Congost de Mont-rebei, per Montfalcó i les passarel·les

• 

  Ermita de Santa Quitèria

• 

  Les aparatoses i vertiginoses passarel·les

• 

  Pont sobre el pantà. Al fons el Congost de Mont-rebei

• 

  L'estret congost, amb el camí excavat a la roca

• 

  Interior de la Cova Colomera

• 

  El camí espectacular de Mont-rebei

• 

  A sota les aigües del pantà de Canelles

• 

  El congost es tanca a banda i banda per altíssimes parets

• 

  Baixant les escales de les passarel·les

• 

  El congost des de Santa Quitèria

L'empenta hidràulica de la Noguera Ribagorçana ha forjat durant mil·lenis un profund tall que parteix la serra del Montsec, i les seves aigües s'obren camí per l'estret engorjat. Sortim des del vessant de l'Estall, a Montfalcó, i baixem a buscar unes aparatoses passarel·les encastades a la cinglera i que condueixen al pont que creua el congost de Seguer. Ja al vessant català creuem el congost de Mont-rebei per un camí aeri excavat a la roca. Un dels paratges més peculiars de Catalunya.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Montfalcó, Viacamp i Llitera (Rigaborça)
• Distància: 15,1 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.000 metres
• Temps: 6:20 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. No apte per persones amb vertigen
• Cartografia: Mont-rebei, Editorial Alpina (1:25.000) o Montsec de l'Estall, Editorial Piolet (1:25:000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Montfalcó	00:00	00:00	0,0
Passarel·les	00:44	00:44	2,2
Pont	00:35	01:10	3,4
Entrada Congost	00:32	01:51	4,6
Cova Colomera	00:21	02:12	5,5
Pont penjant	00:50	03:02	6,7
Passarel·les	01:20	04:22	10,6
Santa Quitèria	01:05	05:27	13,8
Cova de Montfalcó	00:35	06:02	14,7
Montfalcó	00:18	06:20	15,1

Crònica

El Montsec és una llarga serra prepirinenca orientada d'est a oest i amb una longitud de més de 40 quilòmetres. Aquesta llarga serra ocupa part de les comarques de la Ribagorça (a l'Aragó), la Noguera i el Pallars Jussà. Com altres serralades prepirinenques el Montsec és fruit dels encavallaments subpirenencs, i té un vessant nord suau i arrodonit, i un vessant sud molt abrupte, amb parets que en algun punt s'alcen verticalment gairebé 500 metres. Dos rius parteixen la serra en tres unitats diferenciades. La Noguera Pallaresa trenca el sector oriental a través del congost de Terradets. El Montec més oriental és el de Rúbies, i a l'altra banda del congost hi trobem el Montsec d'Ares. La Noguera Ribagorçana parteix la zona occidental, i l'espectacular congost de Mont-rebei divideix el Montsec d'Ares del Montsec de l'Estall, situat més a ponent, ja dins del territori administratiu de l'Aragó. A banda i banda del congost, les parets d'Aragó i Catalunya fan les delícies dels escaladors.

Avui sortirem del vessant de ponent, amb tres objectius en ment: en primer lloc conèixer el sector de Montfalcó, un poble abandonat al sud del Montsec d'Estall; en segon lloc recórrer les aparatoses passarel·les que recentment s'han instal·lat a les parets occidentals i que permeten baixar al pantà i creuar-lo a través d'un pont al congost de Seguer; i finalment creuar el Congost de Mont-rebei a través de l'intrèpid camí excavat a la roca.

Per accedir a Montfalcó cal prendre una pista en bon estat que marxa des del poble de Viacamp. La pista és llarga, 16,5 quilòmetres. Al cap de 9 quilòmetres passem pel poble abandonat de l'Estall, que dóna nom a tot el Montsec més occidental. De tornada ens aturarem en aquest poble abandonat. Finalment, ben saccejats, arribem a Montfalcó. El poble està totalment abandonat, i les cases ensorrades. Queda però la casa de Cal Batlle, la gran casa pairal del cacic del poble, que en tenir una construcció més ferma va suportar millor el pas del temps. El Departament de Medi Ambient del Govern d'Aragó va restaurar aquesta masia i la va habilitar com a refugi. L'edifici està ben reformat, i les instal·lacions són còmodes i modernes. (http://www.alberguecasabatlle.com).

Com ja comentàvem en la sortida del dia anterior a la Muralla de Finestres, els petits pobles de la falda sud del Montsec es van anar abandonant després de la Guerra Civil, i la construcció del pantà de Canelles els anys 60 del segle passat va suposar el cop definitiu en l'abandonament dels nuclis. La tradicional conexió amb el sector català va quedar totalment interrompuda, i l'aïllament dels pobles en va forçar l'extinció.

Un llogarrenc d'Estopanyà ens explicava el dia anterior que a mitjan del segle passat hi havia encara una precària passarel·la que permetia creuar les dues bandes del riu, i que l'utilitzaven per transportar el material de les mines de la zona, les quals van quedar cobertes més tard per l'aigua del pantà, igual que la passarel·la. Aquesta va ser l'última connexió entre els dos vessants de la Noguera Ribagorçana. Gairebé seixanta anys més tard, quan ja tots els pobles han estat abandonats, el Govern d'Aragó va decidir restablir el pas entre les dues ribes. Potser un pèl tard.

S'han construït unes aparatoses passarel·les que enfilen dos murs d'uns 70 o 80 metres d'alçada i també un pont metàl·lic al punt més estret del congost de Seguer. Aquesta intervenció ha estat controvertida, i en general ha recollit més crítiques que lloances. Cert és que l'altra alternativa que s'havia proposat era molt més intrusiva, ja que es volia construir un pont per al pas de vehicles entre les ermites de la Pertusa (Catalunya) i de Santa Quitèria (Aragó), un autèntic disbarat, una obra faraònica i agressiva en un lloc pràcticament deshabitat.

El pont metàl·lic sembla fins a cert punt raonable, ja que s'ha buscat el punt més estret entre les dues ribes, i es restableix el pas més o menys per on ja n'hi havia hagut un. En canvi les passarel·les són més estrafolàries, i en comptes de buscar el pas més fàcil i lògic, s'han instal·lat un complex sistema d'escales en forma de zig-zag en dues parets ben verticals. El resultat és espectacular, amb un recorregut sinuós i estèticament reprobable, ja que de lluny les dues parets semblen cosides amb una gran cremallera zig-zaguejant. El pas és fàcil però vertiginós, extremadament estret, i no a l'abast de tothom.

Les passarel·les són de fusta, recolzades amb vigues i ancoratges metàl·lics, i amb quàdruple barana també metàl·lica. És una instal·lació sostenible? Com aguantarà el pas del temps una infraestructura de fusta suspesa al buit i a la intempèrie? Tota la broma va costar al voltant de 800.000 euros pagats pel govern espanyol amb una subvenció europea. S'haurien pogut trobar recorreguts molt més fàcils, i que a més no haurien obligat a pujar per tornar a baixar. Però sembla que el que s'ha buscat precisament és l'espectacularitat en comptes de la racionalitat. Cert és que el poble de Montfalcó, fins fa poc del tot abandonat, ara hi ha un alberg que segons ens expliquen els guardes funciona tot l'any i amb considerable èxit, gràcies en bona part a l'atracció d'aquesta infrestructura. El temps dirà si va ser un encert o no, però en tot cas segur que es podria haver fet d'una altra manera.

A primera hora del matí surto de l'aparcament de Montfalcó i m'enfilo en 10 minuts fins a la panoràmica ermita de Santa Quitèria per contemplar els primers rajos de llum. El lloc és bonic i espectacular. Mentrestant la Sílvia m'espera amb un cafè. Esmorzem i ens posem en marxa. La ruta comença en baixada, i està ben indicada. El camí s'ha arranjat totalment. És ample i còmode, amb vigues en alguns punts per mantenir el camí pla i evitar el corriment de terra. També en alguns punts hi ha baranes si el pas és mínimament aeri. Passem per la font de Montfalcó, on hi ha uns safareigs, i continuem baixant pel camí ample. Curiosament aquest camí l'han anomenat Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei, quant precisament és ben poc natural, especialment les passarel·les que trobarem al cap de poc. Més avall passem al costat del corral del Batlle, un edifici mig enrunat i pocs minuts més tard arribem a la base d'una cinglera on ja podem veure la primera de les dues instal·lacions.

De seguida sorprèn veure un mur vertical, fins i tot en lleuger desplom, amb unes escales encastades mitjançant vigues i ancoratges. Al principi la instal·lació impressiona, ja que puges sobre el buit, sembla que vagis gairebé per sobre de les aigües del pantà en algun punt. En pocs minuts pugem aquest primer tram, tot gaudint, això sí, s'un paisatge sensacional. En acabat continuem avançant per un camí en tendència baixant fins arribar a la segona instal·lació, encara més espectacular. Quatre zig-zags superen un mur d'una setantena de metres pel cap baix. Tot pujant la vertiginosa escala contemplem les aigües del pantà i la paret de Catalunya que ja s'albira. Pugem fort per tornar a baixar ràpidament per un camí en pendent pronunciat fins al peu de l'aigua, al congost de Seguer, punt on s'ha instal·lat el pont que connecta les dues ribes.

Des del pont hi ha una imatge excepcional del Congost de Mont-rebei i les dues parets a banda i banda, la d'Aragó i la de Catalunya. Les aigües del pantà de Canelles estan força altes, i la imatge és molt bonica. Des del vessant català comencem a pujar per un camí igualment ample i còmode fins a unir-nos en pocs minuts al camí tradicional que ve des de l'ermita de la Pertusa. Continuem el camí cap al congost. Baixem pel camí vell fins al peu de l'aigua, però veiem que no es pot avançar ja que el pantà està força ple i el camí queda cobert. Precisament arran de la construcció del pantà es va refer el camí uns metres més amunt, amb bona part del seu recorregut excavat a la roca. Així doncs pugem pel camí habitual i entrem al congost.

Ja havíem estat en altres ocasions al Congost de Mont-rebei, però entrar en el camí aeri excavat a la roca, per sobre de les aigües del pantà, no deixa indiferent. És un lloc excepcionalment bonic, un pas engorjat entremig de parets de centenars de metres, i amb un camí estret pràcticament supès al buit. Les persones amb vertigen aquí poden patir, tot i que hi ha una barana al costat de la paret, a la qual molts transeünts s'aferren fort. La ruta del Congost és molt freqüentada, ja que és molt fàcil i curta des del cantó nord, i permet gaudit d'un entorn molt espectacular. En un revolt marcat a l'esquerra del camí, veiem que marxa un viarany per una canalota. Aquest caminoi és poc evident al principi, i molt dret. En bona part del seu recorregut hi ha cadenes per facilitar la progressió. En cinc minuts ens situem a la boca de la Cova Colomera.

La Cova Colomera té un enorme pòrtic de gairebé 50 metres d'alçada per 35 d'ample. Un cop a dins es va estrenyent, però les proporcions són sempre amples. A la part superior hi ha un filat metàl·lic que impedeix l'entrada a la zona més profunda de la cova, on s'han fet prospeccions arqueològiques. La cova és molt més fonda, i continua endins fins una profunditat de gairebé 500 metres, però l'accés està tancat. Des de l'ampli rebedor de la cova es té una bona perspectiva del congost. Un cop vista la cova tornem a baixar per les cadenes fins al camí del congost, i continuem direcció nord.

El camí continua amb la mateixa tònica: un pas estret excavat a la roca i un bon precipici cap a les aigües que circulen pel fons de l'estret engorjat. Passem un petit túnel i acabem de recórrer tot l'itinerari fins un pont penjant que hi ha al vessant nord, a la cua del pantà. Creuem el pont i fem un mos en una esplanada al sol. En acabat tornem pel mateix camí, contemplant ara l'interessant panorama del congost en sentit contrari. Ara de tornada caminem més de pressa, i aviat hem creuat tot l'engorjat. Continuem fins al pont i tot seguit pugem fort fins a trobar les passarel·les. Baixem la primera i més endavant la segona, i tornem a pujar fins al nucli de Montfalcó. Comptant totes les pujades i baixades, al final gairebé acumulem 1.000 metres de desnivell positiu.

Des del poble pugem a l'ermita de Santa Quitèria, un mirador natural excepcional cap al pantà i les parets a banda i banda del congost. L'ermita està ben conservada. Té porta i s'hi pot entrar. Està suspesa al buit en una petita cresta situada entre el congost, al nord, i la part ampla del pantà de Canelles al sud. És un edifici petit i elegant, possiblement l'església de l'antic castell. Baixem de nou al nucli de Montfalcó, a pocs metres.

Encara ens acabem d'apropar fins a la cova de Montfalcó, a la banda sud de la cinglera, a uns 300 metres del poble. La cova té una entrada ampla que es va estrenyent. Té un recorregut ascendent d'uns 50 metres, i sorprèn perquè només entrar la temperatura a l'interior és molt càlida i humida. Segons s'explica aquesta cova s'havia utiltizat per assecar figues, imaginem que aprofitant les condicions de temperatura i humitat. Tornem al poble i donem per finalitzada la sortida. Camí de tornada ens aturarem al poble abandonat de l'Estall, i recorrerem els seus decrèpits carrers. L'església, encara decorada amb motllures de guix manté una mínima elegància després de perdre la coberta i ser mig coberta per la vegetació. Aquí les últimes misses fa temps que foren dites.

La ruta és espectacular, i permet gaudir des de diverses perspectives d'un dels espectacles naturals més impressionants de la Catalunya Nova, el Congost de Mont-rebei. Des de dalt l'ermita encimbellada de Santa Quitèria gaudim d'una perspectiva general del congost i les parets d'Aragó i Catalunya. Des del pont sobre el pantà tenim una imatge propera i frontal. El recorregut pel congost és sempre emocionant, gràcies al terreny engorjat i el camí aeri. Les passarel·les són aparatoses i vertiginoses, i tot i el dubte expressat sobre l'oportunitat d'aquesta instal·lació, el pas és divertit i emocionant. Segur però que s'hauria pogut trobar una opció més racional.