Muralla de Finestres

• 

  El poble de Finestres, amb el pantà al fons

• 

  Els safareigs, la font i l'església de Finestres

• 

  Muralla de Finestres

• 

  S'aprecia la doble línia de la cresta

• 

  La muralla a contrallum, des del darrere

• 

  Baixem a la base de les parets

• 

  Bretxa entre la muralla

• 

  Congost de Mont-rebei des del Mirador de Sabinós

• 

  Plaça de l'església de Finestres

Al sud de la Ribagorça, al secà de la falda del Montsec de l'Estall, un grup de petits pobles resten inerts després d'anys d'abandó. Prop de l'antic llogarret de Finestres s'aixeca una meravella geològica de gran magnitud. Una doble cresta paral·lela, amb parets espigades i alhora molt estretes, forma un frontal rocallós espectacular, que avui descansa sobre les aigües del pantà de Canelles.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pista de Finestres, Viacamp i Llitera (Rigaborça)
• Distància: 22,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 825 metres
• Temps: 7:20 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Montsec de l'Estall, Editorial Piolet (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Les mateixes aigües que avui accentuen l'extraordinària bellesa d'aquest indret, van accelerar la decadència i la mort dels pobles de la zona els anys seixanta del segle passat. El pantà de Canelles va remodelar l'entorn, i va dividir de forma pràcticament definitiva el sud de la Ribagorça. Aquest embassament de la Noguera Ribagorçana és el més gran de Catalunya, tot i que és compartit amb l'Aragó. Per fer-nos una idea de la seva gran magnitud, té una capacitat hídrica sis vegades superior al pantà de la Baells. Actualment la Noguera Ribagorçana fa de frontera administrativa en bona part del seu recorregut entre Catalunya i l'Aragó, però a la zona del pantà de Canelles, la frontera a més d'administrativa és física, i els tradicionals vincles entre les dues ribes es van afeblint.

Al sud del Montsec de l'Estall la baixa Ribagorça dibuixa una orografia complexa, amb crestalls, barrancs i poques zones planeres. En aquest territori hostil sobrevivien amb penes i treballs uns petits nuclis eminentment agrícoles que vivien del cultiu de secà, principalment l'olivera, i de la ramaderia de subsistència. Les comunicacions entre els nuclis eren complexes, i les principals relacions econòmiques i afectives es realitzaven cap al vessant est del riu, és a dir, l'actual Catalunya. Aquests pobles tots ells tenen noms catalans: l'Estall, Fet, Montfalcó i Finestres, i també bona part de la toponímia de la zona és d'origen català. Passejant per Estopanyà (castellanitzat oficialment com a Estopiñán del Castillo), més a l'oest encara, només se sent parlar català pels seus carrers.

Des de la construcció de l'embassament la comunicació entre aquests pobles i els de Catalunya es va trencar del tot. Al declivi agrícola dels petits nuclis rurals de la segona meitat del segle XX s'hi va sumar l'aïllament provocat pel pantà, i la vida d'aquests pobles es va anar apagant inexorablement. Actualment l'accés a aquests nuclis abandonats es fa o bé pel sector sud des d'Estopanyà, per una pista forestal en no massa bon estat, o bé al nord per Viacamp.

Avui en dia els quatre pobles estan totalment abandonats. A l'Estall i a Finestres hi queda una o dues cases dempeus, usades només esporàdicament. Fet està totalment abandonat i en estat de ruïna. Montfalcó també està tot enrunat excepte la Casa Batlle, restaurada i habilitada com a alberg.

Però l'interès que ens porta cap a aquestes terres de secà no és només conèixer els pobles abandonats, per altra banda prou interessants. Venim a contemplar i conèixer una veritable meravella geològica, la coneguda com a Muralla de Finestres. Es tracta d'una curiosa cresta rocallosa formada per grans columnes de roca enllaçades les unes amb les altres horitzontalment. Formen l'aspecte visual d'una gran muralla natural, amb altes puntes i bretxes profundes que baixen fins a les aigües del pantà. A més a més, aquesta cresta té dues característiques més. Per una banda és doble, és a dir, fa una doble línia de cresta separada per una vintena de metres. I com a característica més notable la cresta és extremadament estreta, de centímetres en molts punts. Així doncs les grans columnes de la cresta s'aixequen desenes de metres però són molt estretes i esmolades. L'espectacle visual és majúscul, incomparable.

Accedir a la zona no és fàcil. Prenem la N-230 des d'Alfarràs en direcció cap a la Val d'Aran, i seguim uns quants quilòmetres fins a trobar el trencant de Camporrells. Passem aquest poble i continuem per una carretera estreta fins al bonic poble d'Estopanyà, encimbellat. Sense entrar al poble prenem una pista a l'esquerra que es fa cada cop més estreta, però que es pot transitar amb qualsevol vehicle. Arribem al pont de Penavera, que creua una de les cues del pantà de Canelles. Passat el pont la pista està en més mal estat, tot i que amb un tot terreny o amb un cotxe alt es pot continuar fins el poble abandonat de Finestres. Nosaltres vam preferir ser prudents i vam aparcar al peu d'una cruïlla.

Comencem a caminar per la mateixa pista amb la fresca matinal. Els bassals estan glaçats, i hi ha gebre. La nit ha estat freda. Caminem a bon ritme per la pista, i anem entrant el calor. En diversos punts tenim bons miradors de l'immens pantà de Canelles. Al cap de poc de començar a caminar trobem un vehicle, i heus aquí que el conductor és el gran fotògraf Francesc Muntada. Fem petar uns minuts la xerrada, i amablement ens dóna alguns consells per visitar la zona. El Francesc està preparant una sortida fotogràfica per al col·lectiu Imaginem.cat. Segur que l'experiència de compartir un cap de setmana amb un bon tutor i una colla d'aficionats a la fotografia ha de ser ben gratificant, especialment en un lloc com aquest.

Caminem ràpid, per la fresca i pel poc interès de la pista. Ens entretenim fixant-nos en els enormes bancals erms que hi ha a banda i banda. Veiem moltes oliveres abandonades, la majoria curulles d'olives madures. Segons llegim més tard, l'oli que es produïa a Finestres era de gran qualitat i molt apreciat. Quan la pista comença a baixar ja veiem enllà el nucli de cases mig ensorrades, i l'ermita de Sant Marc que despunta dalt d'un turó.

L'estat del poble és desolador, i la majoria de cases estan ensorrades. Algunes conserven les parets; moltes mantenen dempeus l'arc d'entrada. N'hi ha només una que es manté en bones condicions, Casa Coix, que segons sembla encara s'utilitza en períodes estivals. L'estructura del poble però es conserva, i es pot transitar pels carrers. A la plaça central s'hi conserva la font i els safareigs, tot i que no hi ha aigua. També es conserva la façana de l'església i mig campanar. La volta es va esfondrar fa anys, i entre el runam creix la malesa. Tot i el seu aspecte apocal·líptic, el nucli conserva una estranya bellesa, i convida a pensar com era la vida en aquest llogarret.

Creuem el carrer més al nord del poble, i gairebé al costat de les últimes cases trenquem cap a la dreta en direcció cap a l'ermita de Sant Marc. Hi ha indicadors. Poc després de sortir del poble tenim la primera imatge, absolutament impactant, de la Muralla de Finestres. És una imatge lateral, i veiem la llarga línia rocosa de través. A mesura que pugem els no més de 10 minuts que separen el poble del turonet on hi ha l'ermita anem modificant la perspectiva fent-la més frontal. L'ermita està ben conservada, sencera, amb porta i fins i tot bancs a l'interior. Al voltant de l'ermita la imatge de la muralla és captivadora. Una llarga línia de roques serrades descansa sobre les aigües del pantà. Enmig de la muralla una profunda bretxa deixa passar l'aigua cap a l'altre cantó. I a la part superior del crestall, les restes d'un antic castell i la petita ermita de Sant Vicenç. Simplement sublim.

Dediquem una bona estona a contemplar aquest bellíssim paisatge. A l'altra banda de l'ermita les aigües del pantà. Després de passar uns minuts contemplant aquest excepcional entorn reculem i tornem cap al poble. Un altre indicador ens assenyala el camí de Sant Vicenç. Pugem un petit turonet situat just al límit sud de la muralla. El camí creua cap a l'altre cantó i comença a baixar fins prop de les aigües del pantà que penetren per la bretxa. Al fons del torrent el camí torna a pujar per enlairar-se cap al centre del crestall. Més amunt trobem un pas equipat amb tres o quatre esglaons i un cable metàl·lic que ens permet creuar fins a la base de l'antic castell, del qual només en resta la planta i part de la curiosa ermita de Sant Vicenç.

L'ermita de Sant Vicenç descansa gairebé sobre el precipici. És extraordinàriament estreta, entre metre i mig i dos metres, però és encisadora, en estar situada a cavall de la cresta. Està parcialment ensorrada, però els treballs de consolidació van conservar-ne les parets laterals i l'absis. Estem al mig de la cresta, al mig en dos sentits: estem entremig de les dues línies de cresta, i estem al centre de la línia longitudinal. Observem aquí com n'és d'estreta i esmolada la roca.

Tornem enrere i baixem de nou fins a la part més baixa. Aquí, abans de tornar cap al poble, girem a l'esquerra fins al peu de l'aigua. Ens apropem a la gran bretxa que trenca en dos la cresta, i permet alhora l'entrada de l'aigua del pantà. Estem al punt més baix de la cresta, i veiem com s'aixequen verticalment dues marcades agulles entre les quals l'aigua turquesa penetra formant una petita cua del pantà. Ha de ser molt interessant recórrer amb càiac aquests racons i contemplar la muralla des de l'aigua.

Tornem a pujar pel mateix camí fins al peu del poble. Com que tenim temps decidim caminar fins al mirador situat al cap d'amunt de la serra de Sabinós. Només cal seguir el PR-HU-45 fins a la Collada de Sabinós, i després prendre el ramal de la dreta. El camí és fàcil i evident, però poc interessant, ja que ens movem per terreny monòton de baixa muntanya. A partir de la collada sí que augmenta l'interès ja que contemplem tot el Montsec de l'Estall, el Congost de Mont-rebei i el Montsec d'Ares a l'altra banda. Caminem per una pista en desús que va seguint la carena fins arribar al punt més alt. Al final hi ha una antena i un mirador que s'aboca sobre les aigües del pantà. La vista des del cim és molt àmplia, i sobresurten alguns cims destacats com el Turbó o la serra de Cotiella. Tot i això el Congost de Mont-rebei acapara l'atenció, així com les magnífiques parets d'Aragó i Catalunya.

Tornem pel mateix camí, fixant-nos ara en el poble de Fet, que veiem a la llunyania sobre un penyasegat. Caminem ràpid ja que la ruta és poc interessant. De nou a Finestres, ens acostem fins al darrere del poble per observar per última vegada la magnífica muralla, i tornem a recórrer els carrers inerts per emprendre el camí de retorn. Gairebé una hora més de caminar avorrit per la pista fins al punt d'inici. Només destacable la bonica posta de sol amb núvols enrogits. Al capvespre fem un volt pel poblet d'Estopanyà, i aprofitem per fer petar la xerrada amb algun veí ben simpàtic que ens explica algunes peculiaritats del poble i la zona.

La Muralla de Finestres és un dels llocs que més m'ha impressionat recentment. Havia vist diverses imatges, però contemplar-la en un entorn tan exquisit i tranquil, gaudint de les diferents perspectives, és un gran plaer. De fet l'excursió posterior al mirador de Sabinós va ser un complement. El gran interès de la ruta és la visita a la pròpia muralla, la qual es pot fer molt més curta ja que es pot arribar amb cotxe fins al mateix poble.

Sens dubte aquesta zona va viure moments molt més esplendorosos, però la màgia d'un fenomen natural tan estètic i espectacular com la Muralla, es manté intacta.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta