Pic Llobateres (2.458 m.)

• 

  Arribant al Prat d'Aguiló, amb el Cadí al fons

• 

  Tartera sobre el collet de l'Estenedor

• 

  Trobem un mur de roca que cal superar per la dreta

• 

  Cal mig grimpar per unes feixes de roca

• 

  Arribem a la carena del Cadí al Pas de la Roca Plana

• 

  Refugi del Prat d'Aguiló

• 

  El Cadí des del Prat d'Aguiló

• 

  Deixem el refugi i tornem per la pista

És un cim poc rellevant, de fet seria una de les puntes de la serra Cadí. Però l'interès d'avui no estava tant en el cim sinó en el camí per assolir-lo, ja que recorrerem el poc freqüentat Pas de la Roca Plana. Volíem sortir del refugi del Prat d'Aguiló, però les fortes pluges deixen la pista impracticable, i hem de sortir força més avall, sumant una llarga aproximació. Des del refugi prenem el camí que flanqueja la falda fins al collet de l'Estenedor. Comença una llarga pujada, primer per una feixuga tartera i després per un tram rocallós que exigeix una petita grimpada. Finalment una diagonal ens deixa dalt la serra. Els núvols han anat cobrint el Cadí i renunciem als cims més alts. Seguim cap a l'est, coronem l'indefinit cim, i seguim fins al Pas dels Gosolans, on baixem còmodament fins al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Pista del Prat d'Aguiló Montellà i Martinet (Cerdanya)
• Distància: 18,50 quilòmetres
• Desnivell positiu: 960 metres
• Temps: 6:00 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil Camí poc fresat. Petita grimpada
• Cartografia: Serra del Cadí - Pedraforca Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Crònica

Una de les rutes que feia temps que tenia al calaix dels assumptes pendents era el camí que enfila el Cadí pel vessant nord, concretament el Pas de la Roca Plana. És un camí directe i costerut que aprofita una debilitat del terreny en un dels pocs passos fàcilment accessibles enmig de les parets verticals del Cadí. No és un camí gaire transitat, i de fet al refugi no ens el recomanen, ja que és molt dret, cauen rocs i pot ser perillós. Potser un excés de prudència, i nosaltres toçuts que ens hi apropem per conèixer la ruta de primera mà.

Sortim amb la Teresa, el Joan, la Sílvia i jo mateix disposats a passar un matí recorrent el Cadí. El dia es lleva clar, però hi ha inestabilitat a l'atmosfera i estan anunciades nuvolades i tempestes de cara a migdia i tarda, per tant cal afanyar-se. Aviat trobem el primer inconvenient. La pista que puja des de Montellà cap al refugi del Prat d'Aguiló va ser arranjada l'any passat, i si bé abans era només accessible a vehicles 4x4, ara amb qualsevol vehicle una mica alt es pot pujar. Però el dia anterior les pluges van ser intenses, i en un dels pujadors forts la terra argila remoguda precisament per l'arranjament de la carretera ens impedeix continuar. El nostre vehicle rellisca i els intents per continuar endavant són infructuosos.

Toca doncs caminar des de força avall, i tenint en compte que anem contra-rellotge pensant en les nuvolades el dia se'ns complica. Caminarem durant més d'una hora per la pista, recorrent pràcticament 6 quilòmetres. Passarem per un planell on hi ha una pleta, creuarem al costat del collet de la Guillera, deixem a l'esquerra les roques de la Llinda, i passem successivament els colls de Jou, d'Isona i de l'Home Mort. Caminem ràpid i arribem al refugi del Prat d'Aguiló en una hora i quart.

Darrere el refugi trobem el caminet poc fresat que voreja el vessant nord del Cadí. Ja havíem recorregut en una altra ocasió aquest camí fent un llarg itinerari per la Falda nord del Cadí. El camí comença baixant, i després planeja creuant petits xaragalls i canalotes. Deixem a la dreta el sot de Lloberes, més o menys sota la vertical del pic que assolirem més tard. Caminem amb la vista posada en un planell herbat que es veu de lluny, el collet de l'Estenedor, on arribem al cap d'uns minuts. Aprofitem el bonic indret per fer una pausa i esmorzar.

Deixem el camí que faldeja el Cadí i comencem a enfilar de dret en direcció cap a la roca. Creuem un tram amb pins, i anem trobant fites que ens faciliten el pas. Quan d'acaba la vegetació comença una feixuga tartera, força dreta i incòmoda, ja que cada pas que fas endavant en recules mig. Superem la tartera sense dificultats, i arribem sota un mur de roca d'aspecte infranquejable. Però per la dreta s'endevina una debilitat del terreny, i les fites escadusseres ens assenyalen el pas. Fem una diagonal cap a la dreta i trobem unes feixes de roca en fort pendent que podem pujar sense dificultats, fent una semigrimpada fàcil. Anem trobant fites, i tot i ser molt dret, el pas és més senzill del que pensàvem. Superat el primer mur, les mínimes dificultats desapareixen i ja només queda anar caminant.

Arribem al Prat Sistre, que precisament no és pla, però és menys dret que la resta de la ruta. Es tracta d'un petit altiplà suspès sobre un marcat esperó que sobresurt a mitja alçada de la paret nord. Des d'aquí anem caminant en diagonal i en pujada més moderada en direcció inequívoca a la carena del Cadí. Avancem uns minuts pel camí amb vistes cap a la part superior de les parets del Cadí. Arribem al Pas de la Roca Plana, un dels punts més baixos de la carena, i que antigament havia estat un dels punts de trànsit entre els dos vessants de la muntanya. Pastors, traginers i contrabandistes coneixien bé aquest camí, ja que és un dels més directes per creuar del Berguedà a la Cerdanya o viceversa. Comentem amb el Joan que segurament anys enrere era un pas fins i tot més popular que el dels Gosolans, ja que està 100 metres de desnivell per sota, i per tant és més directe. De fet està en línia a la cabana dels Cortils per la banda berguedana, i del santuari de Bastanist per la ceretana, i l'itinerari és lògic i directe. Actualment és un camí poc freqüentat, tot i ser molt bonic.

Dalt la carena descartem enfilar-nos al pic de la Costa Cabirolera com havíem previst inicialment. El temps és insegur, i els núvols ja cobreixen la part alta de les muntanyes, i les boires van i vénen tapant alguns trams de la carena. La pluja sembla imminent, i decidim no arriscar-nos. Resseguim la carena cap a l'est, i de seguida arribem al pic de Llobateres (2.458 m.) Així és com l'anomena el mapa de l'Editorial Alpina, mentre que el mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya el bateja com a pic del Cabirol. El cim és poc definit, una petita protuberància enmig de la carena. Pràcticament ni ens n'adonem. Seguim uns metres més fins al pas dels Gosolans, on comencen a caure quatre gotes que no aniran a més.

Baixem pel camí ben fresat i freqüentat, per on passa la popular travessa dels Cavalls del Vent, i fent sengles giragonses anem perdent alçada fins als plans que envolten el refugi de Prat d'Aguiló. Fem una pausa al peu del refugi, fent petar la xerrada amb els guardes i altres excursionistes i contemplant el bonic paisatge amb els prats verdíssims de primavera sota les escarpades parets del sempre impressionant Cadí. En acabat retrobem la pista i la desfem durant més d'una hora fins al punt d'inici.

Pujar el Cadí sempre és una bona experiència. De fet és una de les meves zones preferides entre les muntanyes properes. Avui ho hem fet per un camí poc habitual i ben interessant. La llarga aproximació obligada pel fang i la inestabilitat atmosfèrica ens han impedit acabar d'arrodonir l'excursió amb algun cim més destacat i amb millors vistes de la zona, però igualment hem gaudit de la intensitat d'aquestes muntanyes tan properes i alhora tan especials.

Imatges