Coves d'Olopte

Itinerari

Crònica

Complementem un cap de setmana dedicat exclusivament a la Cerdanya amb la visita a un conjunt de coves situat prop del poble d'Olopte, al vessant solei del cantó lleidetà. Aquestes coves es coneixen de ben enrere, i fins i tot s'hi van realitzar diverses campanyes arqueològiques en què es van localitzar estris i restes de ceràmica de diverses èpoques, fins i tot del neolític. Hi ha diverses cavitats, la majoria de poc recorregut, però n'hi ha un parell de força interessants. Es troben situades a poca distància del poble d'Olopte. Al centre de la població cal prendre un caminet que baixa cap al riu Duran i el creua per un bonic pont. Uns 150 metres més avall veurem les boques a la cinglera que ens queda a la nostra dreta, als vessants del Montcurto (o Mont Cortàs). S'hi arriba grimpant fàcilment sense camí.

De fet la nostra visita a les cavitats és una mica accidentada, o si més no curiosa. Ens reunim dissabte a la tarda amb el nostre amic i bon espeleòleg Capis i ens dirigim cap a Olopte per explorar la cova. La idea era visitar la cova gran, la més destacada per recorregut i dimensions. Prenem el camí que baixa cap al riu, i poc després del pont ja veiem les boques uns 60 metres enfilades al vessant abrupte de la muntanya. Ens hi enfilem i iniciem l'exploració. Però per manca de preparació de la sortida i estudiar-nos bé la documentació, vam visitar la cova petita sense saber-ho. No va ser fins al vespre que revisant la documentació ens vam adonar del nostre error. Vam corregir-ho tornant-hi el dia següent, també a la tarda, dedicada només a la cova gran.

Així doncs el primer dia veiem una gran boca des del peu del camí vora el riu Duran. Aquesta boca, visible des de lluny, està situada just abans d'arribar a unes vies d'escalada a la mateixa paret. Ens hi enfilem hi veiem una boca més gran a la dreta i una de més petita arran de terra. La boca de la dreta és coneguda com la cova C, la que té el sostre i unes mides més generoses, però té un recorregut molt breu, només 12 metres. En canvi la boca que tenim arran de terra, coneguda com a B, correspon a la cova Petita d'Olopte, amb un notable recorregut.

Ens equipem i entrem a la boca petita. Després d'una petita saleta ja trobem un pas estret on cal posar el cos a terra i començar a reptar. De seguida ens adonem de la morfologia de la cavitat, constant en tot el recorregut. Es tracta d'un gran tub de drenatge per on antigament s'escolaven les aigües del subsòl del Montcurto. Actualment són surgències inerts, fòssils. Les parets estan molt erosionades per la força de l'aigua, i forma uns conductes estriats i arrodonits. La roca és calcària però de tons ocres, i el terra és argilós.

Passada la primera gatera, l'espai s'eixampla, i trobem una galeria amb formes contorsionades molt boniques. Hi ha molta brutícia per tot arreu, molts plàstics, restes de bombetes i uns quants recanvis de gas, potser d'alguna de les campanyes arqueològiques. Convindria fer una jornada de neteja per adecentar l'indret. En tot cas continuem endavant per la galeria recargolada, que de seguida es torna a estrènyer en un nou pas baix de sostre. Reptem ara per una galeria estreta i rectilínia, molt bonica per l'arrodoniment i el color de les parets. Fem un marcat colze a la dreta i seguim endavant.

Més endavant trobem un tram de trànsit més fàcil, en què podem avançar ajupits durant uns minuts. La galeria principal s'acaba, però amb un angle de 90º a la dreta en surt una de secundària més estreta que seguim fins al final. Arribats a aquest punt comencem la tornada, desfent les diferents galeries, fixant-nos encara més en els bonics detalls de les parets arrodonides i acolorides com a conseqüència de la força hidràulica durant els mil·lenis. Sortim a l'exterior i entrem a la cova C, amb un sostre més alt, potser fins a 3 metres i 12 de profunditat. És una única galeria lleugerament corvada i de forma ogival, bonica però curta. En cap de les dues coves no hi ha elements litogènics destacables.

Satisfets de l'experiència tornem amb la convicció d'haver visitat la cova gran. Vist l'error, l'endemà hi tornem. Ja sabem com arribar-hi, i l'aproximació és encara més ràpida. Passem per sota les boques on havíem entrat el dia anterior i seguim endavant. Passem també per sota de les vies d'escalada, i uns metres més enllà ja veiem a mitja cinglera una boca ogival. Pugem marges a través, amb alguna petita grimpada al final. Ens equipem i ens disposem a començar la nostra petita exploració.

Entrem per la petita boca arrodonida i accedim a una petita saleta, on de seguida ens hem d'ajupir per continuar. Igual que la cova petita, la Cova Gran d'Olopte és un canal de drenatge del subsòl càrstic del Montcurto. Ens trobem davant d'una galeria principal fàcil de seguir, sense pràcticament bifurcacions. En general el pas és una mica més còmode que la cova petita, que és més estreta. Després d'avançar uns metres ajupits trobem una gatera que ens obliga a posar la panxa a terra i reptar. Passat el tram més estret la cova es torna a eixamplar i avancem ajupits, fixant-nos amb les formes arrodonides de les parets, típiques de les galeries en què hi ha hagut circulació d'aigua.

Trobem un tram amb el sostre més alt, una diàclasi llarga i estreta. Tota la cova és molt planera, gairebé sense diferència de desnivell. El terra és pla, i és fàcil avançar, tant quan podem anar caminant, com quan ens hem d'ajupit i fins i tot quan cal avançar estirats, ja que el sòl és argilós, pla i uniforme. Es van intercalant passos de sostre més alt amb d'altres en què avancem acotats. Creuem una galeria llarga, rectilínia i ogival, molt bonica per les formes de les parets on es poden observar els diferents estadis de la circulació hídrica.

En un dels trams més amples trobem l'única zona on hem vist concrecions en tota la cova. Es tracta de petites estalactites de color blanquinós, gairebé macarrons, situades al sostre i en un dels laterals. Són petites formacions però boniques, ubicades enmig de les galeries arrodonides.

Poc després arribem a una saleta més ampla on el sostre baixa brúscament. Es veu clarament que la cova continua, però el pas és extremadament baix, potser menys de 30 centímetres. Decidim no continuar endavant, ja que el pas es veu poc practicable. Caldria treure's el casc i avançar ben estirats i amb el cap girat i acotat arran de terra. Tremendament incòmode. Més tard, ja a casa i revisant la documentació, veiem que la cova continua un bon tros més, i que es torna a eixamplar. Potser si haguéssim sabut que més endavant continuava amb una galeria més còmoda, potser ho hauríem provat. En tot cas serà una altra ocasió.

Girem cua i tornem per la mateixa galeria, creuant primer el tram més concrecionat i després la llarga i bonica galeria rectilínia. Contemplem i fotografiem els diferents racons. No trobem cap ratpenat, tot i que hi ha restes orgàniques probablement de la hivernació ja finalitzada. Hi ha algun petit insecte i aranyes, però menys que altres coves que hem visitat recentment. Desfem tot el recorregut sense contratemps, i sortim de nou a l'aire lliure enmig de la cinglera per la curiosa boca ogival.

Tanquem doncs la visita a les coves d'Olopte havent conegut les tres coves principals, la Gran, la Petita, i la veïna de la petita, curta però de considerable magnitud. Potser la petita és la més estètica pel que fa a les curioses formes de les galeries, però també és de trànsit més incòmode, i està molt bruta per residus humans. Ens queda pendent el tram final de la cova gran, que potser provarem en alguna altra ocasió, ben motivats per superar una gatera estretíssima. En general són unes coves fàcils, totalment horitzontals i amb una aproximació curta des d'Olopte. No hi ha formacions destacades, però les galeries tenen formes molt boniques fruit de l'erosió de l'aigua.

Topografia

Cova Gran d'Olopte (A)

Cova Petita d'Olopte (B i C)

Imatges