Canal del Palomo i Mallo San Jorge (1.149 m.)

Al sector més occidental de Guara hi trobem un dels racons més abruptes, amb profundes fondalades i agulles espadades. Sortim des de Vadiello per anar a trobar l'enclotada Canal del Palomo, equipada amb clavijas i cable de vida, com una ferrada. Enfilem la canal, amb passos atlètics i complicats, fem un flanqueig equipat i anem a buscar una altra canal i accedim caminant a la base del Mallo San Jorge, on ens acabem d'enfilar amb unes altres clavijas exposades per on pugem assegurats.

Fitxa

• Tipus de sortida: Via ferrada / caminada
• Lloc de sortida: Vadiello, Loporzano (La Hoya), Osca, Espanya
• Distància: 3,6 quilòmetres
• Desnivell positiu: 495 metres
• Temps: 7:00 hores
• Dificultat: C/D
• Sensació de dificultat: Força difícil. Ferrada exigent i atlètica. Tram final al Mallo San Jorge per clavijas exposades (recomanable corda).
• Cartografia: Sierra y Cañones de Guara, Editorial Alpina (1:40.000). També Parque de la Sierra y los Cañones de Guara, 1:40.000, Editorial Pirineo

Itinerari

Crònica

L'entorn de Vadiello és fascinant, amb parets que creixen amb absoluta verticalitat des del fons de congostes canals plenes de bardissa. Tot plegat al voltant de la presa de Vadiello, on l'aigua, les fondalades i les parets verticals es combinen amb una especial harmonia.

El tercer i últim dia de descoberta a la zona de Guara ens encaminem cap al sector de ponent, just per sobre de la capital d'Osca. Des de la nova, còmoda i llampant autovia ens desviem cap a Loporzano, i després per una carretera amb molts revolts fins a la presa de Vadiello, on mor la carretera al final d'uns túnels, vora les aigües del pantà i al peu de les boniques i espigades agulles.

Hem fet una visita fugaç, molt poc profunda a la zona de Guara, absolutament insuficient per conèixer-la, però més que suficient per enamorar-se'n, i sobretot per generar tot de noves idees per futures incursions. En aquest darrer dia havíem planificat també una activitat d'aventura en aquest sector, aventura que aquesta època es veu aguditzada pel fred i l'absència pràcticament aboluta d'excursionistes per aquests verals.

Començarem en un aparcament habilitat en un revolt molt marcat al barranc de Vadiello, aproximadament un quilòmetre abans d'arribar a l'embassament. Caminem cap a l'esquerra pràcticament de pla, sense creuar el torrent. En pocs minuts ens situem a la base de les clavijas. El matí és fresc, gèlid, i començarem amb guants, tot i que primer unes espurnes de sol i després l'exigència de la pròpia canal ens posaran a to. El primer que ens sorprèn amb la Sílvia en arribar a les clavijas és que no hi ha cable de vida. Pensàvem que la canal estava equipada com a via ferrada, amb cable de seguretat en tot el recorregut. I aviat veiem que així és, però el primer tram no està assegurat, probablement per evitar que s'hi enfilin persones que no saben ben bé on es fiquen. Així un primer mur d'uns 20 metres està equipat amb clavijas però sense cable. L'assegurem amb corda i enfilem sense cap problema. Uns metres plans de transició i entrem directament a la part fonda de la canal, que ja es presenta impressionant.

Davant nostre tenim una canal pràcticament vertical, molt estreta i també veiem que va fent petits replans o bassetes que ens aniran perfecte per descansar. Així doncs la canal és esglaonada, amb trams totalment verticals (i en algun punt lleugerament extraplomats) que s'alternen amb petits replans on hi ha bassetes d'aigua. Cal tenir molta precaució en NO trepitjar de cap de les maneres les basses, ja que hi habiten tritons pirenaics, una espècie de delicats amfibis que estan protegits. Més amunt tindrem la sort de poder-ne observar diversos vivint tranquil·lament en aquest entorn tan hostil i alhora tan bonic.

Ens fiquem dins la canal i aviat veiem de quin peu calça. Les clavijas que hi ha són les justes, no en sobra cap. La majoria de vegades cal fer passos atlètics per arribar de l'una a l'altra. Segons l'amplada del tram, les clavijas estan situades en una o en ambdues bandes, i a vegades no és fàcil arribar de l'una a l'altra, obligant-te a escamarlar-te i adoptar posicions poc naturals.

Sembla que als anys 50 es va equipar amb clavijas aquesta canal, amb finalitat ja excursionista. L'equipament original només tenia clavijas, i no cable de vida, el qual no s'hi va afegir fins als anys 90 del segle passat. Abans del reequipament remuntar aquesta canal estava només a l'abast d'excursionistes agosarats i avessats al risc, ja que en alguns punts la caiguda és considerable, així com la dificultat dels passos.

Actualment la dificultat dels passos continua, però el compromís s'ha reduït pràcticament del tot amb un cable d'acer que protegeix en tot el recorregut. Realment quan estàs fent aquest itinerari costa imaginar que hi hagués persones que s'atrevissin a recórrer aquest itinerari sense protecció. Actualment fins i tot hi ha reunions rapel·lables en tot el recorregut, que podrien servir també per assegurar persones amb dificultats per pujar.

Anem remuntant doncs els diferents trams verticals i descansant al peu de les bassetes. Pràcticament tots els trams són totalment verticals, i en alguns punts baixa una mica d'aigua. També en alguns trams hi ha molta humitat, i cal anar amb compte amb les relliscades, ja sigui amb el peu sobre la roca o sobre les clavijas. A mitja canal l'entorn es va estrenyent, i en alguns punts l'esquena (o més aviat la motxilla) et toca a l'altre cantó, i cal anar contornejant. No hi ha cap pas fàcil, i sempre cal esforçar-se per pujar. Afortunadament els descansos intermitjos suavitzen la canal, d'altra manera difícil d'assumir.

Anem pujant replans, alguns més verticals que d'altres, fent diversos pasos d'oposició en els trams més estrets. Ens entretenim a la vora d'alguna de les bassetes observant els tritons sense molestar-los. N'hi ha alguns de ben atrafegats... Més enllà de mig recorregut cal superar els passos més durs, lleugerament extraplomats, atlètics i amb parts humides. La canal forma racons de gran bellesa, amb petites marmites i parets ondulades per la força de l'aigua.

Al tram superior la canal s'obre lleugerament, i al final arribem a un espectacular circ sota de parets altíssimes, el circ de Ligüerri. Avancem ara cap a la dreta de pla, flanquejant la base de les parets encara assegurats al cable de vida, ja que aquest recorregut és aeri. Avancem de pla una bona estona i finalment baixem uns pocs metres per unes altres curtes clavijas. Avancem ara caminant de pla, descartant alguns camins que baixen i ens portarien al punt d'inici. Avancem fins a la punta de l'esperó evident que es dibuixa davant nostre, cap a l'est.

Un cop a l'esperó contemplem la vista que s'obre cap a l'altre vessant. Cap a sota l'embassament de Vadiello i el seu entorn, i cap a l'esquerra les verticals parets del Mallo San Jorge, cap on ens dirigim. Cal voltejar l'esperó i baixar uns metres fins a trobar un camí que continua amunt. Davant nostre, a l'esquerra dels Mallos es veu una canal plena de vegetació, per on haurem de pujar. Pugem primer més suaument i de forma més brusca un cop entrem dins la canal. En alguns punts fins i tot cal mig grimpar, i hi ha un parell de passos equipats amb cordes fixes com a passamà per superar els trams més drets. Sense cap dificultat ressenyable, però amb fort pendent, anem pujant fins que la canal s'obre.

Sortim de la canal i accedim a una zona oberta amb bones vistes cap a les profundes fondalades que s'obren cap al sector del pic Borón, cap al nord, el més destacat de la zona, i que també volíem fer si el dia hagués estat més llarg, però que finalment descartarem per falta de temps. Així doncs tendim cap a la dreta, seguint algunes fites, fins a situar-nos sota la gran mola rocallosa que és la zona summital del Mallo San Jorge. Per totes bandes l'accés sembla molt difícil, pràcticament vertical. Però si ens fixem gairebé en el seu extrem nord, la verticalitat és redueix lleugerament, i precisament en aquest punt hi ha unes altres clavijas.

Per accedir a les clavijas cal fer un petit flanqueig una mica aeri al peu de la roca, amb un tram equipat amb un cable d'acer com a passamà. Llavors un petit replà i comencen les clavijas. A diferència de les de la canal, aquestes clavijas són fàcils, però també a diferència de la canal no hi ha cable de vida, i el grau d'exposició és molt alt. Decidim doncs pujar assegurats aproximadament 10 o 12 metres fins on hi ha una reunió que ens servirà de baixada per rapel·lar. Sense dificultat doncs però amb la seguretat de la corda, remuntem aquestes clavijas fàcils però exposades fins a la reunió, i des d'allà amb compte però ja caminant per terreny descompost i força aeri fins a culminar els 1.149 metres del cim del Mallo San Jorge.

Excel·lent panorama des del cim. Cap al nord el pic Borón i més enllà el Fragineto, amb els seus característics plecs encrestats. Més a prop la capçalera dels Mallos de Ligüerri, arrodonits per sobre, però amb parets ben verticals que cauen sobre profundes fondalades. A prop, un munt de voltors que voleteien excitats, potser no els agrada la nostra presència. Reculem amb compte fins a la instal·lació de ràpel, i baixem el tram de les clavijas rapel·lant còmodament.

Tornem pel mateix camí, desfent la canal plena de vegetació i arribant de nou a la punta de l'esperó que separa els vessasnts nord i sud. Un caminet força dret i indicat amb fites ens deixarà en pocs minuts a l'aparcament on havíem iniciat el periple. Quan el dia és més llarg, aquesta activitat es pot complementar pujant els Mallos de Ligüerri i el pic Borón, amb una llarga jornada.

Un dia més hem gaudit d'una activitat d'aventura, avui al sector occidental de la serra de Guara. La canal equipada del Palomo és un lloc molt espectacular, extremadament engorjada i estreta, amb boniques bassetes on habiten els tritons. El Mallo San Jorge culmina la ruta, amb un darrer tram molt exposat on és recomanable pujar encordat, o si més no tenir total seguretat en pujar per les clavijas. Una ruta molt divertida en un entorn encisador.

Mapa i track GPS

Track GPS de la ruta