Picos de Europa

Una part de les vacances estivals del 2008 les dedicarem a conèixer una mica més la zona dels Picos de Europa. És el primer any que viatgem amb furgo, i ens dedicarem a conèixer les muntanyes, valls i poblets de la zona, defugint de les zones massificades i gaudint dels petits detalls del paisatge i la gent que el pobla.

Sortim el dia 5 a mig matí de Berga amb la furgo, i anem a dormir a Vitoria on estan de festes de La Blanca. Hi ha un gran ambient a la ciutat. Dormim a Vitoria mateix, i el dia següent sortim d'hora, passem per Santander on fem una passejada matinal i, havent dinat ens acabem d'arribar a Potes, un dels punts d'entrada al Parc Nacional dels Picos de Europa. El poble és molt bonic, amb un nucli històric interessant. també és molt turístic, però és agradable passejar-hi. Fem parada al càmping la Viorna, poc després de Potes.

Tenim un munt d'excursions i rutes pendents. Tenim una guia, mapes de tota la zona, i aprofitem sempre que podem per parlar amb la gent del país perquè ens recomanin llocs on anar i descobrir.

Dia 7 d'agost. Canal de Arreondas.

Ens llevem tard al càmping. Esmorzem i anem a visitar el santuari de Santo Toribio de Liébana. Després conduïm fins al petit poblet de Brez, on comencem la ruta a peu que ens portarà cap a la Canal de Arreondas, una zona poc freqüentada però ben interessant.

Primer seguim un PR, i després deixem l'itinerari marcat, però seguim un camí ben fresat que ens porta pel fons de la canal de Arreondas. Anem un bon tros amunt amb la idea de fer un itinerari circular, fins a un coll a 2.200 metres aproximadament. Però hem sortit tard i des de molt avall, i a més a més hi havia molta boira. No coneixem la zona, i fora del breu itinerari del PR no es veu ningú enlloc, ja que és una àrea poc habitual. Aproximadament a l'alçada en què trobem la boira decidim tornar enrere i acabar de fer el PR circular.

Al mig de la canal, en una zona de tartera trobem un nombrós ramat de cabres que se'ns acosten fins gairebé tocar-nos. Són animals pacífics, però es van donant cops de banyes entre ells, i se'ns acostem massa! No ens fa gaire gràcia. Més tard trobem el pastor, que té moltes ganes de xerrar, i ens explica que les cabres que ens hem trobat i les ovelles d'un tancat proper són seves. Les cabres se'ns acostaven per veure si els donàvem sal. Aquest home és peculiar. En dir-li que som de Barcelona queda ben sorprès, com si vinguéssim de l'altra punta del món, i ens diu "mucha gente, verdad en Barcelona?" Semblava talment que hagués sortit ben poques vegades d'aquelles valls, i ens va explicar que la vida en aquella zona és dura, especialment a l'hivern.

Acabem de fer la ruta tranquil·lament. Caminem pràcticament en baixada i tornem a arribar al poblet de Brez. Agafem la furgo i seguim una carretera de moltes corbes (com totes les d'aquesta zona) fins arribar a Fuente Dé, on ens allotjarem en un càmping de muntanya.

Dia 8 d'agost. Peña Vieja, coll Horcados Rojos i Cabaña Verónica

Al càmping de Fuente Dé hi ha un ambient molt muntanyenc, bàsicament gent amb tendes petites i alguna furgoneta. No hi ha caravanes ni gent que fa estada. També hi ha un refugi, i tot plegat és molt agradable, tot i que els serveis són defectuosos.

Esmorzem, preparem els entrepans i anem a buscar el telefèric que en 3 minuts ens permetrà guanyar gairebé 800 metres de desnivell. Al telefèric hi ha un ambient força "dominguero". Pugem però gairebé no veiem res a causa de la boira. Arribem a dalt i continua la boira. Comencem a caminar per una pista ben marcada com a PR. Al cap d'una estona comencem a guanyar alçada i enfilem per un camí molt evident, deixant ja la pista. En un punt deixem el camí marcat com a PR i enfilem cap a la dreta. Aquí ja hi veiem una mica més, ja que estem per sobre dels núvols baixos.

El camí és costerut i pedregós. En alguns punts el paisatge és pràcticament lunar, pedra per tot arreu i cap signe de vegetació. Anem guanyant alçada poc a poc. Passem per una xemeneia força dreta fins arribar al Collado de la Canalona. Des d'aquí veiem ja el cim del Peña Vieja (2.619 m.), un dels cims més elevats dels Picos de Europa.

Anem un tros de pla i finalment enfilem fort en l'atac final a partir de la base de la piràmide del cim. És un tram pedregós i molt dret, però pugem sense arribar a grimpar. Des de dalt hi ha una molt bona pista panoràmica. Veiem un mar de boira a sota, i per sobre sobresurten els pics elevats de la zona, alguns de més de 2.500 metres.

Baixem pel mateix camí fins a tornar a trobar el PR. El seguim fins al coll de Horcados Rojos, des d'on es pot veure el Picu Urriellu (Naranjo de Bulnes). Tornem enrere i els enfilem fins al curiós refugi de la Cabaña Verónica, una cúpula metàl·lica d'un antic portaavions que els anys 60 van muntar i habilitar com a refugi en aquest montícul rocós. Parlem amb el Pepe, el guarda, un curiós personatge que viu sense aigua ni llum ni serveis, en un petit espai de pocs metres quadrats, i que per trobar l'aigua ha de caminar una bona estona fins a buscar geleres de neu perpètua per desfer-les.

Des del refugi de la Cabaña Verónica desfem el camí fins al telefèric, on després d'esperar gairebé una hora i mitja a causa de la gran afluència de turistes, tornem al punt d'origen.

Dia 9 d'agost. Zona de Cabrales

Hem fet nit al càmping que hi ha al costat de la carretera, al poble de Camaleño. Marxem d'hora al matí i fem carretera camí de la zona de Cabrales. Avui serà un dia tranquil, per visitar poblets i sense cap caminada prevista. Un dia de descans també va bé.

Arribem a Arenas de Cabrales i fem un tomb pel poble. Res gaire destacable. Fem algunes compres i marxem cap a Poncebos, un dels extrems de la ruta del Cares. Hi ha moltíssima gent, i un col·lapse de vehicles considerable. Ni parem, i continuem per una carretera secundària amb un gran pendent i fent zigues-zagues fins el mirador de Camarmeña. No podem aparcar i només parem un moment a fer un refresc i contemplar la vista panoràmica cap al Urriellu (Naranjo). L'amo del bar, que es veu una persona muntanyenca, ens recomana que pugem als pobles de Sotres i Tresviso. Així ho fem. Tornem a baixar a Poncebos i agafem una altra carretera estreta i també en pujada que s'enfila cap a Sotres, on arribem després de fer 11 quilòmetres.

Sotres és un poble de muntanya, petit, bonic i força orientat al turisme. Fem un tomb i seguim cap a Tresviso, 11 quilòmetres més enllà per una carretera estreta i desolada. La carretera s'acaba en aquest poble, i la sensació de poble desolat és considerable, tot i que s'hi veu força moviment i les cases estan totes molt arreglades. Fins i tot i ha un punt d'informació on ens comenten que hi ha wifi gratuït a tot el poble. Ens connectem i consultem el correu electrònic a través de l'agenda electrònica. Dinem al restaurant del poble i fem un tomb pel voltant. El lloc és molt bonic, i hi ha unes vistes impressionants que combinen prats d'altitud amb les característiques muntanyes escarpades dels Picos.

Tornem enrere cap a Sotres, comprem una mica de formatge de Cabrales i algun altre de la zona per sopar, i prenem una pista forestal fins a prop del coll de Pandébano, on passarem la nit. En aquest punt hi ha un munt de cabanyes, conegudes com a "invernales", lloc on encara es guarda el menjar del bestiar per a l'hivern, bàsicament l'herba dels parts que estaven segant durant aquests dies. Al petit aparcament que hi ha a Pendébano hi ha força cotxes, alguns d'escaladors i excursionistes que van arribant, i d'altres que passaran la nit a la muntanya, possiblement en algun refugi, com el de l'Urriellu.

Sopem i veiem com les últimes llums del dia il·luminen les escarpades muntanyes. Abans d'anar a dormir encara veiem una guineu que ronda pel voltant. Avui dormim en un lloc idíl·lic, lluny de la civilització i en el punt en què demà començarem a caminar direcció cap a la base de l'Urriellu (Naranjo de Bulnes)

Dia 10 d'agost. Base del pic Urriellu (Naranjo de Bulnes)

Hem passat la nit a tocar de la collada de Pandébano, un lloc tranquil a 1.100 metres d'altitud. Hi havia diversos cotxes de gent que era al refugi o de travessa, però crec que ningú més no s'ha quedat a dormir aquí. Ens llevem d'hora i esmorzem quant surt el sol per sobre del poble de Sotres, que veiem més avall. Preparem la motxilla i comencem a caminar. Al cap de poc arribem a la collada de Pandébano, on hi ha nombrosos "invernales". Continuem caminant en pla i pujada fins arribar a unes cabanyes.

En una de les cabanyes hi viu una parella de 70 anys molt peculiar. A l'hivern viuen a Bulnes, un poble on no s'hi arriba en cotxe, i a l'estiu pugen caminant fins a la cabanya que tenen, d'uns 30 metres quadrats, on viuen tot l'estiu, cuidant el bestiar i fent un formatge boníssim (en vam comprar a la baixada). És una parella ben peculiar, que viuen com fa 100 anys enrere, sense aigua corrent, llum, ni cuina, ni cap comoditat, però se'ls veu ben feliços i saludables. Vam parlar una estona amb ells i vam continuar.

Anem pujant i guanyant alçada. En un petit collet veiem una primera i espectacular imatge del Pic Urriellu (Naranjo). És realment espectacular veure aquesta gran roca vertical. És imponent. Al cap de poc trobem dos muntanyencs d'Oviedo, un d'ells, el David és de mare catalana, de Vilanova i la Geltrú. Ells van a pujar el Torre Cerredo (2.646 m.), punt més elevat dels Picos de Europa. Caminem una bona estona amb ells, tot fent petar la xerrada sobre temes de muntanya, i dels Picos, dels quals són bons coneixedors, i ens expliquen detalls molt interessants.

Passem el refugi de l'Urriellu (Refugi Delgado Úbeda), a la base mateixa de la gran paret del pic Urriellu (Naranjo). Hi ha força ambient, sobretot d'escaladors. Nosaltres continuem fent camí amb els nostres amics fins un collet conegut com a Horcada Arenera, on ja veiem el Torre Cerredo, però encara queda molt lluny. Des d'aquest punt hi ha una gran panoràmica, i veiem a la nostra dreta els pics dels Albos. Nosaltres decidim girar cua, i aquí ens acomiadem dels nostres amics desitjant-los molta sort en la seva excursió.

Baixem pel mateix camí que hem pujat i ens aturem a la cabanya dels pastors per comprar formatge i parlar una estoneta amb ells. Finalment arribem al punt d'origen després de 7 hores de camí, i 1.300 metres de desnivell. Baixem amb la furgo fins a Arenas de Cabrales, el poble més gran de la zona, a comprar algunes coses que ens falten i pugem a dormir a Poncebos, punt d'origen de la ruta del congost del riu Cares (Garganta del Cares) que farem l'endemà.

Dia 11 d'agost. Congost del Cares i poble de Bulnes

Hem dormit a l'aparcament del funicular de Bulnes, al costat d'altres furgonetes i autocaravanes. A Poncebos hi ha poc aparcament, ja que està situat enmig d'un congost estret, i no hi ha cap gran zona d'aparcament. A l'estiu hi ha molta gent que vol fer la ruta del Cares, i molts turistes acaben aparcant fins i tot diversos quilòmetres lluny. Per evitar aquests problemes, la millor solució és passar-hi la nit i ja llevar-se a lloc, a punt de començar a caminar.

Ens llevem, esmorzem i ens posem en marxa. Ja hi ha força gent que camina. Sembla una peregrinació. Des de Poncebos fins a Caín (els dos extrems de la part més coneguda del Congost del Cares) hi ha 12 quilòmetres, i com que és força llarg caminem a un ritme força ràpid per no passar-hi tot el dia. Tot i això gaudim del paisatge i ens aturem a fer fotos.

El Congost del Cares és molt estret, i té unes parets molt verticals i de gran altura. És un lloc realment peculiar, i per això hi ha tanta gent. A més a més el camí és molt fàcil, en alguns punts esculpit a la roca. El van fer com a camí d'accés i seguiment del canal d'aigua per a usos hidroelèctrics que es va construir des de la captació de Caín fins a prop de Poncebos, on hi ha la central hidroelèctrica que aprofita el pendent des del qual cau l'aigua. És realment una obra faraònica, que a més de l'aprofitament energètic ha tingut un gran atractiu per al turisme.

Des de Poncebos el primer tram té una bona pujada fins als Collaos. Després s'aplana. El camí no té secret ni pèrdua possible. És bonic d'observar a l'altre vessant del congost els penyasegats i alguns prats gairegé en pendent vertical, en alguns dels quals hi ha antics camins en zig-zag per arribar a les pastures més elevades.

Els indicadors de la ruta assenyalen 3 hores per fer l'itinerari en un sentit. N'hi estem només 2 perquè avancem força de pressa, però sense córrer. Arribem a Caín i fem una pausa per menjar i beure una mica, i observar aquest poblet bonic i peculiar envoltat de parets per totes bandes. És un poble petit, enfonsat enmig de muntanyes altíssimes. Està molt orientat al turisme, però és bonic.

Tornem pel mateix camí i també a bon ritme. Just quan tornem a arribar a Poncebos decidim allargar l'excursió i pujar caminant fins al poble de Bulnes. Hi ha una pujada força dura i per un camí estret que remunta una vall. A Bulnes no s'hi arriba en cotxe, només caminant o amb el funicular que van inaugurar el 2001. És un poble molt petit, tot de pedra. Realment preciós, i ben integrat amb l'entorn. Actualment també està molt centrat en el turisme, i la majoria de cases del poble són bars, resturants, hostals o cases de turisme rural. Els veïns es queixen de l'elevat cost del funicular, ja que tot i que per a ells és gratuït, per als visitants costa 18 € anar i tornar, i aquest preu dissuadeix molts visitants. A més a més, els horaris del funicular dificulten la vida dels habitants de Bulnes, ja que a l'hivern l'últim funicular que puja és a les 6 de la tarda, impossibilitant treballar fora del poble. Vam signar un llibre de signatures per demanar que es millori aquest dèficit imcomprensible en l'era en què vivim.

Vam dinar en un prat prop del poble, i vam tornar a baixar caminant pel mateix camí costerut. Arribem a Poncebos, recollim les coses i baixem cap a Arenas de Cabrales. Comprem els queviures necessaris i continuem en cotxe fins a Avín, on passarem la nit.

Dia 12 d'agost. Dia de pluja i descans

Com que fa mal temps dediquem el dia a descansar. Rentem la roba i preparem l'excursió del dia següent. Ens desplacem fins a Cangas de Onís.Passegem per Cangas, de la qual cal destacar el pont romà sobre el riu Sella. Pugem fins a Covadonga, un santuari atapeït de gent i paradetes de records de gust dubtós. Comprovo que no m'agraden els llocs massificats, i ja tinc ganes de tornar a l'entorn tranquil de les muntanyes.

Al vespre volíem anar a dormir als llacs de Covadonga, però no està permès i passem la nit a baix a Cangas de Onís, una població força gran i turística, porta d'accés a la zona de Covadonga.

Dia 13 d'agost. Llacs de Covadonga, Vega de Ario i Jultayu

Ens llevem d'hora, ja que a partir de les 9 del matí tanquen la carretera que puja als llacs de Covadonga. Abans de dos quarts ja som al peu del Llac Ercina (llac superior), després d'haver passat pel peu del Llac Enol (el de baix).

Esmorzem en un bar que hi ha al costat mateix del llac, i hem de fer una bona cua, ja que està atapeït de gent. No comencem bé el dia.

Agafem les motxilles i comencem a caminar direcció al refugi de la Vega de Ario conegut també com a refugi del Marqués de Villaviciosa. Al cap de 5 minuts d'haver sortit ja no veiem ningú enlloc. La gent es queda al costat del llac, sense abandonar el ramat. Poca gent camina més enllà per descobrir què hi ha una mica més enllà, i realment val la pena.

Anem caminant per un camí estret i evident. Passem per una "vega", un conjunt de cabanyes que utilitzen els pastors per guardar-hi el bestiar i refugiar-s'hi. L'entorn és molt agradable, primer prats i més endavant amb una zona més pedregosa. Anem guanyant alçada fins que arribem a la Vega de Ario, on també hi ha un conjunt de cabanyes de pastors i un refugi de construcció moderna que porta el nom de Marqués de Villaviciosa.

Fem una petita pausa, parlem amb el guarda del refugi i continuem, ara en direcció al cim del Jultayu, un pic que no arriba als 2.000 metres però que és molt conegut a la zona i no sabem ben bé el perquè. Anem pujant, i cada cop la pujada és més dura. Al cap de més d'una hora arribem al cim i entenem perquè és tan popular: hi ha una vista fantàstica sobre la ruta del Cares i el poble de Caín, que queda just a sota, però més de 1.000 metres més avall, gairebé una paret vertical de més de 1.000 metres de desnivell. És impressionant veure el poble allà sota, gairebé a un cop de pedra.

Puja la boira i aviat no veiem res. Al cim coincidim amb dos excursionistes bascos i també un grup de nois més joves que nosaltres. Al cap de poc baixem i tornem pel mateix camí. Volíem fer un itinerari circular, però el guarda del refugi ens ha advertit que en cas de boira el camí és molt perdedor i poc evident. Com que hi ha força boira decidim tornar pel camí tradicional fins al llac Ercina on tenim el cotxe.

Ha estat un itinerari ben distret, en què hem pogut gaudir d'unes vistes d'alta muntanya realment espectaculars, especialment a dalt del cim del Jultayu, on, a més de veure Caín als peus, també es divisen els cims més elevats dels Picos de Europa, entre ells el més elevat, el Torre Cerredo.

A mitja tarda arribem al cotxe i iniciem el camí de tornada. Deixem els Picos i anem tornant. Parem en un càmping curiós, prop de Llanes. Un càmping davant del mar, un turonet esglaonat davant del mar, molt irregular. El mar està brau, i ens adormim amb el soroll de les onades batent contra les roques dels penyasegats propers.

Imatges de Canal de Arreondas

Sortim del poble de Brez, envoltat de pastures. Més amunt el paisatge verd es transforma en el gris clar de la roca calcària.

La Sílvia en la part baixa de la Canal de Arreondas, que es veu al fons.

Després d'una zona de pastures i falgueres trobem una tartera que enfila fort.

En aquesta zona hi ha algunes formacions rocoses ben peculiars.

A mesura que guanyem alçada el camí és més costerut. Aviat arribarem al punt en què la boira ens farà girar cua.

Se'ns acosten un nombrós ramat de cabres. Estaven pasturant tranquil·lament, i de sobre, totes comencen a apropar-se'ns. Semblen pacífiques, però tenen unes bones banyes!

Quan pràcticament arribem a l'alçada de la boira decidim girar cua, ja que hem sortit massa tard, la zona és molt poc freqüentada i no val la pena caminar sense veure res. Tornem enrere i contemplem la Canal de Arreondas i l'exuberant vegetació de la part baixa.

Veiem un bon ramat d'ovelles de mida força gran, i amb molta llana en un prat tancat amb un mur de pedra seca.

Ens creuem amb un pastor, que ens diu ser el propietari de les ovelles que acabem de veure i de les cabres que hem trobat a mitja canal. És un home peculiar, poc acostumat a veure gent, però que té ganes de xerrar. Queda sorprès que siguem catalans i que vinguem de "tan lluny". Ens comenta que la vida aquí és dura.

De tornada al petit poble de Brez passem pel costat de l'església. Arribem al cotxe i prenem rumb cap a Fuente Dé. Avui només ha estat un escalfament, demà entrem en un terreny d'alta muntanya.

Imatges de Fuente Dé, Peña Vieja, coll de Horcados Rojos i Cabaña Verónica

Al matí, quan sortim de Fuente Dé el dia està emboirat a mitja alçada. Prenem el telefèric però malauradament no podem gaudir de l'espectacularitat del trajecte, ja que la boira ho impedeix.

Al cap de poc de caminar després de deixar el telefèric ja es troba molt poca gent. Seguim el camí de la Vueltona durant un tram, però aviat el deixarem per enfilar cap al pic del Peña Vieja, un dels cims més elevats dels Picos de Europa amb 2.619 m.

En alguns punts el camí enfila fort, i hem de passar per una xemeneia amb fort pendent i amb un camí en zig-zag.

La Sílvia després de superar la canal, al Collado de la Canalona. En aquest punt pràcticament ja estem per sobre dels núvols baixos, i comencem a veure els cims de les muntanyes properes.

Des del coll ja veiem l'imponent cim del Peña Vieja. Encara queda l'últim tram, força dret, tot i que es pot pujar pràcticament sense fer servir les mans. A la base del cim, veiem unes cubetes glacials sobre una zona terrosa, que barrejat amb la boira, ofereix un panorama lunar.

En aquesta zona hi ha formacions de roca ben curioses, com aquesta en forma de punxa.

Un cop al cim del Peña Vieja podem contemplar una bonica imatge de 360º. Veiem moltes muntanyes, i al mig, sobresurt la part superior del cim més emblemàtic de la zona, l'Urriellu (Naranjo de Bulnes).

Des del cim del Peña Vieja veiem muntanyes cap a totes bandes. És una zona pedregosa, pràcticament d'ambient lunar, sense cap tipus de vegetació.

Cap al sud, és a dir, cap a la zona del funicular i d'on venim, veiem un espès mar de boira del qual només sobresurt algun cim.

Des de lluny, envoltat per altres cims i per núvols alts, contemplem la punta de l'Urriellu (Naranjo).

Tornem enrere, i ara des del Collado de la Canalona podem veure bé el cim que acabem de pujar, el Peña Vieja.

Caminem fins al coll de Horcados Rojos, i des d'aquí, de lluny, veiem el cim del Picu Urriellu (Naranjo de Bulnes).

Prop del coll de Horcados Rojos hi ha molta activitat, ja que hi ha diverses coves, alguna de més de 1.000 metres de profunditat. També hi trobem un dels refugis més curiosos que he vist mai, la Cabaña Verónica, una petita cúpula metàlica, que havia pertangut a un portaavions de la segona guerra mundial, i que els anys 60 les entitats excursionistes de la zona van portar fins a aquest punt i van habilitar.

La Cabaña Verónica és un refugi molt petit, i cal aprofitar molt bé l'espai.

.

El Pepe (al mig) és el guarda del refugi, i viu en unes condicions dures. Porta les vitualles a l'esquena, a més d'una hora de camí. A més no hi ha aigua, i la va a buscar a les geleres que hi ha un bon tros més amunt. És un personatge peculiar.

Realment és un refugi molt curiós i interessant, situat a dalt d'un petit turó de pedra, en una zona en què fa força vent. Probablement és un dels refugis guardats més petits que hi ha al món.

Tornem pel camí de la Vueltona fins al funicular, on després d'esperar gairebé una hora i mitja per la gran afluència de turistes, baixem en 3 minuts fins a Fuente Dé.

Imatges de la zona de Cabrales

El poble de Sotres és molt bonic. Està envoltat de pastures d'un color verd intens. Més amunt es poden veure muntanyes molt altes.

Des del Mirador de Camarmeña, prop de Poncebos, es pot veure el Urriellu i tota la vall de Bulnes.

La carretera de Sotres a Tresviso és molt tranquil·la, 11 quilòmetres envoltats de pastures i turons d'un verd intens.

Prop de Tresviso passem per una bonica vall plena de pastures i "invernales" on es refugien els pastors i guarden el menjar del bestiar per a l'hivern.

Hi ha "invernales" escampats per tot arreu. El paisatge combina el verd intens dels prats amb el gris clar de la roca calcària de la zona.

El poble de Tresviso està allunyat de la civilització. S'hi respira pau i tranquil·litat.

Prop de Sotres trobem els invernales de Texu, i seguim la pista fins arribar a prop del coll de Pandébano, on passarem la nit.

Gairebé arribant a Pandébano veiem els invernales de Texu al fons, la pista per la que hem pujat i una muntanya sobre.

Des de Pandébano també es veu el poble de Sotres.

Des de Pandébano gaudim d'una bonica posta de sol, amb les muntanyes de la zona dels Urrielles d'un to vermellós. Passarem la nit en aquest punt idíl·lic, i l'endemà ens dirigirem cap a sota mateix de la paret de l'Urriellu.

Imatges de la zona de l'Urriellu (Naranjo de Bulnes)

Ens llevem a prop del Coll de Pandébano, que veiem davant nostre. Comencem a caminar des d'aquest mateix punt.

Una vaca ens dóna el bon dia des d'un dels "invernales" que hi ha a la zona.

Al cap de poca estona de caminar trobem els invernales de la Terenosa, on hi ha la cabanya on viuen un parell d'avis de 70 anys.

Viuen en condicions força precàries, no tenen aigua corrent, només una font fora de la cabanya. Tenen electricitat mitjançant unes plaques solars.

L'interior de la cabanya és molt auster. Està tot fumat, força brut i atapeït. Tenen cuina de llenya, però fan un formatge boníssim.

L'àvia es dedica a fer formatge a partir de la llet del bestiar que tenen. És un formatge de cabrales autèntic i boníssim. N'hi vam comprar un tros.

La cabanya dels avis amb l'únic mitjà de transport que tenen: un ruc que els permet arribar-se fins al poble de Bulnes o fins a la zona de Pandébano.

Passada la zona de la Terenosa veiem unes pastures al fons de la vall, al costat d'uns invernales. Poc més avall hi ha el poble de Bulnes.

Al cap d'una bona estona de caminar, en fer una volta el camí, tenim la primera perspectiva sencera del Picu Urriellu, conegut també com a Naranjo de Bulnes.

Ens anem acostant a la gran pedra que és l'Urriellu.

Passem pel refugi, que està a la base mateix de la gran paret, i continuem caminant un bon tros més en companyia d'uns muntanyencs d'Oviedo que hem conegut.

A la muntanya sempre es troben bons amics. El David (esquerra) és d'origen català, però viu a Oviedo i és un gran amant dels Picos de Europa. És un bon guia ja que es coneix la zona com el palmell de la mà.

Després de caminar una estona més veiem l'Urriellu des d'una altra perspectiva, i des de més alçada. Arribats al coll de la Horcada Arenera girem cua.

El refugi de l'Urriellu és molt gran, i està ple d'escaladors que s'atreveixen amb les llarguíssimes parets del Naranjo.

El refugi es troba al peu mateix de la paret de l'Urriellu. Tornem pel mateix camí fins al cotxe després de més de 7 hores de camí. Un recorregut d'alta muntanya espectacular.

Imatges de la Ruta del Cares

La Sílvia poc després de començar la ruta del Cares des de Poncebos. Vam fer-la a bon ritme, caminant de pressa.

El camí que ressegueix el Congost del Cares és força planer, excepte la zona dels Collaos, on hi ha una bona pujada.

En alguns punts, el camí circula a una alçada considerable sobre el riu.

El congost té alguns trams molt tancats, i és espectacular circular pel camí esculpit a la roca vertical.

El camí transita principalment pel vessant esquerra del riu Cares, però al final hi ha algun pont que el travessa.

La Sílvia reposa un moment en un dels ponts de ferro sobre el riu Cares, molt a prop de Caín.

Fa un dia núvol, ideal per caminar sense gaire calor.

Després de fer un volt per Caín, tornem també de pressa pel mateix camí. No n'hi ha altre.

Quan arribem de nou al punt d'origen, decidim pujar caminant fins al poble de Bulnes. Hi ha una bona pujada per un camí ben fresat.

Bulnes és un poble petit, que centra la seva activitat principal en el turisme. No s'hi arriba en cotxe, només a peu o amb el funicular.

Pel camí trobem moltes cabres. Tornarem a baixar pel mateix camí. Hem fet un dia ben complet, amb una ruta ràpida pel Cares i la dura pujada a Bulnes.

Imatges dels Llacs de Covadonga, Vega de Ario i Jultayu

Passem pel costat del Santuari de Covadonga sense aturar-nos.

Pugem d'hora al matí fins als llacs de Covadonga. Comencem a caminar des del Llac Ercina.

Al costat del Llac Ercina hi ha molta gent, ja que s'hi arriba amb cotxe o autobús. Al cap de cinc minuts de caminar ja no es veu ningú enlloc.

Trobem un munt de vaques que pasturen tranquil·lament per la zona, ja que hi ha menjar abundant.

Al cap d'una bona estona de caminar arribem al refugi de Vega de Ario o del Marqués de Villaviciosa.

Des del refugi veiem els cims propers, entre ells el Jultayu (esquerra), cap on ens dirigim.

Pujant el Jultayu veiem una bona perspectiva del Congost del Cares.

Des del cim del Jultayu hi ha una vista impressionant. Podem contemplar els cims més elevats dels Picos de Europa, entre ells el més alt, el Torre Cerredo (al mig de la imatge).

Des del Cim del Jultayu veiem el poble de Caín més de 1.000 metres de desnivell per sota dels nostres peus, gairebé en caiguda vertical. És impressionant la panoràmica. També veiem els cims més alts del massís.

Tornant contemplem el paisatge variat, que combina els prats d'un verd intens amb les roques calcàries.

Pel camí que hem fet avui trobem poca gent, però moltes vaques.

Tornem a arribar al Llac Ercina just quan comença a posar-se la boira, que hem portat a l'esquena tot el camí de tornada.

Ja baixant dels llacs passem per un mirador des d'on hi ha una bona perspectiva de les zones més baixes.

Arriba el final del nostre viatge pels Picos. Arribem fins prop de Llanes, i avui descansarem amb vistes al mar. Demà prenem el camí de tornada.