Miranda dels Ecos i de Sant Jeroni (Montserrat)

Fem un recorregut d'aventura al massís de Montserrat enfilant els dos punts més elevats, les mirandes dels Ecos i de Sant Jeroni. Avançarem a través de diverses canals i passos equipats, com la Canal dels Micos, de la Salamandra i del Cavall en un recorregut complex i entretingut. Un cop al cim del massís participem en la jornada de record a la malaurada corredora i muntanyenca Teresa Farriol que ens va deixar recentment.

Tweet

Fitxa

! Dades aproximades.

• Tipus de sortida: Caminada
• Lloc de sortida: Monestir de Santa Cecília, Muntanya de Montserrat, Marganell (Bages)
• Distància: 8,3 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.190 metres
• Temps: 8:45 hores
• Dificultat: PD
• Sensació de dificultat: Difícil. Ruta d'aventura, amb diversos trams equipats, trams perdedors sense camí. Descens delicat per canal equipada amb fort pendent.
• Cartografia: Montserrat, Editorial Alpina (1:5.000 i 1:10.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Monestir de Santa Cecília	00:00	00:00	0
Inici Canal dels Micos	00:55	00:55	1,5
Miranda dels Ecos	01:18	02:13	1,7
Canal del Migdia	02:02	04:15	2,5
Camell de Sant Jeroni (sota)	00:25	04:40	3,4
Miranda de Sant Jeroni	00:32	05:12	4,5
Inici Canal del Cavall	01:40	06:52	6,2
Santa Cecília	01:52	08:44	8,3

Crònica

Els amics Koales (http://www.koalasteam.com) van organitzar per al cap de setmana del 26 al 28 d'octubre una jornada de record i homenatge a la corredora i muntanyenca Teresa Farriol, que va morir durant la passada edició de la cursa Cavalls del Vent, i vam voler participar-hi. La Teresa era una persona forta i coratjosa, i sobretot molt estimada, com així ho demostra la gran quantitat de gent que van participar en aquest sentit homenatge. Volem felicitar als organitzadors la iniciativa d'aquest acte de record i alhora enviar una forta abraçada a l'amic Pau.

Els mateixos organitzadors van indicar que no volien una jornada trista, sinó un dia de record tot gaudint de la muntanya. Cadascú podia pujar quan volgués i pel camí i mitjà que volgués. Només calia portar una flor de record. I així ho vam fer.

Amb la Sílvia ens apropem fins a l'aparcament del monestir de Santa Cecília, a la carretera que connecta el monestir de Montserrat i Can Maçana tot vorejant la cara nord del massís. La nostra intenció és assolir els dos cims més elevats del massís enllaçant un seguit de canals, algunes de les quals equipades, i també alguns trams de camí. El dia es lleva lleig. El dia anterior ha estat plovent amb certa intensitat, i encara al matí cauen gotes. Tot el terra és moll, i no són les condicions més adequades per emprendre un itinerari on el terreny és complex, i avui a més a més relliscós. La boira tapa de mitja altura cap amunt de les parets de Montserrat.

Creuem la carretera i prenem el camí de la falda de la muntanya. Aviat enllacem amb el GR i el seguim cap a la dreta (ponent). Deixem el camí que enfila amunt per la canal de Sant Jeroni i cap a la ferrada Teresina, i continuem faldejant fins que trobem un altre indicador al cap d'aproximadament mitja hora hora de sortir. És el camí de la Font de la Llum, que seguim a l'esquerra. El camí comença a pujar i es va entaforant dins la canal, plena de vegetació frondosa. Pugem sense dificultat per camí prou evident, però que no sembla gaire transitat. El camí cada cop és més dret, i en algun punt ens hem d'engarristar en algun arbre, arrel o roca.

Pugem fort enmig de l'espessa vegetació que poc ens deixa veure, però som conscients d'estar en una zona tancada amb grans parets a banda i banda. Al cap d'aproximadament 50 minuts de sortir arribem a un marcat coll, el Portell de Migdia, on creuem cap al vessant sud del massís. Baixem només uns pocs metres, fins que ens fixem que a la dreta marxa un camí equipat amb un cable. És l'inici de la Canal dels Micos.

Trobem un primer cable que flanqueja una placa inclinada, i que se supera sense dificultat. Entremig de la boira s'entreveuen les capricioses formes de les agulles montserratines. Ens endisem enmig de la vegetació tot i aproximant-nos a unes parets de les quals sembla difícil sortir-ne. Trobem però una marcada escletxa a través de la qual podrem pujar tot grimpant. L'escletxa és estreta, i enfilem per dins amb precaució, ja que el pas és considerablement vertical i la pedra està molt molla. Superem aquesta bonica escletxa i trobem tot seguit un parell més de passos verticals, que superarem fent el mico agafant-nos a les arrels i branques dels soferts teixos que creixen en aquest entorn hostil.

Aquest tram és un dels més divertits del recorregut, ja que cal grimpar i contorsionar-se per superar els diferents ressalts. Són passos fàcils, però cal anar amb compte, sobretot en estar tan moll i relliscós. Trobem un ressalt que se supera amb una corda i un cable i tot seguit un petit flanqueig per una placa una mica aèria, però amb un cable que ofereix tota la seguretat. Seguim amunt, amb tendència cap a la dreta, seguint el recorregut més evident i algun senyal de pintura. Entenem perfectament el nom d'aquest sector, la que la veu reverbera formant un accentuat eco.

Enfilem un nou tram i continuem amunt. Fins i tot massa, ja que ens passem de llarg i pugem fins al final de la canal, sota l'Eco Superior, en un punt sense sortida. Baixem uns metres avall i ja veiem que en un punt calia marxar a l'esquerra (pujant). Descorbert l'error continuem pel laberint de canals i trams emboscats. Descobrim un nou tram de canal el qual té la part més dreta equipada amb una corda plena de nusos que facilita la progressió. Arribem al final de la canal, just al peu de la Miranda dels Ecos (1.223 m.), primer cim de la jornada.

Des del final de la canal ens enfilem dalt d'una llarga llengua de conglomerat que és la Miranda dels Ecos, una talaia llargaruda i planera amb excel·lents vistes cap a totes bandes. Miraculosament la boira s'ha esvaït just en arribar, com si ens esperés. Contemplem a llevant la Miranda de Sant Jeroni, on van arribant corredors i caminants fent la seva ofrena de record. El cim dels Ecos és el segon punt més elevat del massís de Montserrat. De fet el segon cim pròpiament dit és l'Eco Superior, un parell de metres més alt que la Miranda, però de més difícil accés (caldria escalar). Entre els Ecos i Sant Jeroni hi ha una gran fondalada amb una airosa elevació entremig, la Talaia.

Des dels Ecos la vista és magnífica. Cap a llevant sobresurt Sant Jeroni; cap a ponent els Aurons i enllà Frares Encantats i Agulles; cap al sud el Montgròs i la Roca Plana dels Llamps; i cap al nord la plana del Bages. És un lloc molt bonic, aeri i espectacular, retallat per totes bandes excepte el petit pas per enfilar-s'hi.

Tornem al collet i el creuem cap a l'altra banda. No hi ha camí evident, però cal baixar entremig dels boixos fins a vorejar la base mateixa de la Miranda dels Ecos cap a l'esquerra. Voregem doncs a peu de roca, entremig de vegetació, i de seguida pugem una mica fins a trobar la capçalera d'una canal molt dreta per on haurem de baixar. Un seguit de cordes lligades entre els arbres ens permetran anar baixant per una zona amb pendent molt fort i molt relliscosa. Després de zig-zaguejar seguint la corda arribem a un ressalt pràcticament vertical, on hi ha també una corda nusada juntament amb una cadena metàl·lica. És possible baixar a pols, però cal seguretat i confiança, ja que el tram és pràcticament vertical i té uns 12 metres d'alçada. Com que està tot moll i la roca regalima decidim muntar un ràpel per més seguretat.

Un cop a sota mirem enrere i contemplem les boniques i alineades columnes que formen els Ecos. Baixem una bona estona per un camí poc fresat però que es segueix sense dificultats, fins i tot amb alguna fita. A trossos el camí té fort pendent, i s'encamina sempre cap al sud fins a situar-se gairebé a sota de la Roca Plana dels Llamps, evident ja que és molt dreta pels costats i ben plana al cim. Aproximadament quan som sota d'aquesta gran roca el camí tendeix cap a l'esquerra, i comença a vorejar l'airosa agulla de la Salamandra.

Fem un gir de gairebé 180 graus tot vorejant les espectaculars parets de la Salamandra. Fem un breu tram lleugerament aeri sota la Salamandra i ens entaforem de nou en un pas estret entre roques. Baixem per terreny boscós fins anar a trobar el fons de la Canal del Migdia. Seguim amunt uns metres en forta pujada, però quan el camí es bifurca marxem cap a la dreta i abandonem el camí que continua pujant, i que ens situaria de nou al Portel del Migdia, on ja hem passat abans. Seguim doncs cap a la dreta i aviat el camí torna a girar adaptant-se a les formes del terreny. El camí passa per sota del Gegant Encantat, però dins del bosc espès. Planegem llargament, amb alguna pujada i alguna baixada fins arribar al Camell de Sant Jeroni, el qual voregem i tornem a canviar de direcció.

Ara ja en pujada decidida arribem fins al coll de les Pinasses i seguim a l'esquerra per enllaçar tot seguit amb el camí habitual que puja cap a Sant Jeroni. Pugem els últims metres pel camí arranjat i arribem a la Miranda de Sant Jeroni (1.237 m.), on hi ha molts turistes i també moltes persones que reten el seu homenatge a la desapareguda Teresa deixant flors al peu del mirador. Trobem alguns coneguts, el Toni, l'Yves, la Dolo,... i fem petar la xerrada uns minuts. Deixem també les nostres flors, recordem la Teresa i com n´és de fútil la nostra existència.

Baixem cap a la capella de Sant Jeroni, on hi ha els Koales, organitzadors de l'acte i impulsors del concepte punk trail. Amb ells compartim unes paraules i els felicitem per l'acte. Saludem també l'Assumpta i el Bodi que han passat tot el matí allà fent-los costat. Dinem i prosseguim la nostra ruta.

Anem baixant pel camí normal que portaria al funicular de Sant Joan, però pocs minuts després el deixem i prenem un camí a l'esquerra, i deu metres després un altre de secundari també a l'esquerra. Flanquegem per sota dels Patriarques i anem a passar per sota del Cap de Mort. Continuem pel camí principal fins a situar-nos a les envistes del Cavall Bernat.

Mai no havíem estat tan a prop de la base d'aquesta espectacular agulla, la més característica i coneguda del massís. Aquesta magnífica i altiva agulla, de forma fàl·lica i situada a la part alta del massís, és visible des de quilòmetres enllà, i ha esdevingut un dels punts més significatius del massís. També ha estat un lloc de referència en la història de l'escalada al nostre país, i ja va ser escalat l'any 1.935. Contemplem la magnificència d'aquest fal·lus rocallós d'enormes dimensions i busquem la forma d'iniciar la baixada.

Al peu mateix de les verticals parets del Cavall Bernat s'inicia una canal força vertical que ens conduirà al camí que voreja el massís per la base. La baixada però és difícil, ja que cal encadenar diversos i llargs trams equipats amb cordes amb nusos. Cal parar molta atenció, ja que la canal és un gran tobogan, i una caiguda seria molt perillosa. Les cordes serveixen normalment als escaladors que han pujat al Cavall Bernat. Els primers trams són moderadament drets, però un tros més avall la verticalitat augmenta, i en alguns punts la roca està molt molla i fa respecte. Baixem amb cura, i en un punt fins i tot muntem un ràpel per més seguretat. Les cordes de la part superior són noves, però a la part inferior algunes estan en força mal estat. Després d'encadenar molts metres de corda i quan ja ens fan mal els dits de tant agafar-nos-hi, finalment arribem al punt en què la canal entra al bosc, s'ajeu, i pocs metres més avall desemboca al GR.

Seguim el camí cap a l'esquerra, i caminarem durant gairebé 45 minuts tot planejant per la cara nord de la muntanya. Anem contemplant la bellesa de les espadades parets que formen aquest singular massís. Arribem de nou a Santa Cecília després d'una magnífica jornada de muntanya per terreny d'aventura, amb trams complicats i on cal parar molta atenció a l'orientació.

Ha estat una jornada lúdica de muntanya, però també un dia de record i reflexió. Record per una persona valenta que s'estimava la muntanya i ànim pel Pau i els seus fills. Reflexió sobre la nostra relació amb la muntanya, que sempre ha de ser de respecte i humiltat.