Cresta de Marturi

• 

  Deixem enrere la Mola del Boix

• 

  Seguint la carena, amb el Caro al fons

• 

  Grimpant i desgrimpant petits ressalts

• 

  Voregem per sota la Proa del Barco

• 

  Ràpel en un tram dret i exposat

• 

  Tram planer però aeri

• 

  Tram més divertit i aeri

• 

  Crestejant amb el barranc d'Orió i el castell de l'Airosa al fons

• 

  Pas de cavall

Planegem per la pista del Caro en direcció Beseit fins a l'àrea recreativa de Cova Avellanes, on prenem un caminet que puja primer cap al Bassis del Marturi, i continua fins a guanyar la carena al coll de Caguitos. Fem una anada i tornada a la propera Mola del Boix, amb una petita grimpada, i comencem la cresta, poc definida i menys sostinguda. Fem algunes petites grimpades i arribem a l'espectacular Proa del Barco, on no trobem el pas per baixar i fem un emboscat flanqueig per sota. Fem un petit ràpel i seguim un tram planer i aeri més interessant. Amb bones vistes sobre al barranc d'Orió avancem amb dificultats per les bardisses, i al coll de Pallers trobem el camí que ens porta al punt d'inici.

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada / Cresta
• Lloc de sortida: Coll de la Carrasqueta Urbanització Caro, Alfara de Carles (Baix Ebre)
• Distància: 9,00 quilòmetres
• Desnivell positiu: 525 metres
• Temps: 6:40 hores
• Dificultat: F+ / PD Grimpades de II i puntualment III (expo)
• Sensació de dificultat: Força fàcil Passos exposats. Trams molt emboscats.
• Cartografia: El Port Editorial Piolet (1:30.000)

Itinerari

Crònica

Fent un joc fàcil de paraules, la cresta del Marturi la podríem batejar com del martiri, ja que se'ns ha fet molt pesat aquest recorregut, sobretot per l'absència de camí o pas lògic en molts trams que ens ha fet enfrontar amb boixos, esbarzers i argelagues. Hem sortit plens d'esgarrinxades, i hem gaudit ben poc d'una cresta ben poc sostinguda amb només alguns trams breus interessants. Sí que és bonica la vista del cim del Caro i les seves rodalies, des d'una certa distància i amb la línia de cresta que s'hi va apropant. I sobretot és molt interessant la visió zenital sobre el profundíssim i caòtic barranc d'Orió, amb el Castell de l'Airosa al fons i el Delta de l'Ebre a l'horitzó.

Amb la Sílvia agafem els estris i comencem a caminar prop del coll de la Carrasqueta, on el GR-7 conflueix amb la pista del Caro. De fet aparquem uns metres abans, ja que no recordàvem que hi havia un aparcament on hauríem pogut deixar el vehicle. En tot cas caminem per la pista del Caro en direcció cap a Fredes i Beseit durant aproximadament 3 quilòmetres, un primer tram per asfalt i després per pista de terra. Arribem a l'àrea recreativa de Cova Avellanes, on hi ha una bona font que ens proveeix aigua fresca. Deixem la pista i marxem a l'esquerra per un sender ben indicat i fresat que passa al peu de la font i comença a pujar fort.

Caminem per un sender agradable que evoluciona per dins del bosc, fent giragonses per guanyar alçada. Al cap d'una bona estona de pujar trobem un indicador i els bassis de Marturi, amb uns cóms on vessa l'aigua. Girem a l'esquerra i planegem uns minuts abans de tornar a pujar una mica més fins al coll de Caguitos. Avui anàvem amb el temps una mica just, però la ruta es podria allargar una mica anant des dels bassis de Marturi cap a la dreta fins a trobar el pas de l'Embarronat, que ens permetria enfilar a la cinglera més a l'oest i recórrer tota la cresta de la Mola del Boix.

Arribem al coll de Caguitos, on ja començarem el recorregut per la cresta. Abans però deixem les motxilles i marxem cap a la dreta fins a la Mola de Boix, un esperó rocallós que és el punt més alt de tot aquest sector. Caminem entre els boixos, sense camí, buscant els passos de les cabres i revoltant lleugerament per la dreta. A sota mateix de les parets trobem una canaleta per on, amb una grimpada fàcil, accedim al cim. La Mola de Boix (1.343 m.) ofereix una bona vista cap a la línia de carena que haurem de seguir, i dic carena ja que té poc aspecte de cresta, excepte algun punt concret.

Des de la Mola del Boix tornem a baixar sobre les nostres passes fins al coll de Caguitos, on recuperem les motxilles i comenem la ruta carenera en direcció nord, encarats cap al Caro, del qual tenim una fantàstica visió. El primer tram és planer, i caminem sense més dificultat que l'absència de camí. És però una zona oberta i fàcil, i avancem sense problemes. Trobem alguns passos de roca en què cal grimpar i desgrimpar, però són trams molt curts i fàcils. De sobte trobem un mur de 8 o 10 metres més entretingut, però amb preses evidents per grimpar sense problemes (II+).

Ens apropem a la temuda Proa del Barco, que ja de lluny s'endevina com el punt més difícil de la ruta. De nou seguim les indicacions del llibre Grimpant pel massís del Port, Joan J. Tiron Ferré, (Editorial Cossetània, 2004, ISBN: 84-9791-056-7), en què s'explica que hi ha un pas aeri que permet baixar des d'aquest esperó i continuar la cresta. Ens enfilem sense problemes i amb petites grimpades cap al cap d'amunt d'aquesta proa. A dalt el panorama és molt aeri, i no veiem com baixar. Busquem una lleixa lateral lleugerament per sota, però seguim sense veure un pas clar. Un ràpel seria el més lògic, i permetria baixar ràpid i amb seguretat. Busquem però el pas a diferents alçades sense èxit. Probablement no vam encertar el punt, o ens va semblar massa exposat. No hi havia cap fita ni cap evidència de pas, ni cap instal·lació per muntar un ràpel. Decidim fer marrada i anar a voltar el gran esperó per la base, però va ser un error, ja que vam haver de baixar per una canal molt dreta i molt emboscada, lluitant entre els espessos boixos que ho cobreixen tot. Amb tot aquest tràngol passem gairebé una hora.

Un cop a la base de la Proa en sentit contrari, contemplem la verticalitat d'aquest gran esperó. Des de baix s'endevina on podria ser el pas de baixada, una diagonal molt exposada. Amb alguna fita o evidència de pas, hauríem muntat un ràpel i baixat sense problemes, però des de dalt no vam encertar el punt. En tot cas, com diem, es veu un pas molt exposat on la corda no sobraria.

Deixem enrere l'esperó i trobem un tram on la cresta es defineix i es fa aèria. Planegem per un tram de roca estret i amb una impressionant timba sobre el barranc d'Orió. Al cap de poc un fort descens per un altre esperonet ens fa parar atenció, ja que el pas és molt aeri. Aquí sí que veiem que hi ha un cordino que abraça un merlet de roca. Traiem la corda i baixem mig rapel·lant, mig desgrimpant, ja que el cordino tot i veure's sòlid, està castigat per la intempèrie. Després d'aquest tram més vertical avancem sobre un tram planer i estret, però molt exposat, on cal parar atenció i no abocar-se cap al cantó del barranc d'Orió (dreta), que cau ben bé un centenar de metres en vertical.

Gaudim durant uns minuts d'aquest tram més interessant i bonic de la cresta, uns centenars de metres de caràcter més rocós i aeri, amb grimpades, desgrimpades i passos laterals. Més endavant la cresta es torna a fer més difusa, i ens enfrontem de nou amb alguns trams emboscats en què els boixos i altre sotabosc tornen a castigar-nos les cames. Enfilem i descendim diversos promontoris, sense camí ni pas evident. En alguns punts cal fer alguna grimpada més seriosa, però sense grans dificultats (II+), on la vegetació ens ajudarà a progressar. Des de la punta dels promontoris gaudim ara d'una visió longitudinal del magnífic barranc d'Orió, i al seu extrem el Castell de l'Airosa, que vam pujar fa uns anys.

El darrer tram de la cresta es fa feixuc, sense un pas clar. Un dels darrers promontoris és massa complicat per escalar-lo sense equipament, i l'hem de vorejar per l'esquerra per un tram molt emboscat. Potser per la dreta hauria estat més fàcil. Qui ho sap! Finalment vam acabar tot el recorregut per dalt, amb aquest darrer tram força pesat, on la cresta ja no és tal però tampoc no hi ha camí. Més endavant ja baixem uns metres fins al coll dels Pallers, on una gran bretxa entre els dos pallers marca el pas del GR.

Fem una curtíssima pausa i prenem el camí a l'esquerra que baixa entremig del bosc fent una diagonal que ens portarà al coll de la Carrasqueta, molt a prop d'on havíem començat. Avui la ruta no ens ha agradat, potser perquè no hem acabat d'encertar els passos clau, però en tot cas és un itinerari poc definit com a cresta, i alhora poc agradable per caminar, ja que no hi ha cap rastre de sender i tot l'entorn està molt emboscat. Com a punts positius l'ascens a la Mola de Boix, amb grans vistes sobre el Caro i el tram central de la cresta, aeri i divertit, amb vistes cap al barranc d'Orió i l'Airosa. Possiblement si aquest itinerari es repetís més, la ruta estaria més neta i seria més agradable. Amb l'estat actual no tinc clar que les boniques vistes de l'entorn mereixin un recorregut tan feixuc.

Imatges