Moleta de Molló

Fem un recorregut d'aventura per una muntanyeta modesta però amb una estètica peculiar. Caldrà intuir l'itinerari, ja que no hi ha camí, buscant els passos més lògics per superar els cingles. Trobarem algun pas equipat amb cadenes, però en alguns punts caldrà grimpar. També caldrà fer diversos ràpels per baixar alguns trams verticals i circular per alguns pasatges molt aeris.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Km. 5 pista Arnes - Toll de Vidre
• Distància: 6,7 quilòmetres
• Desnivell positiu: 540 metres
• Temps: 06:30 hores
• Dificultat: F+/PD
• Sensació de dificultat: Mitjana. Diversos ràpels. Trams equipats amb cadenes. Algun tram de grimpada (II/III expo). Sense camí. Trams molt aeris.
• Cartografia: El Port (Nord), Editorial Piolet (1:30.000)

Itinerari

Crònica

La distància fa que vinguem al Massís del Port molt menys del que voldria, però cada cop que trepitjo aquest territori em captiva més profundament. No sabria explicar gaire el perquè, suposo que hi influeix la simple bellesa d'un terreny abrupte i encinglerat, però sobretot em sedueix la sensació de gaudir d'un entorn salvatge, molt poc domesticat i força desconegut. Un dels culpables d'aquesta devoció creixent és el llibre "Grimpant pel Massís del Port", de Joan J. Tiron Ferré, 2004 (Cossetània Edicions), que proposa recorreguts molt originals per la zona. Absteniu-vos si busqueu bons senders i rutes còmodes. Això és terreny salvatge. De fet la majoria de vegades que hem seguit algun dels itineraris proposats ens hem perdut o ens ha costat de trobar el camí. Les rutes són molt originals, però cal intuïció, un bon mapa i força sort, ja que la descripció és poc precisa.

En una altra ocasió ja havíem intentat una ruta similar, però el poc coneixement de la zona va fer que la sortida es compliqués força. Però va quedar pendent tornar-hi, treure l'espina i gaudir d'aquest esplèndid territori. Plantegem l'itinerari de forma diferent que en l'anterior ocasió, i alhora ens equipem millor, amb material per fer ràpel. En aquesta zona, si ens apartem mínimament dels camins més habituals és recomanable portar corda i material bàsic.

Des del poble d'Arnes agafem una pista asfaltada que condueix al Toll de Vidre, una piscina natural que forma el riu Algars, ben concorreguda en èpoques de calor. Seguim aquesta pista en direcció sud (primer asfaltada i més endavant de terra) durant 5 quilòmetres aproximadament. Trobem un trencant a mà esquerra amb un indicador que marca la direcció del riu de les Valls, i en aquest punt iniciarem la ruta. Entremig dels pins, mirant amunt veurem la peculiar silueta de la Moleta, vertical per les vores, i arrodonida a dalt, talment un molló o fita de les que s'utilitzen per fitar els termes o propietats. El mapa no aclareix si el nom de Moleta de Molló es refereix exclusivament al cim que té aquesta peculiar forma, o bé el conjunt que forma amb el cim principal, més ample, alt i menys definit, i l'aresta sud, amb la major alçada dels tres cims i una cresta esmolada i aèria. En tot cas sembla que el cim més significatiu, tot i ser el més baix, és precisament la "Moleta".

Comencem caminant uns metres per la pista principal que segueix el curs del riu Algars, i la deixem de seguida per prendre una pista secundària que marxa a l'esquerra en pujada cap a una bassa d'obra que es veu des de la pista principal. Abans d'arribar a la bassa deixem la pista i ens fiquem dins del bosc buscant rastres d'un vell sender. Actualment pràcticament no es pot parlar de camí, si bé en alguns trams s'arriba a endevinar. La indicació principal que cal seguir és remuntar sempre el llom que s'encamina cap a la Moleta.

Intentem seguir el que sembla un sender, però ens decantem massa cap a l'esquerra i baixem. Després d'alguns dubtes remuntem i veiem que cal seguir el llom de la carena, i així ho fem, tot i que no hi ha camí. Ens anem acostant a les parets força verticals del vessant nord de la Moleta. Cap a la nostra dreta el llom es retalla i esdevé més aeri. Seguim doncs en tendència cap a l'esquerra, endevinant el recorregut més lògic, ja que més enllà de la intuïció i la prova-error poc més podem aplicar. Busquem el millor pas entremig de l'espessa vegetació que ens permeti superar els ressalts rocosos que ens separen de la base de la Moleta.

Després d'una bona estona resseguint el llom i de virar lleugerament cap a l'esquerra quan som sota les primeres parets del cim principal trobem un primer tram equipat amb cadenes. És un tram breu, de pocs metres. La cadena ens ajuda a superar un petit ressalt (III). Tot seguit tenim dubtes de per on cal continuar. Enfilar directament amunt no sembla bona opció, ja que ens trobem sota unes parets molt verticals. Seguim doncs per sobre d'un feixanc cap a l'esquerra, amb compte de no acostar-nos massa al precipici. Amb comptagotes trobem alguna fita que ens confirma que abans que nosaltres algun altre ésser humà ha trepitjat aquest terreny.

Circulem doncs uns metres cap a l'esquerre seguint una feixa, i quan gairebé gira enfilem enmig de la vegetació fins a buscar la base de la paret de la feixa superior. Transitem per terreny emboscat, de petja incòmoda. Arribem al peu de la paret i trobem un nou pas equipat amb una cadena i un tronc enginyosament tallat en forma d'escala. Aquest pas és una mica més vertical que l'anterior, però amb l'escala i la cadena no ofereix cap dificultat. Arribem sota mateix de la paret i sorprenem un magnífic exemplar mascle de cabra hispànica en el seu refugi, una petita cova sense sortida. En sentir-se amenaçada enfila a córrer a tota bufa per l'únic pas possible, és a dir, justament on érem nosaltres, de manera que ens passa gairebé a tocar. Encara no sé qui es va espantar més, si ella o nosaltres.

Continuem cap a l'única sortida possible, és a dir, cap a la dreta. Uns metres més endavant veiem alguna fita i tornem a girar a l'esquerra amb una petita grimpada, fins a dalt d'una nova feixa. Ja som més a prop de la Moleta, que veiem davant nostre, a l'esquerra. També veiem poc més endavant un nou passatge equipat, en aquesta ocasió un pas força exposat i aeri. Per arribar-hi primer cal flanquejar amb molt de compte per sobre de la feixa en un tram estret i exposat. En arribar a la seguretat de la cadena tan sols cal enfilar agafats tres o quatre metres més, però molt exposats. Un cop a dalt seguim en diagonal cap a l'esquerra fins una canal de roca molt ampla i de poc pendent que baixa des del coll on s'uneixen els tres cims d'aquest sector.

Enfilem amunt per la canal, anant a buscar la base evident de la Moleta. És des d'aquest punt des d'on es pot atacar directament el cim, ja que els altres vessants són totalment verticals. En arribar a la base cal encara fer dues grimpades, una primera més curta (II) i una segona una mica més llarga i exposada (III-). Finalment arribem al cim (861 m.) i gaudim de les vistes i de l'èxit assolit. Contemplem sobretot el massís de la Ballestera que ens queda a l'est. A l'oest, molt a prop, tenim el cim principal (que no el més alt) del conjunt de tres cims de la Moleta. Descansem uns minuts però no ens entretenim ja que el vent bufa cada cop més fort, i és molt molest al cim.

Les dues petites grimpades que hem fet per arribar al cim es poden també desgrimpar, però és un terreny delicat. Delicat perquè la roca conglomerada és poc segura, i el terreny és exposat. Per això decidim improvitzar un parell de ràpels des d'unes savines. De nou a la base de la Moleta seguim per terreny obert amb matolls fins assolir el cim principal (889 m.), que queda a l'oest. Hi arribem caminant còmodament, sense cap dificultat. Prenem uns ganyips i contemplem el paisatge. Sobretot ens entretenim mirant cap a la Penyagalera, a l'oest, objectiu de l'endemà. Desfem els últims metres cap al coll, però ens dirigim ara cap al sud, a buscar el tercer i últim cim del dia, el més elevat. Mirat des d'aquest punt es veu fàcil, però cal arribar al fons del coll, i tot i que des d'aquest punt no es pot arribar a veure, cal superar dos ressalts.

Arribem a un primer ressalt d'uns 7 o 8 metres, força vertical, però que es podria desgrimpar amb molta cura (III). Muntem un ràpel en una savina i baixem sense dificultats. Pocs metres més enllà trobem un segon ressalt més vertical i complicat, i aquí veiem dues instal·lacions de ràpel en un petit balconet. En una de les instal·lacions hi ha dues anelles fixes en molt bon estat, i muntem aquí el ràpel per baixar. És un ràpel força aeri, i com que les anelles queden una mica baixes cal anar amb compte amb la sortida per evitar el pèndol. També cal anar amb compte amb la distància. Nosaltres portàvem corda de 30 metres, i el ràpel és gairebé de 15, així que cal ajustar bé la mida de la corda doblada. Baixem fins a la base del marcat coll.

Des del collet només resta pujar marges amunt fins al cim poc definit (918 m.) De fet més que un cim és una cresta, que si bé des del vessant que veníem sembla suau i progressiu, pel vessant sud es trenca bruscament amb parets verticals que es desplomen centenars de metres sota la línia de la cresta. El vent bufa molt fort, i ara ens toca transitar sobre el fil d'una estreta cresta. No té cap mena de dificultat, ara bé algun pas és molt exposat. Amb compte anem caminant sobre el fil de la cresta, en alguns punts molt estreta. Trobem alguns senyals grocs que ens indiquen el camí, tot i que en aquest punt no té pèrdua: tan sols cal seguir estrictament la cresta.

La cresta segueix la direcció sud-oest, amb boniques vistes en tot moment cap al Penyagalera, amb la seva inconfusible silueta de vaixell. Anem perdent alçada poc a poc seguint el fil de l'esmolada cresta. Més endavant s'eixampla, i veiem una curiositat, una "clapissa" o lleixa de roca separada de la paret, i que un dia o altre s'acabarà desplomant al buit, tot i que no sembla que hagi de ser ben de pressa. Més endavant la cresta es difumina, i caldrà anar trobant el millor pas per baixar un conjunt de feixes. Cal seguir els punts grocs, i algunes fites que trobem per l'itinerari, la majoria de les quals vam fer l'última vegada que havíem estat aquí. A mitja alçada trobarem un pas una mica delicat en què cal desgrimpar (II+), i més avall una cadena ens ajudarà a baixar els últims dos o tres metres.

Seguint els senyals grocs i les fites anem perdent alçada fins arribar al bosc, ja prop del fons de la vall del riu Algars. En aquest punt costa de seguir els senyals, però tan sols cal arribar al fons de la vall on trobarem la pista forestal al peu del riu. Seguim uns metres el llit del riu fins arribar al bonic Toll de Vidre, un gorg d'aigües verdoses que convidaria a banyar-se si no fes tan fred. Continuem per la pista gairebé un parell de quilòmetres fins arribar al punt de sortida. En aquests últims dos quilòmetres se'ns posa a ploure, i hem d'acabar d'arribar amb impermeable fins a la furgo.

Ha estat una sortida formidable, un recorregut d'aventura en què cal extremar el sentit de l'orientació ja que no trobarem camí, progressar amb compte quan circulem pels diversos trams exposats i muntar diversos ràpels en alguns ressalts. Una ruta ben completa i emocionant. Acabarem la jornada passejant pels carrers medievals de Vall-de-Roures, una bonica població ja a la franja.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta