Faja de las Flores

Sembla impossible que entremig de les verticals parets que envolten la vall d'Ordesa pugui haver-hi un camí que les solqui. Una estreta faixa suspesa al buit separa dos trams de la cinglera i permet un pas intrèpit entre les parets i el precipici. És un dels camins més espectaculars dels Pirineus tant per la seva verticalitat com per l'entorn magnífic on es desenvolupa. Sortim de la praderia d'Ordesa i aviat prenem el camí que remunta el barranc de Cotatuero. Un bon tros amunt trobem les Clavijas, un pas vertical equipat amb uns antics claus de ferro i més actualment amb un cable de vida. Superat aquest tram ferrat arribem al circ de Cotatuero, on podem observar el Mont Perdut i els grans cims circumdants. Seguim pujant fins a trobar l'entrada de la faixa, un caminet estret i molt aeri que recorre de pla la cinglera del Gallinero. Avancem uns 4 km. per l'estreta faixa, un camí fàcil però sempre al límit del buit, gaudint de l'espectacularitat del terreny. La faixa s'acaba al circ de Carriata, on comencem a baixar molt fort, fins i tot amb un altre tram equipat a les Clavijas de Salarons.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada / Via ferrada
• Lloc de sortida: Aparcament Praderia d'Ordesa Torla (Huesca, Espanya)
• Distància: 13,80 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.020 metres
• Temps: 8:15 hores
• Dificultat: PD Dos trams verticals equipats amb clavijas
• Sensació de dificultat: Força fàcil Tram de clavijas vertical i equipat com a ferrada. Camí de la Faja fàcil però molt aeri
• Cartografia: Ordesa - Monte Perdido Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Avui fem una ruta de 5 estrelles, un recorregut espectacular i aeri per una de les zones més boniques dels Pirineus. No és la primera vegada que la fem, ni segurament serà l'última. La majestuositat de l'entorn no deixa indiferent, i el recorregut aventurer fan que aquesta sortida sigui especial. Tota la zona d'Ordesa, amb l'espectacular vall retallada per la força glacial durant els mil·lenis, i els cims de més de 3.000 metres que l'envolten, encapçalats pel Mont Perdut és increïble. I el recorregut d'avui té l'al·licient afegit d'un extra d'emoció, ja que el camí és molt aeri, ja que avança suspès al buit de centenars de metres. A més, tant per accedir-hi com per tornar a baixar a la vall, haurem de superar uns passos verticals equipats amb clavijas, uns claus encastats a la roca des de fa molts anys, que més modernament s'han complementat amb un cable de vida a les clavijas de Cotatuero, ja que el pas és molt vertical i exposat.

L'època de l'any és perfecta, ja que la primavera mostra la cara més bonica de la muntanya, amb un esclat de verdor i flors als prats, i els cims encara mantenen una mica de neu a les capçaleres. A més a més, l'accés a la praderia d'Ordesa encara està oberta als vehicles particulars, ja que durant l'estiu l'accés està tancat i cal fer-lo amb un autobús. Així doncs amb la Sílvia ens plantem a l'aparcament principal de la vall d'Ordesa i comencem a caminar pel camí principal que s'endinsa a la vall, i que segueix cap a la famosa Cola de Caballo, i més endavant permetria continuar i pujar cap al refugi de Góriz. Seguim aquest camí només uns 10 minuts, ja que abans de completar el primer quilòmetre girem a l'esquerra i prenem un caminet indicat que s'enfila cap al circ de Cotatuero.

El camí està ben indicat i és molt fresat. S'endinsa en un bosc espès i fosc d'avets i falgueres. El camí remunta el barranc de Cotatuero per la riba dreta, o sigui que pugem sempre amb l'aigua a la nostra dreta. El camí puja fort però no ofega, ja que és fresc i ombrívol. Un bon tros amunt passem al costat d'un petit refugi de fusta, i passem molt a la vora d'una petita cascada molt bonica. Mirant amunt se n'endevina una de molt més espectacular a la part superior del torrent, però per arribar-hi abans haurem de superar un tram vertical a través de les Clavijas. El camí fa un zig-zag i s'aproxima a la base de les parets d'aspecte infranquejable. Finalment arribem a un tram vertical de roca i trobem els primers claus encastats a la paret.

Les Clavijas de Cotatuero són uns d'aquells passos mítics i històrics dels Pirineus. Van ser equipades l'any 1.881 pel ferrer Torla per encàrrec d'un caçador anglès que perseguia les últimes cabres de la zona que tenien el costum de refugiar-se a la zona del circ de Cotatuero. El pas per aquestes clavijas suposa el recorregut més curt per enllaçar el vessant espanyol (zona de Torla) i el francès (zona de Gavarnie) a través de la bretxa de de Rotllan. Va ser per tant utilitzat també per traginers, contrabandistes, muntanyencs i pastors, tot i que la seva dificultat i exposició no les feia molt simpàtiques. Va ser el primer pas ferrat de la zona, i més endavant es van equipar altres passos més fàcils com les clavijas de Carriata o Soaso. El pas està format per 33 barres de ferro clavades a la roca fa 136 anys, i són l'antecedent de les modernes vies ferrades. Els últims anys s'ha equipat al tram més exposat amb un cable de vida que dóna més seguretat al pas.

Arribem doncs a la base de les clavijas i ens preparem per pujar. Portem un arnés i un parell de bagues per assegurar el tram vertical, tot i que hi ha gent que passa sense assegurar-se. El pas de les clavijas té dos trams diferenciats. En primer lloc cal remuntar una xemeneia vertical d'una vintena de metres, equipada amb les característiques barres de ferro. És un tram fàcil on no hi ha cable de vida. Pugem grimpant amb l'ajuda de les clavijas. Arribem a un petit balcó on comença una travessa horitzontal cap a la dreta que ens acosta fins a tocar de la cascada. Aquí ja tenim cable, ja que aquesta travessa és exposada al buit. Al mig del trajecte horitzontal cal remuntar 3 o 4 metres més verticals, just al punt més exposat de la ruta. Amb l'ajuda de les barres de ferro el pas és fàcil, però sense equipament faria certa basarda, ja que estem suspesos al buit centenars de metres. Acabem el recorregut de les clavijas en un petit balcó a tocar de la sorollosa cascada. Des d'aquí mig caminant mig grimpant pugem fàcilment cap al gran balcó del circ de Cotatuero.

Canviem de sobte el paisatge vertical per una zona plana, verda i plàcida. Uns extensos prats cobreixen la part baixa del circ de Cotatuero. Estem aproximadament a 2.000 metres d'alçada, i en aquest punt s'uneixen els diferents torrents de la zona, bàsicament el de Millaris i el de Cotatuero i s'ajunten abocant les aigües al buit i formant una preciosa cascada. Ja s'endevinen davant nostre les grans muntanyes de la zona, amb una mica de neu a les capçaleres. A la base del circ hi conflueixen diversos camins. Nosaltres girem a l'esquerra i comencem a pujar pels prats inclinats remuntant el torrent de Cotatuero. A mesura que pugem guanyem una bonica visió mirant enrere del gran circ de Cotatuero, la punta Tobacor i els cingles de la Fraucata a sota. Comencem a veure flor de neu (Edelweiss) en diversos punts. N'hi ha força, i està en plena floració. És la flor més estimada pels muntanyencs, i el seu símbol.

Remuntem els prats fortament inclinats i guanyem metres sobre el circ tot gaudint d'un paisatge majúscul. També ens fixem en les coses més petites, com les flors, de totes menes i colors. Seguim pujant fins que els prats alpins remeten i entrem en una zona de carst amb la roca molt polida per la degradació hídrica. Des d'aquí ja podem contemplar les Tres Serols, els tres cims més significatius de la zona: el Cilindre, el Mont Perdut i el pic d'Añisclo, alineats d'esquerra a dreta. Però se'n veuen molts més, com el Taillon, la bretxa de Rotllan molt a prop, el Cilindre i la Torre de Marboré al seu costat. És un paisatge ampli d'alta muntanya, un panorama sever i pedregós, amb neu només a les parts més altes i arrecerades. Un cop arribats a aquesta zona càrstica, ens enfilem fins un evident mirador natural que permet contemplar el circ i tots els cims que l'envolten. En aquest punt exacte cal fixar-se en les fites i girar totalment a l'esquerra. Pugem uns metres més per una feixa ampla que ens permet l'accés a l'inici de la Faja de las Flores.

Estem a 2.400 metres d'alçada, i la faja és un recorregut pràcticament pla que ressegueix una faixa natural entre dues línies verticals de la cinglera. Aquesta gran cinglera és un immens morral que cau del pic Gallinero i es trenca bruscament. Aquest gran morral no és regular, sinó que forma diversos esperons i sortints de roca per on anirem transitant. A l'entrada de la faixa tenim una última visió del circ de Cotatuero des de l'alçada, però l'anirem abandonant ja que ens mourem en direcció contrària. També ens acomiadem de la punta Tobacor i la cinglera de la Fraucata, que deixem enrere. El caminet comença a recórrer un tram força ample del feixanc, i anem avançant paral·lels a la immensa vall d'Ordesa que tenim sota els nostres peus. En aquest primer tram més ample hi ha força herba, i també moltes flors que donen nom a aquest indret tan especial.

Després de passar per una primera punta, el camí es va estrenyent i avança sota una gran cinglera en forma de semicercle. Totalment de pla avancem pel camí. Mirat de lluny sembla impossible, massa estret per circular-hi, pràcticament abocat al buit. Però un cop enfilats dalt del feixanc, el camí és prou ample per caminar còmodament, sense sensació d'exposició. Es nota en tot moment que estem en una feixa molt aèria, però prou ampla per caminar ben relaxats i còmodes. Avancem aquest primer tram, contemplant ensota un altre feixanc inclinat, la faja Blanquera, amb el seu característic terra de color blanquinós que l'hi dóna nom. No som experts geòlegs, però aquestes grans cingleres mostren una estratigrafia perfecta del terreny, que permet observar els diferents tipus de roca i l'evolució orogènica.

Avancem a poc a poc, gaudint d'aquest immens espectacle de muntanyes, valls profundes i els centenars de flors que ens acompanyen en aquest camí estret suspès 1.000 metres en vertical per sobre la vall d'Ordesa, amb el riu Arazas que la recorre pel fons. Després d'haver recorregut el primer tram en forma de semicircumferència arribem a una de les puntes que fa el camí. A continuació torna a entrar endins i dibuixa un altre tram també arrodonit. Entrem ara en un tram del feixanc una mica més estret. Avancem gairebé tocant la roca a la nostra dreta, i el buit a l'esquerra. El camí és ben fresat i definit, i seguim caminant de pla sota l'últim tram de cingle. Recorrem aquest nou tram fins la següent punta, aquesta més marcada. Tot seguit el camí torna a entrar en un nou tram en forma de mitja lluna, sempre a la mateixa alçada, sempre seguint la línia d'una feixa que no s'acaba.

Arribats a aquesta tercera punta, el camí s'eixampla momentàniament, però de seguida es torna a estrènyer. De nou tenim davant un tram llarg i aparentment impossible, però com la resta, és ben fàcil. Girant la mirada enrere contemplem el llarg tram que hem recorregut. Des de l'extrem de cada tram es veu només fins a la punta del següent esperó, és a dir, és com una seqüència de mitges llunes entrellaçades. Arribem a l'últim dels esperons i seguim el nou tram que s'inicia passant per sota d'una gran roca despresa de la cinglera, com un petit túnel. Seguim el camí estret i passem sota una zona balmada, fins i tot amb un petit bivac. Avancem uns metres més fins que definitivament l'espai s'eixampla i s'acaba la faixa. Arribem a l'entrada del circ de Carriata, on trobem un balcó natural còmode per aturar-se i dinar. Des d'aquí podem contemplar l'últim llarg tram de cinglera recorregut, així com la vall d'Ordesa que s'estén sota els nostres peus. Fem una bona pausa.

El circ de Carriata s'obre al vessant sud del Taillon i els Gabietos, que podem contemplar per sobre. Baixem uns metres pel camí fitat fins a la part més baixa del circ, on marxa un camí direcció nord, i un altre en direcció sud, que és el que prendrem. Comencem a baixar per uns forts pendents herbats que es volen dirigir cap a la següent línia de cinglera. Sembla que el camí ens hagi de portar al buit. Baixem còmodament per aquest camí que dibuixa diversos zig-zags. Entremig de mil·lers de flors baixem fort tot conemplant la cinglera que hi ha a banda i banda, i preguntant-nos per on traçarà el camí, ja que tot és molt dret. Anem perdent metres caminant i amb alguna petita desgrimpada. El caminet va a buscar l'única debilitat del terreny, un espero que baixa fort, però no vertical. Baixa cada cop més fort fins un punt en què queda tallat verticalment. És el punt on la cinglera és més estreta. Precisament aquí hi ha una canaleta equipada amb barres de ferro. Són les Clavijas de Salarons també conegudes com clavijas de Carriata.

Les clavijas de Salarons permeten superar el tram més estret d'aquesta gran cinglera vertical. Estan ubicades en una canaleta entre grans blocs de roca. Són força més fàcils que les de Cotatuero, ja que no són ni tan llargues, ni tan verticals, ni sobretot tan exposades al buit. Tot i això cal baixar amb compte. No hi ha cable de vida, però de fet no cal, ja que simplement desgrimpant amb prudència es baixa fàcilment. Després del primer tram més dret n'hi ha un segon de més fàcil, semivertical. Al fons de les clavijas el camí es bifurca, ja que no és l'única forma de pujar i baixar. A part de les clavijas hi ha el pas de la fajeta, una franja suspesa al buit, equipada amb un cable com a passamà, a la qual s'arriba mig desgrimpant, sense necessitat d'equipament. Uns metres més amunt, abans de trobar les clavijas, hi ha un indicador que permet seleccionar un o altre camí. Nosaltres hem triat les clavijas per donar un punt més d'emoció a la ruta.

Al cap d'avall de les clavijas el camí marxa cap a la dreta en un flanqueig gairebé pla per uns pendents d'herba molt inclinats, gairebé al buit. És un tram molt bonic en què el camí va a buscar una zona no tan dreta prop del Tozal del Mallo, on comença un zig-zag que ens permetrà anar perdent alçada. Sempre en fort pendent i amb algun punt on hem de posar les mans a terra, anem baixant fins a trobar el torrent de Carriata. El camí el va seguint i fins i tot el creua en un parell d'ocasions. Finalment el camí s'endinsa al bosc i perd pendent. Seguim baixant fins arribar a la Casa Olibán, un edifici del Parc Nacional, al peu de la carretera d'accés a l'aparcament principal. Ens tocarà encara caminar poc més de mig quilòmetre per la carretera per arribar a l'aparcament, al cap de poc més de 8 hores d'haver-ne sortit.

Sens dubte ha estat una ruta impressionant. Crec que és una de les millors excursions dels Pirineus, ja que combina un itinerari intrèpid i aventurer, amb un paisatge immens, sota algunes de les muntanyes més altes de la serralada, i sobre la vall més espectacular i característica. És un itinerari poc difícil, però no banal, ja que cal superar dos trams verticals equipats amb ferramenta, i tot seguit caminar durant hores per un camí fàcil però molt aeri. Durant el trajecte gaudirem d'unes vistes expectaculars cap a la immensa vall que tenim als nostres peus. Caminarem per un estret sender que avança per un petit feixanc entre les dues grans cingleres. Una meravella de la natura que combinada amb la visió d'alguns dels grans cims dels Pirineus com el Mont Perdut conforma una excursió de 5 estrelles.