Castells de l'Alt Gaià

Prenem una pista que surt des de les Piles i s'enfila cap al sud per unes costes fins arribar a Biure de Gaià. Creuem el petit nucli i passem al costat del bonic castell, d'ús privat i ben conservat. Sortint del poble comencem la llarga pujada, primer suau i després més decidida per la serra dels Clots, que culmina amb uns últims metres molt drets i pedregosos que fem a peu fins al cim de Montclar (947 m.) Al cim hi ha l'ermita de Sant Miquel i les restes del castell. Baixem un primer tram a peu i llavors per pista planera cap a Vallespinosa. Seguim cap al sud i pugem molt fort cap a les Agulles, i planegem vora la cinglera fins al castell de Selmella, en ruïnes. Baixem cap a la base dels cingles i planegem cap al bonic castell de Saburella, amb les seves característiques torres. Anem tombant, i combinant pujades i baixades ens arribem al petit poble de Seguer, amb restes de l'antic castell. Tot seguit avancem per asfalt per sobre del riu Gaià fins a Santa Perpètua, amb el seu castell dalt de la cinglera. Per asfalt i bones pistes tornem al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Les Piles (Conca de Barberà)
• Distància: 46,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.365 metres
• Temps: 6:15 hores
• Dificultat: IBP=130
• Sensació de dificultat: Força fàcil Ascens i descens del Montclar a peu. Resta pistes. Alguna pujada molt forta i pedregosa
• Cartografia: Alt Gaià ICGC (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Avui ens traslladem cap al nord de les comarques tarragonines per conèixer un sector que en temps de la reconquesta va ser terra de frontera entre els comptats barcelonins i els pobles de l'Al-Àndalus. Precisament per estar en aquesta posició estratègica, es van construir al llarg de la línia divisòria diverses fortificacions per protegir les respectives posicions. I aquest és el principal interès que ens ha portat a recórrer aquesta zona. Es tracta d'un terreny de baixa muntanya, amb pendents suaus i combinació de camps de cereals amb boscos de secà. Entremig sobresurten alguns turons destacats que s'acosten als 1.000 metres. És una zona escassament poblada, amb llogarrets petits i rurals i moltes masies abandonades. Amb notables excepcions, la majoria de castells estan abandonats o en ruïnes, tot i que alguns són molt bonics, i sorprenen les seves elevades torres de vigia. Ens mourem per un paisatge poc vistós, principalment per bones pistes, i amb un recorregut que intenta connectar el màxim nombre de fortificacions medievals.

La zona que visitarem se la coneix habitualment per Alt Gaià, ja que forma una zona orogràfica marcada per la capçalera d'aquest riu la que solca de nord a sud. Però també se la coneix com a Baixa Segarra, ja que comparteix moltes característiques amb aquella, com la continuïtat de l'altiplà i la morfologia. La població més important d'aquesta subcomarca natural és Santa Coloma de Queralt, que visitarem ja de tornada amb el cotxe. No sortim d'aquest nucli ja que allargaríem en excés la ruta, i decidim sortir una mica més al sud, al petit poble de Les Piles. Hi ha moltes possibles rutes, ja que les pistes abunden en una zona principalment agrícola amb el cereal de protagonista. Nosaltres en triem una que intenta connectar diversos castells, però també s'aproxima a dos dels elements geogràfics més interessants de la zona: el propi riu Gaià, que remuntarem de tornada, i la muntanya de Montclar, on ens enfilarem al primer terç de la ruta.

Des de la plaça del petit poble de Les Piles sortim cap al sud, i un primer pujador ens deixa sota l'ermita de Santa Eugènia, encara a la sortida de la població. Seguim la pista enllà entre camps i ens enfilem lleugerament per una pista de terra cap a les Costes, la qual tot seguit baixa cap a les envistes de Biure. A l'horitzó ja s'albira una muntanya destacada, el Montclar, on pujarem més tard. Bàsicament tracem una línia recta que evita l'asfalt entre les Piles i Biure de Gaià. Arribem a l'entrada de Biure (nucli agregat de les Piles) per un tram d'asfalt. El poble és molt petit (30 habitants segons Idescat), i destaca sobretot el petit turó al voltant del qual es situa el poble. Dalt del turó hi ha el seu característic castell, el més ben conservat que veurem durant la nostra ruta. Bé, conservat no seria un terme exacte, més aviat modificat, ja que poc queda del que devia ser l'edifici original del segle XI. Actualment es tracta d'un palau quadrat de tall neogòtic, possiblement reconstruït amb criteris historicistes o romàntics.

Prenem una pista que neix al peu de la tanca que envolta el castell, d'ús privat. La pista segueix cap al sud en una zona boscosa i comença a pujar. El primer tram de l'ascens és suau, i es combina amb trams planejant. Mica en mica anem guanyant alçada per la serra dels Clots mitjançant un conjunt de pistes pedregoses. Cada cop les pistes incrementen el pendent, i quan ens acostem a la carena de la serra dels Clots algun pujador ens fa suar i treballar de valent, sobretot per mantenir la traçada malgrat les pedres. Assolida la desdibuixada carena de la serra, hem prendre una pista secundària que gira fort a l'esquerra i s'enfila encara més fort per la carena que ens portarà definitivament al cim. Avancem un metres per una pista molt trencada i dreta que aviat es converteix en un camí poc ciclable. Amb molt d'esforç i determinació encarem un primer tram, però de seguida s'esvaeixen les forces i comencem a empènyer la bicicleta.

El pendent d'aquest tram superior de la serra és molt fort, però sobretot és un terreny molt trencat que impedeix pedalar. Després d'un tram empenyent, trobem un tros de carena més planera que ens permet pujar de nou a la bicicleta. Avancem uns metres per un camí pedregós però assequible. Més endavant el pendent torna a augmentar molt fort, i de nou tornem a empènyer la bicicleta fins arribar al sostre de la nostra ruta, el cim de Montclar (947 m.) A dalt hi trobem el castell de Monclar, al punt més alt del turó, i l'església de Sant Miquel de Montclar, just sota les restes del castell. Del castell queden només quatre parets de la base, en canvi però l'església de Sant Miquel es manté ben conservada. És molt bonica la volta de creueria interior. La vista des d'aquest punt és àmplia sobre l'altiplà central, el camp de Tarragona i fins i tot el mar mediterrani, avui enterbolit per les boirines.

L'indret i l'església de Montclar són molt estimats i concorreguts per la gent de la zona. És l'excursió típica per fer una escapada matinal. Trobem tres excursionistes al cim amb els quals xerrem uns minuts. El vèrtex geodèsic on hi ha el cim està situat uns metres més al sud de l'església. És curiós veure com moltes de les ermites situades a la vora dels castells són dedicades a Sant Miquel. Imagino que la devoció deriva de la condició de l'arcàngel Miquel com a cap dels exèrcits celestials. Després d'una breu pausa contemplant l'ermita, les restes del castell i les vistes des d'aquesta posició elevada iniciem el descens. Fem només uns pocs metres sobre la bicicleta resseguint la carena, però de seguida hem de baixar i seguir a peu per un camí rost, pendent, estret i pedregós. Baixarem una bona estona a peu descendint pel vessant sud de la muntanya, concretament fins al Clot de Sant Miquel, on ens incorporem a una pista.

Després d'una bona estona empenyent la bicicleta, primer pujant i després de baixada, ja tenim ganes de pedalar. Afortunadament el tram següent és molt fàcil, de pla i baixada per bones pistes entre camps, i tot seguit uns metres per asfalt fins al nucli de les Eres, on girem a la dreta i seguim encara per asfalt fins al poble de Vallespinosa. Es tracta d'un nucli petit però molt ben cuidat, principalment de segones residències. El nucli es va bastir al voltant d'un turó on hi ha les restes de l'antic castell. No hi pugem, ja que no hi ha bon accés, i les restes que es mantenen són ben escasses, visibles des de baix. Sí que creuem algun dels carrers estrets del poble i la bonica plaça. A la part baixa de la població, al peu del torrent, prenem la pista que baixa pel Clot de Comadevaques, una coma obaga i tancada per la vegetació que seguim avall uns minuts.

Uns metres avall la pista abandona el torrent i es comença a enfilar pels vessants de la dreta. La pujada comença suau però es va enrabiant mica en mica fins a enfuriosir-se definitivament en l'atac final al coll de les Agulles. L'últim tram de pujada és llarg, pedregós i molt dret. Val a dir que no vam aconseguir completar-lo tot sobre la bicicleta, ja que un pendent tan fort durant tanta estona i sobre terreny pedregós és molt difícil d'assolir, tret de tenir una gran forma física i habilitat. Vam fer el que vam poder, i vam aconseguir superar el tram principal, però no un últim pujador molt rabiüt. Precisament aquest darrer pujador ens deixa al costat del turó de les Agulles, a 830 metres aproximadament. Aquí la pista gira cap a ponent i inicia un recorregut plàcid i molt bonic que ressegueix la cinglera per dalt, de manera que tenim molt bones vistes. Després de la forta pujada, ara gaudim d'aquest tram planer i panoràmic per sobre del cingle dels Saltadors, en forma de mitja lluna. Aquest tram planer ens acosta als peus del castell de Selmella, encimbellat dalt d'un cap de rocs.

Deixem la pista principal i prenem un caminet que ens enfila al turó en menys de 5 minuts. El castell està situat al punt més alt de la cinglera, on aquesta fa una inflexió i se separa la cinglera dels Saltadors, d'on venim, del Peny de Selmella, que ens queda més a l'oest. Selmella és un petit nucli actualment deshabitat i abandonat del tot. Al punt més alt s'hi situa l'antic castell, del qual queden algunes parets bastides directament sobre la cinglera de roca. Uns metres per sota encara resta dempeus el campanar de Sant Llorenç, però no la dotzena de cases que l'envolten, que estan ensorrades. Selmella pertany al Pont d'Armentera, ja a la comarca de l'Alt Camp. Accedim al castell per una escletxa gairebé clandestina, un breu passatge mig soterrat a la roca que permet pujar a la part més alta, on hi ha les restes de les antigues muralles. És un indret privilegiat per les àmplies vistes, que s'allarguen cap al camp de Tarragona i el mar. És migdia, i és un lloc tan agradable que farem una pausa per dinar.

Després d'endrapar, contemplar les vistes i fixar-nos en els detalls de la construcció dalt d'aquesta cinglera de pedra, baixem de nou fins on havíem deixat les bicicletes, a la base del petit turó. Estem en una zona molt remota, on no es veu circular ningú. Fa hores que no ens hem creuat amb cap persona. De nou a la pista baixem seguint la cinglera del Peny de Selmella fins que aquesta remet i el terreny es suavitza, punt en què la pista en forta baixada permet creuar cap a la part inferior del cingle. Som al punt més allunyat de la ruta, però precisament aquí, la pista va girant cap a llevant, i anem canviat de direcció. Si fins ara havíem marxat en general cap al sud, ara iniciem el retorn i anirem pedalant cap al nord.

Baixem doncs a la part inferior del Peny de Selmera, i trobem una estretíssima carretera asfaltada al peu de la masia de Cal Figueres, que sembla que és un restaurant, això sí, poc concorregut. Girem a l'esquerra i seguim l'asfalt en lleugera baixada fins al barranc i la casa del Cal Batllet, deshabitada. En aquest punt l'asfalt s'acaba però s'inicia una pista que puja lleugerament. Avancem suaus per un terreny solitari on sembla que ben poca gent hi transita. Davant dels nostres ulls comencem a divisar les característiques torres del castell de Saburella, i mica en mica ens hi anem acostant. Arribem a la casa abandonada de Saburella, just a sota del turó on sobresurt el castell. Prenem aquí una pista secundària que gira a la dreta i comença un tirabuixó que s'enfila fins al punt més alt, on arribem després d'un pujador molt dur.

Només arribar al recinte del castell, ja despunta una torre cilíndrica de generoses dimensions. És l'element arquitectònic més destacat del conjunt, juntament amb una segona torre de mides més discretes situada a l'extrem nord del recinte. A part de les dues torres queden restes de la muralla i la porta nord. És el castell més interessant que visitarem avui, situat en aquest petit turó remot enmig del no-res, ja que queda lluny de qualsevol nucli habitat. L'edifici data dels segles XII-XIII, i està construït en un petit turó encinglerat pel vessant nord a uns 685 metres d'alçada. Pertany al municipi de Querol (Alt Camp). Dediquem una bona estona a passejar pel turó i ens fixem en les torres, les més ben conservades que veurem avui, possiblement gràcies a la situació isolada. En acabat tornem a baixar sobre la bicicleta per la mateixa pista que fa un tirabuixó fins als camps sobre els quals reposa el turó. (Al track GPS es pot veure el descens pel camí del vessant nord. No és ciclable, és el camí per pujar a peu. Surt al track perquè ens vam deixar el GPS a dalt el castell, i un cop a baix vam considerar més ràpid pujar a buscar-lo a peu).

De nou a la base del castell, prenem una pista secundària que acaba de voltejar-lo pel sud i segueix baixant fins al petit nucli de Cal Mandil, també abandonat, com la majoria de masos de la zona. Anem seguint una pista que planeja i puja suaument direcció nord o nord-est, segons els trams. Avança uns quants quilòmetres entre camps, petits trams de bosc i zones ermes fins a la gran masia de Cal Baldric. És la primera casa habitada que veiem després d'unes quantes hores. És una gran masia amb diversos edificis anexos. Passem per sota el mas i seguim avançant per la pista principal que sobrevola una considerable fondalada, que deixem a la dreta. La pista creua els plans de Cal Camadall, i va baixant progressivament cap a la riba del riu Gaià, que assolim just al punt del Molí de Seguer, també abandonat.

Creuem el riu per un pontet al costat de l'antic molí i enfilem una pujada forta fins a la carretera asfaltada. Som molt a prop del petit nucli de Seguer, al cap d'amunt del qual hi ha les restes de l'antic castell. Girem a la dreta i per la carretera asfaltada acabem de pujar fins al petit poble força desangelat, amb diverses cases disperses majoritàriament de segona residència. Pugem cap a la part més alta, on queden bàsicament algunes parets de l'antic castell. Tot l'entorn es troba força degradat. Malgrat la deixadesa actual, sembla que aquest castell fou important en el control estratègic d'aquesta zona sobre mateix del riu Gaià. Les restes més destacades corresponen a l'antiga església de Sant Mateu. És curiosa la porta d'entrada, amb arc de dovella però amb uns carreus d'una roca vermellosa molt erosionada i castigada pel pas del temps.

Deixem Seguer i tornem enrere fins a la cruïlla on havíem agafat la carretera. Ara hem de remuntar el riu Gaià, i tenim dues opcions: pel camí que passa més a prop del riu, però que imaginem serà poc ciclable, o fer-ho per la carretera asfaltada. Com que és tard i ens informen que el camí està en mal estat, avancem per la carretera durant 3 o 4 quilòmetres. La carretera sempre va pujant i ens acosta al nucli de Santa Perpètua de Gaià. El poble està situat a la part baixa, a tocar del riu, i el castell s'ubica al cap d'amunt d'una cinglera vertical sobre mateix del poble. Resta dempeus una impressionant torre triangular de notable alçada i merlets a la part superior, així com alguns trams de muralla. Al costat hi ha l'església de Santa Maria, i una mica més avall, al peu de la carretera la romànica de Santa Susanna. El castell ja apareix mencionat al segle X. Va ser atacat i destruit per les tropes d'Almanzur i reconstruït posteriorment. Des del cingle on es situa el castell es pot contemplar, tant amunt com avall, un bon tram del riu Gaià.

Aquests dies d'hivern són curts i arribem a Santa Perpètua just quan el sol s'amaga. Així contemplem el conjunt a l'ombra, de manera que tant la nostra visió com les fotos són més tristes. A més a més continuarem el nostre camí amb una temperatura força més baixa. Deixem Santa Perpètua i seguim per la carretera asfaltada que ara baixa fins a trobar el riu prop de Pontils. Passem al peu d'aquest poble, que també albergava un castell a la seva part alta, tot i que ara en queden ben poques restes. Acompanyem el riu Gaià uns metres més, i enmig d'una recta deixem l'asfalt per prendre una pista a l'esquerra que passa per sota d'unes granges. És el camí de les Piles, una pista ampla i bona que ressegueix el torrent de Biure per la qual anem pujant suaument fins arribar al punt d'inici després de més de 5 quilòmetres. Tornant cap a casa, fem una aturada per passejar per la bonica població de Santa Coloma de Queralt, amb els seus carrers estrets, cases de pedra i places porxades.

Donem per acabada aquí una ruta interessant des del punt de vista històric, ja que ens ha portat a visitar diversos castells que van tenir una importància estratègica en l'època de la reconquesta, quan Almanzur i els altres califes de l'Al-Àndalus lluitaven contra els comptes catalans pel domini del territori. És una ruta amb un atractiu paisatgístic limitat, ja que estem en una zona de baixa muntanya amb serres arrodonides i poc destacades. És interessant conèixer la conca del riu Gaià, que hem conegut pels dos vessants, així com el cim de Montclar, la muntanya més destacada del sector al cim de la qual hi havia també un dels castells que hem visitat. Menció especial mereix el castell de Saburella, ubicat en un indret recòndit que l'hi ha permès conservar les seves boniques torres de defensa medievals.