Coll Marcer

Sota un cel amenaçador, gairebé apocalíptic, sortim pedalant de la plana de la Cerdanya i passat Vilallobent comencem a remuntar per bones pistes fins assolir el llom de la serra de l'Orri. Un cop a la carena prenem una pista secundària que puja molt fort i en trajectòria pràcticament recta fins al peu del Pla de les Forques. Seguim ara una bona pista, i alhora el GR, i anem pujant més suau fins que la vegetació s'acaba i entrem en un gran prat alpí. Quan s'acaba la pista bona seguim pels prats amb una última pujada forta fins al Coll Marcer, a més de 2.000 metres, on contemplem la Tosa, el Carlit, el Cadí, la zona del Puigpedrós i la gran plana ceretana. Creuem els extensíssims prats i baixem cap al refugi de l'Orri d'Andreu, i per pista arribem al coll de Pradelles. Aquí comença un corriol deliciós de més de 5 quilòmetres que ens baixarà fins a Oceja. És un camí força fàcil i ciclable, tot i que a la part baixa hi ha algun pas més complicat. Gaudim de l'increïble descens i tornem cap a la plana sense mullar-nos.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: La Guingueta d'Ix (Cerdanya)
• Distància: 34,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.130 metres
• Temps: 4:55 hores
• Dificultat: IBP=103
• Sensació de dificultat: Força fácil Llarg tram de pujada molt dur. Corriol de descens fàcil amb algun pas més dret
• Cartografia: Cerdanya Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Quan al matí traiem el cap per la finestra i mirem el cel podem ser optimistes o pessimistes, ja que simplement girant uns graus la mirada podem veure un cel pràcticament blau o bé un cel ben fosc i amenaçador, d'aquells que et fa pensar en què caurà la mare de totes les tempestes. Triomfa l'optimisme i havent esmorzat sortim pedalant de la Guingueta d'Ix i ens dirigim cap a el veí poble de Vilallobent, al qual arribem tot planejant i passant abans per Age. A Vilallobent hem quedat amb el Ramon, bon coneixedor de la Cerdanya i amb qui avui compartirem la ruta i el risc de quedar ben xops.

Sortim de Vilallobent en direcció sud seguint el GR per una pista bona que convida a fer petar la xerrada. Fem així l'escalfament per la pujada més dura que ens espera al cap de poca estona. Poc més amunt del poble saludem un grup de bombers que estan fent unes pràctiques, i anem remuntant la còmoda pista que puja suaument. Al cap d'aproximadament 3 km. de sortir de Vilallobent deixem la pista principal i també el GR. Tombem a la dreta per una pista secundària que avança dins d'un bosc frondós. Sota pins de considerable alçada anem avançant encara sense patir gaire. La pista creua un torrent i gira a la dreta per terreny obac fins a trobar l'ampla carena del serrat de les Pereres. Aquí s'acaba l'escalfament i comença la pujada de debò.

La pista secundària, pràcticament abandonada, que anàvem seguint per dins del bosc sembla acabar-se en una petita placeta quan trobem la carena. Aquí tenim una bona vista cap a la plana cerdana, sobre la qual ja hem guanyat una bona alçada. En aquesta petita placeta on semblava que la pista s'acabava, en realitat simplement gira a l'esquerra i comença a remuntar la carena. El primer tram d'aquesta pista és endimoniadament dreta, i de seguida es disparen les pulsacions. Però a més a més, és mantingudament dreta, o sigui que durant una bona estona la pujada serà molt intensa, gairebé al límit de les nostres forces. Es pot fer tota sobre la bici amb un mínim de forma física, i encertant bé la traçada, però l'esforç és gran. Un tros amunt la pista ens dóna un petit respir en un replà que aprofiten un ramat de vaques per reposar. Però tot seguit un nou pujador, potser encara més dret, manté l'exigent ascens per la serra de l'Orri. Revisant després el track del GPS, surten trams de pendent entre el 15 i el 20%, amb una punta del 23%, la qual cosa indica que la pujada era molt intensa.

Afortunadament, i com diu la frase feta, no hi ha mal que cent anys duri, i aquesta pujada tan forta que no haguéssim aguantat gaire estona més, s'acaba al cap d'un parell de quilòmetres, i avancem per un tram més planer en una zona on el bosc s'esclareix i es combina amb prats. Passarem entremig de dos refugis lliures: el de Vilallobent que arribem a veure uns centenars de metres a la nostra esquerra, i el del Pla de les Forques, que no s'arriba a veure però que queda uns 300 metres a la nostra dreta, enmig del pla del mateix nom. Precisament aquesta pista secundària que seguim desemboca en una de principal a la part alta dels prats del Pla de les Forques. Si seguíssim la pista a la dreta en lleugera baixada arribaríem a la part ampla del pla, on hi ha el refugi, però nosaltres girem a l'esquerra i seguim pujant però més suaument.

Planegem per la part superior dels prats i descartem al cap de poc el ramal de la dreta que ve del refugi de Vilallobent. Seguim de dret fins a la part final dels prats on la pista torna a pujar. És una pista bona i principal en una zona alta i oberta, amb bones vistes cap al sector de la Tosa i el Puigllançada, que tenim just davant. Seguim el GR-11 una bona estona mentre avancem per la pista, sempre pujant, però assequible. El cel és espectacular. Feia temps que no veia uns núvols tan foscos i amb formes recargolades. En alguns moments fa la impressió que hagi de començar una tempesta. De fet arriben a caure quatre gotes als prats de la zona superior, però la cosa no passa d'aquí. La bona pista que anem seguint s'acaba en uns prats gairebé a 2.000 metres d'alçada, just on hi ha el molló 501 de la frontera amb l'estat francès.

Des dels prats alpins a 2.000 metres tenim unes vistes extraordinàries cap a totes bandes: el Carlit al nord, la Tosa i el Puigllançada al sud, el Puigmal a l'est, el Puigpedrós a l'oest, i la gran plana cerdana als nostres peus. S'acaba la pista principal, però un cop creuat el límit fronterer seguim pujant per una mena de pista precària, utilitzada només pels ramaders a l'estiu, que s'enfila de nou molt fort entremig dels prats. Anem pujant cap a la part alta d'uns prats molt extensos fins al Coll Marcer, objectiu de la nostra ruta d'avui. És un lloc plàcid i bonic, amb prats de pasturatge d'altura quilomètrics. Aquests prats són idíl·lics, avui encara més espectaculars amb el matís dels núvols foscos i de formes capricioses.

Un cop al coll Marcer anem tendint cap a l'esquerra dels prats per buscar un caminet per on iniciarem el descens. De fet si seguíssim la carena podríem continuar cap a la Coma Morera, la Tosa del Pas dels Lladres i al final de tot el Puigmal. Bona part d'aquesta carena la vam resseguir en descens el dia que vam pujar amb les bicicletes a la Tosa del Pas dels Lladres. Tendim doncs cap a l'esquerra sense un camí definit, creuant els amplis prats del Ras de la Basseta. Baixem lleugerament en direcció nord (tenim el Carlit just al davant) per una llengua del prat que acaba desembocant en una zona boscosa. Trobem un camí més definit que baixa suaument fins arribar al refugi de la jaça de l'Orri d'Andreu. Fem una pausa al peu del refugi, bonic però en estat força precari, i reomplim els bidons a la font que hi ha al costat.

Des del refugi de l'Orri d'Andreu baixem uns metres per una mena de pista o camí d'accés que puja des de la pista principal. Un cop en aquesta pista, molt estreta però asfaltada, girem a la dreta i tornem a pujar uns metres més fins al coll de Pradelles, on ja iniciarem el descens definitiu. Un banc situat just al coll convida a reposar uns minuts després de la curta però intensa pujada. Al costat mateix del banc de fusta neix un camí poc perceptible al principi, però que és per on hem de baixar. No coneixia aquest camí, ni sospitava que es pogués baixar fins a la plana per un caminet tan agradable sobre la bicicleta. El Ramon, ceretà d'adopció, però bon coneixedor de l'entorn, ens guia exquisitament per aquests verals.

Deixem doncs la pista i prenem el caminet que comença a baixar. És un corriol estret i ben fresat que marxa entremig dels arbres, amb alguns trams força pedregosos. Les arrels també són freqüents, i cal anar negociant els diferents obstacles. El camí és preciós, amb un pendent moderat que permet un descens còmode sempre sobre la bicicleta fins i tot pels que som poc trial·lers. Aquest primer tram tècnicament és fàcil, tot i que algun gir, o algun pas més pedregós fa posar atenció i dispara l'adrenalina. Aquest caminet baixa durant molta estona seguint la serra dels Lladres, i gairebé paral·lela a la pista asfaltada, la qual no veurem fins molt tros avall. És difícil de definir-lo, però diria simplement que és un camí deliciós que posa la cirereta a una ruta molt bonica pels paisatges del tram superior.

El Ramon sempre al davant va baixant amb bon estil els diferents trams del corriol. La Sílvia i jo mateix baixem més a poc a poc i prudents, ja que no coneixem el terreny ni tenim tanta habilitat en descens. Un tros avall el caminet surt del bosc i segueix baixant per unes clarianes que permeten contemplar la Cerdanya als nostres peus, i el poble d'Oceja en primer terme. Al cap de poc el caminet conflueix amb la pista just enmig d'un revolt. Simplement la creua i segueix avall pel mateix fil de la carena. Uns metres més ensota tornem a trobar la pista en l'indret conegut com a Replà de la Serra, on hi ha una zona més planera de pastures plena de bestiar. Creuem un filat i seguim baixant pel corriol, que mica en mica es va compliant. Aviat trobem algun baixador curt força dret que exigeix convicció. També trobem alguns salts que el Ramon fa sobre la bicicleta, i els altres amb el peu a terra.

L'últim tram del corriol creua diverses vegades la pista, la qual fa unes llaçades ben marcades per adaptar-se a un terreny força dret, mentre que el corriol baixa directe. Aquest tram inferior del camí té diversos passos més tècnics, que podem evitar seguint la pista, però ja que hi som els provem. Aviat arribem a la part alta d'Oceja, un dels pobles més grans de la Cerdanya. Hem gaudit com nens d'un corriol de gairebé 5 quilòmetres que ens ha portat des dels 2.000 metres al coll de Pradelles fins als 1.200 d'Oceja. És un camí preciós i divertit, prou fàcil per fer-lo gairebé tot sobre la bicicleta, fins i tot els que som poc trial·lers, però amb trams ben emocionants, i amb un últim tram una mica més difícil. Estem ben contents i eufòrics d'haver conegut aquest bonic racó de la nostra estimada Cerdanya.

A la part alta d'Oceja girem a l'esquerra per un carrer dels afores que ens porta fins a la vora de la gran àrea recreativa on hi ha un estany i tot. Passat l'estany girem a l'esquerra i creuem el pont de la Vanera fins al càmping de Palau. Prenem un camí a la dreta que passa just per sobre del càmping i que planeja fins una rasa que marca la frontera. A l'altre cantó ja hi ha Vilallobent, on arribem tot seguit i ens acomiadem de l'amic Ramon, que avui ens ha guiat pels seus dominis i ens ha descobert unes pistes duríssimes per pujar, i un corriol deliciós per baixar. Nosaltres seguim per asfalt cap a Age, i des d'aquí per una pista que planeja amb bones vistes cap a Puigcerdà fins a la Guingueta d'Ix, on havíem començat la ruta gairebé 5 hores abans. I finalment no ens hem mullat, tot i que al matí no n'hagués donat ni un duro.

Tanquem així una ruta molt bonica de 34 km. i 1.130 metres de desnivell que surt de la plana cerdana i s'enfila cap al límit sud de la comarca, termenejant amb l'Alta Cerdanya i el Ripollès, a la carena que connecta amb el Puigmal. Amb pujadors molt exigents i trams que superen del 20% de pendent, ens hem enfilat fins una zona de prats alpins a més de 2.000 metres. Des de la carena es pot observar tota la Cerdanya i els cims que la circumval·len, i alhora gaudir de la placidesa d'una gran extensió de pastures en l'època en què el verd és més intens. Des del punt més alt hem anat a buscar un corriol deliciós de més de 5 km. que ens ha portat directes fins a Oceja, tot gaudint d'un descens prou fàcil alhora que emocionant. Molt recomanable.