Vèrtex d'Anayet (2.559 m.) i Espelunciecha (2.397 m.)

• 

  Remuntant la Glera de Anayet, sortint de Formigal

• 

  Tram superior de la Glera de Anayet

• 

  Bona innivació. Al fons el pic Culivillas

• 

  Altiplà d'Anayet, amb el Vèrtex i el pic d'Anayet

• 

  Foquejant sota el cim d'Anayet

• 

  Arribant al coll, amb el Midi d'Ossau i l'Anayet al fons

• 

  Pala del Vèrtex, amb la neu ben glaçada

• 

  Ens dirigim a la base de l'Espelunciecha

• 

  Descens de l'Espelunciecha, amb l'Anayet davant

Des de l'aparcament intermig de Formigal ens enfilem primer per les pistes en direcció a la Glera d'Anayet, i l'anem recorrent fins al fons de la coma. Per un fort pendent guanyem la gran planúria on apareixen el magnífic pic d'Anayet i el Vèrtex al fons. Travessem el gran altiplà nevat enmig d'un paisatge de muntanyes espectacular. Remuntem el fort pendent de la pala fins al coll, i acabem de coronar el cim. Baixem la pala, amb compte pel fort pendent i la neu glaçada. De nou a la zona planera enfilem el pic secundari d'Espelunciecha on gaudim d'una magnífica visió de l'entorn i una bona baixada amb neu més transformada.

Fitxa

• Tipus de sortida: Esquí de muntanya
• Lloc de sortida: Aparcament Anayet Estació d'esquí de Formigal
• Distància: 13,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.030 metres
• Temps: 6:55 hores
• Dificultat: F / S2 / ME (S3 a la sortida de la pala)
• Sensació de dificultat: Força fàcil Tram superior de la canal molt dret, sovint glaçat
• Cartografia: Valle de Tena Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

Ens tornem a calçar els esquís acompanyats d'un bon grup d'amics per dirigir-nos a una zona particularment bonica, on la vista de dues grans muntanyes molt atractives com el Midi d'Ossau i el pic d'Anayet centraran les nostres mirades. Sortim de l'aparcamenet d'Anayet de l'estació d'esquí de Formigal, situat a l'esquerra de la carretera que puja cap al pas fronterer del Portalet. Amb un dia força més fred que els anteriors, però també més estable, sortim l'Ari i l'Albert, el Ricard, el Pep, la Sílvia i jo mateix amb els esquís posats des del mateix aparcament.

Comencem a foquejar en direcció oest pel peu d'unes pistes amples i força concorregudes aquestes dies de Setmana Santa. Evitant fer nosa anem pujant per la vora remuntant pendents suaus i en direcció cap a la Glera de Anayet. Es tracta d'una zona força plana o més aviat suaument inclinada i lleugerament alçada sobre el barranc, on evitarem baixar. Precisament deixem les pistes en arribar a aquesta gran zona planera, i anem creuant els suaus lloms en direcció sempre est, aproximant-nos a la base del pic d'Espelunciecha. Quan gairebé som sota el cim, el voregem per l'esquerra fent un flanqueig lleugerament descendent fins al fons de la coma. Una altra opció també hauria estat seguir la coma des de la base de l'estació, però normalment aquesta alternativa es fa baixant, cosa que evita haver de remuntar a la tornada els 50 o 60 metres de desnivell que ara baixem fins al fons de la coma.

Un cop al fons de la coma trobem dues línies de traces: les que marxen a l'esquerra en direcció cap a l'Arroyetas, i les que seguirem nosaltres, recte o lleugerament a la dreta i que comencen a remuntar un fort pendent. Tracem una llarga diagonal ascendent que ens evita fer girs i ens situa a la gran esplanada o plató on resideixen els pics d'Anayet i els estanyols que els envolten. Canviem de sobte la forta pujada per una gran planúria plàcida i molt bonica, on destaca l'abrupte pic d'Anayet que creix vertical amb les seves parets de roca fosca.

Observem aquest magnífic paisatge i avancem ara de pla reposant de l'esforç inicial. És un lloc especial, realment magnífic i difícil de descriure. Per una part la immensa planúria on hi ha els dos estanys ara coberts de glaç i neu donen una gran placidesa a l'indret. Però per contrast, la verticalitat i severitat de l'Anayet l'hi confereixen caràcter i ambient alpí. Més enllà també treu el nas la inconfusible silueta del Midi d'Ossau, també molt abrupte. Fins i tot més endavant hi ha algun moment en què veiem alineats els dos cims, creant una estampa d'allò més estètica. Al fons de la gran esplanada hi tenim el nostre objectiu, un cim menys escarpat i més esquiable. Una bonica piràmide que atenyerem pel seu flanc esquerre.

Creuem el gran altiplà sense pressa, pujant i baixant petits promontoris arrodonits, i gaudint de l'esplèndida vista que tenim en tot moment. Com que fa fred la neu és dura, i comencem a tèmer que el sol que ens acompanya en tota la jornada no sigui suficient per estovar-la de cara al descens. Gairebé al final de l'esplanada l'Ari i l'Albert giren cua per una petita indisposició. La resta seguim amunt acostant-nos a la gran pala del vessant est de la muntanya (esquerre).

Arribem a la base de la pala, i si fins ara havíem pogut avançar de dret, ara hem de començar a fer zetes per superar un pendent que s'incrementa progressivament. La neu és cada cop més dura, encrostada a la part més baixa i directament glaçada a partir de mitja alçada. Alguns posem ganivetes i altres acaben de pujar amb grampons fins al petit collet. El Ricard, que és qui té més nivell del grup fins i tot puja amb els esquís fins gairebé sota mateix del cim. En tot cas les últimes zetes són molt forçades, ja que el pendent és molt fort (potser 35º), amb una neu molt dura on les ganivetes han de treballar de valent.

Al coll hi fa força fred, o sigui que no ens encantem. Amb grampons acabem de pujar els últims metres per una aresta fàcil i arrodonida. Coronem el cim contents i satisfets, i gaudim de l'espectacle majúscul que s'observa des d'aquesta excel·lent talaia. Guaitem cap a l'est alguns dels grans tres-mils de la zona, com el Balaitús, els Infiernos i el Garmo Negro. Més a prop la gran mola de l'Anayet, a poca distància, i una mica més enllà i alineat amb el primer, el gran Midi d'Ossau al nord, una de les muntanyes amb una estètica més potent dels Pirineus. A l'altre cantó, cap al sud, tenim la gran muralla de la serra de Partacúa, amb la punta Escarra i la Pala de Ip com a puntes més destacades i properes a la nostra posició. Fantàstic!

No ens entretenim pas gaire estona perquè la temperatura no acompanya. Baixem de nou al coll i ens preparem pel descens. Ens acomiadem del Ricard, que té més nivell d'esquí que la resta i també compromisos familiars, per això gairebé el convidem a que faci via. La resta del grupet, ara ja només de tres, baixarem més a poc a poc i amb molt de compte el primer tram. La pala està molt glaçada, i el pendent és acusat. Com ens temíem el sol no ha estat suficient per estovar la neu, i la part alta és una gran placa de glaç. Amb compte fem uns primers metres derrapant fins que ens decidim a girar per sobre d'un vidre on els cantells dels esquís treballen al límit. Uns metres més avall el pendent continua fort però ja no tan acusat, i la tensió disminueix.

Després de superar el primer tram del descens més compromès pel pendent i el gel, vindria el tram més fàcil, però no ho és perquè les condicions de la neu no acompanyen. El glaç dóna pas a una zona de neu crostra difícil d'esquiar. Baixem com podem, amb tècniques més o menys ortodoxes. De nou sobre la gran esplanada ens deixem lliscar traçant una línia que ens eviti haver de remar. Mentrestant, el Pep, insatisfet amb la neu que hem trobat comenta que potser la pala sud-oest del pic d'Espelunciecha tindria millors condicions, i que seria un bon final de jornada. No l'hi va costar de convèncer-nos.

Així doncs en comptes de baixar directament cap al desguàs dels estanys, o sigui cap a la coma per on havíem pujat, posem pells i seguim creuant l'esplanada entremig d'on hi ha els dos estanys a l'estiu, en direcció clara i evident cap a la base de l'Espelunciecha. Es tracta d'un cim arrodonit i discret en comparació als seus veïns més destacats com l'Anayet. Normalment es puja per la seva aresta sud, que és el camí més fàcil. Però veiem la pala directa ens força bones condicions, i tracem una llarga diagonal per la pala fins a buscar l'aresta nord. La resseguim amb esquís fins una vintena de metres sota el cim, on els descalcem i acabem de coronar.

Som a dalt del pic d'Espelunciecha (2.397 m.), i tot i que ens acabem de descalçar els esquís, els carretegem fins al cim amb la intenció de sortir esquiant des del mateix cim. Tenim alguns dubtes de la sortida, ja que hi ha una petita canaleta directa des del cim però que és molt dreta, hi ha tocat molt el sol i no hi ha cap traça. Per prudència voregem uns metres per l'esquerra evitant els primers metres més drets, i entrem a la gran pala sud-oest on finalment trobem bona neu, al punt just de transformació per garantir una bona baixada. Són pocs metres, però els gaudim de valent, amb un pendent notable, però el vessant és ample i permet girs llargs i oberts fins a l'esplanada.

Finalment hem pogut tastar bona neu, tot i que se'ns ha fet molt curt. A la base de l'Espelunciecha anem girant a l'esquerra fins a trobar la coma per on ja havíem pujat. Baixem el tram més dret amb penes i treballs, ja que la neu es manté força encrostada, amb algun punt més estovat. Un cop al fons de la coma tenim dues opcions: la més habitual és seguir la coma per sota de la Punta de la Garganta, i arribar de nou a l'estació d'esquí. Però veient que les condicions de la neu són pèssimes, optem per tornar a posar pells i remuntar 50 o 60 metres fins a tornar a la Glera d'Anayet. Allà fem una diagonal fins a les pistes, i almenys gaudim d'una bona baixada per neu tractada.

Amb l'agradable descens per les pistes ja tancades tanquem una bonica jornada de muntanya en un entorn paisatgísticament impecable. Un cop fora del brogit de l'estació d'esquí, hem entrat a la gran esplanada dels pics d'Anayet, amb cims punxeguts i rocosos que contrastem amb l'altiplà solcat per estanys. Tot plegat ben cobert de neu i en bona companyia. Què més es pot demanar? Potser una millor qualitat de neu, però en aquesta vida no es pot tenir tot.

Imatges