Serra de les Mandres i vall de Bescaran

Encimbellats dalt del bonic poblet d'Estamariu comencem a pedalar costa amunt sobre asfalt. Al segon revolt prenem una pista de terra que s'enfila fort per la serra de les Mandres, creuant diferents torrents. Passat els Cortals Nous baixem uns metres fins la collada de Boloriu, on comença la segona i més llarga pujada del dia. Passem el bonic indret de les bordes d'Escàs, i per vessant nord, ombrívol i fresc, anem pujant fins a tocar la frontera amb Andorra. Uns últims pujadors molt durs ens deixen a més de 2.100 metres, a la collada de Pimés, on fem una pausa. Planegem uns metres pels panoràmics plans de Pimés fins a la collada del Sarset, on tenim una privilegiada vista del Cadí i la vall del Bescaran. Comencem a baixar fent esses cap a les bordes de Cintó i fins a creuar el riu Bescaran, el qual anirem acompanyant en una forta baixada fins al preciós poblet del mateix nom, on contemplem el magnífic campanar sense església de 6 pisos.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Estamariu (Alt Urgell)
• Distància: 40,70 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.330 metres
• Temps: 5:10 hores
• Dificultat: IBP=113
• Sensació de dificultat: Fàcil 100% bones pistes. Tram superior força dret
• Cartografia: Cerdanya Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

És difícil trobar un nom per denominar aquesta ruta, i el triat probablement és poc encertat. Però és complicat identificar una denominació concreta a la zona que avui recorrerem, ja que no es tracta d'una unitat geogràfica unívoca. A grans trets sortirem d'Estamariu, a prop de la Seu d'Urgell, i pujarem per unes pistes que s'enfilen per la serra de les Mandres fins a la collada de Boloriu, on canviarem de vessant, i per l'obaga per damunt de la vall del Valira anirem guanyant alçada fins a la zona de la Rabassa, fent frontera amb Andorra. Baixarem més a l'est anant a trobar el riu de Bescaran i desfent el seu curs.

Per posar una mica de context geogràfic, podem fixar-nos que el riu Segre travessa la Cerdanya i l'Alt Urgell sempre en direcció oest, però a partir de la Seu comença a girar i s'encara al sud, direcció que més o menys anirà seguint fins a la desembocadura. Precisament a la Seu el Segre rep les aigües d'un dels seus principals afluents, el Valira, que baixa d'Andorra. La porció de terreny que visitarem avui correspont al quadrant deliminat pel Segre al sud, la Valira a l'oest, la frontera andorrana al nord i el petit riu de Bescaran a l'est. És una zona escassament poblada, on només hi ha dos nuclis de població importants: Estamariu, d'on sortirem, i Bescaran, per on passarem gairebé al final de la ruta. Entremig passarem per zones de pastures d'alçada on antigament hi havia diverses bordes, que actualment només es conserven com a record d'una època passada.

Fem un cafè al bar, restaurant i hotel d'Estamariu i ens preparem per començar una ruta que tindrà una gran pujada i una gran baixada (amb una petita inflexió entremig). Comencem a pedalar per la mateixa carretera per on hem accedit al poble des de la N-260, prop de la Seu d'Urgell. Passem al costat de la bonica església romànica de Sant Vicenç, als afores del poble, i pedalem en pujada per la carretera estreta durant 2 quilómetres. A mesura que ens allunyem del petit nucli, contemplem la bonica estampa del petit poblet bastit al voltant d'un petit turó. Just al mig del segon revolt, de 180º, trobem una pista de terra que marxa a l'esquerra i la seguim. Iniciem una pujada moderada per bona pista que s'allargarà durant molts quilòmetres.

Anem guanyant alçada sobre la vall del Segre, i la pista ens ofereix boniques panoràmiques cap a l'altre cantó de la vall, capitalitzades pel vessant nord del Cadí que s'allargassa cap a l'est. També podem contemplar Estamariu, el poblet dalt del turó que des d'aquí dalt sembla ben petit, tot i que fa pocs minuts que n'hem sortit. La pista avança en direcció nord-oest, però fa diverses entrades i sortides per acomodar-se a les característiques del terreny, bàsicament unes llargues carenes que baixen de la muntanya envoltades de comes i torrents. Aquestes carenes, pel que llegim al mapa de l'Institut Cartogràfic, les anomenen mandres, i podem veure entre d'altres la Mandra el Bassa i la Mandra l'Escuder, que segueix la mateixa línia carenera, però més amunt. Per això genèricament a aquesta zona se l'anomena serra de les Mandres.

Creuem dues explotacions ramaderes, el cortal de l'Escuder i el cortal del Perramon, i seguim pujant, sempre amb un pendent moderat tot i que alguns pujadors ja comencen a picar. Passada una de les torrenteres la pista gira i arribem als Cortals Nous, un bonic planell suspès sobre la vall que trenca la monotonia dels pendents força costeruts d'aquest vessant. Al límit del planell una petita borda sembla talment col·locada per fer una foto bucòlica, amb el Cadí a l'horitzó. Després dels Cortals Nous la pista puja una mica més, i el sol de mig matí ens castiga fort, ja que en aquest vessant més aviat pelat no hi ha ni una ombra. Creuem el barranc de la Banera, i poc abans del el torrent de Tens la pista comença a baixar. Després de 10 quilòmetres pujant s'agraeix una mica de baixada, però som conscients que tot allò que baixem ho haurem de recuperar.

La pista baixa gairebé 4 quilòmetres, i perdem uns 200 metres de desnivell, i segueix creuant diversos torrents que es desprenen de les muntanyes del nord. Els últims quilòmetres són força trencats i pedregosos, però es poden fer perfectament sobre la bicicleta. Arribem a la collada de Boloriu i trobem una cruïlla de pistes. Descartem la que baixa cap a l'esquerra i que ens portaria en un fort descens cap a Arcavell i la Farga de Moles. En canvi prenem la pista que marxa a la dreta i que comença a pujar després d'una bona estona costa avall. Fins ara havíem anat seguint la ruta 31 del Centre BTT de la Seu d'Urgell, però aquí l'abandonem, ja que marxa avall. En canvi seguirem, tot i que en sentit contrari, la ruta número 32.

Passem sota una borda en un petit replà a la collada de Boloriu, i seguim pedalant costa amunt per una pista que va girant i canviant de direcció. Fins ara pujàvem en sentit nord-oest, i ara ho fem en sentit nord-est. Entrem al vessant nord de la muntanya que fins ara havíem anat remuntant i voltejant pel sud. Aquesta cara nord és més fresca i ombrívola gràcies a la vegetació que aquí és frondosa a diferència del vessant sud més aviat pelat. Ens movem a força alçada sobre la vall de la Valira, just per sobre del poblet d'Arcavell i la frontera de la Farga de Moles. Anem enfilant-nos per un bonic bosc de pins, amb moltes zones entapissades de molsa. És un bosc humit i frescal que agraïm molt, ja que la pujada es va intensificant i el sol d'aquesta primavera avançada és molt càlid.

Després d'un parell de quilòmetres pujant el bosc s'obre de sobte i ens trobem davant d'una gran esplanada aprofitada des d'antany com a zona de pastures. A l'esquerra, una mica per sota, ens queden les bordes d'en Casals, que semblen molt malmeses. Davant, i seguint la mateixa trajectòria de la pista, a la part alta d'aquesta gran zona de pastures hi ha les bordes d'Escàs, en bon estat la majoria. És un bonic nucli de 7 o 8 bordes construïdes amb la típica pedra fosca de la zona, i ubicades a la part superior dels prats. La pista passa entremig d'aquest petit nucli bucòlic. És un lloc molt bonic, i ens sobta que després de gairebé 2 hores de pedalar, encara no hem trobat ningú. És una zona solitària on es pot assaborir la flaire de la natura. En tota aquesta zona, també podem contemplar a certa distància algunes muntanyes del sector sud d'Andorra, així com un dels cims més bonics, i el més alt, de l'Alt Urgell: el Salòria.

Passades les bordes d'Escàs la pista s'esvera i comença a pujar més fort. Quan ja portem 1.000 metres de desnivell fem una pausa i mengem uns ganyips al peu d'un prat. Aprofitem per mirar si comencen a sortir alguns bolets de primavera, però ni rastre. Més tard ens expliquen a baix al poble que ha plogut poc, i que de moment la temporada de bolets és pèssima. La pista és molt bona i agradable, tot i pujar fort. Ens movem per un entorn d'alta muntanya, amb zones de pi negre cada cop més esclarissat. Creuem diversos prats d'altura, com el pla Redon i el planell de Turbiàs. Després d'aquest últim la pista encara puja més, i amb forts pujadors arribem fins al peu d'una petita àrea recreativa a la font de la Rabassa. Aquí sí que ja trobem un parell de cotxes amb persones que gaudeixen d'un diumenge en plena natura, enmig d'uns prats que just en aquest punt assoleixen els 2.000 metres.

Des de la font de la Rabassa marxa una pista que planeja fins a l'estació d'esquí nòrdic de la Rabassa, però no cal que hi acabem d'arribar. Girem a la dreta i prenem una pista força trencada que encara puja més. Aquest últim tram superior és el més dur. Avançarem entremig d'immensos prats inclinats a força alçada. Aquí el sol gairebé s'agraeix, ja que l'aire de muntanya és fresc. La pista fa un primer revolt i tot seguit s'enfila amb un últim pujador molt dur entremig dels prats directament fins al coll de Pimés, el punt més elevat de la ruta d'avui, a 2.140 m. Aquest coll fa de frontera amb Andorra, i tot aquest sector era conegut per l'activitat contrabandista. Des del coll marxa una mena de pista que permetria pujar fins al pic Negre de Claror, a més de 2.600 metres d'alçada. Crec que la pista no és del tot ciclable, ja que és molt dura, i en tot cas nosaltres ho deixem per una altra ocasió, ja que portem més de 1.300 metres de desnivell i encara ens queda tot el descens.

Aprofitem els plàcids plans de la collada de Pimés per fer una bona pausa en què dinem i fins i tot trenquem una mica el son. Realment s'hi està molt bé. Estem en uns prats a més de 2.100 metres, amb bones vistes cap a la vall del Segre i també cap a les muntanyes arrodonides de la zona de la Rabassa. Després d'una bona estona reposant ens tornem a enfilar sobre les bicicletes i avancem per la pista que planeja per sobre dels prats inclinats. Pocs metres més endavant, totalment de pla, arribem a la collada del Sarset, un punt panoràmic que hem triat per la foto de portada. És un balcó natural sobre la vall de Bescaran i més enllà el Cadí, que contemplem d'ample a ample. És un indret preciós on val la pena aturar-se per contemplar un paisatge extens.

Passada la collada del Sarset la pista planeja encara uns metres i ens ofereix una excel·lent panoràmica. Però després d'un primer revolt de 180º comença a baixar molt fort traçant una llarga diagonal fins el coll i les bordes de Cintó. Creuem aquest nucli de bordes disperses entremig d'uns grans prats fortament inclinats. La pista segueix baixant en direcció est fins a trobar les aigües del riu Bescaran, que creuem a gual. Un cop creuat el riu s'incorpora una pista que baixa del vessant que tenim just al davant, i que recordo de fa 10 anys quan vaig fer la Transpirenaica també en bicicleta. Així doncs un cop creuat el riu la pista gira a la dreta i continua baixant fort seguint el curs del riu. Amb vistes cap al Cadí, que sempre tenim davant, baixem intensament i decidits. Passem per davant de la borda de la Llosa i el grup de bordes de Sant Miquel. Girem fort a la dreta i seguim baixant ja encarats cap a Bescaran, que veiem just davant entaforat al fons del barranc.

En pocs minuts la pista ens deixa a l'entrada del petit poble de Bescaran, que manté un aire medieval tot i que hi ha alguna construcció nova. Està situat al peu del torrent, i a diferència d'Estamariu que està encimbellat, Bescaran està entaforat. Pugem uns metres fins a dins del nucli i circulem breument pels seus carrers estrets en fort pendent. És un poble molt bonic. Però el més espectacular encara està per veure. A la part baixa del poble, separat de les cases, podem contemplar un bonic campanar de pedra de 6 pisos. Salvant les diferències recorda els campanars de la vall de Boí. És un campanar sense església, ja que el primitiu monestir de Sant Martí es va perdre. El campanar, molt ben conservat, té els 3 primers pisos cecs, i els tres superiors tenen finestrals fets amb arcs de dovella, més amples al pis més alt, mitjanes al segon, i de mides més reduïdes al tercer. També es pot observar decoració amb arcuacions llombardes. Sembla que la construcció romànica data dels segles XI-XII. Realment espectacular.

Deixem Bescaran i ja només cal deixar-nos impulsar per la gravetat i desfer els 5 quilòmetres de baixada per asfalt que ens separen d'Estamariu. Acabem ben satisfets d'una ruta molt rodadora, dura pel fort i continuat ascens, però molt bonica paisatgísticament. Després de més de 40 quilòmestres i 1.300 metres de desnivell reposem una estona a la terrassa de l'hotel Teixidor, on fem un gelat i un cafè que ens ajuden a refer-nos de les més de 5 hores pedalant. També aprofitem per fer petar la xerrada amb gent del poble, que ens parlen de bolets, de l'activitat ramadera i del centenar d'habitants censats a Estamariu. Amb la llum de tarda sobre el Cadí acomiadem aquest bonic poble i la interessant ruta que hem fet cap als vessants de la serra de les Mandres i fins a la Rabassa, amb tornada per la vall de Bescaran.