Stromboli (924 m.)

• 

  Illa d'Stromboli, des del mar

• 

  Stromboli, amb el volcà fumejant

• 

  Platja negra i illa d'Strombolicchio

• 

  Inici del camí cap a l'Stromboli

• 

  Sciara del Fuoco, on la lava cau al mar

• 

  El camí puja fort

• 

  Cràter fumejant

• 

  Al fons el poble d'Stromboli i l'Strombolicchio

• 

  Contemplant el cràter fumejant i l'Sciara de Fuoco

• 

  Contemplem una explosió forta

• 

  Explosió al capvespre

La més remota de les illes Eòlies és una gran xemeneia que fumeja constantment. Des de fa milers d'anys el volcà està actiu de forma permanent, i cada 15 o 20 minuts explosiona deixant anar roques i espurnes de lava. Després de passejar per la idíl·lica població, entremig de carrerons estrets amb cases blanques, a mitja tarda emprenem l'ascensió cap al volcà. Guanyem alçada ràpidament per camins costeruts fins a l'Sciara di fuoco, un mirador sobre els pendents de lava que cauen al mar. Seguim pujant fins un mirador a distància prudencial del cràter fumejant. Contemplem la posta de sol i l'arribada de la foscor, que fan encara més espectaculars les explosions constants d'aquest drac ferotge.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Stromboli Illes Eòlies, Sicília (Itàlia)
• Distància: 9,30 quilòmetres
• Desnivell positiu: 880 metres
• Temps: 6:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil
• Cartografia:

Itinerari

Crònica

Jules Verne va imaginar que els protagonistes del seu Viatge al fons de la Terra tornaven a la superfície després del periple per les profuntitats del planeta per la xemeneia del volcà Stromboli. Anys més tard Roberto Rossellini també va enfocar l'illa amb de la seva càmera a la pel·lícula Stromboli, terra di Dio, protagonitzada per Ingrid Bergman, i que va donar lloc a una relació sentimental entre director i actriu. I és que aquesta illa té una gran força i poder d'atracció en l'imaginari col·lectiu. Arguments no en falten. Tota la petita illa és un volcà que s'aixeca fins a gairebé 1.000 metres. Està constantment en erupció des de fa milers d'anys, el seu cràter sempre fumeja i cada pocs minuts expulsa roques i lava.

Quan preparàvem el viatge a Sicília, sens dubte el lloc que suscitava més interès era Stromboli, i no ens va decebre. La seva ubicació remota, la fascinació per un volcà en erupció i l'estranya bellesa de l'indret fan del viatge a aquesta illa una experiència realment captivadora. Només arribar-hi ja és una experiència en si mateixa, si més no per la gent de secà, ja que només s'hi pot accedir per mar. Hi ha ferris des de diverses poblacions, però el més fàcil i habitual és agafar-lo a Milazzo, a la costa siciliana del mar Tirrè. Hi ha diversos ferris cada dia que van a les diverses illes Eòlies. N'hi ha un que va directe a Stromboli, surt a les 6 del matí i és el més ràpid. Nosaltres n'agafarem un a les 7:30 que fa escala a les principals illes, i tot i que sigui més lent permet fer-se una idea de tot l'arxipèlag. Els ferris són uns vaixells planejadors molt ràpids. Prenem unes pastilles anti-mareig i observem que són de gran ajuda després de veure els estralls produïts pel balanceig del mar en alguns passatgers, tot i estar la mar en calma.

El ferri surt de Milazzo i fa una primera parada a Lipari, la principal illa de l'arxipèlag de les Eòlies. La població principal és bonica, amb un reguitzell de cases baixes alineades arran de costa, vora el mar. Pugen i baixen passatgers, i tornem al mar per arribar a la propera illa de Vulcano, on de tornada també farem una parada. El vaixell de seguida agafa gran velocitat i planeja sobre la mar calmada en direcció cap a l'illa de Salina, després la petita i bucòlica Panarea, i finalment, després d'una travessa més llarga, arriba a la més remota de les illes, Stromboli. Aquí fa dues parades: la primera a Ginostra, una petita població situada al sud-oest de l'illa, on tot just hi viuen una vintena de persones. El ferri continua uns minuts més fins al port d'Stromboli, al nord-est de l'illa, el nostre destí.

De lluny, ja des de l'aigua, sobta la imatge de l'illa d'Stromboli. És un gran volcà tal com l'imaginaríem, o tal com el dibuixaria un nen: un gran con que en aquest cas emergeix de l'aigua. I aquest volcà sempre està fumejant, a estones de manera discreta i en alguns moments amb grans fumaroles fruit de les explosions que aixequen immensos núvols foscos. De fet el volcà Stromboli ha donat lloc a tota una tipologia de volcans, els estrombolians, que són aquells que generen explosions violentes i constants, a diferència d'altres més pacífics com els vulcanians, peleans o hawaians.

La població d'Stromboli és petita. Hi viuen al voltant de 400 persones de forma estable. Està formada per petites cases de planta baixa, totes elles blanques i agrupades en carrerons estrets i costeruts. El color blanc de les cases contrasta fortament amb el terreny fosc i les platges de sorra negra. És un lloc plàcid on la gent tenen un caràcter tranquil i reposat. És el lloc ideal per practicar el dolce far niente en un marc incomparablement bell. Desembarquem al petit port, i el volcà ens dóna la benvinguda amb un gran núvol eruptiu. El port està a tocar de les cases, les quals s'allarguen per sobre la platja i a la falda del volcà, en l'únic tram de l'illa més o menys pla, ja que la resta és molt costeruda.

Caminem pels carrers d'Stromboli buscant l'allotjament que havíem reservat el dia anterior. Ens estarem a la residència Aquilone, un petit bed & breakfast molt còmode i agradable, amb les habitacions de planta baixa al voltant d'un bonic jardí. Un indret perfecte per descansar i gaudir de la tranquil·litat de l'illa. Tot seguit anem a voltar per les platges i el nucli, observant els diferents racons d'aquesta curiosa localitat. Les platges de sorra negra són amples i estan envoltades per petits ferallons o espigons de roca negra. Algunes platges tenen sorra fina i altres petites pedretes volcàniques. De lluny es divisa l'Strombolicchio, una petita illa que en realitat és el que queda del con volcànic més primitiu.

A mitja tarda comença l'ascensió al volcà. Per qüestions de seguretat, i m'imagino també que per garantir uns ingressos a la gent que viu a l'illa de forma permanent, està prohibit pujar al volcà lliurement. Cal fer-ho amb un guia de l'illa. Hi ha un parell o tres de botiguetes on es poden contractar els serveis. L'empresa més habitual és Magmatrek, amb qui contractem l'excursió. Ens ajuntem amb un grup d'una vintena de persones de diferents nacionalitats per començar a caminar. Hi ha diversos camins per pujar a l'Stromboli, i en veure que som un grup més aviat jove i animat ens proposen pujar pel camí vell, que no és el més habitual. El camí vell és més dret i exigent, però alhora és més interessant paisatgísticament, ja que t'acostes més al cràter. Encantats de la proposta.

Sortim de l'església de San Vincenzo, centre neuràlgic del poble. Caminem de pla pel carrer principal que connecta el nucli allargassat d'Stromboli per sobre de la platja. Els carrers del poble són molt estrets, i no hi circulen cotxes. La gent es mou a peu, o sobretot amb els característics motocarros, uns tricicles motoritzats estrets i lleugers. Quan s'acaben les cases, gairebé al límit nord de l'illa, comencem a pujar per un camí en diagonal entremig de vegetació de mata baixa. Destaca sobretot la ginesta, molt habitual a l'illa, ara en plena floració i expressió olfactiva.

El camí comença suau en una mena d'antiga pista que porta fins a l'observatori de la Punta Labronzo, actualment reconvertit en restaurant-terrassa. A partir d'aquí el camí comença a pujar més fort fent zigues-zagues pel vessant nord del volcà. Mica en mica la vegetació va disminuint fins pràcticament desaparèixer sobre un terra fosc i àrid on pràcticament res no hi pot viure. Acabem de pujar fins al mirador de la Sciara del Fuoco, on podem contemplar el gran vessant de lava que cau des del cràter fins al mar. Es tracta d'un gran pendent fort i regular, de color negre intens, i fumejant a la part alta. Per aquí es desprèn la lava que de tant en tant deixa anar el volcà. També observem el cràter, que fumeja constantment, i amb intèrvals d'entre 15 i 30 minuts explosiona, amb més o menys intensitat.

Passada l'Sciara del Fuoco el pendent creix notablement, i el camí puja molt fort. En alguns punts gairebé cal ajudar-s'hi amb les mans. Sempre és un camí fàcil i evident, i anem pujant poc a poc a ritme de grup. Pugem encara una bona estona, sempre guanyant alçada al costat de l'Sciara del Fuoco i amb la vista posada al cràter. El camí s'enfila més amunt del propi cràter fins al punt d'un mirador natural on hi ha instal·lades un parell de minirefugis per protegir en cas de vent o explosions més fortes. El mirador està situat a uns 400 metres de distància del cràter, una distància prudent per les explosions, i alhora prou a prop com per observar aquest interessant fenomen natural. Tot i això per més seguretat ens inqiquen cal que cal posar-se el casc.

El sol va baixant cap a l'horitzó marí, i ens asseiem al mirador per passar una bona estona contemplant les evolucions del volcà. Tot i estar a menys de 1.000 metres hi fa força fred, i ens abriguem com si fóssim a ple hivern. El vent constant que hi acostuma a fer augmenta la sensació de fred. Contemplem la posta de sol, i amb menys llum la imatge del volcà és encara més impressionant. Se senten fortes explosions cada pocs minuts, algunes fins i tot fan tremolar el terra. El guia ens explica que el volcà té un nivell d'activitat lleugerament inferior al que és normal, de forma que no tenim la sort de veure cap gran explosió de lava. Sí que gaudim de 4 o 5 explosions, un parell de les quals considerables. Una llença un gran núvol que creix desenes de metres amunt. La segona fins i tot expulsa diverses espurnes de lava incandescent.

Passem al voltant d'una hora al mirador, fins que és ben fosc, gaudint de la gran experiència d'observar un volcà actiu a molt poca distància. M'hi hauria quedat molta més estona, esperant alguna explosió més gran. El volcà és actiu però imprevisible. Cada pocs minuts fa una explosió, però la intensitat d'aquestes varia constantment. Al cap d'una hora tots tenim molt fred, ja que caldria equipació de ple hivern (plomes, guants gruixuts,...) i el guia decideix continuar la ruta. El mirador queda relativament a prop del cim, però un cop comencem a caminar cap al cim ja no podrem aturar-nos, ja que en la zona superior hi ha molt fum i no és prudent parar gaire estona.

Seguim el camí cap amunt, fins que confluïm amb el camí més habitual per pujar pel vessant est. Arribem a l'aresta i ens posem les màscares perquè hi ha un fum espès que fa difícil respirar normalment. Sense aturar-nos caminem per l'aresta fins assolir els 924 metres del cim de l'Stromboli, situat per sobre del cràter, tot i que aquest no es veu bé des del cim. Passem només uns instants al cim, ja que el fum del cràter ve directament cap aquí per efecte del vent. És totalment fosc, i el rugir del volcà es fa encara més esfereïdor, ja que des d'aquí les explosions se senten molt de prop.

Abandonem el cim i baixem per un camí que marxa primer cap al sud, i al cap de poc gira cap a l'est per iniciar una baixada ràpida i vertiginosa. Baixem per una mena de gran tartera d'arena volcànica que és molt fàcil i còmoda de baixar, però que genera molta pols. En molts trams baixem amb les màscares posades a causa de la polseguera. Tant la roba com les sabates ens queden ben empolsinades, i de tant en tant cal anar buidant el calçat de la sorra. Tot i ser ràpida triguem més d'una hora en desfer el camí fins al centre d'Stromboli, una localitat on no hi ha llum als carrers, tot i que encara queda algun establiment obert on podem fer un sopar ràpid abans d'anar a dormir i pair la bonica experiència de contemplar un volcà actiu tan de prop.

Imatges