Avenc Font i Sagué

Visitem aquest característic avenc explorat per primera vegada fa més de 100 anys per Faura i Sans, i batejat amb el nom del pare de l'espeleologia catalana. Creuem la urbanització de l'Ordal i baixem pel torrent del Lledoner fins a trobar un caminet que ressegueix el barranc de l'Arcada. En 10 minuts arribem a l'entrada de l'avenc. Preparem la instal·lació i entrem per una boca estreta que s'eixampla al cap d'uns metres. Descendim pràcticament en vertical mitjançant diversos fraccionaments fins al nivell -40, on hi ha un petit replà i l'avenc es bifurca. Seguim baixant el pou principal amb una línia recta i vertical fins al fons, a -102 m. Comencem a remuntar el pou vertical amb esforç, i a la bifurcació tornem a instal·lar la baixada per la via Ramonage. El segon pou baixa fins als -75 m, i al fons hi trobem boniques formacions litogèniques. Tornem a pujar i arribem a dalt ben esgotats després d'un ascens vertical força dur.

Fitxa

• Tipus de sortida: Espeleologia i barrancs
• Lloc de sortida: Torrent del Lledoner L'Ordal, Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès)
• Distància: 1,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: -102 metres
• Temps: 07:00 hores
• Dificultat: D / 5 Pous verticals encadenats de més de 100 m.
• Sensació de dificultat: Mitjana Avenc molt vertical, amb pocs descansos
• Cartografia: Massís del Garraf Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Feia dies que no ens vestíem les granotes d'espeleologia, i avui, convidats pel Jordi i la Yolanda tornarem a submergir-nos a les entranyes de la terra, concretament al massís del Garraf. L'avenc Font i Sagué és una de les cavitats verticals més conegudes, interessants, i amb una història més notable de l'espeleologia catalana. I no només perquè porta el nom del pare i promotor de l'espeleologia al nostre país, que no consta que hagués visitat aquest avenc, però el seu deixeble Faura i Sans va decidir batejar-lo amb el seu nom.

La primera exploració d'aquest avenc es remunta a l'any 1911, quan es va organitzar una gran expedició per part del Centre Excursionista de Catalunya, liderada per Faura i Sans. És molt interessant llegir la ressenya històrica al web Espeleoindex.com i també l'entrada publicada a l'Espeleobloc que fins i tot recull l'article original publicat al butlletí del CEC l'any 1907.

Per aproximar-nos a la cavitat ens hem dirigir al port de l'Ordal i creuar tota la urbanització en sentit sud fins a trobar el torrent del Lledoner, al qual s'accedeix per una pista que neix al final del carrer de la Muga. A l'inici la pista és bona, i baixa fins una depuradora. Més endavant la pista s'estreny molt i es fa més dolenta. És recomanable un vehicle 4x4 o sortir caminant des de la depuradora. També hi ha l'opció de pujar per la mateixa pista però des d'Olesa de Bonesvalls, situat més al sud. En tot cas cal seguir la pista fins una cruïlla que no està indicada, però evident i que marxa cap al nord. Hi ha un petit pal de color verd, sense cap indicació.

Caminem uns 10 minuts per aquest camí ample, i quan gira veiem un camí molt més estret que s'enfila cap a l'esquerra. Pugem fort uns 15 o 20 metres i arribem a l'avenc dels Topògrafs. Pocs metres a l'esquerra (sud) hi trobem el nostre objectiu d'avui. Un cartell indica el nom d'Avenc de l'Arcada Gran, tal com també es coneix aquesta cavitat. De fet pren el nom d'una arcada natural de roca que hi ha uns metres més amunt del barranc, i que volíem visitar a la sortida. Però es va allargar molt l'activitat i vam sortir pràcticament de fosc.

Situats a l'entrada de l'avenc el Jordi, amb molta experiència en activitats espeleològiques, ens dóna a la resta algunes indicacions del recorregut i comença a preparar la instal·lació. La capçalera del pou és estreta, amb una entrada ja vertical entremig de la característica roca calcària del Garraf, molt desgastada. Pocs metres més avall de l'entrada munta un primer fracionament, i tot seguit ja segueix una llarga vertical directa d'uns 20 metres. Baixa la Yolanda, després la Sílvia i jo entro l'últim. Anem passant els diversos fraccionaments rapel·lant en una pràcticament perfecta línia vertical, i aviat arribem a la cota -40, on hi ha un petit replà. Fins aquest punt pràcticament no vaig fotos, ja que la poca pràctica en aquestes activitats verticals em fa concentrar en la feina. A més no tenia preparat l'equip per portar-lo a sobre tot fent el descens.

Ens reagrupem al petit replà, on la cavitat es bifurca. El pou principal continua el seu descens vertical, un gran tub de més de 100 metres. Al costat nord el replà baixa uns metres cap a un segon pou del qual parlarem més tard. Ara continuem baixant pel pou principal. Poc més es pot explicar d'aquest pou més enllà de comentar que té unes proporcions notables i constants. Té una forma ovalada amb un diàmetre aproximat d'uns 10 metres gairebé sense canvis en tota la seva profunditat. Segueix una progressió totalment vertical, i en alguns punts podem observar algunes concrecions parietals de notables dimensions. Com que el dia anterior va ploure força, durant tot el descens ens van caient gotes d'aigua, que al final ens deixen força molls. Durant el descens d'aquest segon tram creuem dos o tres fraccionaments, però l'últim ràpel és molt llarg i ens deixa al fons de l'avenc.

Un cop arribats al fons del pou observem les immenses formacions que es desprenen de les parets, bàsicament unes columnes amb poca decoració. També ens fixem en la fauna cavernícola. Tot baixant hem anat trobant moltes aranyes de notables dimensions. A baix el Jordi troba un gripau, a -102 m.! Descansem uns minuts, bevem aigua i ens comencem a preparar per la part més dura: l'ascens. El primer pou ja és molt exigent, ja que és vertical i hem de pujar pràcticament a plom durant més de 20 m. Canviem l'stop pel puny i el croll i comencem a pujar. Surt primera la Sílvia, després la Yolanda, jo al darrere i el Jordi al final que desmunta la instal·lació i recull la corda. És el més experimentat, però també s'endú pràcticament tota la feina.

L'ascens és molt dur, sobretot pels que no tenim una bona tècnica de progressió vertical ni dominem bé el material. El primer pou ja ens deixa esgotats, i creuar els fraccionaments, la majoria estant suspesos, no és ben fàcil. Mica en mica anem polint la tècnica, gràcies als consells del Jordi, però alhora també ens anem cansant. Pugem poc a poc, especialment els que tenim menys experiència, de forma que la progressió s'alenteix. Anem creuant fraccionaments fins arribar a la cota -40 aproximadament on hi ha el replà que ens permetrà descansar. Reconec que arribo molt esgotat. Decidim tornar a baixar ara cap al segon pou, de característiques diferents al primer.

Des del replà el Jordi monta un passamà que ressegueix una petita lleixa suspesa sobre el pou principal. Al final de la lleixa, a la dreta tot baixant, comença el segon pou, conegut com a via Ramonage. El Jordi instal·la les cordes i baixa un primer pou que arriba a un altre replà on hi ha una estretor. Superada l'estretot el pou es torna a eixamplar una mica, però ja no és un pou tan recte ni vertical com el primer, sinó que és un pou més estret, irregular i amb molts punts on agafar-se. Alhora també és una zona molt més concrecionada, sobretot a la part inferior.

A mesura que baixem trobem diverses columunes, estalactites, algunes banderes, i el més característic del final del pou, unes formacions de tipus floral que popularment anomenem col-i-flors. Aquest tram final és molt bonic, i arribem al fons d'aquest segon pou, força estret però ben decorat. Malauradament vaig fer poques fotos, tot i que l'entorn ho valia, però el cansament era notable.

Tornem a pujar per encarar la sortida. Estem aproximadament a -75 metres, i queda una bona remuntada. La sortida del final de la via Ramonage és fàcil, i tot i que pugem encordats, fem el primer tram pràcticament grimpant, ja que és més fàcil anar-se agafant als sortints de les roques en una zona estreta i irregular. Més amunt el pou guanya en verticalitat, i cal encadenar diversos fraccionaments més curts ja que el recorregut és força irregular. Passem l'estretot i encarem l'últim pou que ens torna a portar a la lleixa on es divideixen les dues vies, i on aprofitarem per descansar uns moments.

Ja només queda remuntar els últims 40 metres fins a la sortida, però el cansament és notable. Enfilem un primer tram llarg i vertical. Tot seguit un parell de fraccionaments curts i encarem l'últim pou, llarg i vertical. Se'm fa molt feixuc pel cansament acumulat. Feia temps que no em sentia tan esgotat, i veig que cal millorar molt la tècnica de la progressió. Ens apropem a la sortida, amb el Jordi que va al davant, després la Sílvia, jo el tercer i la Yolanda que desinstal·la i recull aquest últim tram. Després de l'últim pou llarg, ja només queda un fraccionament i arribem pràcticament a la boca, que s'estreny una mica en relació a les mides comfortables de la resta del pou. Sortim a la superfície ja pràcticament de fosc.

Com que ja és fosc desistim de visitar l'Arcada que dóna nom al sector. Un cop a dalt descansem uns moments i recollim tot el material. Afortunadament el retorn és curt, i en 10 minuts arribem al cotxe satisfets d'haver recorregut un avenc tan bonic i característic. Gràcies a la companyia i l'experiència del Jordi i la Yolanda hem pogut realitzar aquesta divertida, intensa i dura activitat.

És un avenc bonic i espectacular, molt vertical en tot el seu recorregut, i amb unes formacions discretes però boniques. Ens ho hem passat molt bé, i també ens hem cansat molt. Queda molt per practicar i aprendre, però de nou hem vist que ens agrada molt la muntanya, tant per fora com per dins. Una visita interessant a aquesta històrica cavitat vertical situada al cor d'una de les zones càrstiques més prolífiques de Catalunya pel que fa als avencs i altres cavitats, el massís del Garraf.

Topografia

Font i més informació a: Espeleoindex.com.