Penyes Altes (2.279 m.), circular per Urús

Des del cementiri d'Urús comencem a caminar per una pista que baixa uns metres fins al torrent de Fontllebrera, i tot seguit comença a pujar cap als vessants boscosos del Moixeró. Un camí marcat adreça la pista, i en forta pujada arribem al refugi de la Pleta dels Ordiassos. Seguim per pista, però aviat retallem pel camí paral·lel que avança pel bosc fins al bonic refugi del Cortal de Vidal, un curiós edifici amb bones vistes. Prenem un camí que comença difús i que puja fort cap a la carena del Serrat, on trobem uns bonics prats alpins sobre la plana ceretana. Seguim pujant fort entre prats i boscos fins a trobar la carena del Moixeró, i entre amenaçadors núvols de pluja coronem el cim. Marxem tot seguit cap a llevant fins al coll de Jou, on prenem el torrent de Fontllebrera i el desfem en forta baixada fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Cementiri d'Urús (Cerdanya)
• Distància: 16,40 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.125 metres
• Temps: 5:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia: Moixeró - La Tosa Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

El dia es lleva amenaçador, tal com ja estava previst. No plou, però tota la plana de la Cerdanya està coberta de boires baixes orogràfiques, fruit de les pluges del dia anterior, i el cel és cobert per uns núvols prims que s'aniran espessint a mesura que avanci el dia. Tenim una petita finestra de mig matí que aprofitem per pujar un cim ben conegut, el Penyes Altes del Moixeró. El coneixem molt bé, però gairebé sempre des del vessant sud berguedà, i avui ens hi volem aproximar pel nord, des de la Cerdanya. A diferència del Cadí, el Moixeró té una cara sud més abrupta, i en canvi la nord és més suau, uns llargs vessants arbrats amb trams de prat alpí. Pujant per la cara sud tenim una pujada curta però intensa, i pel vessant nord l'ascensió serà més llarga, però amb un desnivell més progressiu. Farem una volta circular, pujant per un camí poc definit a la carena del Serrat, i tornarem pel torrent de Fontllebrera.

Sortim des del poble d'Urús, o més ben dit, des del seu cementiri. Està situat un parell de quilòmetres més amunt del poble per una pista asfaltada que arriba fins a la bonica ermita de Sant Grau. Hi ha una cruïlla de pistes, just al punt on s'acaba l'asfalt. Prenem la que marxa cap al nord i puja suament fins a la roca dels Cardinerals. Tot seguit gira i baixa fort fins a creuar el torrent de Fontllebrera. Un pont permet creuar el torrent i seguim avançant per la pista només uns metres, ja que de seguida trobem un caminet que s'enfila paral·lel i evita una llarga marrada. Pugem per un caminet força dret i bonic, entremig d'un bosc de pins humit, entapissat de molsa. El camí està indicat amb alguns senyals de color groc força escassos. Al cap d'uns minuts de pujar el camí es reincorpora a la pista just al punt del refugi de la Pleta dels Ordiassos, que té una part oberta per un cas de necessitat, tot i que no té cap comoditat.

A mesura que anem pujant guanyem una visió àmplia sobre la immensa plana de la Cerdanya, coberta avui per un mar de boires. Des del refugi prenem la pista que continua cap al nord, però aviat la tornem a deixar i prenem de nou un camí costerut entremig del bosc. El camí enfila fort fins a trobar un torrent i una petita font. Aquí gira a la dreta i segueix pujant fins a recuperar la pista. Deixem els senyals grocs i prenem la pista a la dreta planejant uns metres fins al bonic refugi del Cortal de Vidal. És un refugi curiós, un petit edifici de forma hexagonal situat en un balcó natural sobre la Cerdanya, enmig d'un ampli planell que trenca la monotonia de la zona boscosa. Entrem al refugi, que està ben condicionat, amb taula i bancs, una llar de foc central, i un pis superior on es pot dormir. És un edifici curiós que havia vist moltes vegades des de la zona del Serrat de les Esposes, però on mai no havíem pujat. Les vistes des d'aquí són molt bones cap a la plana, tot i que avui el dia és gris i boirós.

Després del refugi del Cortal de Vidal el camí es difumina, i el primer tram cal fer mans i mànigues per endevinar-lo. Bàsicament cal enfilar els forts pendents dels prats superiors, i un cop a la part alta trobem de nou el rastre de camí. Entrem al tram amb més pendent de tota la ruta. Ens hem d'enfilar per la cara sud de l'ampla carena del Serrat, aquí desdibuixada. Pugem per dins d'un bosc humit, d'aquells que agraden als bolets. La pujada és constant i feixuga, i no comença a remetre fins arribar al Serrat, la part superior d'aquesta carena, on trobem una zona de prats alpins molt bonica. Trobem els primers moixernons de la temporada, cosa que ens alegra, i no els desaprofitem. Un isard creua la part superior dels plans, sense fer gaire cas de la nostra presència. Sap perfectament que és més ràpid, i no som cap amenaça. Ara sí que la carena està més definida, i avancem pel fil. Creuem la part superior del Serrat i un tram de carena coneguda com els Collets. Aquí trobem un mirador natural que ens permet contemplar la cara nord del Penyes Altes. Encara queda un bon camí per recórrer.

Després dels prats alpins del Serrat tornem a entrar en una zona boscosa, i anem guanyant alçada fins a superar els 2.000 metres. Caminem en direcció cap a la carena del Moixeró avançant per una carena secundària transversal. Passada la zona dels prats la carena es torna a desdibuixar i el camí comença a traçar una diagonal cap a la dreta fins a la base de les Penyes Altes. Quan ens apropem a la carena del Moixeró el camí es torna difús i cal parar atenció, ja que el perdem un parell de vegades. El camí de fet tendeix cap a la dreta i ens porta cap a un parell de rastres que voregen el cim per sota, sense acabar-hi d'arribar. Hem de deixar aquests senderols que voregen la cara nord del cim pel collet Verginós, i enfilar pel dret. És un pendent fort, però assumible. Enfilem entremig del bosc esclarissat en pendent molt fort fins a trobar el camí que ressegueix la carena del Moixeró i més endavant el Cadí (GR-150.1). La pluja sembla imminent i dubtem si acabar d'arribar al cim o prendre el camí en sentit contrari i començar el retorn.

Veig la pluja imminent, i de fet es veuen cortines de precipitació cap a la plana i cap al Cadí. Sembla que estem dins d'una finestra seca entremig de les pluges, però tinc la sensació que durarà poc. Ens mirem el mapa i queda poc. La Sílvia està animada i diu de seguir cap al cim. Així doncs prenem el camí ben fresat (GR i Cavalls del Vent), i superem els últims metres ascendents que ens queden fins al cim del Penyes Altes (2.279 m.) punt més alt de la serra del Moixeró. Boniques vistes des d'aquest cim tan conegut, avui minvades per la presència de núvols. Cortines de pluja cap al Cadí, cap a la zona del Puigpedrós i cap a bona part de la plana de la Cerdanya. Sembla que només ens escapem la punta oriental del Moixeró, la Tosa i el Puigmal. Els núvols i boires es van movent. L'ambient és molt humit i fresc. Percebo la pluja imminent, però m'equivoco, i sembla que els cortines de pluja passen més cap al nord i ens escapem pels pèls de la remullada.

No ens encantem al cim, ja que pinten bastos. El temps just per menjar uns ganyips i contemplar el paisatge ennuvolat amb les boires que van corrent. Reculem els últims metres i prenem el camí de la carena en direcció est, com si volguéssim anar a la Tosa. El camí comença baixant, però cal superar el collet de la Guilla, i més endavant el de les Suquetes. Avancem una bona estona pel camí de la carena fins arribar a Coll de Jou, una important cruïlla de camins a la carena del Moixeró. Aquest era un pas ancestral en el trànsit de persones i mercaderies entre el que avui són Berguedà i Cerdanya. És un pas força elevat, ja que està a més de 2.000 metres, però amb bons camins per les dues cares, cosa que permetia el trànsit d'animals i jous. Deixem el GR i prenem el PR que baixa cap a la Cerdanya. El camí comença a baixar molt fort. És un camí evident i ben definit, i anem perdent alçada seguint el torrent de Coll de Jou, que més aviat esdevé torrent de Fontllebrera.

Tot baixant contemplem a la nostra dreta l'abrupta cara oest de la Tosa, amb el salvatge torrent de les Planes que ve a desembocar al de Fonllebrera. Precisament el camí que anem seguint baixa fort fins arribar al Clot de Fontllebrera, un fons de torrent entaforat on hi neix la Fontllebrera. Més que una font sembla que el torrent surti a la superfície després d'haver recorregut un tram subterrani. És una zona congosta entre les canals de Sequer a ponent i els rocs de l'Orri i l'Àliga a llevant, aquests últims al vessant de la Tosa. El camí ara es fa més còmode i no baixa tant. A l'esquerra marxa una pista al peu d'uns prats que ens tornaria fins al refugi de la Pleta dels Ordiassos. Però nosaltres seguim el caminet al vessant dret del torrent, que aviat s'enfila sobre aquest i guanya notable alçada. Planegem uns minuts i fins i tot pugem lleugerament per superar el grau de la Roca de Grus. En alguns punts podem observar la rellevància d'aquest camí, que fins i tot té trams empedrats, i al grau es pot veure el pas excavat a la roca.

Passat el grau de la Roca de Grus el camí s'aparta del torrent i baixa entremig d'una zona boscosa fins al coll de Jovell, on ja trobem una pista que ens portarà el punt d'inici. Aquí comença a ploure, i ens posem els impermeables. Un cop posats i cordats deixa de fer-ho. Només ens volia amenaçar i fer-nos adonar de la sort que hem tingut de no mullar-nos en un dia tan insegur. Prenem la pista i baixem a l'esquerra. Davant contemplem el poble d'Urús i la plana ceretana enllà. Baixem ràpid per la pista, i en pocs minuts tornem a ser al punt d'inici. Tanquem així una ruta ben bonica pel vessant nord del Moixeró que ens ha portat fins al punt més alt. De camí hem gaudit de senders poc definits, vistes sobre la vall, dos refugis lliures i bonics prats alpins que comencen a donar fruits de primavera. Des del cim bones vistes de Berguedà i Cerdanya i els cims limítrofs, sempre amb el neguit d'uns núvols molt amenaçadors, que per sort nostra, avui només s'han quedat en això, en amenaça.