Al fòrum d'Internet dels Corredors.cat hi havia molt ambient en el fil dels Cavalls del Vent, i com que ja en tenia ganes em vaig acabar de decidir. El dia decidit va ser el primer diumenge d'agost del 2006 (06-08-2006).
Les dades de la ruta:
- Distància: 97 km. (segons l'organització)
- Desnivell positiu: 4.852 m.
- Hora de sortida: 4:30
- Temps: 15:48 h.
Ja feia temps que em rondava pel cap fer el circuit sub-24. Ho havia fet tranquil·lament en diversos dies, vaig sovint a la zona a peu o en btt, em conec el país, i al final em vaig engrescar.
Vaig planificar la ruta sortint de Gresolet, i els arguments que em van fer prendre aquesta decisió es van complir:
- Les instal·lacions del refugi i el bon tracte de la gent que el mena.
- Inici de ruta en pujada suau, camí poc perdedor i no perillós per fer-lo de nit.
- Distribució dels desnivells: més durs a l’inici i final de ruta fàcil i en baixada.
- Accés còmode en vehicle i zona Berguedà (estalvi del túnel)
- I sobretot perquè em venia de gust fer-ho així ;-)
Com que el temps era agradable vaig decidir portar a sobre el mínim indispensable: una petita motxilla d’hidratació, barretes (únic aliment que vaig prendre), gels, mapa i brúixola (per si de cas), mòbil, diners i una jaqueta paravent.
Un bon sopar i a dormir d’hora. Bé dormir és un dir, ja que vaig cometre un error imperdonable: no portar taps, i com no pot ser d’altra manera, en un refugi sempre hi ha algú que ronca.
Despertador a les 3:45 h. Un grup de madrilenys també feien la ruta sub-24, i vaig pensar que faria el primer tram amb ells, així evitava anar sol el primer tram nocturn. Però se’m van escapar mentre el posava a punt. Sortida a les 4:30; era molt fosc, i el bosc de Gresolet, una fageda amb arbres de formes recargolades i curioses, recordava aquelles pel·lícules d'en Tim Burton amb boscos encantats (recordeu Sleepy Hollow?). Tot i això, ben tranquil gaudint de la sol·litud i el silenci de la nit, trencat només pels animalons nocturns que fins i tot feien companyia. Al coll de la Bena vaig avançar els madrilenys i ja no els vaig tornar a trobar. Arribava als Empedrats quan just començava a clarejar, i al Refugi Sant Jordi en poc més de 2 h 30’, un bon ritme que sabia que no podria mantenir en tota la ruta.
Fins Rebost camí fàcil, gaudint de la sortida de sol i de la fresca matinal. Pausa de pocs minuts, un Aquarius, una barreta i amunt! A partir d’aquí la fresca es va convertir en fred, i des del Comafloriu en fred intens accentuat pel vent del nord que semblava que et clavessin puntes glaçades al cos. Al Niu de l’Àliga em van preparar un cafè amb llet ben calent que recordaré com potser el millor de la meva vida. Portava poc més de 6 hores.
Una estona de baixada i l’ascens final al Penyes Altes. Al cim hi havia un bon ambient, i una colla parlaven dels sonats que feien la ruta en menys de 24 hores. En vaig sentir una mica marcià, però parlant amb la gent en realitat eren molt amables. Vaig seguir la ruta, completa, sense adreçar enlloc ni buscar camins alternatius.
La baixada fins al Serrat de les Esposes és pesada i dura, i començava a notar el formigueig característic a les cames. Vaig continuar la política de parar a cada refugi, i prendre un Aquarius i una o dues barretes. Només tenien Coca-cola, que al moment vaig trobar boníssima, però en tornar “on the road”, suposo que amb l’estómac buit em va provocar una mala reacció i durant més d’una hora no vaig poder córrer, tot just caminar a causa de l’intens dolor abdominal. Fins a Cortals d’Ingla tranquil·let i anar fent. Allà, Aquarius + barreta, petit descans i Sant Tornem-hi! Faltaven 10 minuts per fer 10 hores.
Fins a Prats d’Aguiló es fa llarg. Una forta pujada i un bon tram de la falda nord del Cadí, i sobretot moltes hores i desnivell acumulats. Vaig arribar-hi una mica tocat, i ja portava 12 h i 36’ de ruta. Vaig fer la pausa més llarga, i a l’Aquarius i les barretes hi vaig afegir un gel, i va ser miraculós, ja que gairebé no em veia amb cor d’enfrontar-me al Pas dels Gosolans, i amb l’energia suplementària ingerida em va semblar més dòcil del que em pensava.
Però a partir d’aquí el genoll dret es va revoltar, i un intens dolor em va impedir pràcticament tornar a córrer, de manera que la resta de trajecte es va alentir.
Quan es complien 15 hores arribava a l’Estassen. Parada molt breu i cap avall; ja només pensava en arribar. Estava molt cansat físicament, però anímicament feliç en veure el final proper; tenia ganes que s’acabés tot plegat. A més, el genoll em feia veure la Padrina!
Com vaig poder, vaig arribar a Gresolet amb 15 h i 48’. Repte complert! Al refugi em van fer una bona rebuda, que agraeixo molt. Una bona dutxa, una xerradeta amb la gent del refugi i amb algun caminant interessat en l’experiència, i així em vaig anar recuperant. Quan acabes, després de tantes hores, tota la musculatura es relaxa; tot i la calor, tenia calfreds. Al meu cos li va costar tornar-se a acostumar a la nova situació de relax.
Al final comences a pensar en els “si no fos...”: si el genoll no m’hagués fet la guitza, si la Coca-cola no m’hagués revoltat l’estómac, si allà hagués apretat més,... Però al final et queda un bon regust de boca per haver complert el repte amb dignitat i segons les previsions.
La recuperació ha estat lenta, i el genoll, després de gairebé un mes encara es queixa lleugerament.
En resum: era un repte, tenia ganes de provar-ho, tot sol, al meu ritme, amb les meves cabòries. M’ho vaig passar molt bé i també vaig patir molt, són moltes hores i molt intenses. Acabes amb una sensació agradable d’harmonia i integració amb la muntanya.
* les imatges corresponen a punts del recorregut, però no són del dia de la ruta
Afegeix un nou comentari