Rochebrune (3.320 m.)

• 

  Rochebrune, cara sud

• 

  Col des Portes i cresta de Rasis

• 

  Mig caminant mig grimpant ens acostem a la bretxa. Terreny delicat

• 

  Pugem grimpant per un tram força vertical d'uns 20 o 30 m. (III)

• 

  Darrer tram de grimpada cap al cim

Visible des de tot el Queyràs i bona part dels Ecrins, aquest isolat cim és una mola rocosa que s'eleva airosa per sobre la zona de Briançon. Excel·lent mirador per la seva posició central i la seva alçada. Flanquegem una llarguíssima tartera fins al Col des Portes, on pugem fort per terreny feixuc de roca inestable fins a la bretxa. Escalem un mur d'uns 20 m. (III) per accedir al cim. Tornem pel mateix camí.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta muntanya
• Lloc de sortida: Coll d'Izoard (França)
• Distància: 9,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.190 metres
• Temps: 07:50 hores
• Dificultat: F+
• Sensació de dificultat: Força fàcil. Tram de grimpada-escalada per accedir al cim (III) evitable per una canal rocosa inestable
• Cartografia: Guillestre, IGN (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Col d'Izoard	00:00	00:00	0,0
Col Perdu	00:25	00:25	0,7
Col des Portes	02:02	02:27	3,0
Bretxa	01:18	03:45	3,6
Cim de Rochebrune	00:19	04:04	3,7
Inici	03:47	07:51	9,3

Crònica

Feia dies que ens el miràvem des de diverses perspectives diferents. I és que en totes les sortides que hem fet els dies anteriors pel Queyràs vèiem una muntanya que s'elevava per sobre de la resta i que tenia una gran presència. No ens va costar descobrir que es tractava de la Rochebrune, i aviat va esdevenir un objectiu més del nostre viatge. Avui s'incorporaven també el Ferran i la Queralt, que també s'afegeixen al viatge.

El punt de partida és el coll d'Izoard (2.361 m.), ben conegut pels ciclistes per la seva duresa. Aquest coll es troba a mig camí entre les poblacions de Briançon i Guillestre. Podríem dir que és la zona de transició entre el Queyràs (est) i els Écrins (oest). Just a sota el coll, pel vessant del Queyràs, podem observar la interessant Casse Deserte, un curiós tram de muntanya format per extenses tarteres i agulles de roca molt erosionada. Fa l'efecte d'un desert enmig de la muntanya.

Des del coll prenem un camí que puja cap al nord-est. En pocs minuts som al coll Perdu. Des del coll ja veiem el cim, però molt lluny. Entremig hi ha la llarguíssima Casse des Oules, una ampla coma tarterosa que cal creuar fins a la base de la muntanya. Perdem primer uns metres d'alçada, i tot seguit anem planejant per un camí ben fresat que creua la tartera a mitja alçada. El camí és monòton i llarg, i només la conversa amb el bon grup d'amics suavitza l'aspror del terreny.

Després de planejar el camí va pujant primer més suaument i més endavant més decidit fins assolir el Col des Portes, punt intermig entre les parets del Rochebrune i la cresta de Rasis, una mola espectacular que ens queda a la nostra dreta. Al coll hi ha una creu i un senyal indicador. Comença ara un tram encara més feixuc, ja que cal pujar per un camí inestable mig tartera i mig terreny de blocs. El camí és molt dret i relliscós, i cal anar amb compte de no fer caure roques. El paisatge és aspre i esquerp. La progressió és lenta i penosa, i el camí arriba a avorrir.

Ens engresca però la proximitat del cim. Pugem cada cop més fort per un camí sinuós que busca el millor pas en un entorn molt dret i rocós. Pugem per una canal que es desprèn d'una marcada bretxa. Un darrer tram molt i molt dret i accedim a la bretxa prèvia al cim. Aquí trobem un tram equipat amb una corda que ens permet superar un pas vertical de 3 o 4 metres. Superat aquest primer obstacle trobem una lleixa que ens permet vorejar cap a la dreta i accedir al cim per una de les dues opcions: o bé grimpem-escalem per una paret d'uns 20 metres (III) o bé pugem per una canal molt dreta i inestable.

Els dos grups que trobem ens recomanen que pugem per la paret, però no portem corda i es veu molt dret. Moments de dubte. La paret està equipada per assegurar i rapel·lar, però no teníem coneixement que calgués material, i no en portem. L'opció de pujar per la canal no sembla complicada, simplement cal anar amb compte de no relliscar. Finalment veiem que podem grimpar per la paret ja que hi ha bones preses, i amb decisió encarem els aproximadament 20 metres de mur que ens deixen pràcticament al cim bífid, al qual accedim crestejant sense dificultat. Accedim als dos cims, ambdós coronats per dues lletges antenes.

Baixem pel mateix camí, amb molt de compte en la desgrimpada. Uns nois francesos porten corda, i els hi demanem si la podem utilitzar com a passamà. Ens diuen que sí, però finalment no l'acabem fent servir, i desgrimpem amb compte. En pocs minuts tornem a ser a la bretxa, on ens esperava la Queralt que no es va voler complicar la vida. Iniciem el descens pel mateix camí, baixant poc a poc i amb compte per la inestabilitat del terreny.

Passat el Col des Portes amb el Pep ens acostem fins a la base oest de la cresta de Rasis, on hem vist una espècie de refugi lliure excavat a la roca. Pugem per un tram pedregós sense camí fins trobar aquest habitacle, un cubicle d'aproximadament 3 x 3 metres excavats a la roca, amb una porta i una finestra. Desconeixem l'ús d'aquest refugi, en un lloc tan inhòspit i a tanta alçada. Ens reagrupem i creuem de nou la llarga tartera en flanqueig fins al coll Perdu. Des del coll en pocs minuts arribem al punt de sortida.

La impressió que tenim tots és que la Rochebrune és un cim molt estètic de lluny, i en canvi poc atractiu com a excursió. Només el tram final, més dret i amb alguna petita grimpada són atractius. L'aproximació és molt llarga i feixuga, sempre per terreny rocallós i amb molts trams drets i inestables. Tot i això la vista des del cim és sensacional. Ens anem acostant als Écrins, i gaudim de la vista dels seus cims i glaceres.