Volta als Ports

• 

  Sortim des de l'ajuntament d'Arnes

• 

  Circulem per bones pistes cap a dins dels Ports

• 

  Pont de Beseit, sobre el Matarranya

• 

  Tolls de Beseit

• 

  Voregem el pantà de Pena

• 

  Masos deshabitats entre camps de cereals, oliveres i ametllers

• 

  Passem per l'antic castell de Pena-roja de Tastavins

• 

  Roques de Masmut

• 

  Cinglera de Pena-roja

• 

  Forts pujadors a la serra Pelada

• 

  Fredes

• 

  El segon dia comencem pedalent per una pineda

• 

  Zona del Mascar, sota el Caro

• 

  Pista aèria, amb les rases de Maraco al fons

• 

  !!!

• 

  Pujant cap als plans de les Foies

• 

  Plans i refugi de Terranyes

• 

  Preciós camí de ribera sobre el riu Estrets

• 

  Creuem els Estrets d'Arnes

• 

  Tanquem la ruta arribant a Arnes

• 

  Al fons les muntanyes escarpades dels Ports

Dediquem dos dies a fer una llarga volta en bicicleta pel massís del Port, primer cap al sud pels pobles del Matarranya, i tornant el dia següent per l'espina central del massís. Sortim d'Arnes i avancem per bones pistes cap a Beseit, el pantà de Pena i Pena-roja de Tastavins. Tot seguit comença un tram molt dur, llarg i per terreny inhòspit. Passem les roques de Masmut i enfilem per pistes solitàries i costerudes cap a la serra de Pena-roja i la serra Pelada. Ens desviem fins a Fredes i acabem de pujar per bona pista fins al refugi de Font Ferrera, on farem nit. El segon dia comença amb una forta baixada fins al llit del Matarranya. Llavors pugem suaument cap a la urbanització del Caro i tot seguit la gran pujada del dia cap al gran altiplà de Terranyes. Baixada vertigionsa fins a la Franqueta, i tot seguit al peu del riu creuem els magnífics estrets d'Arnes. Una ruta exigent, preciosa i solitària pel cor de les muntanyes dels Ports.

Fitxa

• Tipus de sortida: Bicicleta de muntanya
• Lloc de sortida: Arnes (Terra Alta)
• Distància: 127,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 2.675 metres
• Temps: 17:35 hores
• Dificultat: Mitjana
• Sensació de dificultat: Mitjana Fàcil tècnicament, però exigent físicament
• Cartografia: El Port Editorial Piolet (1:30.000)

Itinerari

Crònica

Feia temps que em rondava pel cap fer una volta en bicicleta als Ports, i havia estudiat diverses rutes possibles. De fet n'hi ha moltes, ja que el massís és extensíssim, més del que molta gent pensem. I després de pedalar hores i hores per pistes solitàries sense trobar-nos ningú encara m'he adonat més de la magnitud i salvatgia d'aquestes muntanyes del sud que sovint ens són desconegudes. Els últims anys hem fet diverses excursions als Ports, però sempre caminant o grimpant, mai en bicicleta. La bicicleta té una limitació important en una zona d'orografia tan complexa, amb grans barrancades i cingleres, però alhora té l'avantatge que permet recórrer un territori més ampli i ens ofereix una visió panoràmica de tot el massís.

A l'hora de decidir la ruta no va ser gens fàcil. Hi ha moltes possibles voltes als Ports, començant per una opció més llarga però més fàcil de fer-ho per baix, sense enfilar-nos a la zona alta central, fins a d'altres més complexes per pistes i camins poc transitats. Fins i tot hi ha una ruta organitzada coneguda com a Pedals dels Ports (http://pedalesdelosports.com), web en castellà tot i que tot el territori que trepitja és de parla catalana. Proposen una ruta completa i interessant, i que coincideix amb un tram del que vam recórrer nosaltres. En tot cas cal tenir en compte que la geografia de la zona és complicada, i que sortir de les pistes implicarà en el millor dels casos empènyer la bici i d'altres penúries. També cal tenir en compte la limitació dels mapes, ja que el mapa més complert del massís, El Port Editorial Piolet (1:30.000), no abarca la part més al sud i a l'est (zona de la Franja i el Matarranya i zona dins del País Valencià).

Finalment vam optar per una ruta circular de dos dies, principalment rodadora, evitant trams tècnics que ens obliguessin a empènyer la bici durant llarges estones, tot i que alguna és inevitable. La ruta triada planeja primer cap al sud pels pobles de la Franja, s'enfila cap als contraforts meridionals de la serra, i la va creuant pel seu interior fins a la zona del Caro i Terranyes abans de baixar a buscar els Estrets. És una ruta força completa que permet conèixer diferents aspectes característics del massís, tot i que també s'oblida de zones molt interessants però d'accés complicat amb bicicleta. Al final també vam prendre diverses decisions sobre el terreny que van canviar notablement la ruta inicialment prevista. Coneixerem zones de vinyes, oliveres i ametllers, petits pobles de flaires medievals, nombrosos masos abandonats enmig d'un terreny difícil, barrancs profunds i cingleres espadades, petits rierols i tolls d'aigua cristal·lina. Un territori esquerp que la mà de l'home mai no ha acabat de dominar.

Dia 1. Arnes - Refugi de Font Ferrera

Ens reunim l'Ari, l'Albert, la Sílvia i jo mateix engrescats a compartir aquesta aventura sobre rodes. Aparquem sota l'ajuntament d'Arnes, un magnífic edifici d'estil renaixentista, i preparem les bicicletes i els estris que necessitarem. Com que només passem una nit a fora ens caldrà ben poca cosa, i bé amb una motxilla bé amb unes alforges petites podrem portar tot allò que ens cal. Els matins i vespres encara són freds, especialment a la part alta, on circularem per sobre dels 1.300 m.

Sortim cap al sud per una pista que neix a la part inferior de la població i que es dirigeix cap al Toll de Vidre i cap a Beseit. Avancem còmodament tot i que sempre anem pujant de forma progressiva. Avancem entre camps d'oliveres i ametllers fins al coll de la Creu, sota les magnífiques parets de la Ballestera (on ja ens havíem enfilat i crestejat en una excursió anterior. També passem per sota de la característica Moleta del Molló, que ens porta bons records d'una excursió molt aventurera que vam fer fa uns anys. Des del coll baixem fins al riu de les Valls, i tot seguit deixem la pista que continua cap al Toll de Vidre i prenem la que marxa cap a la dreta direcció Beseit.

La pista de Beseit va pujant més fort entremig de masos, alguns directament abandonats i d'altres dedicats només a usos agrícoles, però tots deshabitats. Anem pujant fort fins al coll d'en Selma, i baixem més plàcidament per l'altre cantó fins a trobar el riu Ulldemó. Planegem pel peu del riu una estona, i el creuem a gual per un pas encimentat. La pista se separa de les aigües i planeja fins al poble de Beseit. Entrem al nucli antic de la població per una de les antigues portalades en forma d'arc, i en sortim per una altra. Fem una pausa per contemplar l'airós pont sobre el riu Matarranya, i també per consell d'un veí ens acostem fins uns petits tolls i cascades que hi ha uns metres més endins de la població.

Seguim cap al sud pel barranc dels Olivars, seguint la pista i alhora el GR-8. Planegem còmodament entre camps d'ametllers i oliveres i petits masos que tenyeixen el territori. El dia és ennuvolat, i fins i tot ens fa patir que ens faci algun ruixat. Però la combinació dels núvols i els camps de cereals deixa un paisatge ben bonic. La pista puja suaument per una vall ampla, allunyada de les cingleres dels Ports, que ens queden més a l'est (esquerra). Pedalegem sense problemes, encara frescos, fins a trobar la cua del pantà de Pena. Havíem traçat un recorregut per la dreta del pantà, ja que hi ha una pista. Però quan arribem a la presa ens adonem que hi ha una tanca que impedeix el pas. Per tant reculem i anem a voltar les aigües per l'altre cantó (track corregit).

Voregem durant una bona estona el pantà de Pena enmig d'un paisatge de secà, amb camps de cereals i els ja habituals d'oliveres i ametllers. Creuem un petit túnel i avancem prop de les aigües cap al final del pantà, on aquest meandreja i ens obliga a fer una bona volta. Tornem a pujar cap a la vall de Figuerals, i progressem suaument per pistes poc o gens transitades en direcció sud, entremig de camps i masos abandonats. De fet tota la zona és un bon exemple del despoblament rural que es va produir a mitjans del segle passat. Tornem a pujar una mica fins al mas del Gaitero, i ja baixem cap al torrent que ens porta als afores de Pena-roja de Tastavins.

Entrem a Pena-roja per la part baixa i ens enfilem pels seus carrers costeruts. Tot i ser a la província de Terol, aquí la majoria de la població parla català. Un petit grupet de persones ens indiquen el camí a seguir, i ens comenten que tenim una llarga ruta fins a Fredes, amb pujades molt fortes. Tot i les advertències no pensàvem que tant. Seguim cap a la part alta de la població on marxa un caminet sota l'antic castell per on haurem de seguir. Arribem a la part alta del turó que hi ha al cap d'amunt del poble, on hi ha unes petites cases troglodítiques, a la zona del pont Xafat que donava accés a la població. El camí planeja alçat i amb vistes cap a la plana de Terol i els barrancs més propers. Uns metres més endavant trobem la pista al peu d'una bassa. Seguim la pista amunt.

La pista passat Pena-roja de Tastavins va pujant i s'aproxima a les roques de Masmut. Gairebé a la base de les espectaculars formacions rocoses, la pista es bifurca. Cap a la dreta pujaríem cap al mirador, on hi ha la millor vista d'aquestes curioses cingleres, però després hauríem de tornar per un camí no ciclable. Seguim doncs per la pista de l'esquerra que volteja les roques pel nord, just a sota mateix de les seves vertiginoses parets. Baixem lleugerament sota els grans esperons arrodonits que semblen un orgue de magnituds mastodòntiques fins arribar gairebé a la riba del riu de Prats, on tenim un gran dilema, la decisió del qual marcarà notablement la nostra ruta.

La ruta que havíem preparat marxa al peu del riu, i el va remuntant progressivament. Però l'entrada a la pista uns metres per sobre del riu sembla dolenta, i en canvi la pista principal, que a més a més està indicada cap a Fredes, es veu molt més bona. Aquesta pista principal creua el riu i comença a remuntar els pendents dels Ports. Comentem la jugada i decidim optar per la pista principal, la qual, tot i ser més bona només és apta per a tot-terreny o bicicletes, i és ben poc transitada, ja que durant hores no ens trobarem ningú. Com deia la decisió tindrà impacte en la ruta, ja que haurem de pujar i pujar durant hores i hores, amb trams molt durs. Per tant haurem optat per fer una ruta molt més dura, però alhora bonica, ja que ens enfilarem a la part més alta del sector sud del massís, amb bones vistes cap a les cingleres i barrancs d'aquesta zona.

Ja ens havien advertit els veïns de Pena-roja que trigaríem hores en arribar a Fredes, però mirant al mapa no crèiem que fos tant. Quanta raó tenien! La pujada sembla interminable, i després d'una llarga pujada, quan sembla que arribis ja a la part més alta, planeges uns metres i tornes a pujar. Sempre hi ha un punt més alt. Vam trigar més de 4 hores des de Pena-roja fins a Fredes, passant per una zona inhòspita, on no vam veure ningú més que un parell de tot-terrenys. Passem al costat d'alguns masos abandonats, i després de molta estona de pujar arribem a un mirador natural molt bonic sobre la cinglera de la serra de Pena-roja. Pugem més encara i creuem l'altiplà de Zapater, on hi ha una zona de pastures. Planegem uns minuts gairebé a 1.300 metres d'alçada sota el turó d'Encanadé, just abans d'afrontar l'última pujada per la serra Pelada, que ens portarà al punt més alt de tota la ruta: 1.330 m.

Cremem els últims cartutxos pujant la serra Pelada, des d'on ja veiem el poble de Fredes a la nostra dreta. Un últim pujador que de lluny ja es veu llarg i dur ens desanima una mica, però acabem superant-lo. La pista baixa uns metres fins al coll de Tombadors, i aquí tenim el segon dilema: seguir la ruta prevista o desviar-nos fins a Fredes per menjar i reposar una estona. La ruta prevista segueix cap a l'esquerra, pujant encara una mica més cap a la zona del Tossal dels Tres Reis, on conflueixen les 3 comunitats: Catalunya, Aragó i el País Valencià. Són més de les 5 de la tarda i no sabem quants quilòmetres queden fins al refugi de Font Ferrera. Estem esgotats i només hem menjat alguna barreta durant el dia. Decidim doncs baixar fins a Fredes, tot i desviar-nos dos quilòmetres i mig en baixada, que després seran de pujada.

Baixar a Fredes va ser una bona decisió, ja que estàvem esgotats. Ens dirigim al bar del poble on ens preparen uns bons entrepans que ens refaran. Mengem i descansem uns minuts abans d'emprendre de nou el camí ja conegut, ara però de pujada. Amb el dipòsit ple la pujada no sembla tan feixuga, i tots quatre estem més reanimats. Pugem de nou fins al coll de Tombadors, on la pujada es suavitza. Descartem pujar al Tossal dels Tres Reis, ja que es fa tard i encara hem d'arribar al refugi. Des del coll la pista segueix pujant però de forma més moderada, seguint el curs d'un torrent pels boscos de Rafalgarí. Un parell de pujades ens deixen al coll de la Creu, on ja anem cara avall fins a la cruïlla del refugi. Des de la cruïlla encara queda un últim pujador fort que acaba de consumir l'última reserva d'unes forces ben mermades.

Arribem al refugi de Font Ferrera gairebé a les 8 del vespre, i ja trobem la resta d'hostes començant a sopar. Tot i que no tenim gana ja que hem dinat fa menys de dues hores, ens apuntem a l'àpat per acabar de carregar les bateries. El Gabi ens prepara un bon sopar energètic que ens anirà d'allò més bé. Entre roncs intentem descansar al dormitori de lliteres, i finalment l'esgotament pot més i acabem adormint-nos.

Resum del dia:

• 75,2 km.
• 1.860 m. desnivell positiu
• 1.220 m. desnivell negatiu
• 9:35 h.

Dia 2. Refugi de Font Ferrera - Arnes

El dia en un refugi sempre comença amb un bon esmorzar. Els senderistes van desfilant, i nosaltres acabem sent els últims en sortir. Estem gairebé a 1.200 metres d'alçada i el dia s'ha llevat fresc i ennuvolat. El refugi està situat lluny de tot arreu, en una mena de clot sota el tossal d'en Cervera. Ens acomiadem del Gabi, que ens dóna algunes indicacions per a la ruta, ens abriguem i ens tornem a enfilar sobre les bicicletes. Desfem l'útim tram de pista que ja havíem fet el dia anterior, i un cop a la cruïlla marxem de pla cap a la dreta. Planegem durant una estona per una pineda deliciosa seguint el GR-7. Avancem sempre de dret i abandonem el GR que marxa a la dreta, cap a Vallcaneres, en una cruïlla.

Després d'un parell de pujadors ens posem cara avall per acometre un descens fortíssim per una pista amb pendents molt accentuats. Baixem molt fort fins al peu de la font del Teix, on neix el riu Matarranya. Tornem a seguir el GR, però ara el GR-8, i després d'una gran baixada, ja sabem què toca: una bona pujada. Enfilem doncs per pista còmoda cap als masos de Millers amb alguns pujadors que de seguida ens fan guanyar temperatura i oblidar la fresca matinal. Passat Millers la pista planeja durant una bona estona per una zona boscosa fins a l'àrea recreativa de la Cova Avellanes.

A la cruïlla de pistes de l'àrea recreativa girem a la dreta i avancem per una pista més principal que ens portarà cap a la urbanització de Caro. Anem pujant suaument per una zona boscosa i mica en mica comencem a trobar cases de segona residència. Fem un tram asfaltat fins al coll de la Carrasqueta, on deixarem la pista que marxa cap a la urbanització de Caro i tombem a l'esquerra fent un zig-zag. Avancem entremig de cases a la zona del Mascar, i de seguida trobem un altre trencant que planteja un nou dilema. Les dues opcions ens portaran al mateix lloc, però per circuits diferents. Si marxem a l'esquerra ens haurem d'enfilar a la Mola de Catí, un altiplà davant mateix del Caro, on ja havíem estat tot explorant algunes coves. Aquesta opció implica pujar més amunt per tornar a baixar. Triem doncs l'altra opció, i per tant seguim la pista que marxa a la dreta i que voreja el gran mur de la Mola fins a trobar un punt de debilitat.

Avancem una estona de pla, encara amb alguna casa de segona residència al voltant, però cada cop més escasses. Tornem a entrar en territori més salvatge. Ens acostem a la curiosa roca Campanari tot planejant, i just passada la roca la pista gira i comença a pujar intensament. Amb diverses giragonses anem guanyant alçada cap als plans de Llinars, on podrem tornar a relaxar-nos i planejar plàcidament. Arribant a dalt els plans ens sobta un primer cartell de perill on s'anuncia la presència de bous braus. No ens fa gaire gràcia, però la veritat és que els veiem de lluny i dins d'un tancat.

Avancem cap a la planura de les Foies, on hi ha diversos masos. La majoria estan abandonats, però alguns encara serveixen per a tasques ramaderes. Hi ha un gran tancat on pasturen pacíficament els braus. Avancem per la pista al voltant dels masos, parant atenció ja que hi ha diverses cruïlles. Ens equivoquem un parell de cops, però gràcies al GPS anem retrobant la ruta planificada. Passat el tancat dels braus per la part superior, al costat mateix d'una bassa cal abandonar la pista precària i marxar per un camí fitat. Fem uns metres poc ciclables però de seguida podem tornar a avançar sobre la bici per un bon sender que avança gairebé al límit de l'altiplà, el qual s'aboca cap al nord sobre la vall d'Uixó. Anem tombant cap a ponent per creuar els plans de Terranyes.

Estem en una zona molt bonica i especial, un gran altiplà amb vistes cap al Caro. Un lloc plàcid, solitari i d'horitzons amplis. Els núvols d'evolució deixen un cel vistós que contrasta amb el verd dels prats i les flors en tota la seva esplendor primaveral. Creuem els amplíssims prats de Terranyes i ens acostem al refugi del mas del Torrero, sense acabar d'arribar-hi. Gaudim de la placidesa d'un indret que no coneixíem. Tot seguit, més enllà del refugi, s'acaba la pista i trobem un caminet divertit i ciclable en el primer tram. Després comença a baixar fort arran de cinglera i ens tocarà baixar de la bicicleta.

Caminem empenyent la bicicleta en un tram molt dret i pedregós de baixada. És l'única manera que podem salvar el fort desnivell entre la part alta de Terranyes i la pista que hi ha més avall. Aquí el terreny és molt accidentat, amb cingles i barrancs situats a centenars de metres de desnivell els uns dels altres. Baixem un tram al peu de la cinglera, i després per dins del bosc seguint un sender ben evident. Al cap d'aproximadament mitja hora de baixar per mal camí a la zona dels Clots descobrim de sobte el final d'una pista per on podrem baixar. Passem el coll de Monfort i comencem un llarg i intens descens.

En pocs minuts perdem gairebé 700 metres de desnivell. Baixem per una pista secundària però en bon estat, ràpida i ideal per circular en bicicleta. El terreny és abrupte i escarpat, i costa d'endevinar per on traçarà la pista entremig de les cingleres. Però es va obrint camí enllaçant diversos collets. El llarg descens s'acaba a l'àrea recreativa de la Franqueta, on després de tantes hores de sol·litud tornem a la civilització, i ràpidament ens adonem que estem en un cap de setmana llarg de primavera, i molts grups i famílies passen el dia en aquest sector habilitat dels Ports.

Arribats a la Franqueta no creuem el pont ni seguim la pista, sinó que marxem a l'esquerra per buscar l'inici d'un caminet que avança per la riba esquerra del riu dels Estrets, a pocs centímetres de l'aigua. El camí és deliciós, humit, ombrívol, estret i planer. Va seguint el curs del riu, sempre a poca distància de l'aigua. Més endavant el camí està arranjat amb unes passarel·les d'obra, amb algun tram una mica aeri que s'enfila uns metres sobre les aigües. Ens anem acostant mica en mica a les grans parets de les Moles del Don, on el riu s'engorja entremig d'aquestes i la serra de les Gronses formant ens coneguts Estrets d'Arnes.

Creuem el riu i avancem al cantó dret pel petit camí entremig de les dues moles de conglomerat. Al fons el riu dels Estrets forma petits tolls d'aigües verdes. És un lloc molt bonic on es congrien excursionistes, escaladors, banyistes i avui també ciclistes. Creuem tot el tram engorjat dels Estrets i sortim per l'altra banda, on ja trobem una pista asfaltada que entre camps d'oliveres i ametllers ens tornarà a deixar al poble d'Arnes en aproximadament 3 quilòmetres, d'on havíem sortit el dia anterior.

Resum del dia:

• 51,8 km.
• 815 m. desnivell positiu
• 1.430 m. desnivell negatiu
• 8:00 h.

Ha estat una ruta enriquidora per conèixer la complexa orografia i la gran extensió del massís dels Ports, tot i no haver-los recorregut integrament. Ha estat també un itinerari molt dur, especialment el primer dia, amb fortes i llarguíssimes pujades. Hem recorregut trams inhòspits que antigament l'ésser humà havia domesticat, però que ha anat abandonant per la seva duresa i poc rendiment, i que ara són només poblats per les cabres salvatges i els porcs senglars. Extensos territoris entremig de grans cingleres i esperons rocosos que creixen per sobre de barrancs i fondalades molt profunds. Un terreny esquerp i alhora bonic que hem gaudit (i també patit) en aquesta petita travessa pel Port.

Imatges