Salòria (2.789 m.)

Amb unes condicions semi-hivernals amb neu als vessants nord, i encara sec als sud, iniciem l'aproximació al sostre de l'Alt Urgell des de la Borda de la Plana, poc més amunt del bonic poblet d'Os de Civís. Seguim uns minuts la pista, i tot seguit anem pujant per un camí amb trams glaçats que solca la vall fins al panoràmic coll de Conflent. Val la pena visitar un antic búnquer ben restaurat al mateix coll. Just al canvi d'aigües comencem a pujar per un pendent obert i molt fort que s'enfila a la carena sud-est. Més amunt la carena es defineix i traça una bonica línia directa al cim. Anem pujant pel fil amb neu a la banda dreta, i herba seca a l'esquerra. Grans panoràmiques tant pujant com un cop al cim d'aquesta bonica piràmide, sobretot cap al sector del Pallars Sobirà i Andorra. Baixem pel mateix camí amb compte per la neu i el glaç.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Borda de la Plana Os de Civís (Alt Urgell)
• Distància: 10,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.130 metres
• Temps: 5:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: PN Alt Pirineu Editorial Alpina (1:50.000)

Itinerari

Crònica

Estem en un cap en què és difícil decidir, i sobretot encertar, quina excursió pot ser adient. És hivern, i en algunes zones hi ha neu, però poca. Fa fred, però les condicions encara no són hivernals a tot arreu. Hi ha àrees amb neu i sobretot força gel, i altres de ben seques. Quedem amb els amics Joan i Teresa i decidim conjuntament provar el Salòria, un cim altiu i alhora fàcil, que té una orientació propícia per aprofitar els rajos de sol. El punt de sortida és el poble d'Os de Civís, al nord de l'Alt Urgell, però accessible només per carretera asfaltada des del Principat d'Andorra. De fet sortirem caminant des de la Borda de la Plana, un quilòmetre i escaig més amunt del poble, on hi ha un gran hotel, i just al punt on s'acaba l'asfalt.

Per mi serà la tercera ocasió que pujo el Salòria. Recordo una primera en solitari gairebé corrent (quan era jove), i una altra de més interessant amb la Sílvia, fa uns anys, en què vam recórrer la carena entre els pics de Salòria, Bassiets i Torre de Cabús. Un cop aparcats i a punt, comencem a caminar per la pista que puja cap al coll de Conflent, aquests dies una autèntica pista de gel. Hem de remuntar uns 500 metres de desnivell des de la borda i fins al coll de Conflent tot recorrent la vall per on baixa el riuet de Salòria. És una vall orientada est-oest, però envoltada per altes muntanyes, el sol baix d'hivern només hi arriba d'esquitllada. De fet el tram de camí més complicat no el trobarem a dalt la carena, sinó que serà en aquesta part baixa, on haurem d'anar esquivant els trams de gel i neu endurida.

Comencem doncs a caminar amb compte per la pista i al cap d'escassos 400 m. la deixem i en prenem una de secundària a la dreta que marxa cap al torrent. Un cop al torrent la pista s'acaba i anem pujant pel caminet que va remuntant la vall, amb un pendent moderat. Pugem per un terreny obert, amb trams de pastures i altres de bosc esclarissat. Avancem a l'ombra, amb un ambient gèlid dins de la foscor d'aquestes valls pirenenques on el sol d'hivern no es deixa veure. La pujada per la vall no té un especial interès, simplement un camí agradable amb pendent progressiu, sense gaires vistes fins arribar a la part alta. La vall es va obrint a mesura que ens aproximem al coll de Conflent. Si ens girem enrere ja comencem a tenir una perspectiva més àmplia de l'entorn, amb les valls del voltant i els cims d'Andorra que despunten. Un últim esforç i arribem al coll de Conflent, on el sol ens rep amb una càlida abraçada.

El coll de Conflent ens obre la visió cap al sud i oest, amb un conjunt de valls molt boniques que en més d'una ocasió hem recorregut amb bicicleta. Hi ha un petit mirador al coll, que també permet contemplar la vall per on hem pujat i el poble d'Os de Civís al fons, del qual tot just s'endevina el campanar. Al fons les muntanyes més meridionals d'Andorra. Al mateix coll, una mica per sobre del mirador, podem accedir a un antic búnquer molt ben conservat, fins i tot es pot entrar a dins. És un de tantes edificacions amb finalitats militars que es van construir prop de la línia fronterera a la postguerra, davant l'obsessió franquista per una invasió estrangera.

Al coll de Conflent s'acaba la pujada suau que anàvem fent per la vall i comença el tram més dur de la ruta. Comencem a pujar pel vessant sud-est de la muntanya per sobre d'un pendent obert i molt fort. Aquí encara no s'endevina la carena o cresteta que seguirem, sinó que és la base d'un gran con obert. Pugem fort seguint un caminet més o menys fresat. Al cap d'uns minuts d'ascens esgotador, de sobte la carena es dibuixa alhora que el pendent disminueix. Ara sí tenim davant nostre una llarga línia que culmina al cim. Vista des d'aquí, la carena és molt bonica especialment avui, ja que la neu cobreix el vessant nord (dreta), i en canvi és totalment inexistent a l'esquerra (sud). Gairebé podríem pujar amb un peu a la neu i un sobre l'herba seca. Per ser més fàcil i pràctic però, anirem pujant sempre tendint al vessant sud, evitant la neu. En algun punt no es pot evitar, però l'ascens és fàcil, progressiu i gens exposat.

Pugem aproximadament una hora i mitja resseguint la carena, i contemplant un paisatge obert i muntanyós tant cap al vessant andorrà, com el pallarès, i fins i tot el ceretà, amb la llarga línia del Cadí. La pujada és agradable, ja que el pendent és moderat. Tot i això el vent de nord és fred, i avancem ben abrigats, amb guants i caputxes. El Fum sembla que l'hi agrada força la neu, i mentre que els humans intentem evitar-la, ell sembla buscar-la. Després d'una bona estona caminant coronem el cim, la punta d'una gran piràmide visible des de quilòmetres enllà. Som al punt més elevat de l'Alt Urgell, un cim bonic tot i ser relativament poc freqüentat. Com dèiem, les vistes són àmplies i boniques, i contemplem ben a prop el Monteixo i el massís de la Pica d'Estats. Ens arrecerem una mica al cantó sud i aprofitem per dinar.

Descartem allargar la ruta cap als cims de Bassiets i Torre de Cabús, ja que la carena que els uneix té força neu i allargaria la ruta. Tot i que portem grampons fins ara no els hem utilitzat, i per fer la ruta circular, s'allargaria força. Decidim tornar pel mateix itinerari, i iniciem doncs la còmoda baixada per la carena evitant la neu en bona part del recorregut. Baixant les vistes són encara més boniques que pujant, ja que tenim enfront els cims andorrans i les valls que els envolten. Desfem doncs la llarga carena fins al coll de Conflent, contemplant també la foscor de la vall que queda a sota. Un cop al coll, entrem a la fosca, i mirem d'evitar el glaç i la neu com podem. Anem desfent el camí mica en mica, i finalment tornem a arribar a la Borda de la Plana on havíem iniciat la ruta 5 hores i mitja abans. Una itinerari fàcil i agradable fins un cim destacat, estètic i encara poc conegut.