Tres trescs a Ordesa

Tot i ser una de les zones més concorregudes i també boniques dels Pirineus encara no hi havia anat a gaudir-ne amb tranquil·litat. L'any anterior hi havia passat fugaçment tot fent la Transpirenaica amb bicicleta de muntanya, i em va captivar de tal manera que feia temps que buscava el moment idoni per escapar-me cap al Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. Com en altres ocasions vaig enredar una colla d'amigues i amics per anar-hi plegats, i al final vam ser cinc: la Sílvia, l'Anna, la Núria, el Toni i jo mateix, el Marc. Sant Joan s'ha escaigut en dimarts, de manera que tenim un fantàstic pont de 4 dies i amb unes condicions climatològiques perfectes: sol i temperatures agradables després d'una primavera amb molta aigua.

La intenció inicial era pujar el Mont Perdut, ja que és un dels cims emblemàtics de la zona, però precisament a causa d'haver tingut una primavera molt plujosa, la quantitat de neu que hi havia als cims més elevats era molt gran. Haguéssim necessitat anar molt equipats i a més a més hagués estat una ascensió dura. Cal tenir en compte que per pujar el Mont Perdut cal passar per la zona de la Escupidera, lloc que concentra el nivell de sinistralitat més gran de tots els Pirineus, essent especialment delicat quan hi ha neu. Per tant ho vam deixar-ho per una altra ocasió i vam decidir fixar-nos objectius més assequibles.

Com sempre anem tard, i va costat trobar allotjament. Vam decidir anar a Torla, ja que és el punt més proper a l'entrada habitual del Parc Nacional, i a més a més és un poble molt bonic i amb un gran ambient muntanyenc. Finalment vam trobar allotjament en els apartaments rurals de Casa Silverio, un lloc modest però molt correcte, econòmic i sobretot molt cèntric. El senyor Silverio és un personatge ben peculiar, com també ho és la botiga que regenta.

Sortim de Berga el divendres a mitja tarda, amb el cotxe ben carregat de motxilles i sobretot moltes ganes de gaudir d'un cap de setmana llarg. Calculem que estarem de viatge unes 4 hores. Les carreteres per on passem són bones, excepte els últims quilòmetres. Parem a mig camí a fer combustible i aprofitem per berenar. Arribem a Torla al voltant de les 10 del vespre.

Arribem disposats a caminar i conèixer una mica més aquest racó tan especial dels Pirineus. Hem preparat 3 sortides ben diferents pels 3 dies que estarem per aquestes contrades:

• Vall d'Ordesa, Senda de los Cazadores, Faja de Pelay, Clavijas de Soaso
• Circ de Cotatuero, Clavijas de Cotatuero, Faja de las Flores
• Cañón de Añisclo

Dia 1. Vall d'Ordesa

Ens llevem a una hora prudent i fem un bon esmorzar a l'apartament abans de sortir. Penem el cotxe i en pocs minuts arribem fins a l'aparcament de la pradera de Ordesa. Visitar aquesta zona al mes de juny té molts avantatges: s'evita la massificació dels mesos d'agost i juliol, fa el dia molt llarg, normalment baixa molta aigua pels rierols i cascades, i sobretot, és possible arribar en cotxe fins a l'aparcament de la pradera d'Ordesa. Als mesos centrals de l'estiu cal deixar al cotxe a Torla i fer el recorregut en bus.

Quan arribem ja hi ha força cotxes a l'aparcament. Carreguem les motxilles i comencem a caminar endinsant-nos a la Vall d'Ordesa. Ben aviat travessem el pont sobre el riu Arazas i el remuntem pel seu vessant esquerra. Al cap de poc prenem un camí cap a l'esquerra que efila de valent per la coneguda Senda de los Cazadores. És un camí molt costerut que guanya un considerable desnivell en pocs metres. No és un camí difícil però sí molt pendent. Tot i no ser gens perillós, és un lloc en què acostumen a haver-hi molts accidents, fins i tot mortals. Molts excursionistes fan el recorregut invers (pujar per la vall i tornar per aquest camí), i baixar per aquest camí és més difícil que pujar-lo.

El camí va fent zigues-zagues tot remuntant un fort desnivell. En algun tram és fàcil que els caminadors de més amunt fagin caure roques. Cal anar amb compte. Després d'una forta pujada arribem al mirador de Calcilarruego, des del qual s'obre una bonica perspectiva cap a totes bandes. Cap a la dreta veiem la profunda vall d'Ordesa i enfront veiem la Bretxa de Roland, el Casco i els cims del voltant. És un bon lloc per fer un petit descans i gaudir del paisatge.

A partir d'aquí el camí ja serà molt més fàcil i planer. Seguim el camí conegut com a Faja de Pelay, que és un camí planer que va seguint les corves de nivell, sense perdre ni guanyar alçada, a mitja alçada de la Sierra de las Cutas, sempre pel vessant esquerra de la vall. El camí és molt bonic i de bon fer. Anem endinsant-nos a la vall d'Ordesa. Veiem el riu Arazas al fons, i davant nostre, a l'altra banda de la vall, les boniques parets del Mondarruego, el Tozal del Mallo, la punta Gallinero i la Fraucata. És molt agradable transitar per aquest camí.

Després d'unes hores de caminar arribem al Circ de Soaso, al fons del qual hi ha la conegudíssima cascada Cola de Caballo. Aquest any, gràcies a les generoses pluges de primavera, l'aigua és abundant, i l'espectacle natural és molt bonic. Fins aquest punt el camí era tranquil, i trobem poca gent. Al costat de la Cola de Caballo la densitat augmenta moltíssim, ja que és una zona molt concorreguda.

Encara pujarem un tros més. Tenim davant un tram molt divertit: les Clavijas de Soaso. Les Clavijas són uns grans claus de ferro col·locats en un tram força pendent que ajuden a pujar-lo més fàcilment. Originàriament els va col·locar el ferrer de Torla a finals del segle XIX amb la intenció de facilitar el pas dels caçadors anglesos que perseguien els "bucardos", tristaments extingits fa pocs anys.

Pujar per les Clavijas de Soaso és molt divertit i força fàcil. És un tram força aeri, però sense cap complicació. A més a més hi ha una cadena que ressegueix el tram vertical, de manera que és senzill enfilar-s'hi. És el camí habitual cap al concorregut refugi de Góriz, tot i que es poden evitar fent marrada per un camí alternatiu. Nosaltres vam pujar per les clavijas i vam continuar un tram més fins una zona plana des d'on hi havia molt bona vista, lloc que vam aprofitar per dinar. Dubtàvem si arribar-nos a Góriz, però vam decidir girar cua, ja que encara ens quedaven algunes hores de caminar fins al punt de sortida.

Baixem pel camí alternatiu a les Clavijas, però és força més llarg. Arribem de nou a la Cola de Caballo. Hi ha molta gent, i això trenca l'encant natural de la zona. És molt fàcil accedir-hi, tot i que cal caminar algunes hores, i és un lloc molt concorregut fins i tot per persones poc habituals a la muntanya. Tot el camí de tornada estarà ple de gent. Baixem pel fons de la vall del riu Arazas. Passem per les Gradas de Soaso, unes cascades a diferents nivells molt boniques gràcies a la gran quantitat d'aigua que hi brollava.

El camí de tornada és fàcil però força llarg. Arribem al cotxe després de gairebé 7 hores de camí. Estem molt animats ja que l'excursió ha estat preciosa, i encara ens queden dos dies més.

Dia 2. Faja de las Flores

M'havien dit que l'excursió de la Faja de las Flores és una de les més boniques que es pot fer per la zona, i confirmo plenament aquesta afirmació. L'excursió del segon dia va ser fantàstica, espectacular, increïble!

Sortim de Torla i ens dirigim de nou fins a l'aparcament de la pradera d'Ordesa on deixem el cotxe i comencem a caminar remuntant el riu Arazas, avui pel vessant dret. Al cap de poc deixem el camí principal i girem cap a l'esquerra seguint els indicadors de Cotatuero. Comencem a remuntar el barranc de Cotatuero per una bonica i espessa fageda. El camí puja força, però l'ombra dels faigs fa que la dura pujada sigui més digerible. Veiem davant nostra l'espectacular cascada de Cotatuero, que baixa molt sorollosa, amb molta aigua.

A diferència del dia anterior no trobem gaire gent pel camí, especialment més amunt d'un petit mirador que permet contemplar la cascada. Remuntem encara una mica més i arribem fins un dels llocs emblemàtics de la zona: les Clavijas de Cotatuero. Aquestes clavijas són força més complicades que les de Soaso. No tenen una gran complexitat tècnica, i qualsevol persona que hagi fet una mica de muntanya les pot superar sense més problemes. Ara bé, són força aèries, especialment els dos trams de flanqueig horitzontal, en què hi ha un bon pati sota els nostres peus. Per facilitar el pas hi ha instal·lat un cable de seguretat, del tipus que s'utilitza a les vies ferrades. Nosaltres ho sabíem i portàvem tots arnés amb cinta dissipadora, d'aquesta manera asseguravem totalment el pas.

En arribar a les clavijas trobem un primer tram vertical, una xemeneia poc complicada, tot i que algunes de les clavijas estan molt separades entre elles. Un cop a dalt comença el cable de seguretat i també el tram horitzontal. No és complicat, però impressiona força, ja que és totalment vertical i hi ha una timba considerable sota els nostres peus. Després d'aquest primer tram horitzontal hi ha una altre petit tram vertical, i a continuació un nou tram horitzontal. Les clavijas són molt segures, i anant amb compte no és complicat passar-hi, sempre i quant no es pateixi vertigen! Algunes persones ens van comentar fins i tot que hi havien passat sense arnés. És possible passar-hi sense anar lligat, però la seguretat de l'arnés i la cinta permet passar més fàcilment i gaudir plenament d'aquesta zona tan bonica.

Després de passar les clavijas arribem al cap d'amunt de la cascada de Cotatuero, i aprofitem un petit replà per esmorzar. En aquest punt ja estem en un paisatge d'alta muntanya. Arribem al circ de Cotatuero, un circ espectacular, envoltat de grans muntanyes, entre elles el Mont Perdut, que veiem davant nostre. Des d'aquest punt encara pujarem una bona estona més, ja que l'excursió d'avui té un bon desnivell. A mesure que anem pujant veiem una visió global del circ de Cotatuero, i és realment espectacular. També veiem la Bretxa de Roland cada cop més a prop. A part de la immensitat geològica de l'entorn, l'espectacle natural es completa amb la presència de les divertides marmotes al fons del circ i amb un bon ramat d'isards els quals ens deixen que ens hi acostem fins ben a prop.

Seguim les indicacions del mapa i també del GPS, i anem a buscar l'inici de la Faja de las Flores. En aquest punt cometem un error d'apreciació que ens portarà a passar una mala estona. Seguim un camí marcat amb unes fites just a sota de la vertical paret de la zona de la Punta Gallinero, però el camí que seguim no és el de la Faja de las Flores sinó una altra faixa, la Faja Blanquera. Ja de bon començament ens extranyem de la dificultat del camí. És un pas molt estret en una zona amb un fort pendent en diagonal, i a sota d'aquesta diagonal un salt vertical d'uns quants centenars de metres. Intentem assegurar cada pas, però és difícil ja que hi ha moltes pedres soltes. Intentem també aferrar-nos a la paret, però cada pas que fem requereix tota l'atenció. Són moments de tensió, ja que és una zona molt exposada i sense possibilitat d'escapatòria. En algun tram hem de grimpar i desgrimpar, i amb el pendent que hi ha a sota impressiona molt. Ens preguntem si és el camí correcte, però tant les fites, com les indicacions del mapa, com el GPS assenyalen que anem pel camí correcte. Continuem un tram, però cada vegada és més difícil, i en un punt fem reunió de grup i decidim renunciar i tornar enrere. Aquesta decisió va ser correcta.

Hem perdut més de dues hores i força nervis en aquest tram. Amb molt de compte desfem el camí que havíem recorregut. A l'inici de la faixa hi ha un text escrit que diu "Faja Luenga", tot i que aquest nom no surt als mapes. Veiem un altre possible camí, i amb el Toni ens hi enfilem per veure si aquell era el correcte. Veiem un bon tros amunt un grup d'excursionistes. M'apresso per atrapar-los i preguntar-los si aquell era el camí de la Faja de las Flores. Els atrapo i em confirmen el nostre error: la Faja de las Flores passa per més amunt. Són un grup d'excursionistes de Lleida molt simpàtics. Torno a baixar a buscar la resta i tornem a pujar fins al començament de la Faja. Aprofitem per dinar i relaxar-nos una mica després de la tensió de l'aventura del pas per la Faja Blanquera. Realment no hi ha ni un sol indicador, i les fites assenyalaven el camí erroni. A més, per mala sort, el mapa del GPS devia estar mal calibrat. Ja de tornada, buscant a Internet vaig veure que altres excursionistes havien tingut el mateix problema.

Dinem al costat d'una congesta de neu que encara no s'ha desfet. Estem per sobre dels 2.000 metres, i veiem ben a prop la Bretxa de Roland, el Casco i ja més enllà el Taillón. Des d'aquest punt agafem el camí (ja correcte) de la Faja de las Flores. És un camí estret, però res a veure amb el que havíem fet abans. És força aeri, però és ample suficient per caminar-hi tranquil·lament sense cap risc. És molt espectacular, tant per les bones vistes sobre la vall, com per les pròpies característiques del camí: estret, molt vertical, gairebé esculpit a la roca. El camí recorre gairebé 3 quilòmetres resseguint les parets verticals de la Punta Gallinero. Al final del camí arribem al circ de Carriata, també molt bonic.

Fa moltes hores que caminem i encara ens queda un descens de més de 1.000 metres molt pronunciat. Veiem el Tozal del Mallo gairebé als nostres peus. Des d'aquest punt enlairat, sembla difícil que pugui haver-hi un camí per baixar, ja que les parets semblen totalment verticals. Anem resseguint el caminet del barranc de Carriata, que és molt pendent, en alguns trams fins i tot cal desgrimpar. Volíem passar per les Clavijas de Salarons, però sense voler-ho les evitem passant per un camí alternatiu però també molt vertical: la Fajeta, on cal fer una bona desgrimpada. Baixem molts metres en poca estona, però el camí és feixuc. Cal anar amb compte, ja que el camí és força aeri, i no ens podem relaxar tot i estar cansats.

Al cap d'una bona estona arribem al fons de la vall, al peu de la carretera. Ens faltarà només acabar d'arribar fins al cotxe que tenim a poc més de mig quilòmetre. Al final més de 10 hores de marxa. Ha estat una excursió preciosa, probablement una de les més boniques que rocordo. Tot és immens, no estem acostumats a muntanyes tan magnífiques. Ho hem gaudit de valent. El gran record que tindrem d'aquest dia només queda una mica tacat pel tram de la Faja Blanquera, força perillos. Considerem que hauria d'estar indicat, encara que fos mínimament.

Tornem cap a Torla on farem un bon sopar i una bona sobretaula tot preparant l'excursió de l'endemà. Serà una ruta més suau, només de matí.

Dia 3. Cañón de Añisclo

És l'últim dia de l'escapada a Ordesa, i després de dos dies amb rutes molt llargues, per avui hem previst una excursió més fàcil i curta. Farem una incursió al Cañón de Añisclo. No resseguirem tot el canó, sinó que caminarem només un tram al peu de les aigües del riu Bellós.

Ens llevem una mica més tard, esmorzem i recollim totes les nostres coses. Deixem la Casa Silverio on hem estat molt bé aquests tres dies, sortim de Torla amb el cotxe i ens dirigim cap a la sortida del Cañón de Añisclo tot passant per una carretera amb moltíssimes corves. Deixem el cotxe a l'aparcament de l'ermita de Sant Úrbez i comencem a caminar. Avui serà una ruta suau, ja que caminarem una estona pel suau camí que ressegueix fons del canó, al peu mateix cel riu, i quan ens en cansem girarem cua.

Avui fa molta calor. Els dos últims dies havíem estat en paratges d'alta muntanya, amb una temperatura molt més agradable. Aquí es fa feixuc caminar en els trams assolellats. El riu té trams molt bonics, amb gorgs profunds d'aigua cristal·lina, d'un color blau intens. És prohibit banyar-s'hi, ja que està dins del Parc Nacional. Tot i això, l'aigua és molt freda, ja que baixa directament de les neus de sota el Mont Perdut, i seria impossible aguantar-hi gaire estona.

Caminem fins al voltant del migdia, quan decidim girar cua i aprofitar un planell ombrívol al peu d'una de les moltes cascades que fa el riu per fer una parada i dinar. Com que avui és un dia més relaxat, fins i tot fem migdiada. Desfem el camí per tornar al punt d'origen, i un cop allà ja agafem el cotxe per iniciar el camí de tornada cap a casa. Passem pel tram asfaltat del Cañón de Añisclo, ja que aquesta època encara s'hi pot circular en cotxe en les dues direccions. A l'estiu només es pot circular en sentit ascendent. Parem a Escalona a fer un cafè, en una terrassa amb boniques vistes a la Peña Montañesa.

Finalment prenem el camí de retorn cap a casa, contents d'haver passat tres dies molt divertits de muntanya en un entorn incomparable i en companyia dels amics.

Imatges del primer dia

Comencem a caminar des de l'aparcament de la Pradera d'Ordesa.

Des de la sortida veiem l'imponent Tozal del Mallo a sobre nostre.

El riu Arazas baixava molt ple d'aigua.

Algun tram de la Senda de los Cazadores és molt vertical, i cal fer moltes zigues-zagues per guanyar alçada. És un camí fàcil, però molt dur. És recomanable fer-lo en sentit ascendent, ja que és molt vertical, i de baixada es produeixen cada any accidents, alguns d'ells mortals. No és recomanable utilitzar aquest camí si hi ha neu o glaç.

El camí és costerut, i en poca estona es guanyen gairebé 1.000 metres. Tot l'equip pujant l'un darrere l'altre, ja que el camí és estret.

Veiem ja força lluny el Tozal del Mallo i més lluny l'impressionant Mondarruego.

Anem avançant i ja força amunt veiem la clàssica corva de la vall d'Ordesa, que resseguirem pel seu vessant esquerre, i a força alçada a través de la Faja de Pelay.

La Senda de los Cazadores arriba al mirador de Calcilarruego després d'una forta pujada. Aprofitem per reposar una mica, menjar fruita i gaudir de l'espectacle natural cap a totes bandes.

Enfront nostre, a l'altre vessant de la vall veiem força lluny la Bretxa de Roland i el característic Casco.

Per sota de la Bretxa de Roland veiem el Circ de Cotatuero (on anirem demà), i la seva abundosa cascada.

Des del mirador de Calcilarruego comença la Faja de Pelay. A partir d'aquí el camí serà gairebé pla, a una considerable alçada al vessant esquerra de la vall d'Ordesa, a les parets de la Sierra de las Cutas.

A mesura que avancem es va obrint la Vall d'Ordesa.

Anem caminant plàcidament per la Faja de Pelay, a uns 1.900 metres d'alçada, gaudint de les boniques vistes que es van obrint.

Mirem enrere i veiem la Vall d'Ordesa en sentit descendent.

Al final de la vall d'Ordesa trobem la conegudíssima Cola de Caballo, aquest any amb molta aigua.

Després de la característica corva de la vall d'Ordesa, ja veiem al final el Circ de Soaso, i el cim més alt de la zona, el Mont Perdut.

Des del vessant esquerre veiem les imponents parets del vessant dret.

Arribant gairebé al fons de la vall, al circ de Soaso, contemplem la immensitat de la vall d'Ordesa.

Enfilem per les Clavijas de Soaso. No és complicat passar-hi, però cal estar atent. Hi ha una cadena de seguretat per facilitar encara més el pas.

Tot pujant les Clavijas de Soaso, en primer terme la Sílvia, l'Anna que gairebé no es veu, la Núria i el Toni.

Des d'un tros amunt contemplem encara més bonica la vall d'Ordesa i el circ de Soaso.

Continuem caminant direcció al refugi de Góriz, tot i que no hi arribarem. Ens aturem en un prat a dinar i després girarem cua.

La Núria i la Sílvia ben rialleres després de dinar.

El Toni que ens fa una foto.

Tornem al circ de Soaso, i tornarem pel camí del fons de la vall.

El Toni superant un dels molts rierols que trobem. Ha estat una primavera molt plujosa i encara queda molta neu als cims. Baixen rierols per tot arreu.

Una de les moltes cascades que baixen des dels cims de les muntanyes.

Les Gradas de Soaso són petites cascades a diferents nivells en què l'aigua baixa amb molta força.

Arribant gairebé al punt d'inici veiem un bonic efecte dels núvols i el sol.

Passem per una ombrívola fageda abans d'arribar a la pradera d'Ordesa, on hem deixat el cotxe.

Imatges del segon dia

Comencem a caminar des de l'aparcament de la Pradera d'Ordesa, i ens dirigim cap a la cascada de Cotatuero, amb impressionants parets a banda i banda.

Després d'una estona de caminar per dins d'una fageda molt ombrívola, comença un tram més pendent en què cal grimpar en alguns passos. Ens aproximem a la cascada de Cotatuero, que enguany baixa amb molta aigua. Veiem l'Anna grimpant.

Veiem el Toni gairebé arribant a les Clavijas de Cotatuero.

Arribem al primer tram de les clavijas de Cotatuero, una xemeneia vertical no geire complicada, tot i que alguns dels claus estan molt separats entre ells.

La Núria somrient abans de començar el pas per les Clavijas de Cotatuero. Ens posem els arnessos i les cintes dissipadores.

La Núria fent els primers passos pel primer tram vertical de les Clavijas.

La Sílvia al cap d'amunt del primer tram vertical.

L'Anna també assolint el primer tram.

El Toni tancava el grup al pas del primer tram de les Clavijas.

Després de la primera xemeneia vertical, hi ha un pas horitzontal d'uns 4 o 5 metres. No és tècnicament complicat, però hi ha una bona timba a sota, i fa força impressió. Anar lligat amb arnés i cinta dissipadora (equip clàssic de via ferrada) dóna molta seguretat.

La Núria i la Sílvia molt concentrades passant pel primer tram horitzontal.

Tot l'equip arribant ja al final del primer tram horitzontal. A partir d'aquí hi ha un altre petit tram vertical en què cal grimpar amb l'ajuda de les Clavijas, i després torna a venir un altre pas horitzontal, en què l'estimball als nostres peus encara és més impressionant.

En aquesta imatge es pot apreciar l'estimball que hi ha sota els nostres peus. En algun tram hi ha Clavijas tant per les mans com pels peus, ja que aquest pas horitzontal queda totalment suspès al buit. El cable de vida on es lliguen els mosquetons està molt ben condicionat, i ofereix total seguretat.

Un cop superades les Clavijas arribem al cap d'amunt de la cascada de Cotatuero.

Ens fem una foto de grup després d'haver passat les Clavijas, encara amb l'equipament posat.

Aprofitem per esmorzar en un petit pla que hi ha on comença el salt de la cascada de Cotatuero.

Per sobre de la cascada el rierol continua, ja que porta l'aigua de les neus dels cims que baixen pels barrancs de Cotatuero i Millaris.

Caminem una estona de pla per dins del Circ de Cotatuero.

Veiem molts caus de marmotes, i alguna fins i tot s'atreveix a fer-nos una visita.

Ens topem amb un ramat d'isards, i deixen que ens hi acostem força.

Al circ de Cotatuero gaudim d'una gran vida natural. A més de les marmotes,també veiem isards i moltes flors.

Trobem diversos rierols que conflueixen al fons del circ. La Sílvia saltant sobre d'un rierol.

Guanyem alçada i millora la perspectiva del circ.

A l'altra banda de la cascada de Cotatuero veiem les verticals parets de la Fraucata.

Encara més amunt contemplem la magnífica visió del Circ de Cotatuero i els cims de Marboré al fons.

Continuem enfilant per anar a buscar el camí de la Faja de las Flores.

Veiem l'inconfusible Bretxa de Roland i el cim del Casco al seu costat.

Encara més amunt la imatge del circ de Cotatuero és més bonica. Realment és una zona encisadora.

La Sílvia caminant per l'inici del que pensàvem que era la Faja de las Flores.

Comencem a caminar amb molta cura per aquesta faixa que crèiem era la de las Flores. El camí és molt estret, poc fresat, ple de petites pedres despreses. Hi ha un gran estimball a la nostra esquerra, i costa agafar-se a la roca. Tant el mapa, com el GPS com les fites que seguíem semblaven indicar que aquest era el camí. La descripció de la ruta indicava que a l'inici de la faixa el camí era molt vertical. Passem una estona de nervis.

Passem amb molt de compte, assegurant cada pas, ja que no hi ha marge d'error.

El camí cada cop es complica més. Hi ha algun tram de grimpada i desgrimpada, i impressiona força. També veiem més endavant alguna congesta de neu que no veiem clar com superar.

No ho veiem clar. Mirem endavant i queda molt tros, i cada cop es veu més complicat. Mirem enrere (fotografia) i decidim recular. Va ser una decisió encertada.

Tornem a l'inici de la Faja Blanquera, i comencem a sospitar que no era la Faja de las Flores que buscàvem.

Veiem un camí que puja, i un grup d'excursionistes més amunt. Els anem a trobar i ens expliquen el camí correcte. Des d'aquest punt enlairat la vista és fantàstica, en aquest cas mirant cap a la vall d'Ordesa.

Des de l'inici de la Faja de las Flores contemplem la Punta Gallinero. A sota, just després del primer tram vertical, on comença una zona més diagonal, veiem la Faja Blanquera per on havíem passat abans. Davant veiem el camí, molt vertical però també molt fàcil de la Faja de las Flores.

Des de dalt també tornem a veure la Faja Blanquera per on havíem passat. És un camí perillós i por recomanable.

El camí de la Faja de las Flores és prou ample per caminar-hi tranquil·lament, això sí, té un gran estimball.

Des de dalt la Faja de las Flores hi ha una vista impressionant cap a totes bandes, en aquest cas en el sentit de la marxa, direcció Carriata.

Encara trobem alguna congesta de neu a la Faja, però es pot circular-hi amb precaució. També hi ha molts saltants d'aigua, alguns dels quals no podem evitar, ja que el pas és estret, i ens remullem una mica.

La Sílvia i el Toni passant per un tram on hi "plovia".

Arribem al Circ de Carriata, també molt bonic. Però com que hem perdut molta estona quan ens hem perdut, no ens sobra gaire temps, i comencem a baixar. No prenem les Clavijas de Salarons, i agafem el camí de la Fajeta, per on caldrà desgrimpar un bon tros. Tot baixant ens sembla impossible que arribem al fons de la vall, ja que les parets semblen totalment verticals, però sí, hi ha un camí!

El camí és estret i vertical, en alguns trams molt pendent. És molt bonic, però cal anar amb compte.

Passem pel costat mateix del Tozal del Mallo. Si no haguéssim perdut tant de temps, hauria estat una opció acabar-nos-hi d'arribar, però ho descartem i acabem de baixar fins al fons de la vall. Haurem fet una sortida de més de 10 hores.

Imatges del tercer dia

Comencem a caminar per dins del Cañón de Añisclo des de l'aparcament de l'ermita de Sant Úrbez, que veiem al davant.

El camí sempre transita pel fons de la vall, al costat del riu Bellós.

L'aigua forma diversos engorjats i cascades.

El riu Bellós té unes aigües de color turquesa molt boniques. Aquest any, a més a més, baixa molta aigua gràcies a les fortes nevades de finals de primavera.

El Cañón de Añisclo té trams més amples i trams més estrets. El camí és fàcil i agradable.

La força de les aigües del riu Bellós forma algun salt d'aigua considerable. Vam dinar en unes pedres al costat d'un salt força cabalós.

Gairebé a l'inici del Cañón hi ha algun tram molt profund. Avui hem fet una suau caminada al peu del riu Bellós. Ha estat una forma suau i tranquil·la de posar punt i final a tres dies d'autèntic plaer muntanyenc pel Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut.