Pics del Infierno (3.075, 3.083 i 3.079 m.)

L'impressionant massís dels Infiernos format per tres puntes que es poden recórrer per la fàcil cresta summital sorprèn pel fort contrast entre els esquistos vermellosos i el marbre blanquinós. Fem una llarga ruta circular des dels Banys de Panticosa, passant pels estanys de Bachimaña, grimpant el Garmo Blanco i creuant la Marmolera en un trajecte molt exposat fins a coronar el pic occidental. Enllacem els cims central i oriental fàcilment, i baixem fins al Coll de Pondiellos per terreny molt pendent i delicat.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Balneari de Panticosa, Panticosa, Osca
• Distància: 15,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.565 metres
• Temps: 10:43 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Mitjana. Grimpada prop del Garmo Blanco. Diversos trams molt exposats. Descens delicat.
• Cartografia: Valle de Tena, Editorial Alpina (1:40.000); també Panticosa (1:25.000)

Itinerari

Crònica

És el tercer dia que passem a la Vall de Tena, i avui concretament ens trobem a la vall tributària del riu Caldarés, als Banys de Panticosa, on hem passat la nit. S'hi accedeix còmodament per la carretera que passat el poble de Panticosa va guanyant alçada fins que s'acaba al complex dels Banys de Panticosa, on hi ha uns banys termals, diversos hotels luxosos i el refugi de la Casa de Piedra.

Tenim la intenció d'ascendir els Infiernos i fer una ruta circular que ens permeti conèixer les diferents perspectives d'aquesta gran muntanya. Cal comptar que és una volta molt llarga, ja que per una banda sortim de molt avall (1.600 metres) i per altra fem una considerable marrada passant per l'embassament de Bachimaña i els Ibones Azules. És però un itinerari molt bonic i variat, totalment circular, que ens permetrà vorejar els Infiernos per sota, contemplant la seva majestuositat i els característics canvis de color de les seves parets, ascendir al cim pel vessant nord i baixar pel sud.

Sortim dels Banys de Panticosa poc abans de les 8 del matí. Al costat mateix del refugi de la Casa de Piedra marxa el GR-11 que comença a enfilar el torrent de Bachimaña. En alguns trams el riu és força engorjat, i passem per zones ombrívoles al peu de l'aigua, contemplant fins i tot alguna esvelta cascada que cau sobre bonics tolls d'aigua gèlida. El primer tram de camí és poc significatiu, ja que queda força enclotat, i només es tracta de pujar i pujar, seguint els senyals del GR.

Al cap de poc més d'una hora veiem la Cascada del Fraile en un punt en què la vall guanya en verticalitat. El camí voreja per l'esquerra zig-zaguejant per superar el pendent. En pocs minuts ens situem al peu de l'embassament de Bachimaña de Baix, que voregem per l'esquerra, i en pocs minuts més arribem al l'embassament de Bachimaña Alt, molt més gran. També vorejarem les aigües per l'esquerra en el sentit de la marxa. El camí gira va girant cap a ponent seguint la forma del propi embassament.

Passem una bona estona vorejant el gran embassament pràcticament de pla, contemplant les aigües i les muntanyes de l'entorn. A la cua de l'embassament fins i tot baixem en una zona planera i herbada. Creuem un rierol amb certes dificultats, ja que baixa molta aigua. Comencem a pujar un pendent més fort en direcció oest, seguint encara el GR. Al cap d'una bona pujada arribem al peu dels bonics Ibones Azules, concretament a l'inferior, a sota mateix dels pics del Infierno, que es reflecteixen a l'aigua. En aquest punt hi ha força gent, ja que l'excursió fins aquest punt justifica plenament una sortida matinal. Antigament en el petit replà davant de l'ivó hi havia un refugi metàl·lic, però ara només en queda la base de ciment.

Contemplem la vista frontal del massís del Infierno captivats per la peculiaritat dels diferents tipus de roca que marquen un fort contrast cromàtic. Podem diferenciar 3 colors que corresponen a tres tipus de roca diferents: el vermell dels esquistos, el gris fosc del granit i el gris clar gairebé blanquinós del marbre. Creuem el torrent just davant del desguàs de l'ivó, i seguim un caminet menys definit que es desvia lleugerament del GR i que en un tram lleugerament aeri voreja per dalt el primer dels ivons i ens acosta al segon. Voregem també el segon ivó per la dreta (en el sentit de la marxa, és a dir, el marge esquerre hidrogràfic) en una zona planera que ens permet prendre aire per la llarga pujada que ens espera fins al coll del Infierno.

Comencem a pujar els pendents d'inclinació mitjana que per una ampla coma menen al coll, visible des de baix. Primer ens movem pel caos de blocs granítics, orientant-nos amb algunes fites que indiquen el pas més còmode. Després ve un llarg tram de neu que arriba gairebé fins al coll. Com que el pendent és moderat i la neu tova avancem sense problemes amb la simple ajuda dels bastons. Tot pujant contemplem a la nostra dreta els característics plecs tectònics del Pic de Piedrafita (2.959 m.) Després d'una bona estona de travessa arribem al coll del Infierno, on hi ha força gent reposant.

El Coll del Infierno és un lloc molt bonic, i alhora un punt de pas important en la ruta del GR-11, ja que aquí canviem del vessant de Panticosa al vessant de Sallent de Gállego. Sota mateix del coll tenim enfonsat el fascinant ivó de Tebarrai, sota del piramidal pic homònim. La combinació d'aquest estany pràcticament rodó i d'aigües d'intens blau amb el punxegut i vermellós cim de Tebarrai (2.916 m.) formen una combinació particularment estètica. Al coll del Infierno deixem el GR definitivament i comencem a enfilar els pendents granítics de l'aresta nord dels Infiernos.

Sortint del coll veiem fites que indiquen el millor camí entre el caos de roques. Aviat les fites es multipliquen cap a totes bandes, i cal deixar-se guiar per la intuïció per localitzar el pas més còmode. Sembla que l'opció més fàcil és decantar-se força a la dreta i anar a trobar el pas clau que ens donarà pas al flanqueig de la Marmolera. Com que encara queda força neu en la zona més a la dreta, nosaltres enfilem de dret en direcció a la cresta. Al principi el pendent és fort, però a mesura que pugem esdevé molt fort, i hem d'utilitzar les mans per moure'ns. Arribem innecessàriament a dalt la cresta, i perdem temps movent-nos amb poca traça per terreny aeri i més complicat. Finalment arribem al Garmo Blanco (2.985 m.), un avantcim dels Infiernos.

Al cim del Garmo Blanco unes noies que ja havíem conegut el dia anterior al refugi de Respomuso ens comenten que tenim dues alternatives: continuar per la cresta vorejant grans blocs de granit, o perdre una mica d'altura i anar a buscar el caminet que flanqueja la Marmolera, i que sembla més fàcil. Així ho fem, i perdem alçada fins a trobar el pas poc definit que canvia de vessant i comença la llarga travessa de la Marmolera pel cantó oest. Cal flanquejar la paret oest durant uns 200 metres que se'm van fer llarguíssims. Aquest flanqueig no té cap dificultat objectiva, però en tot moment tenim una gran timba sota els nostres peus, en forma d'un llarguíssim tobogan de marbre. El camí creua el vessant just pel punt en què canvia la roca d'esquist a marbre, i és un pas estret gairebé planer sense més dificultat que la subjectiva aversió als passos exposats.

Un grup que es mou per la part superior de la cresta fa caure pedres de considerable dimensió, fet que ens alarma. No volem ser bitlles en un joc macabre. Els avisem i ens deixen passar abans de prosseguir el seu trajecte. Em moc amb inseguretat, ja que la timba m'impressiona. La Sílvia es mou més còmodament, i fa fotografies, mentre que jo em concentro en on posar els peus i les mans. Més tard un muntanyenc navarrès que trobem ens explica que el color blanquinós de la Marmolera (el gran tobogan que constantment tinc en ment) influeix subjectivament en la percepció del risc. Comenta que no estem acostumats a veure una roca tan blanca, i els ulls se'n van cap al buit. Sigui com sigui travesso aquest tram amb força tensió. Al final cal fer alguna grimpadeta també exposada fins arribar a un petit coll ja sota l'aresta de blocs de granit que ens conduirà al cim. Cal fer encara un bon tram de grimpada força dreta, objectivament més difícil que el caminet de la Marmolera, però aquí ja em trobo molt més segur podent-me agafar a la roca. Grimpem un darrer tram i assolim el pic del Infierno Occidental.

Ha costat més del que ens pensàvem arribar fins al cim, ja que des del coll la pujada és llarga i tensa. Des del cim contemplem les àmplies vistes que s'albiren. Sobretot no deixem de contemplar la llarga cresta totalment plana que ens separa del cim central, amb canvi de roca i color inclosos. Fem foto de cim i avancem cap al cim central, ja que aquí hi ha força gent. Creuem la cresta fàcilment, ja que és pràcticament plana i prou ampla perquè no impressioni en excés la forta timba que hi ha a banda i banda. Tot i això no voldria ser aquí en un dia de vent o amb el terreny moll. Creuem fàcilment però amb compte, ja que en algun punt el pas s'estreny i l'exposició és considerable. En pocs minuts ens situem al punt més elevat del massís dels Infiernos, el pic Central, de 3.083 metres. Aprofitem ara la tranquil·litat d'aquest cim per dinar i contemplar el vast paisatge.

Després de la pausa baixem uns metres fins al coll que separa el pic central de l'oriental i remuntem el breu tram que ens en separa, en una breu grimpada fàcil però exposada. La nostra intenció ja des de la sortida era fer una volta circular, i tornar pel Coll de Pondiellos, que veiem molt ensota, cap al sud. Però un grup que han pujat per aquest lloc ens ho desaconsellen, ja que comenten que és molt dret i perillós. Ells han pujat per una canal de neu, però ens comenten que la neu ja està molt tova, i que hi ha un parell de passos estrets que passen per sobre de ponts de neu precaris. També comenten que l'alternativa de baixar pel caminet poc definit del costat de la canal el veuen perillós. Això ens fa replantejar els plans, i valorem si tornar pel mateix camí, fet que allargaria molt la ruta. També es podria continuar per la cresta cap al pic dels Arnales, però també es complica la cosa. Parlem també amb un noi de Madrid que va sol, el Carlos, i que també s'anima a baixar pel cantó sud. Descartem baixar per la canal i decidim fer-ho pel camí precari.

La baixada pel vessant sud és delicada, ja que el pendent és molt fort i el terreny força descompost. Hi ha algunes fites que assenyalen un indici de camí. Anem baixant amb molt de compte per estretes terrassetes amb petites pedres i terra. Intentem agafar-nos sempre a les roques que anem trobant, desgrimpant en alguns punts i caminant amb molt de compte en altres. Realment impressiona baixar per aquest vessant, i un cop arribem a baix i mirem la paret, sembla impossible que per aquí es pugui baixar. Després de l'experiència crec que seria molt més adequat com a ruta de pujada, i especialment fer-ho pel corredor de neu (40-45º). Després de la delicada i tensa baixada arribem a unes pales de neu que ens condueixen al peu dels ivons de Pondiellos i la Bassa de la Galabrosa, a sota mateix de l'imponent Garmo Negro (3.066 m.) Sense més dificultat remuntem uns metres fins al coll de Pondiellos, entremig del pic del mateix nom i el Garmo Negro.

Al coll de Pondiellos canviem de vessant, i ja veiem el complex dels Banys de Panticosa al fons de la vall, això sí, 1.200 metres de desnivell per sota. Comencem a baixar per trams de neu i trams de blocs de granit, els primers més freqüents a la part alta i desapareixent aviat. Trobem fites que anem seguint, però no hi ha pèrdua, ja que sempre veiem l'objectiu al fons. Les fites marquen un itinerari en diagonal fins a la Mallata Alta, un petit replà al peu d'un esperó que voregem per l'esquerra. Durant una bona estona anirem baixant i baixant, passant prop de la Mallata Baixa, un petit circ sota el pic de les Argualas (3.046 m.)

Coincidim en la baixada amb un grup de navarresos amb qui xerrem animadament de muntanyes fetes i muntanyes pendents. El darrer tram de camí és més còmode, però sempre amb considerable desnivell. Finalment arribem als Banys de Panticosa tancant una ruta totalment circular que ens ha portat fins al punt més elevat dels Infiernos.

Ha estat un itinerari increïblement bonic. Aquestes muntanyes tenen una gran personalitat, i el contrast de colors de les seves roques així com la llarga aresta summital li donen un caràcter propi. La ruta és llarga, amb fort desnivell i amb diversos passos delicats. No són passos difícils, són més aviat trams mentals que no pas tècnics. Tot i això la ruta l'hem trobat més llarga i difícil del que diuen la majoria de guies. Un itinerari totalment recomanable per conèixer les diferents cares d'aquest grandiós massís.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta