Mont Viso (3.841 m.)

• 

  Mont Viso vist des de la vall del Po (Itàlia)

• 

  Mont Viso i llac de Fiorenza

• 

  Lago Grande di Viso, amb el refugi a l'esquerra

• 

  Tram equipat amb cadenes abans del Passo delle Sagnette

• 

  Cara sud del Mont Viso

• 

  Creuem la petita glacera abans de començar la grimpada

• 

  Ens movem sempre per un terreny rocós caòtic

• 

  Grimpada llarga i continuada de II-III amb passos aeris

• 

  Desgrimpada delicada, ja tornant

• 

  Refugi Quintino Sella i cara est del Mont Viso

• 

  Cara oest del Mont Viso, vist des del vessant francès

Altiva i desafiant, a la capçalera de la vall del Po s'aixeca una gran piràmide encisadora. Considerada durant segles la muntanya més alta dels Alps per la seva prominència, enfilem aquest cim rocallós que exigeix una llarga i constant grimpada. Fem nit al refugi Quintino Sella, i encara de nit enfilem el tram equipat del Passo delle Sagnette. Creuem una llarga coma fins al bivac Andreotti, i comencem a grimpar, amb passos de II i III fins al cim.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Pian del Re, Refugi Quintino Sella, Crissolo (Cuneo, Itàlia)
• Distància: 5,6 + 7,2 + 4,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 680 + 1.305 + 60 metres
• Temps: 3:15 + 13:10 + 2:30 hores
• Dificultat: PD+
• Sensació de dificultat: Mitjana. Llarga i constant grimpada de II-III amb passos atlètics i aeris. Petit tram de glacera.
• Cartografia: Mont Viso, IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Iniciem les nostres vacances alpines amb un plat fort que em feia molta il·lusió: el Mont Viso o Monviso (Vísol en occità). És una muntanya alta però sobretot és una muntanya prominent, visible des de molt lluny; de forma piramidal, airosa, altiva, estètica, desafiant, vertical, majestuosa. No entra en la llista de les 50 muntanyes més altes dels Alps, però en canvi és la desena per ordre de prominència, fet que demostra la seva gran presència. S'aixeca més de 500 metres per sobre de qualsevol de les seves veïnes. Es pot veure des de molts punts dels Alps, i sobretot es pot veure des de tota la llarga vall del Po, el riu més important d'Itàlia. De fet el riu neix a la falda de la muntanya. La muntanya es veu des de Torí i la resta del Piemont, i en dies clars fins i tot des de Milà.

Durant molt temps es va pensar que era la muntanya més alta dels Alps. El seu nom antic, Vesulus (muntanya visible), apareix citat en textos de Virgili, Plini el Vell, Petrarca, i fins i tot Dante en parla a la Divina Comèdia. Va ser ascendit per primera vegada l'any 1861 per William Mathews, Frederick Jacomb, Jean-Baptiste Croz i Michel Croz. Està situat a la capçalera del Po, gairebé al límit de la frontera francesa a la zona del Queyràs, tot i que el cim es troba íntegrament en territori italià. Com a curiositat afegida, molts italians consideren que el logotip de la productora americana de cinema Paramount Pictures es basa en la silueta de la muntanya vista des de Torí (la similitud és innegable), però també s'associa el logotip amb el Cerví vist des de Suïssa o l'Artesonraju (Perú). A l'estiu és força comú fer la volta o tour al Monviso, sortint del vessant italià o francès. Es pot fer la ruta en diversos dies pernoctant en refugis. És una ruta molt panoràmica i interessant.

Per accedir al punt de partida remuntem la vall del Po fins a la seva capçalera. Passem per Cuneo i ens dirigim cap a Crissolo, l'última localitat abans de les muntanyes. De lluny impressiona la silueta del Monviso. És una muntanya vistosa i impactant.

Pugem per una carretera de revolts fins al Pian della Regina, on es pot continuar per carretera fins al Pian del Re, però en ser diumenge hi ha molta afluència de persones que pugen a passar al dia al peu dels estanys i no ens deixen continuar. L'alternativa és aparcar en un descampat i agafar un autobús llançadora. L'autobús fa 3 quilòmetres fins al Pian del Re, on hi ha un restaurant i algun altre edifici. Uns metres més enllà veiem el naixement del riu Po, el més llarg d'Itàlia.

Comencem a caminar des del pla per un camí que marxa cap al sud i puja fort. Trobem moltíssimes persones en aquest camí, ja que en pocs minuts es pot arribar a l'estany de Fiorenza, un bonic llac envoltat de prats on moltíssimes persones passen el dia de pícnic. Passat l'estany continuem el camí que el voreja per l'esquerra i puja suaument. Caminem una bona estona per una ampla coma, amb vistes a la cara nord del Mont Viso.

Arribem a un segon llac, el Chiaretto, d'un curiós color turquesa per la composició mineral del terreny. El voregem per la dreta, lleugerament per sobre. El camí va guanyant alçada fins arribar a una gran pedrera, el que semblen les restes d'una antiga glacera extingida. Creuem el caos de roca seguint el camí marcat amb senyals blancs i vermells (GR). Aquesta ruta és molt freqüentada pels excursionistes que fan el Tour del Monviso, una ruta de diversos dies que volta la muntanya connectant amb diferents refugis on passar la nit.

Pugem un tram més i arribem al peu de l'estany Grande di Viso, més gran que els anteriors, al peu de la paret est del Mont Viso. A l'altra banda hi ha el refugi Quintino Sella. És un refugi gran, còmode i ben arranjat. El porta des de fa 35 anys la família del guia Hervé Tranchero, un gran coneixedor de la zona. Passem la tarda gaudint del paisatge i de l'entorn. Les cabres salvatges campen vora el refugi. Sopem puntualment a les set al costat de les moltes persones que avui habiten el refugi, sobretot grups que fan el tour. Hi ha molt soroll. Preguntem i sembla que només dues persones més pujaran al Mont Viso l'endemà. Anem a dormir d'hora, ja que a les 4 tocaran diana.

Ens llevem a les 4, amb molta son. Al refugi només nosaltres i dos muntanyencs italians estem llevats. Ens han deixat els termos i l'esmorzar. A aquesta hora costa d'entrar res. Dos primers inconvenients: el meu frontal s'espatlla just engegar-lo. Sembla que s'ha fos el led. L'aigua de la bossa d'hidratació ha vessat, i tinc tota la motxilla molla. Quina mala manera de començar el dia. Sortim passades les 5 del matí, ben carregats, ja que cal material de glacera i material d'assegurament el roca per si de cas. Enguany ha nevat molt, i hi ha diversos trams en què cal utilitzar piolet i grampons. Altres anys la ruta és pràcticament seca, i llavors acostuma a ser més fàcil, si més no més còmoda en no haver de portar tan material i estar posant-se i treient-se grampons unes quantes vegades.

Sortim en baixada vorejant l'estany. Just al desguàs marxa un camí a la dreta que anem seguint amb la llum de l'únic frontal de la Sílvia. Anem pujant per un camí pedregós de bon seguir que desemboca en una espècie d'aresta de roca equipada amb cadenes i que permet enfilar fins al coll de Sagnette. Afortunadament arribem al tram equipat quan ja comença a clarejar, i podem pujar amb les primeres llums del dia. Després d'un primer tram més fàcil comença l'aresta força vertical, amb passos de grimpada entretinguts, però amb la cadena es fan ràpid i fàcil. Arribem al coll de Sagnette quan fa aproximadament dues hores que hem sortit. Els acompanyen els primers rajos de sol, i un vent fresc típic dels colls.

Baixem cap a l'altre vessant i veiem ja la cara sud de la muntanya, per on haurem de pujar. Es veu una ruta força vertical i sobretot molt llarga. I ho serà. Des del coll cal perdre uns metres i continuar per una ampla coma plena de grans blocs. Tendim cap a l'esquerra per buscar el final d'una marcada canal que baixa des de la bretxa que separa el Mont Viso de la punta oest. Cal remuntar uns metres d'aquesta canal, enguany amb força neu, i de seguida tendir a la dreta per buscar-ne una altra més estreta i que no es veu des de lluny, només quan hi ets a sota. Uns metres més amunt hi ha al petit refugi-vivac Lino Andreotti. Es tracta d'una cabana metàl·lica pràcticament suspesa al buit i que només s'utilitza en cas d'emergència.

Poc més amunt del petit refugi trobem una petita glacera que ocupa una ampla coma. La neu està endurida, i per tant ens posem grampons i agafem el piolet. Remuntem aquest camp de neu força pendent. El primer tram és més fàcil, i l'últim és força dret, tot i que hi ha bona traça. Al final d'aquesta glacera ja trobem la roca, i comencem a grimpar. Els primers passos de grimpada ja són entretinguts (III/III+).

La grimpada és llarga, molt llarga. Grimparem durant hores en una gran paret de roca. Cal sempre seguir les marques de color groc, i procurar no perdre-les, ja que la cosa es podria complicar i molt. Els senyals grocs busquen els passos més fàcils i lògics en un gran caos immens de roca. La grimpada és continuada, i pràcticament sempre vas amb les mans a terra, tret d'alguns petits trams més planers on es pot mig caminar. La dificultat és sostinguda, principalment II, però amb diversos passos de III o III+. Alguns petits trams estan equipats amb algun clau on es pot assegurar. Nosaltres pugem sense assegurar, ja que encara s'allargaria molt la cosa. És molt freqüent pujar en ensemble.

Nosaltres anem més lents dels temps que havíem llegit, però el vespre anterior havíem vist al refugi que diversos grups que arribaven ho feien força tard. Cal seguretat i solvència en una grimpada llarguíssima i amb passos compromesos. No hi ha cap pas molt difícil, però tots són entretinguts. Cal anar amb molt de compte en no cometre errors. Ens movem sempre en un entorn sever de roca a molts metres d'alçada. L'ambient és espectacular. No recordo mai haver grimpat tant ni tant seguit. Tot pujant ens creuem amb el grup de dos muntanyencs italians que han sortit abans que nosaltres del refugi. Més amunt trobem un home i una dona francesos que van encordats i que també baixen. Sembla que serem els últims en fer cim avui.

Després d'aproximadament 5 hores i mitja ja veiem la gran creu que corona el petit cim de la gran muntanya. Uns últims passos i arribem als 3.841 metres del Mont Viso, la muntanya que durant segles es van pensar que era la més alta de tots els Alps. S'equivocaven de molt, però una cosa sí que van veure: és una de les muntanyes amb més prominència dels Alps, ja que es separa molt de les muntanyes més properes, i les seves parets d'aixequen des de molt avall. Una muntanya amb una estètica impactant que es pot veure a molts quilòmetres i des de molts punts d'Itàlia i de França.

Fem les fotos de rigor però no ens estem gaire estona al cim, ja que és tard i uns núvols i boires amenaçadors pugem amb força pel vessant italià. Segons ens expliquen més tard, això ja és freqüent, i són núvols orogràfics innocents. La baixada també serà llarga, molt llarga. Desgrimpar exigeix potser encara més atenció que grimpar, i aquí cal baixar 600 metres de desnivell per un terreny complicat. La seguretat és el primer, i ens ho prenem amb calma. El darrer tram es fa molt feixuc, i fem un parell de parades per descansar uns minuts. Especialment els trams de III són més delicats, i cal buscar les bones preses tant de mans com de peus per assegurar els passos. Potser algun tram es podria rapel·lar, però com que és una ruta caòtica que va d'un cantó cap a l'altre tampoc seria cap gran solució.

Hem de passar un parell o tres de trams amb neu que fem amb compte, en algun cas amb grampons i en altres més fàcils només amb el piolet. Més avall ens trobem amb el tram de glacera, que sí que baixem amb els grampons calçats, ja que és força dreta. S'acaba finalment la desgrimpada. Arribem en pocs minuts al costat del refugi Andreotti. Continuem baixant per la neu ja que és més ràpid i creuem la llarga coma de grans blocs. Després cal pujar de nou uns metres fins al coll de Sagnette. Aquesta pujada es fa molt feixuga, tot i que només són 60 o 70 metres. Estem ja molt cansats.

Un cop assolim el coll toca desfer el tram equipat com si fos una ferrada, bé, sense esglaons, només una cadena. Si pujant no ha estat gens complicat, baixar i amb el cansament acumulat la cosa canvia. L'aresta que cal baixar és molt dreta, i ho fem amb compte, amb una cinta lligada a la cadena per seguretat. Anem baixant amb precaució el llarg tram equipat. Arribem al cap d'avall, on hi ha una petita font. Bevem i descansem uns minuts. Continuem baixant ja per bon camí fins arribar al peu de l'estany.

Queda ja només la curta pujada fins al refugi Quintino Sella, que fem a pas de tortuga. La nostra intenció era baixar el mateix dia cap avall, però veient com estem de cansats i que encara queden 3 hores fins al Pian della Regina (ja que el bus aquesta hora ja no circula), decidim quedar-nos al refugi una nit més. Va ser una bona decisió. Dutxa, un bon sopar i sobretot una bona dormida.

El dia següent recollim els estris i comencem a baixar tranquil·lament pel camí ja conegut. Bé, en comptes de baixar cap al Pian del Re, al peu de l'estany Chiaretto prenem un camí poc definit que marxa a la dreta i baixa directe cap al Pian della Regina. Així fem via i coneixem un tram diferent.

Pujar el Mont Viso ha estat una experiència molt interessant, però també molt dura. Probablement la falta d'aclimatació a tanta alçada no ens va ajudar, i plantejar el primer dia de vacances fer un cim d'aquesta alçada potser no és el més prudent. Vam acabar molt cansats, però també molt satisfets d'haver conegut un cim amb tanta història i tanta presència com és aquest. Una d'aquelles muntanyes que recordarem sempre.

Un parell de dies més tard ens dirigim cap al Queyràs, a França, creuant el mític coll d'Agnello o Agnel (segons si ens el mirem des d'Itàlia o des de França). Des de la població d'Abriès seguim una pista fins un aparcament on comencem a caminar pujant suaument durant una hora i mitja fins arribar al Belvedere du Mont Viso, un petit mirador des d'on tenim una excel·lent perspectiva del vessant oest de la muntanya. Des d'aquest punt és habitual començar el tour del Mont Viso si sortim des del vessant francès.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta