Alta ruta Carlit - Peric

Un grup de nou excursionistes iniciem una ruta de 3 dies pels confins de la Cerdanya, el Capcir i l'Arieja, en un itinerari força alpí en què gairebé sempre estarem per sobre els 2.000 metres. Comencem al llac de la Bollosa i prenem l'itinerari clàssic del Carlit, però després dels estanys superiors el deixem i ens enfilem sense camí al Puig de l'Estany Sobirà, on seguim la cresta i arribem grimpant al cim del Carlit (2.921 m.) Baixem cap al gran estany de Lanós i entrem a l'Arieja per la portella d'Orlú. Desfem la llarga i perdregosa coma que passa als peus de l'estany Faurí i acabem la primera i llarga jornada al refugi d'En Beis. El segon dia comencem planejant fins a trobar la llarga coma que ens enfila a la Portella Gran, un indret preciós sobre l'estany Blau. Anem a buscar la cresta nord-oest i grimpem fins al pic Peric (2.810 m.) Continuem pel cordal cap al Petit Peric i en forta baixada tanquem el segon dia al refugi de Camporells. El tercer dia és el més suau, avancem pels amplis plans de les Carboneres i pugem lleugerament fins a l'estany d'Aude. Acabem la ruta tancant el cercle a la presa de la Bollosa.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada (3 dies)
• Lloc de sortida: La Bollosa Angostrina i Vilanova de les Escaldes (Alta Cerdanya)
• Distància: 45,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.680 metres
• Temps: 21:30 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Força fàcil Alguns camins poc transitats. Grimpades fàcils per pujar al Carlit i al Peric (rutes no habituals)
• Cartografia: Cerdanya Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Als estiu hem institucionalitzat la tradició de fer una travessa de muntanya de diversos dies amb una colla d'amics. Enguany som un bon grup de 9 excursionistes de diverses edats: Martí, Cristina, Joan, Eva, Toni, Queralt, Juli, Sílvia i Marc. La ruta plantejada no és cap de les travesses clàssiques, definides o marcades, sinó que la vam dissenyar nosaltres sobre el mapa. En no ser una ruta molt habitual és difícil calcular els temps de cada jornada, especialment pel fet que ens mourem en zones d'alta muntanya, força remotes i poc transitades. Al mateix temps aquesta petita incertesa sobre l'itinerari confereix a la nostra sortida una dosi addicional d'aventura. A més a més, hem previst pujar als cims no pels camins normals, sinó que buscarem uns itineraris més divertits que ens permetran recórrer crestes de baixa dificultat, però ben emocionants.

L'itinerari que hem dissenyat està pensat per fer-lo amb 3 dies, fent nit als refugis d'En Beis i Camporells. El primer dia pujarem el Carlit i avançarem cap a les terres fosques de l'Arieja en un camí llarg i feixuc. Ell segon remuntarem la Portella Gran i pujarem el Peric. El tercer dia és de tràmit, i fins i tot es podria fusionar amb el segon a costa d'assumir una jornada maratoniana. Durant tot el recorregut podrem contemplar diversos estanys en la principal zona lacustre dels Pirineus orientals. Ens mourem per tres zones geogràfiques força diferenciades. Sortirem del vessant sud, a l'assolellada Cerdanya fins al cim del Carlit. Després baixarem cap a les valls granítiques, tancades, fosques i gairebé sempre boiroses de l'Arieja. Finalment al Peric, frontera de les tres terres, entrarem al Capcir, conegut també com el Petit Canadà, amb els seus boscos frondosos de clima atlàntic.

Dia 1. La Bollosa - Carlit - Refugi d'en Beis

El punt de sortida és la presa de l'estany de la Bollosa. Com que som en temporada estival, per accedir a la presa hem de fer-ho abans de les 7 del matí, o si esperem més tard utilitzar els autobusos llançadora que surten del Pla de Barres. Com que ens interessa anar d'hora ja que la primera jornada es presenta força dura, abans de les 7 ja hem aparcat a l'àmplia zona d'estacionament de vehicles sota mateix de la presa. Ja portem les motxilles preparades, i puntualment a les 7 del matí comencem a caminar. Parlant de motxilles, portem equipatge lleuger. No cal material tècnic, ja que la ruta estarà força neta de neu i no necessitem grampons, i com que les grimpades són fàcils tampoc no cal material per assegurar. Així doncs només portem roba pels tres dies, impermeable i en menjar per avui. Caminar amb una motxilla petita i lleugera facilitarà el pas. No ens oblidem els pals, útils en aquestes llargues jornades de travessa.

Creuem per sota la presa i pugem cap al peu de l'hotel de les Bones Hores. Davant mateix surt el camí que marxa cap a l'oest iniciant l'aproximació cap al Carlit. És una ruta molt habitual i coneguda, i en ser ple mes de juliol hi ha força gent que segueix el mateix itinerari que nosaltres. L'aproximació cap a la base del Carlit és llarga, però també és molt suau i plàcida. Hi ha diverses alternatives de camins. Tots ells creuen una zona plena d'estanys i petites llacunes connectades per bonics rierols. Nosaltres busquem el camí que marxa més cap al nord i que passa també més a la vora dels estanys.

El caminet puja suaument en un trajecte plàcid i agradable, envoltats del neret ben acolorit. Al cap de poc més de 40 minuts arribem a l'estany del Viver, i el voltegem per l'esquerra. Seguim pujant cap a l'estany de Dugues, poc després el de Castellar i sense solució de continuïtat el d'en Gombau i el de Trebens. Tots ells envoltats per l'arrodonida carena del Castellar que connecta més endavant amb el propi Carlit, que veiem al final de la vall. Anem connectant els estanys per un agradable camí, amb la fresca matinal. Arribem a sobre mateix de l'estany Sobirà, l'últim dels grans estanys que anirem trobant, i fem una pausa després de dues hores de ruta. És el moment d'esmorzar.

En un collet desdibuixat sobre mateix de l'estany Sobirà abandonarem el camí normal. La ruta clàssica segueix la coma fins el petit estany Gelat, i emprèn l'última pujada més forta per un camí pedregós i amb trams de tartera fins al mateix cim. Nosaltres farem un bon tomb per anar a buscar la cresta nord-est que ens permetrà gaudir d'un itinerari més vertical i emocionant, alhora que estètic. Així doncs deixem el camí principal i marxem seguint unes fites a la dreta fins una antiga cabana on hi ha les restes d'uns antics motors que tibaven un cable. No endevino a pensar què devien transportar. Bé, just en aquest punt abandonarem tot rastre de camí i ens enfilarem cap a la dreta per una careneta pedregosa i poc definida que puja molt fort cap al nord. Com deia no hi ha camí ni res que s'hi assembli, i el pendent és molt fort, tant que en alguns punts ens haurem d'ajudar amb les mans. És un tram dur, incòmode i exigent, ja que en poca distància guanyarem els metres que no havíem guanyat fins llavors, ja que la ruta era molt suau.

Així doncs anem pujant fort, molt fort. Els bastons són molt útils. Dediquem gairebé una hora en pujar aquest tram més dur d'uns 350 metres de desnivell. Un cop a dalt, el paisatge és sorprenentment pla. Trobem un ample altiplà que ens acaba de portar fins al pic de l'Estany Sobirà (2.785 metres). Des d'aquí les vistes són fenomenals. Enrere deixem la gran zona llacustre que hem anat recorrent. Davant tenim la carena que ens connecta cap al Carlit de Baix, i tot seguit per la cresta al Carlit. Cap a la dreta una extensa zona plana on hi ha el gran estany de Lanós i el curiós pic del Castell Isard, que s'aixeca vertical enmig de la planura. Un paisatge alpí ampli i espectacular, encara amb força neu als vessants arrecerats.

Des del puig de l'Estany Sobirà veiem la línia de carena que haurem de resseguir, amb un primer tram més fàcil fins al Carlit de Baix, i tot seguit un tram de cresta que s'enfila cap al punt més alt del massís. Després d'una pausa en aquest cim secundari però molt panoràmic, seguim la nostra ruta per l'ampla carena. Planegem una bona estona fins que la carena gira cap a la dreta. En aquest punt ens acabem d'enfilar fins al Carlit de Baix (2.806 m.) És un cim secundari, una punta just on la carena gira i ja ens mostra l'últim tram de cresta fins al cim. Des d'aquí el Carlit ens ensenya una cara més ferotge, i fins i tot impressiona una mica mirar la cresta per on pujarem. Però ja ho hem vist altres vegades: de lluny sembla més difícil, però quan t'hi acostes el que semblaven parets infranquejables són en realitat pendents assumibles. Així doncs baixem uns metres seguint el cordal i ens acostem al punt més dret on haurem de començar a grimpar.

La cresta nord-est del Carlit és ampla i fàcil, i en cap moment tindrem sensació de buit si no ens acostem massa cap al vessant de la dreta (nord). Tota la cresta està formada per blocs de granit i gneis, d'un color molt fosc i trencat. Bona part d'aquest tram de cresta el farem caminant, i la resta haurem de grimpar, sempre amb passos fàcils (màxim II). Després d'un primer tram en què ens anem movent entre blocs, trobem un petit mur molt fisurat que permet una grimpada franca, fàcil i divertida. Superat el tram més vertical la cresta s'ajau, i per terreny encara més fàcil, sempre pel fil, acabem de pujar fins a la punta oriental del Carlit. Ens separen només uns metres gairebé de pla fins al cim de la Cerdanya i els Pirineus orientals, el Carlit (2.921 m.)

Si fins ara havíem gaudit de la tranquil·litat dels camins no convencionals, al cim hi trobem una bona colla d'excursionistes que han pujat pel camí normal. Fem una pausa, contemplem l'extens paisatge des del punt més alt de la zona, i gaudim de la satisfacció d'haver assolit aquest bonic cim per un camí poc freqüent. Després d'una bona pausa al cim emprenem el camí de descens pel vessant occidental. Uns metres per sota del cim marxa un caminet cap a l'esquerra (oest), que comença a baixar fort per una gran tartera. Més avall el camí encara es fa més dret, i en poca estona perdem molts metres. Aquesta ampla canal coberta per una tartera baixa fins el gran altiplà, al final del qual hi ha l'immens estany de Lanós, que anem contemplant tot baixant. En pocs minuts perdem més de 500 metres fins a la vora dels estanys dels Forats.

Un cop a baix seguim el caminet que va creuant el gran altiplà. El caminet porta fins a la presa de l'estany de Lanós, a la punta sud. Però com que nosaltres hem d'anar a la punta nord i el terreny és obert i fàcil, decidim traçar una diagonal per una coma evident i retallar una mica de camí. Així doncs anem baixant suaument per una rasa solcada per un petit rierol que es va acostant a la vora de l'estany. Al final no hem retallat gaire, ja que el pic del Castell Isard, que tenim just a la dreta, ens impedeix fer una diagonal més directa. En tot cas avancem còmodament fins a trobar el camí (GR) que ve de la presa. Girem a la dreta i comencem a vorejar a certa alçada el gran estany de Lanós fins a la seva cua. Mentrestant els núvols van creixent, i no seria de descartar alguna tronada. Encara ens queda un bon tros de camí.

A la cua de l'estany hi ha un petit refugi lliure, la cabana del Roset. Aquí el GR es bifurca. Nosaltres girem a l'esquerra, per sobre de la cabana i comencem a pujar. Tot i ser un GR el camí sembla poc transitat, i entrem en una zona cada cop més remota. Fa hores que no veiem a ningú. Un senyal indicador de camins ens desanima força, ja que ens indica que encara ens queden 3 hores i mitja fins al refugi, tot i que pensàvem que era més a prop. Anem pujant i esquivem alguna congesta de neu poc abans d'arribar als peus d'un petit estanyol força panoràmic jusdt a la vora de la Portella d'Orlú. El coll delimita la frontera entre l'Alta Cerdanya i l'Arieja. No és només una frontera administrativa, sinó que el paisatge també canvia molt. Entrem en una zona més severa on la roca i les boires són protagonistes. Comencem a baixar per una valleta encaixonada entre altes parets, i amb un camí molt incòmode i lent, ja que hem d'anar sortejant grans blocs de granit.

La baixada serà lenta. Estem en un vessant nord encaixonats entre els cims pedregosos i molt drets del pic de l'Estany Faurí (nord) i el pic de la Grava (sud). Baixem uns metres i passem per sobre mateix de l'estany Faurí, que encara està parcialment glaçat. Estem en una zona feréstega, dura i inhòspita. Les boires i els núvols que no han parat de créixer l'hi donen encara un aspecte més sever. És un plaer moure's per aquest territori ignot d'alta muntanya. Anem baixant poc a poc, sortejant blocs, utilitzant les mans en molts punts. Com més avall baixem el camí és més fàcil, i mica en mica anem traient l'entrellat. El camí va resseguint el rierol, creuant alguna congesta de neu i també algun petit estanyol. Més avall s'aparta del curs fluvial i avança per sobre. Seguim baixant una bona estona fins que trobem la cua de l'estany d'En Beis. Ja només queda vorejar-lo per l'esquerra fins arribar al refugi després de gairebé 11 hores de ruta.

Cervesa, dutxa i un bon sopar ens refan d'aquesta primera jornada tan dura. Una jornada amb 4 parts ben diferenciades: un camí plàcid per la vora dels estanys fins al peu del Carlit, l'ascens per la cresta grimpant fins al cim de la Cerdanya, la baixada i la gran plana a la vora de l'estany de Lanós, i finalment la baixada ja dins l'Arieja per la llarga vall fins a l'estany i el refugi d'En Beis, molt més llarga del què comptàvem a causa del mal camí, i possiblement també del cansament acumulat. No havíem estat mai en aquest refugi, situat al peu de l'estany poc per sota dels 2000 metres. És agradable, està força ben condicionat, els guardes són amables i el menjar també ens va agradar.

Dia 2. Refugi d'en Beis - Peric - Refugi de Camporells

Refets després d'una bona dormida al refugi, s'aixeca una segona jornada lluent als confins de l'Arieja. Al sol l'hi costa penetrar a les valls entaforades entre muntanyes altives, però el cel és ras i el dia serà esplèndid. Esmorzem al refugi i un cop endreçada la motxilla comencem a caminar. L'inici és molt suau, ja que comencem baixant fins a la presa de l'estany, i ho seguim fent per un caminet ben marcat que va baixant per la vall del riu Orieja. De fet el riu Orieja podríem dir que neix més avall a la confluència de diversos torrents. La vall que seguim és molt bonica i tancada per grans muntanyes. S'accedeix a aquesta vall des del fons de la vall d'Orlú, i de fet és força habitual una ruta de dos dies que remunta aquesta vall que ara estem baixant fins al refugi d'En Beis el primer dia, i el segon s'enfila cap a la portella d'En Beis i baixa cap al bonic estany de Naguilla. Nosaltres seguim el camí que baixa per la vall durant aproximadament 20 minuts fins que trobem una bifurcació. Deixem el camí que segueix baixant i prenem el que marxa a la dreta de flanc.

Deixem de baixar i flanquegem de pla el vessant dret de la vall fins a superar una petita careneta que ens obre l'accés de la gran coma de la Portella Gran. En aquest últim tram de flanqueig gaudim de boniques vistes a vol d'ocell sobre la coma del riu Orieja, i de l'extensa praderia que hi ha la part baixa de la vall. Quan el camí gira baixem lleugerament fins la Jaça de Delà (més amunt hi ha la Jaça de Deçà, però no hi hem d'arribar). La jaça està situada en un prat suspès enmig de la coma. Hi ha dues cabanes, una de pedra que sembla molt antiga, i una d'igualment petita però més moderna on s'allotja el pastor. Precisament arribant al prat ens creuem amb un gran ramat d'ovelles guiades pel pastor i els seus dos gossos. Curiositat: el pastor parla en francès a un dels gossos i a l'altre en espanyol.

Al costat mateix de la cabana hem de canviar de direcció, i el camí és poc evident. El camí més fresat continua la mateixa direcció que portàvem cap a la Jaça de Deçà i segueix pujant cap al coll de Terrers. És el GR del Tour des Pérics, però nosaltres no el seguim, ja que aquest itinerari passa sempre per les valls i no puja als cims. Precisament al peu de la cabana abandonem aquest camí i girem a la dreta. Pugem un tram sense camí definit fins a trobar-ne un de més fresat que es veu uns metres més amunt. A partir d'aquí ja només cal anar remuntat l'ampla coma de la Portella Gran durant molta estona. La jaça està situada a 2.000 metres d'alçada, i haurem de remuntar 600 metres de desnivell fins a la Portella Gran. El camí és força fresat i anirem trobant fites. Ens movem en un entorn d'alta muntanya, envoltats de neret, al peu del rierol i creuant petites glaceres. La coma és oberta, ampla, i s'enfila direcció sud. Si girem la mirada enrere anem contemplant la llarga vall que remuntem, i al final una muntanya ben característica: la Dent d'Orlú.

Triguem gairebé una hora i mitja des de la jaça fins a la Portella Gran, dues hores i mitja des que hem sortit. La Portella Gran és un lloc molt bonic, a 2.600 metres d'alçada i just a sobre de l'estany Blau, que té un nom ben escaient. De nou estem a la frontera de dos móns: l'Arieja al nord, d'on venim, amb un paisatge de vessant nord, més humit i agreste, i la Cerdanya al sud, més assolellada i amb vessants més amables. Fem una bona pausa a la Portella Gran, on mengem uns ganyips i recuperem forces. Des d'aquest bonic mirador sobre l'estany Blau ja veiem el Peric, el nostre proper objectiu, situat més a l'est. Després del descans marxem cap a llevant seguint una ampla carena sobre l'estany que ens porta fins al coll de la Coquilla, punt més baix entre el pic de la Portella Gran (al nord) i el Peric (al sud).

Al coll de la Coquilla hi ha un gran replà als peus de l'aresta summital del Peric. Tenim el cim ben a prop, i només cal remuntar la petita cresta que s'hi enfila. El terreny és força dret, però es dibuixa un camí uns metres per sota del fil. Comencem a pujar pel camí que creua una zona de tartera. Puja fort fent algunes llaçades fins a un collet al mig de la carena. Precisament aquí la carena passa a ser cresta, i haurem de començar a fer servir les mans. Ens comencem a enfilar per una xemeneia i grimpem en diversos punts de la cresta, sempre passos fàcils (màxim II). Aquest últim tram és molt entretingut i dóna a la ruta un perfil més alpí. Després d'uns minuts gaudint d'aquest camí més vertical arribem al cim del Peric (2.810 m.) Grans vistes cap als estanys de Camporells que tenim a l'est. També cap al Carlit i la plana lacustre de la Bollosa. Fem una bona pausa al cim per dinar i gaudir del paisatge.

Deixem el cim i busquem un camí que marxa cap a llevant en forta baixada. El corriol baixa fins al punt més baix que separa el Peric i el Petit Peric. Un cop assolit aquest collet, tornem a pujar, ara més suaument fins a l'últim cim del dia, el Petit Peric (2.690 m.) Ja només queda baixar cap al més gran dels estanys de Camporells, però la baixada és molt pronunciada. Seguim el caminet que surt des del cim i marxa cap a l'est. De seguida baixa molt fort i sobre terreny relliscós, amb molta grava solta. Anem baixant amb compte sempre gaudint del bonic paisatge que tenim davant, un bon reguitzell d'estanys i estanyols en una zona plana i envoltada de prats alpins. Mica en mica anem perdent alçada i arribem a l'estany del Mig. El voregem per l'esquerra i acabem d'arribar al refugi de Camporells.

A mitja tarda tanquem la segona jornada, després de més de 8 hores de ruta i uns 1.100 metres de desnivell. La ruta d'avui ha estat molt bonica, combinant els paisatges més severs de l'Arieja, els més amables de la Cerdanya cap al sud, i ara també el Capcir, caracteritzat per boscos atlàntics i prats alpins. Ens hem mogut per terreny d'alta muntanya ben poc freqüentat, i ens hem enfilat al sostre del Capcir per una via poc habitual grimpant per la cresta nord. Precisament al cim del Peric hi ha el límit de les 3 zones. Passem la tarda refrescant-nos i gaudint de l'indret idíl·lic on està situat el refugi de Camporells, al peu de l'estany i amb els Perics al darrere. Fantàstic.

Dia 3. Refugi de Camporells - La Bollosa

El refugi de Camporells és petit i acollidor. És molt bàsic, ni tan sols té dutxes, però una refrescada a l'estany tot arribant el dia anterior va servir. L'indret és bucòlic, en un altipla lacustre encaixonat entre els Perics, que limiten amb la Cerdanya i l'Arieja, i la serra de Mauri, al Capcir, on arriben els remuntadors de l'estació d'esquí de Formiguera. Té només 19 places per dormir, però al davant hi ha una gran zona de bivac on sempre hi ha moltes tendes. És ben sabuda l'afició dels veïns francesos a la pesca, i també les famílies a pujar a dormir al peu d'un estany. Dormim bé i esmozem tranquil·lament a les bancades de fusta del refugi relaxats en saber que l'etapa que tenim avui és fàcil i té poc desnivell.

Només sortir del refugi contemplem els Perics reflectits a les aigües de l'estany del Mig de Camporells, en una estampa bellíssima. Voregem l'estany per l'esquerra i ens encaminem cap al sud. Passem per la vora de petits estanyols, creuem el torrent que ve dels estanys superiors i passem per la vora d'una zona de molleres. A la dreta sempre vigilant el Petit Carlit. Avancem per trams oberts de prat alpí i altres de bosc esclarissat fins al gran pla de les Carboneres. És un pla immens situat a més de 2.200 metres on hi ha una bona colla de ramats de cavalls i vaques pasturant a pleret. Creuem la gran esplanada de gairebé 3 quilòmetres tot contemplant un paisatge extraordinàriament verd. Sobta trobar un altiplà tan extens i obert a alta muntanya. Les vistes són impressionants, i podem contemplar bona part del recorregut que hem fet aquests dies, des del Carlit fins al Peric amb els diferents cims que hi ha entremig.

A la part inferior del pla de les Carboneres ja anem veient al fons l'estany de la Bollosa, tot i que encara costarà d'arribar-hi. L'últim tram del pla és en baixada, al costat del puig de Pam, que tenim a l'esquerra. Baixem fins al pla de la Balmeta, on hi ha un petit refugi lliure en un indret també molt bonic, gairebé sota el Mont Llaret, sostre de l'estació d'esquí dels Angles. Nosaltres anem seguint per la part baixa, i passat el refugi de la Balmeta girem lleugerament a la dreta i anem seguint el GR una estona més fins un fons de rasa on es bifurca. El ramal de la dreta (GR-10) marxa directament cap a la cua de la Bollosa, però no l'agafem. Prenem el de l'esquerre que es comença a enfilar cap a la base occidental del mont Llaret. Avancem una bona estona per una pista molt precària que sembla que han obert recentment fins a la Balmeta. De fet des de l'última vegada que hi havia passat, a part del refugi, avui he vist que hi havia una mena de bungalow de fusta amb gent a dins i un cotxe al costat.

Anem seguint el GR del Tour des Pérics que es va enfilant, amb algun pujador fort, fins a l'estany d'Aude. Aquest petit estany situat als peus del mont Llaret en una zona boscosa, té la gràcia de ser el naixement d'un important riu que vertebra tota una regió francesa, i va a desembocar directament al Mediterrani després de passar per Carcassona. Passat l'estany el nostre caminet gira a la dreta i puja tan sols uns metres més per iniciar la baixada gairebé definitiva. Anem perdent alçada seguint el torrent de Barrés fins que desemboquem finalment a la carretera asfaltada d'accés a la Bollosa. Girem a la dreta i avancem per la carretera un quilòmetre en pujada. Al revolt abans d'arribar a la Bollosa retallem de nou per dins del bosc, i arribem a les instal·lacions dels edificis de la vora del llac, on hi ha també el refugi. Tanquem la tercera i última etapa amb una jornada curta de poc més de 4 hores i 12 quilòmetres de molt bon fer, amb un desnivell moderat d'uns 300 metres.

Sota la presa del gran estany de la Bollosa posem punt i final a una fantàstica ruta de 3 dies per camins d'alta muntanya i zones feréstegues. Hem ascendit cims coneguts com el Carlit i el Peric, però ho hem fet per camins poc habituals que ens han obligat a fer ús de les mans. Una ruta amb molts trams solitaris, i hores i hores sense presència humana ni tan sols cobertura de mòbil. Tan a prop de casa, i alhora tan aïllats. És una ruta d'alta muntanya, ja que gairebé sempre ens hem mogut per sobre dels 2.000 metres, a excepció del tram del refugi d'En Beis, lleugerament per sota. Hem connectat tres zones ben diferents: la Cerdanya, arrodonida i assolellada; l'Arieja, agreste, humida i salvatge; i el Capcir, verd, frondós i fresc. Uns dies on el més important però ha estat l'amistat d'uns grans companys de ruta amb qui hem compartit bons moments i que han fet que l'experiència sigui inoblidable.