Gorges del Verdon. Sender de l'Imbut

Un espectacular sender recorre la part més congosta del riu Verdon envoltat de grans parets que amb prou feines deixen passar els rajos del sol. Des de l'alberg dels Cavaliers baixem per un sender sinuós fins a la riba esquerra del riu, i sense travessar la passarel·la d'Esteillé anem acompanyant el riu en el seu descens. En algun punt el riu s'engorja entre parets, i trobarem trams de camí directament excavat a la roca sobre les aigües. Molts d'aquests passos són impressionants i aeris, però sempre amb un passamà que ens donarà la seguretat necessària. A l'alçada de l'Styx el riu es fa encara més estret i les roques mostren unes formes contorsionades fruit de l'erosió. Continuem per aquest intrèpid sender fins a l'Imbut, un punt on les aigües momentàniament desaparèixen sota unes grans roques per resorgir més endavant. Arribem fins al Bau Béni, un nou engorjat a partir del qual ja no es pot continuar. Tornem uns metres enrere fins a trobar el sender Vidal, vertical i excavat també a la roca, el qual ens permetrà tornar a pujar a la part alta de les cingleres que envolten el riu verd.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Alberg dels Cavaliers Sant Amanç (Saint-Chamas), Provença, França
• Distància: 11,90 quilòmetres
• Desnivell positiu: 800 metres
• Temps: 4:15 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Trams aeris equipats amb passamà de seguretat
• Cartografia: Gorges du Verdon IGN (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Dediquem l'últim dia de la curta escapada que hem fet al Parc Natural del Verdon a fer una interessant excursió a una de les zones més espectaculars de les seves gorges. La zona més destacada del gran canó del riu Verdon se situa entre la població de Castellane i el llac de la Sainte Croix, prop de Mostiers Santa Maria. Precisament aquest tram és on el riu s'engorja de forma més pronunciada en un espectacular i estret congost envoltat de parets que poden arribar als 700 metres d'alçada. Els dos camins més populars de la zona són el Blanc-Martel que vam recórrer el dia anterior, i el que farem avui, el de l'Imbut. El primer és més llarg, avança per la riba dreta i és més fàcil. Els seus principals atractius són les vistes de dins les gorges, el pas per la bretxa Imbert i els túnels de la part final. En canvi el sender de l'Imbut és més exigent i espectacular, amb diversos passos aeris equipats amb un passamà. També és molt més aventurer, ja que ens mourem ben bé al peu del riu, sovint enfilats sobre estrets camins de pedra suspesos sobre l'aigua.

El punt de sortida de la nostra excursió és l'alberg dels Cavaliers, situat dalt la cinglera de la riba esquerra del Verdon. Hi ha una sinuosa carretera, estreta i plena de revolts, que volteja la part més interessant de les gorges per les dues ribes, i que és un complement imprescindible de qualsevol visita a la zona. Nosaltres tenim el camp base a Mostiers Santa Maria, llavors agafem el cotxe cap a la cua del llac (embassament) de Sainte Croix, pugem cap al poble d'Aiguina (Aiguines en francès) i prenem l'estreta carretera que voreja la part superior de les gorges durant uns quants quilòmetres. El trajecte ens ocupa poc més de mitja hora. Arribem a un alberg o hostal de notables dimensions, amb un aparcament molt gran. És fàcil d'identificar, ja que no trobarem res més semblant des de l'últim poble. Està situat més o menys a l'alçada del refugi de la Maline, on havíem sortit ahir, però a la banda oposada del riu. Aparquem i ens disposem a iniciar la ruta.

Cal tornar enrere per la mateixa carretera un centenar de metres fins a trobar un cartell de fusta que ens indica els camins del Verdon. Just aquí comença un camí marcat amb senyals de color que comença planejant sobre un petit plató calcari, però que de seguida comença a baixar i de quina manera. En pocs minuts baixarem des del llavi de la cinglera, a uns 800 metres d'alçada, fins a la falda del riu, a uns 500. El caminet fa un zig-zag molt marcat per una canal ampla, un dels pocs llocs on és viable creuar les cingleres que envolten el riu. El camí és agradable enmig d'un bosc espès, i té algun pas equipat amb barana quan és molt dret o hi ha passos rocosos més enravessats. És un camí fàcil, sense cap dificultat més enllà del propi pendent, o algun esglaó alt. Triguem gairebé mitja hora a baixar fins al riu.

Arribem al peu mateix de l'aigua i trobem un camí ben fresat que acompanya les aigües en el seu curs descendent. El sender avança prop de l'aigua, per la riba esquerra, i envoltat d'una vegetació de ribera espessa i exhuberant. Comencem a caminar resseguint el riu de pla, i en pocs minuts arribem a la passarel·la de l'Estellié. És un petit pont per a vianants construït amb tubs i cables d'acer. Permet creuar el riu per dirigir-se cap al refugi de la Maline o el sender Blanc-Martel, o també permet fer el recorregut que nosaltres farem avui però començant des de la riba dreta. Pugem al pont per contemplar la curiosa construcció en aquesta raconada, i ahora veure el riu des de dalt. Però no l'hem de creuar, ja que tot el nostre trajecte serà per la riba esquerra. Així doncs, tornem a la vora per on anàvem caminant i seguim el corriol ben fresat.

Caminem uns minuts per sender aquest sender agradable, fresc i ombrívol gairebé a tocar el riu, del qual sempre anem sentint la brama. Un tros més endavant el caminet es separa de l'aigua i s'enfila uns metres amunt fins una gran balma, així evita un tram de roca vertical. Unes escales de fusta a banda i banda permeten pujar fins a la zona de la balma, i tornar a baixar al peu de l'aigua. El camí és força sinuós, i tan aviat puja com baixa, de manera que no hi ha grans alçades, però sí un cert desnivell acumulat per anar pujant i baixant en els diferents passos habilitats per esquivar les dificultats del propi medi. Arribem a un punt on el riu fa un petit revolt, i alhora el camí d'enfila fins un mirador natural que permet contemplar a certa alçada l'engorjat, la verdor del riu i les altes parets que l'envolten. Trobem aquí el primer tram de camí excavat a la roca i unes escales que faciliten el pas.

Tornem a baixar a tocar l'aigua alhora que l'engorjat és cada cop més profund. Passem sota un gran balma per un camí excavat a la roca a pocs centímetres de l'aigua que baixa amb força. En dies de crescuda forta aquest pas és inviable. Creuem aquest tram horitzonal agafats a la barana, que dóna seguretat i evita la sensació d'estar exposat gairebé a la llera del riu. Aquest tram és molt bonic, ja que creuem una zona estreta per un camí excavat a la pedra i a tocar de l'aigua que ens va esquitxant. Passat aquest bonic tram estret el camí continua per dins d'un nou sector de bosc. Tot l'entorn és fantàstic, i a cada revolt que fa el camí tenim una visió diferent alhora que magnífica. Ja ens havien dit que el sender de l'Imbut era més espectacuar i vistós que el Blanc-Martel, i avui ho corroborem al 100%.

El riu Verdon continua el seu serpenteig cap a l'oest, i nosaltres l'acompanyem i l'admirem. Caminem una bona estona entremig del bosc, amb ullades constants cap al riu, el qual té trams més amples i d'altres més estrets. Un dels punts més estrets i alhora més curiosos és l'Styx, un tram molt congost on el riu s'entafora entremig d'unes roques en un pas on les parets gairebé es toquen. La fúria de l'aigua per un pas tan estret ha amotllat les roques i les ha deixat amb uns reguerons i formes arrodonides i recargolades molt estètiques. Contemplem el treball de l'erosió durant els mil·lenis amb una petita pausa en aquest bonic indret. A la sortida del pas estret de l'Styx, el riu fa un revolt que també ha amotllat una gran balma just on l'aigua pica.

Passat l'Styx entrem a la zona més impressionant del camí, ja que el riu s'engorja entre parets de roca i l'únic pas viable va ser excavar la roca. Així doncs trobem un caminet molt estret directament treballat sobre la roca que s'enfila fort per un pany de roca. Aquests treballs es van realitzar a principis del segle passat quan estudiaven el possible aprofitament hidroloelèctric del riu. Així doncs el camí s'enfila uns quans metres per sobre del Verdon en un pas atrevit i notablement aeri. El caminet és molt estret, però una barana de ferro dóna la seguretat suficient per creuar-lo. És un tram força llarg, potser de més de mig quilòmetre, i també és molt sinuós, ja que el riu fa diversos girs en aquest punt. Primer s'enfila fort, i després planeja uns quants metres en vertical sobre el riu. És un indret magnífic, fresc, engorjat i emocionant. Avancem amb compte i gaudim de l'indret i de l'experiència aventurera. És un camí fàcil, sobretot gràcies a la barana, però no apte pels que pateixin vertigen ni tampoc claustrofòbia, ja que alguns trams del riu són molt encaixonats.

Passat aquest tram tan espectacular, vistós i intrèpid, el camí continua dins del bosc al peu d'una gran balma. Aviat trobem l'accés del sender Vidal, el caminet pel qual sortirem i que també té un primer pas vertical excavat a la roca i equipat. Però nosaltres volem anar una mica més endavant, i el proper objectiu és l'Imbut, que dóna nom a tot el camí. Imbut és la derivació de la paraula embut, que té el mateix significat en occità que en català. Sembla força evident el que trobarem, un lloc on l'aigua es recull i entra en una canalització més estreta. L'Imbut és just això, un punt en què el riu s'estreny molt i les seves aigües s'escolen en un pas subterrani entremig d'un gran caos de blocs de roca immensos. Arribem a l'Imbut, on hi ha una petita platja i el punt on l'aigua desapareix momentàniament. Però no ens hi aturem ara sinó que ho farem de tornada. El camí de l'Imbut pròpiament acaba aquí, però es pot seguir uns metres més endavant en un tram més caòtic i sense pròpiament camí.

Així doncs busquem ara un senyals de pintura blanca que ens guiaran entre un gran caos de roques immenses. Cal grimpar per sobre d'alguns grans blocs, o esmunyir-se per dins d'algunes escletxes i forats. En pocs minuts ens situem al lloc on el Verdon torna a sortir a la superfície. Ha desaparegut escassament 100 metres sota el caos de blocs i torna a sortir sota una gran balma fruit de l'excavació que fa el propi riu quan gira en aquest punt. Encara es pot continuar una mica més sortejant els blocs. Concretament arribem fins a l'indret anomenat Bau Béni, punt on el riu torna a girar i s'estreny entremig de parets llises de roca a banda i banda. A partir d'aquí ja no hi ha camí possible, i només es podria baixar amb canoa per dins de l'aigua. Per tant contemplem aquest bonic indret en un punt on les cingleres són excepcionalment altes. Estem gairebé tancats i encaixonats en una zona fosca i congosta, amb el riu sorollós que segueix el seu curs descendent. Contemplem aquest indret especial i girem cua.

Tornem a grimpar i desgrimpar pel caos de rocs i ara sí que fem una breu parada a l'Imbut. Hi ha una petita platja just abans que l'aigua desaparegui en un estrenyiment de les roques. És un indret ben curiós, ja que per uns moments tota la fúria del riu desapareix sota la roca. Tot aquest entorn és formidable, i ens ha sorprès molt. És una excursió imprescindible de la zona, sens dubte la que més ens ha agradat d'aquests dies. Vist l'Imbut tornem pel mateix camí tan sols uns minuts fins que trobem l'entrada del sender Vidal, un camí que ens permetrà tornar a pujar dalt la cinglera i abandonar el riu.

El sender Vidal honora un dels enginyers hidroelèctrics que van treballar en aquesta zona a principis del segle passat. El camí busca una de les úniques debilitats de la cinglera que en gairebé tots els altres punts és vertical. Comença amb una paret vertical, on s'hi va excavar un caminet zig-zaguejant amb una barana per assegurar-lo. Puja un bon tros excavat a la roca, i tot seguit entra en una mena de canal boscosa que anirem seguint en forta pujada fins a la part alta de la cinglera. Durant la pujada creuarem un parell de passos més equipats on es pot conteplar el riu des de dalt, i gairebé arribant a la part superior trobem una última escala que ens situa al peu de la carretera.

Ens situem a la carretera per on havíem accedit al punt de sortida. Tenim dues opcions: recular per la carretera 3 o 4 km. fins al punt d'inici, o creuar-la i anar a buscar el GR. Evidentment triem aquesta última opció, ja que tot i ser una mica més llarga, evita haver de caminar més de mitja hora per una carretera estreta i força transitada per turistes. Així el camí creua la carretera i segueix pujant per unes costes més suaus enmig d'un bosc de tipus mediterrani. Pugem suaument uns 15 minuts per aquest caminet fins que trobem una pista i el GR-99. Girem a l'esquerra i seguim el GR tot planejant o baixant lleugerament. Més endavant el GR deixa la pista i baixa més fort per un caminet a l'esquerra. L'anem seguint sempre i finalment ens deixa a les envistes del punt de sortida l'alberg dels Cavaliers.

Tanquem així la fenomenal ruta d'avui i alhora la petita escapada que hem fet al Verdon. Ha estat una ruta molt bonica i amb trams espectaculars i vistosos, ja que els passos excavats a la roca desplomats sobre el riu són preciosos. Hem observat com les aigües del Verdon desapareixen momentàniament en creuar el pas subterrani de l'Imbut, i tornen a sortir uns metres més enllà sota una gran balma, i a prop del pas estret de Bau Béni, on ja no hi ha possibilitats de continuar. Una activitat imprescindible pels que vulguin conèixer el Verdon i les seves magnífiques gorges.