situat sota la magnífica església romànica de Santa Cecília, que destaca pel seu esvelt campanar de planta quadrada i sis pisos. En un matí lleugerament ventós i amb temperatura primaveral, comencem a pedalar la Teresa, el Joan, la Sílvia i jo mateix, juntament amb el Fum que ens acompanya.

Sortim per la carretera d'accés al poble i reculem uns 900 metres. Enming d'un revolt prenem un revolt a l'esquerra que continua baixant fins a creuar les aigües del Ritort per un pont. Tot seguit comença una llarga pujada que ens entretindrà una bona estona. Passem prirmer per la masia de la Costa, i continuem pujant seguint el GR-11 cap al pla del Collet, una zona de pastures ocupat avui per un bon ramat de vaques.

Fem un parell de revolts i enfilem cap a la collada del Llebrer, on continua la pujada, però ara més accentuada amb forts pendents fins al Pla Jugador, una zona ampla i oberta de prats alpins amb bones vistes cap al poble de Molló que queda a sota, i el Costabona, que veiem més amunt. Arribats al pla Jugador podem reposar uns instants, ja que fins i tot baixem una mica per l'altre cantó dels prats seguint una pista de ramaders fins a la Casilla dels Carrabiners, una antiga caserna ara ensorrada.

Passem al costat de l'antic edifici, actualment sense sostre, entremig dels extensos prats. La pista va girant en direcció nord, i comença una llarga pujada sempre per terreny ample i obert fins a la Quera de Boc, un petit turó arrodonit a 1.413 metres. La pujada és llarga, amb un últim pujador més rabiüt. Assolit el cimet arrodonit baixem per l'altre vessant durant uns metres que ens permeten descansar uns minuts.

Arribem al coll de Prugent, on tornem a la dinàmica ascendent amb un nou pujador, llarg i intens que ens porta definitivament al coll d'Ares. Fins ara hem anat seguint el Camí de la Retirada, que recorda un dels camins que van emprendre els refugiats republicans que fugien del feixisme al final de la Guerra Civil. El coll d'Ares és un punt fronterer amb França, i encara hi ha l'edifici de l'antiga frontera. Estem al límit de les comarques del Ripollès i el Vallespir. Hi ha una zona recreativa amb taules i bancs, així com un ample aparcament. És un lloc agradable, elevat i ventilat. Gaudim de llargues vistes de l'ampla carena per la qual hem anat pujant.

Ens refem uns minuts al coll, i tot seguit comencem el descens pel vessant nord. Per evitar l'asfalt baixem per un camí paral·lel, que té uns primers metres més drets i complicats. Continuem encara pel Camí de la Retirada, però aviat el deixarem. El corriol desemboca de nou a la carretera asfaltada enmig d'un revolt, i baixem un centenar de metres per asfalt fins al següent revolt, on el deixem i seguim una pista a l'altre cantó que continua baixant.

Avancem en suau descens per una pista en bon estat fins a creuar el clot de la Rogeta, un torrent que baixa de les carenes superiors. Ara la pista torna a pujar, però ho fa més suaument, i podem pedalar amb calma i en direcció nord ja amb la vista posada a la torre del Mir, que veiem al final d'un morral. La pista s'hi va acostant fins un revolt proper, on s'acaba i continuem uns metres per camí fins assolir la punta del promontori on hi ha la torre.

La Torre del Mir està situada a la punta d'un morral a 1.536 metres d'alçada suspesa sobre la vall del Tet. Data del segle XIII i formava part d'una xarxa de torres de guaita que protegien des de les planes del Rosselló fins a les muntanyes del Ripollès. La torre està restaurada i es pot visitar lliurement. Es pot pujar els dos pisos i al cap d'amunt hi ha un balcó que ofereix una extraordinària panoràmica. Destaca sobretot la visió del Canigó, que contemplem mirant cap al nord, just darrere de la fonda vall del Tet. A sota, més cap a llevant, també albirem Prats de Molló, al fons de la vall. El lloc és fabulós, i la vista amplíssima. Tot i això el dia es va tapant, i els núvols i boires comencen a ser els protagonistes. Així doncs reprenem la ruta ja que encara ens falta enfilar fins al punt més alt.

Tornem a la pista principal que segueix pujant, ara en direcció oest. Pugem suaument fins a les basses de Puig Sec, a més de 1.600 metres d'alçada. Entrem a la part alta de la ruta, i durant una bona estona avançarem per una carena ampla i oberta, sempre envoltats de grans pastures alpines i sense més vegetació que l'herba dels prats. És una zona especialment bonica, tot i que les boires ens van engolint i impedeixen la visió de les muntanyes de la zona d'Ulldeter. Avancem per una pista precària, utilitzada només pels ramaders a l'estiu per accedir als prats on hi tenen el bestiar. Enfilem un últim turó allargat i arrodonit, és el Puig de la Clapa, sostre de la ruta i d'aquest sector de la carena, a 1.654 metres. No és ni un cim, simplement el punt més alt i gairebé costa distingir-lo enmig d'una carena tan ampla.

Comencen a caure gotes, el cel s'enfosqueix i la fresca es fa present. No ens encantem, i baixem ràpid fins al coll proper. Estem al mig de la carena que si seguíssim de dret baixaria al coll Pregon i continuaria cap al Costabona. És una carena ampla, llarguíssima, arrodonida i coberta d'herba; una immensa pastura d'alçada que s'estén durant quilòmetres. Però la pista gira cap al sud i planeja per la carena del serrat de la Perdiu.

Arribem fins al petit oratori de Sant Isidre, situat al punt més al sud del serrat, just al punt on comença a baixar més decididament. La pista s'enfonsa ràpidament fent un parell de revolts i aviat arriba al bonic nucli rural de Fabert. El creuem pel carreró principal i sortim per ponent seguint una pista molt agradable que planeja entre prats inclinats fins al poblet d'Espinavell, on arribem després d'una forta baixada. Creuem el nucli pels seus carrers costeruts des de dalt fins a la part baixa seguint el GR. Arribats al pont d'Espinavell creuem tan sols la carretera i prenem un corriol en forta pujada a l'altra cantó.

Passat el pont d'Espinavell comença un tram poc ciclable, però això ens permet evitar l'asfalt. Des d'Espinavell es pot baixar ràpidament fins a Molló per la carretera, però sabem que hi ha formes més interessants de fer-ho. Així que ens enfilem per un corriol que segueix el GR, i empenyem la bici amb decisió durant uns minuts fins a connectar amb una mena de pista que arriba a les cases del Grell. A partir d'aquí planegem uns metres per la pista, i quan s'acaben les cases continuem per un corriol preciós que planeja per la falda de la muntanya.

El camí va entrant al fons dels diferents torrents, i en algun punt ens obliga a posar el peu a terra, però en general són camins fàcils i agradables. El corriol és estret, i en molts trams avança dins d'un túnel de vegetació. Creuem el torrent clot del Grell, més endavant un altre torrent més petit, i finalment el torrent de la font de l'Espatllat, on hi ha un curiós pont de fusta. Un cop passats els diferents torrents el corriol continua planejant per uns prats inclinats que finalment comencen a baixar i ens acosten de nou a Molló.

Entrem per la part nord del poble i anem baixant fins al punt de sortida. Així tanquem una bonica ruta que des de Molló ens ha enfilat cap al coll d'Ares i la torre del Mir on hem contemplat una bonica visió del Canigó i la vall del Tet. Tot seguit hem assolit una llarga carena a més de 1.600 metres i l'hem anat resseguint entremig d'amplis prats alpins encarats cap al Costabona, avui acompanyats de les boires que han dicultat les vistes cap als cims arrodonits d'aquest sector oriental del Ripollès.