Le Grand Veymont (2.341 m.)

El punt més elevat del massís del Vercors és una magnífica talaia sobre les amples planes de la comarca de Trièves, sobre l'espectacular mola rocosa del Mont Aiguille, sobre la pròpia gran muralla rocosa del massís que s'estén de nord a sud i fins i tot sobre els Ecrins i el Mont Blanc. Una llarga excursió amb sortida a Gresse-en-Vercors ens enfila al cim en forta pujada passant pel Pas de la Ville i recorrent la llarga carena. Des del cim seguim la carena cap al sud fins al Pas de Bachassons on iniciem un llarguíssim flanqueig fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Estació d'esquí Gresse-en-Vercors, Gresse-en-Vercors, Isera, Roine-Alps (França)
• Distància: 19,5 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.275 metres
• Temps: 9:45 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Villard-de-Lans. Mont Aiguille, IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Una gran espina dorsal vertebra el massís del Vercors de nord a sud. Es tracta d'una gran muralla calcària d'uns 60 quilómetres de longitud que s'estén aproximadament des de Grenoble pel nord fins a Die pel sud. Recorda una mica al nostre Cadí, ja que és fortament escarpat i vertical per un dels vessants i molt més suau i arrodonit per l'altre. El vessant més suau, l'occidental, és alhora el límit del gran plateau del Vercors (anomenat Hauts-Plateaux du Vercors), un immens altiplà solcat per petits pobles. En el sector occidental del massís podem trobar extenses cavitats càrstiques, algunes de les quals es poden visitar. Nosaltres però ens concentrem en el vessant oriental, el més escarpat.

El Vercors, protegit com a Parc Natural Regional, és una zona poc poblada, on podem trobar petits pobles de gran bellesa, situats entre extensos prats i boscos frondodos i a redòs de les muntanyes que s'eleven en alguns punts fins a 300 metres verticalment. La gran muralla del Vercors ha estat batejada en algunes ocasions com a "fortalesa", per la inaccessibilitat del seu vessant est, i també com les "dolomites franceses", en ser igual que el massís italià un conjunt calcari molt escarpat. Tot i la modesta alçada d'aquest entorn, podem trobar-hi algunes estacions d'esquí, principalment de mida moderada i de caràcter familiar. Tot i que nosaltres ens concentrem en el sector sud-oriental, més al nord la població de Villard-de-Lans, més gran i turística, alberga una estació d'esquí més gran i coneguda. Recomanar també els formatges típics de la zona, que podem comprar directament a productors artesanals a les seves granges o en petits mercats que diàriament s'alternen entre els diferents pobles.

Podem pujar el Grand Veymont per diverses rutes, i tant pel vessant est com l'oest. El vessant oest és més suau, i permet contemplar la gran reserva del l'Alt Plateau del Vercors. Nosaltres pujarem pel vessant est tot contemplant les parets espadades solcades de profundes canals considerablement verticals. Posem el punt d'inici a la població de Gresse-en-Vercors, que té un petit nucli antic format per carrers estrets i cases típiques, i més endavant un nucli força lleig format per construccions modernes al peu de l'estació d'esquí.

La ruta d'avui pujarà pel fort pendent del Sentier Central fins a guanyar la llarga carena en un punt feble, el Pas de la Ville, un coll que permet la comunicació entre els dos vessants de la serra. Un cop a la carena la resseguirem en direcció sud fins assolir el cim després d'una bona pujada. Després del cim continuarem carenejant, ara en baixada, fins un altre dels passos, el de Bachassons, i tot seguit iniciarem un llarguíssim flanqueig per una zona boscosa que ens tornarà al punt d'inici. Durant la tornada gaudirem en diversos punts de la magnífica visió del Mont Aiguille, que vam pujar fa dos dies i que no deixa de fascinar-nos.

Hem passat la nit a Gresse-en-Vercors, i sortirem des de l'extrem d'aquesta població. Cal arribar fins al darrer aparcament de l'estació d'esquí de la població. Al final de tot ja veurem el camí indicat que mena al Pas de la Ville i a la carena del massís de Vercors. Sortim d'hora malgrat que el dia és lleig. La boira cobreix els cims, i comencem a caminar una mica ensopits pensant que poc podrem veure de l'immens paisatge de la zona. De fet bona part de la pujada la farem amb boira, i ens perdem la contemplació de les elevades parets calcàries mentre pugem. Remuntarem el Sentier Central, un camí molt evident i fresat que havia estat antigament una important via de comunicació entre el vessant est i oest del massís. De fet encara avui en dia és molt difícil aquesta combinació, i per creuar d'una banda a l'altra s'han de fer molts quilòmetres fins vora Grenoble.

El camí puja fort, primer per terreny obert de pastures, després per un bosc frondós i més amunt per terreny alpí despullat. Hi ha molta humitat després d'un dia anterior plujós. Pujant ens entretenim a mirar alguns cargols de mida XXL, molt més grans que els que tenim al nostre país, i que semblen ben feliços amb la mullena. El camí és evident, i fins i tot amb boira es pot seguir sense problemes. Un bon tros amunt trobem una cruïlla però nosaltres seguim de dret pujant. El darrer tram de pujada és per terreny més pendent i tarterós. Trobem encara alguna congesta de neu just abans d'arribar al marcat coll del Pas de la Ville, on una cabra salvatge ens dóna la benvinguda.

Continuem immersos en la boira i prenem ara el camí de l'esquerra que continua pujant però ara per la gran carena. La ruta transita principalment pel sector occidental, bàsicament perquè l'oriental és massa abrupte. Tot pujant anem guanyant la partida a la boira, relegada per sota dels 2.000 metres aproximadament. Comencem a copsar la verticalitat i abruptesa de les parets, que es desplomen centenars de metres sota els nostres peus. Anem avançant per la carena, superem la boira i el dia esdevé radiant, amb un mar de boira als nostres peus que tapissa totes les terres baixes.

Uns últims metres de pujada ens acosten al cim, el Grand Veymont (2.341 m.) Ja hi ha altres excursionistes, ja que aquesta muntanya és molt popular, sobretot pel fet de ser la més alta del Vercors, però també per les seves immenses vistes i la relativa facilitat d'accés. Restarem una bona estona al cim, gaudint de la bonança i del mirador privilegiat, que abasta des del Mont Blanc fins als Ecrins. En canvi la visió local està més limitada per la boira. Tenia moltes ganes de contemplar el Mont Aiguille des d'aquest punt, però la boira només en deixa veure just l'altiplà summital. Esperarem una bona estona per veure si s'espassa, però és persistent. Durant aquesta llarga estona que romanem al cim, arriben nombrosos grups d'excursionistes que aprofiten aquest dissabte de primavera.

Continuem la ruta avançant per la carena, ara en baixada. En poca estona passem dels més de 2.300 metres fins als 1.800. Baixem per forts pendents sense cap mena de dificultat. Tot baixant un grupet de cabres salvatges ens reben impassibles al nostre pas, tot i que ens miren de reüll amb desconfiança. Aquesta espècie és molt nombrosa al massís. Després de la forta baixada trobem uns extensos planells herbats que creuem sempre seguint la trajectòria nord-sud. Arribem al Pas du Fouillet, que ens permetria baixar ja cap a l'est, però continuem una mica més fins al Pas des Bachassons. Arribats a aquest marcat coll canviem radicalment de direcció. Tombem fort a l'esquerra fent un gir de gairebé 180º. Comencem a baixar per una ampla canal que flanqueja per sota el roquer de Prayet, que ens queda a la nostra esquerra.

El camí baixa considerablement una bona estona fins que trobem una cruïlla de camins. A la dreta podríem baixar cap al bonic llogarret de la Batie, però nosaltres continuem de dret per un camí que s'endinsa al bosc i que comença un llarg flanqueig que ens ocuparà més de 3 hores. Al principi no tenim clar que sigui el camí correcte, ja que a la cruïlla hi ha diverses indicacions però cap que ens marqui la ruta cap a Gresse-en-Vercors. Fem cas al mapa i seguim de dret. Anirem trobant alguns senyals grocs, tot i que una mica esborrats, fet que ens fa pensar que el camí no és molt freqüentat. Aquest camí marxa pràcticament de pla, i va entrant i sortint per les diferents canals i sortints que fa la muntanya. En algun punt passem algun breu tram una mica aeri sobre alguns xaragalls. Creuarem diverses canals, on l'aigua que recull els forts vessants de la muntanya desguaça provocant una forta erosió. El camí que creua la majoria d'aquests canals ha estat escombrat, tot i que són canals molt curtes que no costen de travessar, i a l'altre banda sempre veiem la continuació del camí.

El principal interès d'aquest camí, a part de creuar un bosc frondosíssim, és la visió que anem tenint del Mont Aiguille, ara que ja ha marxat la boira. A mesura que avancem va canviant l'angle de visió, i en creuar les canals i sortir de l'espessor del bosc contemplem aquesta magnífica muntanya. Un tros més endavant trobem una cruïlla de camins que ens indica a l'esquerra i en pujada la barraca de Veymont i la cresta de Brisou. El descartem i continuem de pla. Probablement va ser un error, ja que tot i que hagués calgut pujar una estona, hauríem pogut seguir el camí carener de la cresta de Brisou (que no és una cresta sinó un llom suau i arrodonit), gaudint d'una bona vista i escurçant el camí. En canvi tot i seguir de pla la ruta es va allargar considerablement fent un interminable flanqueig per dins del bosc.

Continuem doncs flanquejant, tot i que en algun tram fins i tot pugem una mica, i després d'una llarga estona arribem al Coll d'Allimas, on passa una de les carreteres que puja a Gresse-en-Vercors. Des del coll hi ha una bonica vista del Mont Aiguille. Passem uns 50 metres a peu de carretera i de seguida prenem un altre camí a l'esquerra, indicat amb senyals grocs i que ja ens marca l'itinerari cap al poble. Continuem avançant per bosc, ara en baixada, fins a trobar una pista ampla que seguim a l'esquerra. Just abans d'arribar-hi tenim la sort de veure una de les flors més boniques i escasses que podem trobar en aquest entorn. Es tracta del que els francesos anomenen "Sabot du Vénus", i que aquí en diem Sabatetes de la Mare de Déu (Cypripedium calceolus), una preciosa orquídea, la més gran que hi ha a Europa. És una flor molt bonica, escassa i extremadament protegida. Sembla ser que a Catalunya només n'hi ha i de forma molt escassa al Berguedà, en algun punt del Catllaràs. Aquesta curiosa flor, a part de la seva bellesa, té la peculiaritat de la seva forma d'esclop, que atrapa els insectes al seu interior garantint així la seva polinització.

Seguim la pista a l'esquerra fins arribar al peu d'un teleesquí. Poc abans marxa un caminet a la dreta i en baixada que connecta amb una altra ampla pista, que a l'hivern deu ser pista d'esquí, i que en pocs minuts ens porta al punt d'inici de l'excursió.

Ha estat una llarga sortida que ens ha permès conèixer una mica més la muralla rocallosa del massís de Vercors i accedir al seu punt culminant. És una ruta contrastada entre el paisatge alpí i rocós de la carena amb la frondositat dels boscos del vessant est, i els amplis prats que voregen els petits poblets. La visió de l'increïble Mont Aiguille complementa una ruta ben interessant per aquests paratges prealpins.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta