Turbó (2.492 m.) per la cresta

Aquesta característica mola rocosa, visible des de pràcticament tots els Pirineus, no destaca pas per la seva alçada sinó per la seva mida, la posició isolada i la característica forma de ferradura, amb cresta a banda i banda i una gran vall al mig. Fem un recorregut circular que sortint des del nord recorre tota la cresta i baixa per l'ampla coma de Sant Adrià.

Tweet

Fitxa

• Tipus de sortida: Alta Muntanya
• Lloc de sortida: Àrea recreativa La Múria, La Múria, Bisaurri (Osca)
• Distància: 16,7 quilòmetres
• Desnivell positiu: 1.285 metres
• Temps: 8:15 hores
• Dificultat: F
• Sensació de dificultat: Fàcil. Diverses grimpades fàcils. Tram de flanqueig delicat amb neu.
• Cartografia: El Turbón, Editorial Alpina (1:25.000)

Itinerari

Punt de pas	T. parcial (h.)	T. acumulat (h.)	Dist. (km.)
Àrea recreativa de La Múria	00:00	00:00	0
Port de La Múria	01:08	01:08	2,8
Cap de la Montañeta	01:05	02:13	4,5
Inici cresta	00:26	02:39	5,3
Crencha del Mallo	01:17	03:56	6,9
Castell del Turbó	01:28	05:24	8,2
Restes de San Adrián	01:21	06:45	11,0
Àrea recreativa de La Múria	01:30	08:15	16,7

Crònica

El Turbó és un dels cims més inconfusibles dels Pirineus, tot i la seva modesta alçada. Es troba isolat lleugerament al sud de l'eix axial pirenaic, i de lluny sembla un gran altiplà rocós, allargat i solitari. En realitat no és ben bé un altiplà, sinó que té una peculiar forma de ferradura, amb una cresta est més baixa i suau, on hi ha el Turbonet, i una cresta oest més accidentada, amb el cim principal, el Castell del Turbó. Entremig de les dues s'obre una amplíssima i llarga coma, la Canal de Sant Adrià, al bell mig de la qual trobem les rests d'una antiga església romànica, al peu de dues fonts. El Turbó no és una muntanya, sinó tot un massís de reduïdes dimensions que permet recórre'l en una sola jornada. Hi ha diverses històries mitològiques lligades a aquesta muntanya, i una que ens ha cridat l'atenció és la que es refereix a l'Arca de Noè, que sembla que va fer una aturada en aquests verals. Sembla que el vell Noè tenia especial predilecció per aquestes muntanyes isolades, ja que hi ha nombroses llegendes en diversos cims pirenaics.

Hi ha diverses formes de pujar el Turbó, algunes més curtes i altres força llargues. Es pot pujar pràcticament des de totes bandes, i també hi ha alguns recorreguts d'escalada. Triem una de les opcions més llargues, però al nostre entendre també més boniques. Farem una ruta circular tot sortint des del petit poblet de la Múria, al vessant nord. Enfilarem fins a guanyar la cresta i la seguirem durant hores amb poques dificultats fins assolir el cim. Baixarem enclotats per dins la coma fins al punt d'inici.

El dia anterior de tornada de la zona de Benasc ens apropem fins al petit llogarret de la Múria, que pertany a Bisaurri, a la comarca de la Ribagorça. Per arribar-hi a Castejón de Sos prenem la carretera N-260 (Eix Pirenaic) en direcció a Pont de Suert. Passem el poble de Bisaurri i arribem al Coll de Fades, on tombem a la dreta fins a Sant Feliu de Veri. Abans d'entrar al poble prenem la pista asfaltada a l'esquerra i en un parell de quilòmetres arribem al poblet de la Múria. Tampoc hi entrem, i just abans continuem la pista a l'esquerra fins arribar en un parell de quilòmetres més a una àrea recreativa, on passarem la nit. Hi ha taules, una font i un cobert. Som cinc, la Mònica, el Lluís, el Dani, la Sílvia i jo mateix que l'endemà intentarem la llarga ascensió al cim. Al vespre ens entretenim al congost barranc de la Múria, equipat per fer descens de barrancs. Intentem pujar-hi un tram, però aviat s'acaba l'aventura perquè arribem a un salt vertical. Aquests dies el barranc és sec, però a l'estiu pot ser un bon complement.

El dia es lleva clar però fred, aproximadament uns cinc graus sota zero. Comencem a caminar a bon ritme per treure'ns de sobre el fred, tot esperant que el sol ens enxampi. Comencem caminant per la pista que marxa de la mateixa àrea recreativa. Aviat es bifurca i seguim cap a la dreta de pla. Al cap de poc l'abandonarem, i cal parar atenció, ja que ens hem de fixar en una fita al peu de la pista que ens indica que cal abandonar-la i entrar en una zona de prats cap a l'esquerra, amb camí indefinit. Avancem una estona pels prats, intentant trobar rastres de camí. Aquest tram és el més confús, i ens equivoquem en un parell de llocs. Amb els 10 ulls concentrats a buscar fites o indicis de camí localitzem una altra fita que ens assenyala l'inici d'un camí cap a l'esquerra i que abandona la zona de prats per endinsar-se al bosc. A partir d'aquí el camí ja és evident, i avancem en pujada moderada sense problemes.

El camí puja dins d'un bosc espès, flanquejant la base nord de la serra del Turbó, tot i que des d'aquí no es veu. Al cap d'una bona estona trobem el PR Hu-50, i el seguim amunt. Anem pujant fins arribar al Port de la Múria, i continuem per l'altra cantó, baixant fins uns prats a l'Artiga Bernat. Des d'aquest punt ja podem contemplar les espectaculars i accidentades parets oest de la serra del Turbó, i també a la nostra dreta, il·luminada pel sol, l'estètica Montanyeta de Gabàs, una petita aresta llargaruda des d'on s'han de tenir molt bones vistes del Turbó. Arribat al planell ens creuem amb rastres d'una antiga pista. Abandonem el PR i seguim pista amunt en pujada accentuada.

Després de la forta pujada arribem a les Colladetes de la Plana Bañadés, ja a l'aresta que ens portarà fins al fons de la coma de Sant Adrià. Pugem per l'ampla aresta fins arribar a uns planells i el Cap de la Muntanyeta, un ample coll just on s'obre tota la Canal de Sant Adrià davant nostre. Baixem uns metres com si volguéssim anar cap a la coma, però enfilem un llom a la dreta sense camí. Ens anem aproximant a la cresta, que ja tenim a la nostra dreta. Pugem un tram de blocs de pedra en direcció a una petita canal que ens enfilarà fins a dalt la línia de cresta. Grimpem per la canal sense problemes i guanyem la cresta. Som tot just al principi d'una travessa per la cresta que durarà més de 3 hores.

La cresta comença sense problemes, i aquesta serà la tònica dominant. Cal grimpar en alguns punts, però són sempre grimpades fàcils i poc aèries. Avançar per la cresta ens permet observar la grandiositat d'aquest massís, amb la llarga Canal de Sant Adrià al fons. Avancem contemplant el paisatge, gaudint d'un temps esplèndid. Normalment aquesta època hi ha força neu, i avui només en trobarem en algun punt obac. Amb neu probablement encara seria més divertit. Anem sortejant obstacles sempre pel fil de la cresta, gairebé sempre ampla i gens aèria. Després de gairebé una hora i mitja de cresta i quan ja en fa quatre que caminem arribema un petit pla, on la Mònica i el Lluís decideixen girar, ja que la cosa s'està allargant molt. La resta continuem endavant i encarem l'única petita dificultat de la cresta, superar la Crencha del Mallo. És un tram molt més espectacular que no pas difícil, tot i que cal anar en compte en algun tram ja que és una mica exposat.

Voregem un promontori rocós per l'esquerra, just on s'esbalça la vertiginosa Canal del Mallo. Baixem uns metres i creuem l'inici de la canal per la part superior, a la zona més ampla. Passem amb compte ja que hi ha neu i una caiguda aquí seria perillosa. Avancem amb piolet i grampons per seguretat, però el pas és franc i fàcil. Un cop fet aquest curt flanqueig tornem a pujar i encarem una canal inclinada que ens permetrà pujar fins a la part superior de la Crencha del Mallo. Aquest tram puja fort, una petita canal d'uns 35º d'inclinació fàcil però una mica exposada. Pugem sense problemes per la neu, amb piolet i grampons, arrambats a la roca. En pocs minuts som a la part superior de la crencha. Tots pensàvem que gairebé arribàvem al cim, però encara cal avançar una bona estona més pel fil de la cresta, això sí, sense cap dificultat.

Arribem al cim del Castell del Turbó després de més de 5 hores de marxa i un bon desnivell, superior al que indiquen la majoria de guies. Tenim des d'aquí una bona perspectiva dels cims propers de la Maladeta i sobretot del massís de Posets, on vam estar fa un parell de dies. Contemplem el paisatge i aprofitem per fer un mos. Al cap d'una estona arriben un noi i una noia lleidatans que han pujat per un altre camí. En acabat continuem per la cresta, ja que més enllà del cim la cresta continua i aviat comença a girar per tancar la ferradura. Just on gira nosaltres l'abandonem i comencem a baixar cap al fons de la coma.

La Canal de Sant Adrià és ampla i molt llarga. Un evident camí la creua pel seu fons, tot i que és una zona oberta i es pot avançar per tot arreu. En alguns trams cal sortejar blocs de pedra. Baixem fins trobar les restes de l'antiga ermita, de la qual només se'n conserven la base de les parets. Al costat hi ha dues fonts, la Fon Fosca i la Fon de la Iglesieta, avui ambdues totalment glaçades, igual que el rierol que avança cap al fons de la coma. Continuem avançant fins a tornar al Cap de la Montanyeta, el coll per on ja havíem pujat abans d'iniciar la cresta. L'agafem però més a la dreta, per buscar un camí que baixa directe per una canal més dreta cap a l'est. Baixem seguint les fites fins a trobar una zona de bosc. Finalment desemboquem a una pista i continuem a l'esquerra fins als plans de la Selva Plana. La pista alhora desemboca en una altra pista que també seguim cap a la l'esquerra i després d'una bona estona de caminar arribem al punt d'origen.

Finalment hem pujat a aquesta muntanya que tantes vegades havíem contemplat, i no ens havíem decidit a conèixer-la. És una muntanya llarga però fàcil, i aquesta ruta, que s'escapa dels recorreguts habituals més curts i fàcils, permet conèixer el massís des dels diferents vessants, gaudint de la progressió per una cresta fàcil i amb grans panoràmiques.