Era Pica (2.033 m.) i la solana de Canejan

Sortim des de la petita població de Canejan, a l'inici de la Val de Toran, i enfilem fort per prats inclinats envoltats de bordes tradicionals. Un cop dalt l'ampli llom carener i fronterer seguim cap a l'est fins assolir el cim d'Era Pica. Més enllà el cordal esdevé cresta direcció a Crabèra. Tornem per camí poc definit més al sud, gaudint de la tranquil·litat i del paisatge des de les alçades.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Canejan, Val de Toran (Val d'Aran)
• Distància: 13,8 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.150 metres
• Temps: 7:15 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Tot caminar excepte petita grimpada per cresta aèria abans d'arribar al cim.
• Cartografia: Camin Reiau, Editorial Alpina (1:30.000). També Val d'Aran (1:40.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Cenajan	00:00	00:00	0
Bordes Pujòla-Amelhet	00:54	00:54	1,3
Tuc de Pan	01:31	02:25	3,7
Pas dera Potèrla	01:01	03:26	5,7
Era Pica	00:31	03:57	6,7
Cabana deth Cap deth Malh	02:21	06:18	11,2
Bordes de Campespin	00:21	06:39	12,1
Canejan	00:36	07:15	13,8

Crònica

Després de veure que hi ha força neu a les alçades, que la majoria de muntanyes d'aquest sector són molt dretes i que la previsió del temps no és gaire falaguera decidim fer una ruta tranquil·la pel vessant solei de la Val de Toran. Farem una volta que ens portarà a recórrer la carena que tanca pel nord la profunda vall fins al cim d'Era Pica. Més enllà el cordal continua, però ja es va encrestant i guanya alçada fins als més de 2.600 dels tucs de Crabèra i Canejan. Des del cim d'Era Pica tornarem enrere un tram i buscarem un camí que a mitja alçada va tornant al poble tot creuant una zona de bordes i prats molt inclinats.

Sortim des de l'aparcament que hi ha a l'entrada de Canejan. Creuem el poble direcció nord i aviat trobem un camí que passa vora les últimes cases del poble, gairebé totes d'estètica i edificació tradicional, de pedra i construïdes sobre el fort pendent del terreny d'aquest punt elevat de la vall. La situació del poble permet una insolació pràcticament tot el dia, cosa important en aquestes alçades i ben difícil en una vall tan tancada com la de Toran. Això s'aconsegueix ubicant el poble a l'extrem oest de la vall, ja sobre mateix de la vall principal del Garona, i a considerable alçada.

Entre les últimes cases del poble neix un camí molt evident que puja i de quina manera! En algun lloc havia llegit que el camí puja sense pietat, i així és, ja que el camí avança per prats molt inclinats, i va fent ziga-zagues per resoldre el traçat de manera que puguin pujar-hi tant persones com animals. En el primer tram hi ha una improvitzada barana feta amb cordes, suposem que per facilitar el pas a la gent gran del poble. Les baranes arriben fins a les primers bordes que trobem uns metres per sobre del poble.

Aviat trobem doncs un grup de bordes deshabitades però en bon estat. Imaginem que algunes encara fan la funció de conservar el farratge collit durant la primavera i l'estiu per abastir els animals durant l'època freda. Les bordes conserven la construcció tradicional, amb teulades amb fort pendent, paller a la part superior i la inferior pels animals i ocasionalment per les persones. Anem trobant diverses bordes durant el camí costerut, tot i que malauradament n'hi ha moltes d'ensorrades.

Passat un grup de bordes el camí es suavitza una mica i va tendint cap a l'est. Passem un altre grup de bordes, les Pujòla-Amelhet, i continuem pujant per un camí prou evident que cada cop tendeix més cap a l'est tot fent una llarga diagonal remuntant la solana de Canejan en direcció cap a dalt la carena. Arribem a la Hont Hereda, que pràcticament no raja, tot i que els cóms del bestiar estan plens. El camí es fa ara més indefinit, principalment a causa del fullatge d'una fageda. S'endevinen diversos traços i n'escollim un que sembla lògic. Més endavant el camí és menys definit, per tant probablement no hen encertat el millor traç, tot i que el terreny no ofereix problemes ja que és tot obert. Passem pel peu d'una petita cova precisament en un tram en què el camí és poc definit o directament inexistent. Pugem una mica més fins assolir la carena.

Un cop a la carena veiem que ve de ponent un camí més evident, que possiblement no hem encertat a trobar, de manera que hem fet una diagonal ascendent amb camí poc o gens definit. En tot cas som al Coret de Poimaurin, un petit coll enmig de l'ampla carena a sota del primer cim del dia, el Tuc de Pan (1.723 m.), arrodonit. Una forta pujada ens deixa en aquest cim de vaques des del qual hi ha una bona vista, sobretot cap al vessant francès fins ara inabastable. Sota mateix tenim la vall de Morars, amb els pobles de Meles i Hòs en primer terme.

Continuem avançant per la carena, amb molt millor temps del que estava anunciat, amb el cel cobert només parcialment per núvols prims i una lleugera brisa gens molesta. Avancem cap a l'est faldejant el Cap de Camarilhes, un altra protuberància arrodonida de la carena. El camí voreja per sota, pel vessant francès, al peu d'una gran avetosa que creix en el forts pendents del vessant nord. Poc més endavant un altre cim poc definit, el Cap dera Potèrla, i al costat el pas del mateix nom. En aquest punt tenim una excel·lent vista de la cresta de Crabèra, amb diverses puntes agudes i un conjunt de canals que trenquen verticalment la paret sud. Més enllà també treu el nas el Maubèrme, un dels cims més destacats i elegants de la Val d'Aran, i el més important del sector nord.

La Sílvia es queda reposant en aquest punt aprofitant el bon temps, i jo decideixo acabar d'arribar fins al pic d'Era Pica, punt on el cordal deixa de ser arrodonit i s'encresta elegantment. Per accedir-hi continuo endavant des del Pas dera Potèrla fins una tartera. Sembla que hi ha alguna fita que indica un possible camí que voreja pel vessant sud, però em sembla que el més directe és accedir a la petita cresta que es veu uns metres per sobre i seguir-la direcció al cim. Així ho faig. Creuo la tartera amunt en direcció a una evident bretxa que hi ha gairebé a l'inici de la petita cresta. Un cop a la bretxa veig que pel vessant francès hi ha un bon precipici, i la cresta és molt més aèria del que semblava des de baix. Tot i això no ofereix cap gran dificultat, més enllà d'alguna petita grimpadeta (II) i algun pas aeri.

M'engarristo doncs a les roques des de la mateixa bretxa cap al fil de la cresta i avanço grimpant i fent equilibris sobre roca ferma però en terreny aeri durant no més d'uns 150 o 200 metres. Al final del tram encrestat cal desgrimpar uns metres i tot seguit atènyer una forta rampa sobre l'herba rostida pels primers freds. Aquesta darrera rampa es fa més feixuga del que semblava, ja que el pendent és molt fort i es considerablement llarga. Un últim esforç em deixa dalt del petit cim d'Era Pica, coronat per una simple fita de pedres.

Des del cim m'entretinc uns minuts a fer algunes fotos, sobretot de la cresta de Crabèra que es dibuixa un tros enllà en el mateix cordal, just després de la Pica d'Horadic, que es veu a prop i temptadora, però que finalment descarto i torno enrere. La cresta de Crabèra, que comença més enllà, aproximadament al Cap deth Malh de Cristalh era més bonica des de baix el coll. Sí que és destacable des d'aquest punt la fonda vall de Morars, al vessant de l'Arieja. També és molt espectacular des d'aquest punt la paret nord-est del Tuc d'Ermèr, que vam voltar ahir. Una paret d'aproximadament 1.000 metres de gran veticalitat.

Torno enrere pel mateix camí i ens retrobem amb la Sílvia. Tornem enrere fins un molló indicador de la frontera hispano francesa passat el Cap de Camarilhes. En diversos punts del cordal es poden veure alguns mollons moderns, fets amb ciment, però buscant també se'n poden trobar alguns de tradicionals, unes creus marcades a la roca en diversos punts del cordal fronterer, i que apareixen citats en tractats internacionals entre els països fronterers des de fa uns 150 anys o més. El molló es troba enmig d'un gran prat, i anem al seu extrem sud a buscar algun indici de camí, tal com ens assenyala el mapa. No veiem cap camí que baixi pels forts pendents, però sí que veiem un camí transversal més avall, de manera que baixem camp a través fins a creuar-nos amb aquest camí que va flanquejant direcció oest.

Iniciem un llarguíssim flanqueig a mitja alçada pel costerut vessant solei, una zona de prat subalpí molt inclinat. El camí és prou evident, i no ofereix dificultats ja que el terreny és obert. Més endavant el camí es va fent difús, imaginem que pel poc ús. Arribem a una zona de bàlecs on perdem definitivament la traça de camí, i ens embardissem de bona manera dins del "bosc" de bàlecs, intentant seguir indicis de camins que fan les vaques en passar entremig d'aquests arbustos. Passada la zona de bàlecs el terreny torna a ser net i arribem just a sobre de la Cabana deth Cap deth Malh, cap on baixem també entremig d'una nova munió de bàlecs. Aquesta petita cabana es troba en un petit tram planer, amb bones vistes sobre la vall. La cabana és oberta i serveix de refugi, tot i que no hi caben més de 2 o 3 persones.

A partir de la cabana el camí ja és molt còmode i evident, i anem baixant cap al conjunt de bordes ce Campespin. Continuem baixant per bon camí, passant vora bordes i parets de pedra seca. Després d'una llarga baixada ens incorporem al Camin dera Cau, el GR planer que ressegueix la Val de Toran, i que segueix enllà voltant la Val d'Aran (GR 211). Un tram de camí planer i molt agradable ens deixa de nou a Canejan.

Ha estat una ruta per la zona més septentrional de la Val d'Aran, per un terreny suau i progressiu, però amb un bon desnivell. Un recorregut un pèl monòton però que ofereix excel·lents vistes cap aquest sector força desconegut del Pirineu català.

El darrer dia a la Val d'Aran sí que s'acaben confirmant les previsions de mal temps, i la pluja és contínua. Descartem doncs alguna ruta que teníem prevista a la zona de l'Artiga de Lin i simplement ens conformem contemplant des de la distància els bonics colors que tenyeixen aquesta excepcional vall.