Font Blanca (2.903 m.) per la cresta d'Arial

• 

  Ens acostem a la base de la cresta

• 

  Comencem a grimpar

• 

  Avancem pel fil

• 

  Gendarme ben fisurat

• 

  Trams fàcils però aeris

• 

  Tram horitzontal i aeri

• 

  Desgrimpant cap a una bretxa

• 

  Últim tram de la cresta

• 

  Estany del Roig i vall de Gniura

Arribarem grimpant dalt d'un dels grans cims d'Andorra per una ruta poc habitual, bonica, divertida, aèria i emocionant. Sortim de l'aparcament de Sorteny i remuntem la vall de Rialb deixant-la per pujar al port de Siguer. Carenegem cap a l'oest i flanquegem el pic de Rialb fins la base de la cresta. Comencem a grimpar per un esperó escarpat, vertical i amb bones preses, i anem seguint cavalcant pel fil, esquivant algun gendarme, escalant alguns petits murs i gaudint del terreny aeri. Grans panorames i terreny d'aventura de baixa dificultat però d'alta emoció.

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Aparcament Vall de Sorteny Ordino (Andorra)
• Distància: 12,65 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.135 metres
• Temps: 8:00 hores
• Dificultat: PD Escalada/grimpada de II i puntualment III
• Sensació de dificultat: Poc difícil Grimpada fàcil però aèria
• Cartografia: Andorra Editorial Alpina (1:40.000)

Itinerari

Crònica

El pic de la Font Blanca és un dels més destacats d'Andorra, tant per la seva alçada com per la seva prominència i situació, separat d'altres cims que l'hi facin ombra, i per tant gran talaia del sector nord del Principat i els vessants feréstecs de l'Arieja. Els camins més habituals per pujar-hi són la Coma de Varilles pel vessant d'Arcalís i la vall de Rialb des de Sorteny. L'última vegada que hi havíem estat vam pujar el Font Blanca esquiant, en una jornada memorable. Avui farem una ruta ben diferent i menys habitual, ja que haurem de grimpar per una carena esmolada i aèria, sense grans dificultats, però amb una bona dosi d'emoció.

Ens reunim amb una bona colla d'amics a l'aparcament de la Vall de Sorteny, base de mil-i-una excursions. A les 8 del matí, amb les motxilles ben carregades amb el material de progressió en crestes, sortim caminant per l'àrea recreativa al peu de l'aparcament. Avancem pel camí ben fresat que remunta la vall de Rialb, al peu del bonic rierol. Encara amb la fresca de l'ombra que ens proporciona la tancada vall, al cap de tres quarts d'hora passem vora el refugi lliure de Rialb (8 places). Seguim pujant suau pel camí de la vall fins a les cabanes dels planells de Rialb, unes petites barraques de pedra mig ensorrades que semblen les cases dels hobbits.

Passat el segon pont sobre el riuet deixem el camí que continua per la vall, la qual gira i s'encara a ponent. Prenem el camí que comença a pujar direcció nord cap al Port de Siguer. Canviem els pendents suaus de la vall per la forta pujada per terreny herbat fins al Port de Siguer, coll de muntanya fronterer entre el principat i l'Arieja. Fem una pausa per rehidratar-nos i menjar uns ganyips. Mentrestant contemplem l'estany Blau, sota els nostres peus i sota mateix del bonic pic del Tomaset, que hem pujat diverses vegades ja que és un lloc que m'agrada molt.

Canviem de direcció i marxem cap a l'oest seguint la carena arrodonida. Pugem el Turó del Port Vell, un cimet secundari i arrodonit, i baixem cap al Port Vell. Aquí cometem un notable error seguint unes fites i un indici de senderol. Flanquejarem tota la base sud del pic de Rialb per accedir al punt d'inici de la cresta. Hauria estat molt més sensat i interessant pujar per l'aresta i coronar el Pic de Rialb, ja que el terreny hauria estat més còmode i sobretot hauríem tingut bones vistes de la cresta que teníem per davant. En tot cas fem un flanqueig llarg i fàcil però incòmode, pels pendents herbats de sota el cim. Al cap d'una bona estona arribem a una marcada bretxa que dóna inici a la cresta d'Arial.

El propi nom de la cresta d'Arial no és unívoc, així com tampoc ho són els noms dels pics de la zona. És un tema freqüent que una mateixa muntanya o carena sigui batejada de forma diferent en un vessant i en l'altre, més encara quan són dos estats diferents. L'hem llegit anomenada com a cresta d'Arial, cresta Nord-est del Font Blanca o cresta de Rialb. El propi cim del Font Blanca és anomenat Pic du Port pels mapes francesos, i el pic de Rialb l'anomenen pic d'Arial.

Des de la base de la cresta ens equipem per iniciar la progressió vertical. Ens posem els talabards i el casc, i preparem la corda. En realitat no fem servir ni corda ni cap mena d'equipament, ja que la cresta és poc difícil, i amb una mica de seguretat es pot fer grimpant sense problemes. Aquí cadascú ha de valorar les seves capacitats i el risc que vol assumir. Un cop preparats comencem a grimpar per un tram d'aresta esmolat i força vertical (II). Les nombroses fisures faciliten una grimpada dreta i bonica sobre bon granit. Durant aquest primer tram trobem fins a 3 claus, que tot i que no semblen gaire necessaris, podeu servir si algú vol assegurar aquest tram.

La cresta és discontínua, i tot i que majoritàriament ens mourem grimpant, en alguns trams es pot fins i tot caminar. Passat el primer ressalt la cresta d'ajau una mica i avancem grimpant per terreny fàcil. De sobte arribem al peu d'un petit gendarme que voregem sense problemes, i tot seguit des de la base d'un mur més vertical, grimpem pel centre aprofitant les bones preses (III). Aquest tram sembla més difícil del que realment és, ja que les preses són generoses i fermes, i es pot grimpar amb seguretat tot i que alguns passos són exposats.

Superat aquest mur avancem pel fil grimpant sobre grans blocs. Esquivem un gendarme estret i vertical pel vessant andorrà, i tot seguit tornem a grimpar per terreny més dret. Avancem la major part del temps amb les mans al fil i els peus en les bones preses que trobarem a banda i banda. Creuem un tram horitzontal però aeri, i tornem a grimpar un nou mur més dret (II+). Cavalquem pel fil estret i aeri fent equilibris i grimpant i desgrimpant sobre blocs en un tram molt bonic i força exposat. Baixem a una bretxa i tornem a grimpar un altre mur fàcil molt fisurat (II). Continuem gaudint de la grimpada, ara gairebé sempre amb les mans a la roca, assegurant cada pas ja que l'aresta és fina i aèria pels dos cantons. Finalment arribem a un collet ample, on caminem i ens relaxem uns instants.

Davant tenim l'aresta final, més vertical però també més ampla, amb la cresta menys definida. Caminant ens aproximem a la roca i grimpem parant atenció ja que aquí la roca no sempre és frema. Avancem sobre els blocs, ja molt propers al cim, i amb unes excel·lent vistes a banda i banda. Uns minuts més per sobre de la roca i accedim al cim de la Font Blanca (2.903 m.) un dels grans miradors d'Andorra, on coincidim amb d'altres excursionistes que han vingut pels camins habituals. Com a curiositat ens fixem que els diversos muntanyencs francesos que hi ha al cim, tots ells reposen mirant cap al nord, cap al seu país. Diuen que la terra crida. Curiós.

Passem una bona estona al cim, gairebé una hora. El dia és esplèndid i també ho són les vistes. A l'oest veiem els cims més alts d'Andorra, amb el Coma Pedrosa i els seus veïns. Virant cap al nord una zona ben escarpada amb la Roca Entravessada, el Medacorba, el Lavans, la Pica Roja i tot el massís de la Pica d'Estats, amb les seves diferents puntes. Més a l'horitzó també s'albira la glacera i el pic de l'Aneto. Enrere, cap a l'est, contemplem la cresta per on hem vingut, amb el pic de Tomaset al darrere, i més enllà el Serrera. Al sud les valls d'Andorra, i al nord, just a sota, l'estany del Roig, amb la seva característica forma de peix. Més al nord s'endinsa a l'Arieja la vall de Gniura, amb l'estany represat del mateix nom un tros avall.

Després d'una bona estona contemplant el paisatge, gaudint del bon temps i de la conversa entre amics, comencem el descens per la cara sud. Baixem per un caminet en fort pendent que per la dreta de la petita cresta va baixant fins a la Portella de Rialb, límit d'aigües entre la Coma de Varilles i la Vall de Rialb. Baixem cap a l'est, començant a desfer la vall de Rialb des de la seva capçalera. Baixem al fons del circ i recorrem els extensos planells. Arribem a la petita cabana dels Planells de Rialb, mig ensorrades, on ja havíem passat de pujada. Acabem de desfer la vall per terreny ja conegut fins a l'aparcament.

Després de 8 hores de marxa arribem al punt d'inici, ben satisfets després d'una bonica jornada de muntanya en què hem coronat un dels grans cims del Principat d'Andorra per una ruta menys habitual i més divertida. Hem resseguit la cresta nord-est, coneguda també com a cresta d'Arial. És un terreny d'aventura, sense grans dificultats però que obliga a una bona grimpada. El grau és baix, principalment II i puntualment III, però alguns dels trams són força aeris i exposats. Ruta divertida, estètica, panoràmica i amb un punt de pebre.

Imatges